La família va fent, gràcies

Fa una bona colla d’anys recordo que una tarda que remenava pel sótan de casa, al Doctor Galès, vaig anar a parar a un dels calaixos de l’armari de color blanc i blau marí –l’armari de la comunió– que jo havia tingut durant els anys que vaig compartir habitació amb ma germana. L’habitació que dic ma germana i jo vam compartir-la durant els últims anys d’infantesa –meus– i els primers de l’adolescència –d’ella–; en realitat, no era sinó la reutilització de l’habitació de matrimoni de mons pares –la més gran de casa– però dividida per un envà de fusta a fi que cada germà tingués la seva privacitat. En aquella mitja habitació recordo haver-hi plorat amargament la mort del naturalista Félix Rodríguez de la Fuente (en accident d’helicòpter a Alaska). També recordo que era sota el llit d’aquella habitació on el Shell corria a amagar-se, absolutament aterrit, quan els pim-pams del castell de focs de la Festa Major, o pels petards de la revetlla de Sant Joan. El Shell va ser un gos boxer que teníem a casa; anys més tard, no gaires, un cotxe ens el va aixafar al revolt de can Parenostres –aquell que els conductors hi vigilen més a l’hivern perquè el glaç costa més que s’hi fongui– un dia que es va escapar de casa perquè, tal com deia ma mare, anava mogut. A la mitja habitació que dic també hi tenia una televisió petita en blanc-i-negre, als peus del llit. La tele era en un prestatge fondo de l’armari blanc i blau marí, i per poder veure-la mon pare va fer un forat de la mida de la pantalla a manera de finestreta en un costat del moble. El forat mon pare el va fer amb una serra elèctrica Black&Decker que li havia deixat un company de la fusteria de can Guarro; segurament jo el devia ajudar en aquella operació, de canalla a mi m’agradava ajudar el meu pare quan feia feines de bricolatge a casa.
Era en un dels calaixos de baix de l’armari blanc i blau marí, potser el de sota de tot; allà dins vaig trobar-hi un parell de papers familiars antics, de més de cent anys, que donaven fe d’un tal Andreu Nicolau (em sembla recordar que era Andreu Nicolau; si no, era Lluís Nicolau; però un d’aquests dos noms). Què eren aquells papers? Tenien pinta d’escriptura; en tot cas d’alguna cosa notarial, això segur. Les dades que constaven en aquells papers –que se’n deu haver fet?– les he oblidat. Però n’hi ha dues que sí que recordo: una era l’any de redacció del document, 1869; l’altre era el lloc d’origen del meu avantpassat –Andreu o Lluís–. Aquest lloc no era Gelida, era Amposta, el poble de la ribera de l’Ebre, a tocar del delta.
Dies enrere vaig fer una hora morta a Amposta, mentre esperava un bus de la companyia Hiefe que em dugués fins a Tortosa per, des d’allà, agafar el tren cap a Barcelona. Al poble dels meus avantpassats, el canal esquerre de l’Ebre hi circula rapidíssim per un fossat molt encaixonat i fondo que passa pel centre del poble, al carrer Leopoldo Segarra i al passeig del Canal. A la plaça d’Espanya, davant la portalada de l’església, en aquella hora migdiada hi havia aparcat un cotxe funerari tot florit. A Amposta, els edificis de l’ajuntament i l’església estan posats molt davant per davant, com passa en altres llocs. Però no sé per què aquí sembla que el fenomen estigui especialment fet a propòsit, hi ha com una continuïtat entre els dos llocs. La plaça és petita, totes dues caseries, grosses en relació amb l’espai. Potser és això. Si el debat polític a Amposta té una mica de vivesa, segur que el fet deu ser utilitzat com a recurs satíric llancívol del govern o de l’oposició en els moments de dialèctica més viperina. Al centre del poble, al fons de l’avinguda de l’alcalde Palau, també hi ha un pont penjant sobre l’Ebre que passa cap a l’Aldea, una mica apartat a l’altra riba. El pont penjant d’Amposta és de l’any 1921 i va ser obrat per l’enginyer Eugenio Ribera. El pont, és clar, no és el Golden Gate famós de San Francisco, però la retirada, tot i les dimensions jibaritzadíssimes i els colors grisos, no es pot negar.
El dia anterior d’aquest que dic a Amposta, poc abans d’arribar a La Ràpita venint de Poblenou del Delta, en un costat de la carretera que segueix el contorn del golf dels Alfacs, vaig veure-hi una nau industrial amb un rètol força nou que deia això: Nicolau, construccions navals; i quinze metres més endavant un altre de més vell que deia: Nicolau, astilleros y talleres. Bé, tenint en compte el que he apuntat més amunt, no em sorprendria que, si ens poséssim a garbellar, trobéssim algun parentiu. Amposta és lluny dels Alfacs però potser no tant. I potser també és per això que m’agraden el peix, les havaneres, i el programa Thalassa del C33. En tot cas, és una satisfacció veure que els possibles rerererecosins Nicolaus de La Ràpita tiren endavant. Com ho és també veure que hi ha dues branques més del cognom que van endavant igualment: la Marta i el Guillem avui en fan onze. Per molts anys!