Dues esquenes de Fortuny

A l’exposició de Marià Fortuny a la Pedrera, Fortuny, el mag de Venècia, hi ha moltes coses. Fortuny va ser un home inquiet: va pintar, va inventar, va viatjar, va viure a París, va viure a Venècia –hi tenia una palau–, va néixer a Granada el 1871, va escoltar les àries més esgargamellades de Wagner, va dissenyar roba de senyora, va estampar cortines, estovalles i més roba de senyora. Don Marià –no sé per què em surt naturalment el tracte de don– va ser un home de món, d’empresa i de cultura, un burgès refinat, com eren els senyors del seu temps, un conreador de l’hort de les belles arts, un partidari de les carns opulentotes, tovetes i confortables, i dels pam-pams al cul de les senyores més enjogassades i avorrides.
En aquesta exposició, Fortuny hi té pintada l’esquena –un pèl girada però definitivament d’esquena– del personatge de la Medusa; la hi té en aquest sentit, perquè aquesta dona-monstre és aquell ésser fantàstic a qui la mitologia clàssica atribuïa el fat més aviat desgraciat de convertir en pedra a tothom que la mirava als ulls, i per tant provar de pintar-la de cara hauria estat un temeritat. El pintor era un home sensible, donat a les exquisideses de les coses belles del món, i no volia que la llambregada roquera del personatge li impedís el gaudi de la mirada i li oficinés els sentits for ever more. Posat a triar entre una paret de totxos in Núñez i Navarro style o una tríada de noies en flor ballant en rotllana, aèries i èbries, al so de llur rebombori hormonal adolescent de ple més de maig, Fortuny va tenir sempre clar què era el que passava primer, i no s’ho volia perdre. Almenys en això l’home no es va equivocar mai, per bé que pel que fa a la pintada de les noies en saó (1896) potser hauria pogut triar una colònia una mica més humana i respirable en lloc d’aquest perfum extasiat tan refotudament delícadíssim –perfum de roses, de lilàs, de gladiols, de magnòlies, de lliris, de dàlies– que embafa el nas i et fa rodar el cap.
Al quadre de Fortuny, la Medusa hi apareix arreglant-se el cabell, que amaga el cos de dues serps entortolligades (a la wikipèdia la Medusa diu que tenia serps per cabells). El quadre doncs, segons com podria passar pel que se’n deia una toilette: una dona –la imatge del quadre és clarament una dona– en un moment d’intimitat. Sobre això no cal dir res més: la privacitat i la delicadesa de la situació. Però això tan delicat Fortuny el que fa és que ho desmunta i ho converteix en una pel·lícula de repèl i truculència. La intimitat de la Medusa de Fortuny és una cosa desavinent, impracticable, un moment d’abominació. En aquest quadre hi ha una llum negra i envilida, hi fa tuf de patates podrides, les serps del cabell escupen un verí biliós i sibil·lí. La Medusa no hi és cap vella boja, esdentegada i terminal, això no, però just perquè no ho és, té encara més un aire irrecuperable de toxicitat, de degradació, de brutícia. L’esquena nua que centra l’atenció del quadre fa una pell eixerreïda, apergaminada, d’un color groc avinagrat de desgràcia i d’amargor. El groc d’aquest esquena és un groc vomitiu, gargallós, el mateix d’alguna piseria del passeig de Sant Joan on la puta del poble s’aplica a la cara la munyida per al cutis. Fortuny va voler penjar d’aquest color una idea de merda i d’immundícia, potser també de llàstima, en el fons. Un està per baixar a l’Schlecker de més a la vora, fornir-se totes les existències de raticida i cometre un pictoricidi.
Però no totes les esquenes de Fortuny s’acaben aquí. Just al costat d’aquesta de la Medusa, n’hi ha penjada una altra d’una dona nua que dorm de bocaterrosa ajaguda al llit. Aquesta esquena està agafada per sobre i des del costat dret; l’enquadrament la presenta gairebé sencera, la zona lumbar embolicada en un llençol blanc, les espatlles suavíssimes, el cap anònim –vull dir que no se li veu la cara– girat a l’esquerra, tots dos braços recollits a sota. Els cabells són una llarga melena de color entre castany i pèl-roig –el mateix color que un imagina a la Rita Hayworth de Gilda– que es despenja sense brida sobre el braç dret. El contrast amb l’esquena de la Medusa no pot ser més clar, el moment d’intimitat d’aquesta segona dona és tota una altra cosa. La calma, el silenci extenuat, la lluminositat angèlica, la dolçor d’aquesta esquena d’una dona jove i baquetejada per les baralles del llit, el tumult impetuós de la llarga cabellera lliure i amazònica i deixada anar. A diferència del cas de la Medusa aquí hi ha una aire de sabó de bany, una idea de sublim, un interès a concretar una cosa tan dallonses com la bellesa, un gust pel vermell del vi de Bordeus i pels blancs daurats del Rin, una sensualitat operística i enrevessada. La Medusa aquí és una Musa, per posar-ho fàcil, sense tanta e ni tanta d. Una musa de núvol, molt cuinada al vapor, amb un pessic de fel de fantasia i sense gens de pebre.