La cara i la creu

Fa una setmana que són per aquí. Els falciots, vull dir; dissabte em va semblar que els sentia de bona hora per primer cop aquest any, la xiscladissa estrident i boja inconfusible sobre les torres de Santa Maria del Mar, però com que no sabia si encara dormia o no, em lleví i traguí el magí al balconí buscant confirmació de la innovada oïdal. Efectivament, eren falciots: a l’entorn de les agulles de Santa Maria, un petit estol d’eixos aucells migrats i migratoris feien aquelles passades fulgurants, rapidíssimes, imprevisibles, que els són característiques –giragonses brusques, flingants com fuetades–, la forma de falç exactíssima de ses agiloies ales negres dibuixada sobre el matí encara d’un blauet pàl·lid. Definitivament, el bon temps se’ns ha instal·lat al menjador. Per fi.
Paral·lelament a l’arribada dels falciots, en aquell mateix moment, del balcó estant fui igualment testimoni d’un succés del que hom feia potser set-cents anys que no en titulava notícia. Dos operaris enfilats dalt un grua Universal amb el braç articulat de color blau duien a terme la maniobra de reposar al seu lloc, molt amunt d’un lateral de Santa Maria del Mar, una gàrgola restaurada. Les gàrgoles son aquelles figures que sobresurten horitzontalment de l’extrem superior dels murs exteriors de les esglésies gòtiques. Solen ser imatges de bèsties més o menys fantàstiques, o més o menys normals –lleons, bocs, porcs, panteres, àligues–, però sempre tenen una ganyota feral i terrible a la cara. Aquestes figures treballen de desguàs de les cobertes dels establiments eclesiàstics del període, la funció que tenen és la de rebre l’aigua de la pluja i escopir-la literalment i directament sobre el carrer. Des del punt de vista simbòlic, originàriament això també devia voler dir alguna cosa: concretament, que no tot hi cabia dins la fe cristiana de llavors. La desgràcia, el paganisme, el pecat, l’heterodòxia, el que sigui que no valia a la doctrina, tot això no tenia entrada al centre consagrat a les misses diàries, i exorcitzar-ho a les parets de fora el temple en forma de representacions ensalvatgides i temibles que escupen el corc que les rosega per dins devia ser una manera figurada d’il·lustrar –per tant, de recordar als feligresos més endarrerits i sermonejats– les malvestats de l’excomunió i de deslliurar-se de qualsevol mal, amén.
A mi les gàrgoles em criden l’atenció, trobo que són un element singular. A Europa, un lloc amb tanta pedra acumulada i organitzada amb propòsits religiosos, n’hi deu haver un munt, a carretades. Segurament seria distret d’anar a turistejar per les ciutats autènticament velles i comercials del continent i anar fent fotos i col·lecció de tot aquest bestiari fabulós, com aquell qui es distreu amb les xapes de xampany, els segells, la moneda o els cromos de futbolistes; és probable que ja hi hagi qui ho ha fet. A Barcelona, les gàrgoles que hi ha –a la Catedral, a Santa Maria del Mar, a Santa Maria del Pi, que jo sàpiga– estan, en general, molt fetes malbé, esborrades i depauperades per la intempèrie i potser per la punteria sorprenent d’algun tros de quòniam que hi ha estampat un cop de roc o l’ampolla de JB escurada. La que van reposar dissabte a Santa Maria del Mar sembla la imatge d’una pantera amb la cara contreta, els ulls tancats molt fort, la boca badada en un badall carnívor i assassí; és com si estigués a punt de saltar al coll d’algun dels milers de turistes que cada dia li passen per sota.
Aquestes últimes setmanes el gòtic de Barcelona també ha descobert les obres de neteja i restauració de les façanes de la Catedral i de Santa Maria del Mar. El resultats són, sobretot en el cas de Santa Maria del Mar, absolutament òptims; a la Catedral, potser ho són menys. A la Catedral tot plegat ha agafat una mica un color de cendra clara i cadavèric. Però a Santa Maria del Mar la pedra ha recuperat un color crema suavíssim tocat finament de rosa, un color de galta de dama tirantina sent rescatada pel cavaller Sant Jordi, que n’era la tonalitat original i que semblava que la brutícia havia debolit per sempre. El conjunt, tal com es presenta avui, posat contra el cel net i de blau rabiós d’una tarda qualsevol d’aquestes que fa ara, és per fer-hi tocar les trompetes als àngels. Fins a aquesta actuació ningú que encara visqui podia afirmar amb rigor que mai li hagués vist la cara, al gòtic de Barcelona. Abans d’aquesta actuació, la cara del gòtic de Barcelona senzillament no existia, no es veia; la merda més constitucional, una ronya arrapada i autèntica de segles –de segles!–, el colgava de dalt a baix, se’l fotia materialment, de viu en viu. A Santa Maria del Pi això encara és un fenomen perfectament comprovable, seria qüestió que algun poder terrenal amb partida pressupostària hi posés remei.