El que El Periódico d'avui no diu però vol dir

Dissabte al matí, l’endemà de Sant Jordi, em lleví i adrecí’m com de costum a l’edícola (edícola és un invent de Carner, a mi m’agrada; en realitat no és sinó un quiosc) on normaladament em firo la premsa del dia i, oh!, tinguí un gros ensurt. A la pileta del costat del meu diari, vegí que el Llibre Vermell del PSC, o sigui, El Periódico, titulava a primera plana sobre la diada del dia anterior amb aquella helvètica tan de llibre d’estil socialista, i deia això: “Una nació de llibre”. Una nació, deia; així mateix, perquè sí, a pèl, sense ser 11 de setembre, que llavors ja se sap que poc o molt toca posar-ho. Una mica més i caic de cul a terra. Vaig haver de mirar-ho dues voltes, puix no sortia de mon estat de grossa estupor (això potser fa més per Verdaguer), i encara una tercera en l’edició en castellà, que és la llengua original del diari i s’entén més bé. Una nación de libro, negretejava també el castellà. No era un error de traducció, doncs. Ai, madre mía del amor hermoso (això és el nom d’una botiga de roba, al carrer de Minerva), on anirem a parar!
Vaig tenir un moment de desmai, ho reconec. Després, però, vaig pensar que no n’hi havia pas per tant. Sant Jordi és una festivitat donada a la lírica, i vaig atribuir la claredat i la contundència de la la portada del Llibre Vermell del PSC a una expansió poètica del militant número tants responsable de l’edició del dia. Tots tenim moments fluixos, moments en què ens pesa la vida grisa que comportem, i cal ser pacients amb aquests moments. Cal respectar i ser comprensius amb les crisis personals, també amb les de la fe federal. La cosa, però, és que l’anècdota de dissabte del Periódico no s’ha quedat aquí.
Faig que tothom que llegeix eixes ratlles està més o menys al cas del que passa al Tribunal Constitucional amb el paper de l’Estatut: fa quatre anys que el tenen al vàter, i el cas és que deu ser de tan bona qualitat, d’un suau tan de dodotis, que els magistrats no en volen gastar de cap altra marca i l’allarguen i se’l disputen acarnissadament. Referent a això, ahir a Madrid s’hi va fer un acte en què una de les intervencions va anar a càrrec de la senyora María Emilia Casas, presidenta del tribunal de tal. La presidenta, amb aquella retòrica administrativo-barroca que en segons quins cercles de Madrid vesteix tant com una senallada d’estrelles al pit d’un general de l’exèrcit chaconià, va posar el crit al cel per la qüestió de l’estatut i va denunciar les pressions polítiques i mediàtiques de què era objecte la institució que la manté –a ella– tan apoltronadament asseguda al seient presidencial amb el paper de l’estatut rollat al suport de la paret del costat. La lletra del tango immortal canta que “veinte años no es nada”. I si vint anys no és res, quatre no són res de res, sembla que vulgui dir la senyora Casas; això tot just comença. La gent del constitucional es veu que són molt de l’escola dels tangos, a la seu del tribunal diu que els ballen arravatadament per sobre les taules fins a les tantes de la matinada.
Naturalment, avui les paraules presidencials i constitucionals de la presidenta Casas són portada a tots el diaris generals, d’aquí i de Madrid: La Vanguardia, el País, Público, l’Avui, l’ABC, la Razón, totes les portades d’avui destaquen en primer lloc el que ahir va dir la Casas. Totes menys la del Llibre Vermell del PSC, és a dir, menys la del Periódico, que es veu que deu passar del que digui la presidenta del tribunal constitucional i fotografia una parella mig conilla a la Rambla per informar de l’ofensiva que l’ajuntament de Barcelona emprendrà aquest estiu contra el banyadors que vagin sols pel carrer. Ai, que El Periódico s’ha vist el cul! Ai, que ja no dóna importància al que digui la presidenta Casas! Ai, que la sortida de dissabte no va ser de broma!
Ara sí que veig que el president Montilla i la tropa de sabaters del PSC estan verament i grossament enfadats. És el que El Periódico d’avui no diu però vol dir. Bé, en realitat potser no n’estan tant, d’endafats; diguem que estan verament i grossament enfadadets, és a dir, enfadats però de mentida. No sigui cas que amb tant de fer morrets inútils acabéssim fotent la sabateria –vull dir el negoci– enlaire.