Where my boots, my roots

A mi és un exercici que m’agrada. Es tracta d’agafar una imatge i fer-ne un comentari lliure, libèrrim. A vegades he vist Manuel Cuyàs que ho fa al Presència. Segur que no és l’únic exemple que hi ha, però és el que tinc.
El gran angular que proposo avui és un paisatge molt fotogènic. Molt de pel·lícula també. Una carretera recta com un canó d’escopeta que travessa una plana oberta, buida i inacabable, amb la silueta de dos pics foscos al fons per fer-nos la il·lusió que naveguem cap algun lloc, un cel immens de blau radiant, un trinxat de núvols baixos i potser primaverals. Ningú no sap la localització concreta –ni tan sols aproximada– d’aquesta carretera, però és probable que la majoria l’associem a les grans planes nord-americanes. Les pel·lícules que dèiem.
La perspectiva de la imatge és llarguíssima, amb un punt de fuga baix i centrat, molt marcat, perdut centenars de quilòmetres enllà. El fotògraf l’ha captat a peu dret des de sobre mateix de l’asfalt –per cert, molt ben mantingut per tractar-se de can pistraus–, exactament des de sobre la línia discontínua de color groc que separa els dos sentits de la marxa. D’aquesta manera deu voler convertir als qui la mirem en protagonistes de l’escena.
La gent sempre solem tenir algun motiu més o menys fictici d’ofec. Pot ser la família, pot ser la hipoteca, pot ser la feina. Aquesta imatge segons com pot passar per diguem-ne l’epítom del contrari, és a dir, per l’epítom de la vida lliure, el nomadisme, l’aventura, la independència de caràcter, where my boots, my roots, tot allò. Un símbol de llibertat, o almenys d’una certa manera d’entendre-la. La llibertat no com a conquesta nacional o social ni política, sinó com una cosa far more personal, per sobre de qualsevol convencionalisme i de qualsevol gregarisme. La senyora amb una corona radiant i el braç alçat amb una torxa il·luminant el món des de la desembocadura del riu Hudson és ara una carretera que no ve d’enlloc, que no va enlloc i que travessa una planura immensa. Cada cosa al seu temps.
Aquesta imatge és també un punt i seguit. No convida exactament al viatge, perquè no marca el començament de res sinó que és al mig de tot. T’informa del viatge, te’l recorda. “Ep, ets aquí”, diu; i aquest “ets aquí” el que t’està dient en realitat és “ets això.” Enlloc de la fotografia no hi ha cap indicació, per tant no podem saber si les muntanyes del fons són el lloc d’on venim o la destinació cap on ens dirigim. Alguna cosa nostra ens fa pensar que la carretera apunta way ahead, és a dir, decididament cap al futur, però no és segur. En tot cas, també és veritat que apuntar al futur és també apuntar, de manera indirecta, a la memòria.
Ara que tornem a tenir l’abril tocant a mà, això és, ara que som a punt d’estrenar definitivament un nou bon temps, potser sí que ve de gust tornar a somiar truites amb aquestes coses. Com diu aquell: Up again old heart, everything good is on the highway. Bones vacances, si en feu!