Més calçots!

Dissabte la calçotada a ca l’Ernest i la Mercè dels de la consulta sobre la independència a Gelida i diumenge el hat-trick del Messi contra el Saragossa són dues coses memorables que han passat el cap de setmana ultimat. Com qui barreja gustos a veure què en resulta i s’esdevé, o devà, poso sobre la taula aquests ingredients i provo de tirar línies de passada entre ells.
Hat-trick vol dir literalment “truc del barret”. És allò que fan els il·lusionistes: posen un barret de copa cap per amunt sobre una tauleta, fan aquell gest amb les mans que vol dir “res per aquí, res per allà”, toquen mínimament l’ala amb la punta de la vareta màgica, i tot seguit, del barret comencen a sortir-ne botifarres de cintes de coloraines, conills, coloms i la hipoteca del pis pagada. Si l’il·lusionista es diu Leo Messi ço que en surt són tres gols en un partit, és a dir, una calçotada futbolística com un ram de mimosa, com una pila de votades pel sí independentista o com la florida nívia i primavèrica de l’ametller del jardí de ca la Mercè i l’Ernest.
Hi ha gols i hi ha gols. Vull dir que hi ha els gols consuetudinaris que acontessssen en la cancha, els gols ordinaris, els de fer bullir l’olla, els d’habitud: els d’un qualsevol penal trist tirat per l’Ibrahimovic, per entendre’ns. Aquest són una mena de gols. I després hi ha els altres gols, els gols que són un punt d’inflexió, els que sonen com l’entrada de la cinquena simfonia de Bethoveen, like fate knocking on your door. És a dir, hi ha els gols normals i hi ha el segon gol del Messi de diumenge contra el Saragossa.
Ara n’es és el temps, comparem aquest gol amb un calçot. El gol del Messi comença al mig del camp; per tant, és llarg com un calçot. Messi l’arrenca –l’arrenca literalment, vegi’s l’inici de la jugada– dels peus del contrari, ben igual que el pagès que doblega l’esquena i arrenca un calçot del terra de l’hort. Hi ha encara un noció certa de avidesa i verticalitat en la maniobra messiànica, i avidesa i verticalitat és una altra noció implicada en la mena de manera que hom ha trobat per deglutir calçots: a cremadent i enfilant-los per sobre el cap de pardals. El vi amb què hom sol referendumar les calçotades també sol ser vertical, vull dir que a mi també em puja.
De calçots tampoc se’n menja mai un de sol, sempre ens en fem un manat; el mateix amb el Messi: mai en tindrem un tip dels seus gols, sempre en voldrem més. El segon de diumenge a Saragossa és un succés inhabitual: una consulta sobre la independència a Cuenca, o encara com els calçots, que no són cosa de tot l’any, només n’hi ha per aquest temps primaverós. És un gol consistent, gustós, per sucar-hi pa: un calçot en la seva extraordinària salsa. Un gol socarrat amb flama viva, com els calçots, perquè només amb sang de foc a les venes es pot cuinar un gol així.
Jo pronostico que la calçotada de gols del cap de setmana últim no trigarem gaire a repetir-la. És cosa de poques setmanes. El calçot és també una ceba tendra de color blanc. I serà una colleta de cebetes amb sotana blanca les que ens fotrem al Santiaguísimo de tota la vida. Se m’obre la gana sols de pensar-hi.