Bon any deu, de nou.

Bon any nou (o deu)

És Nadal

És això

Permeteu-me que em posi burro. És Nadal i m'ha agafat per aquí. Que ho emboliquin com vulguin, que hi posin la faramalla que sigui: papanoels, pastorets, cagations, botigues, torrons, neules, regals. Però tota la cosa al capdavall és això: una dona donant a llum una canalla en una nit de solstici com la de demà. Ben mirat, res. O poca cosa. Una canalla que ve al món. Un fet de cada dia, no hi ha res de més normal. Però és justament perquè és tan normal que és tan extraordinari.

Permeteu-me que em posi burro. És Nadal i m'ha agafat per aquí. Que ho emboliquin com vulguin, que hi posin la faramalla que sigui: papanoels, pastorets, cagations, botigues, torrons, neules, regals. Però tota la cosa al capdavall és això: hi ha una llum nova demà. Una llum que comença, que es posa a poc a poc sobre les coses del món, que les assenyala amb un dit menut i els posa noms com per joc: molsa, aigua, cel, foc, carn, cor, sang. Tot paraules elementals. Una llum que mira amb ulls nous.

Permeteu que em posi burro. És Nadal i m'ha agafat per aquí. Que ho emboliquin com vulguin, que hi posin la faramalla que sigui: papanoels, pastorets, cagations, botigues, torrons, neules, regals. Però tota la cosa al capdavall és això: un camí. Esclar, què no ho és? Un camí en el temps, un camí per a cadascú. Un camí que sí que mena a un lloc molt concret, i que hi arribarà amb tota seguretat si se'l deixa. Perquè està fet de sempre i és el mateix de sempre. D’on venim que no fos tornada?, que deia aquell.

Que ho emboliquin com vulguin, que hi posin la faramalla que sigui: papanoels, arbres, cagations, torrons, neules, regals. Però tota la cosa al capdavall és això: bona nit, bona llum, bon camí, bon Nadal.

El caganer

Bon Nadal!

Relleures i reconverses d'un motòleg

Rodamots és un web que cada dia es dedica a destacar una paraula de la nostra llengua. És el que en diuen “Paraula del dia”. D’aquesta paraula del dia, el Dani ja fa temps que n’ha fet una forma de salutació matinal diària al facebook. Jo també fa uns quants dies que em dedico a posar-hi comentaris més o menys irònics. Em fa gràcia recollir-ne uns quants i deixar-los penjats al bloc.

Terròs: Ho va dir aquell amb allò de l’”etern retorn d’allò mateix”, i el refranyer també ho havia deixat clar amb anterioritat: “Roda el món i torna al Born”. Els del Rodamots, fent bona l’expressionada popular, també tornen: “Terròs” és una paraula repetida, en vam parlar fa uns quants dies. Alesentonces la vam definir com “arròs a la cassola cuinat amb aigües del Ter”. Mantenim el que vam dir en la primera edició. Pipi-can: Sona repipi, és a dir, repel·lent. Personalment associo el mot a la imatge d’un grup de caniches alçant la poteta bailonga al Folies Bergeres i pixant-se sobre el públic al ritme de la música de can-can ideada per Hoffman. Mestretites: Nostradíssim cas de composició motiva. Literalment, professional de l’ensenyament de les tites, o de les polles, i de les seves germanes grans, és a dir, les titotes o pollarres (pollarranques en segons quin dialecte dilecte). Al Tibet, mestre zen de l’aviram. Mestretites és també un terme no exempt de polèmica motològica, car hom no arriba a consensuar-ne la forma feminada. Hi ha els partidaris del simple canvi de desinència, i doncs d’un femení en “mestratites”. L’opció sembla enraonada, però és minoritària. Els partidaris de l’estricta observància de l’evitació del llenguatge sexista als galliners són més, i pensen que aquesta solució curteja. Segons ells/es cal un ús radical de la cirurgia en aquest cas. Per tant, tallen la tita i al seu lloc hi planten una esponerosa figuera de plàstic. “Mestrafigues” doncs. La polèmica no està tancada. Si s’imposés la segona opció seria el primer cas de paraula transexual de la història. Ara, en la situació de progressiva liquidació de la llengua això tampoc ens hauria de fer estrany. Res ens n’hauria de fer, de fet. Ja no. Fins i tot que ens la tallin. Estaquirot: Les senyores, dedicades a la floricultura i impel·lides pel noble propòsit d’embellir l’entornada domèstica, planten geranis, planten pensaments, planten ficus i planten mongeteres per cambra i clasta, en balcons i finestres. A més, n’hi ha que planten senyors, normalment també per embellir bars i boques de metro, que són els terres –més aviat erms– on sol arrelar aquesta espècie. L’estaquirot se sol reconèixer tot d’una, puix que és una varietat silvícola força comuna que hi posa cara de rovelló perplex o de llenega avorrida quan la mires. Sol esperar que li surtin les fulles, i com que això habitualment no passa, llavors se les autoimposa resignadament i de motu propio. Les fulles de l’estaquirot presagien indefectiblement no tant la tardor com un esplèndid banyam hivernal de cabrit urbà. Estaquirot també fa referència, en precisa terminologia futbolaire, al davanter del Barça Zlatan Ibrahimovic (Eto’o, vuelve a casa por Navidad –o per sant Esteve, no vindrà d'un dia, però torna, torna!). Enze: detze, tretze, caterze..., i així fins al vint. El 20N (o vint de l’enze), que coincideix que és avui, i que és una data especialment plorada per un bona colla d'enzes. I també pels cretins, car és al mar del cretinisme on sempre van a morir les pixarrades mentals de l'enzisme franc i generalíssim per la gràcia de Dios i de l'Espanya de la castanya. Brindo per això, pel bon sentit de l'evolució històrica. Txin-txin. Tanoca: Abreujat queda per TNC, és a dir, Teatre Nacional de Catalunya. Abreujant l’abreviació queda també per TN, és a dir, Telenotícies –migdia o vespre, és igual–, o bé TC, és a dir, Tribunal Constitucional. Amb tant d’oques tanoques encara bo que aguantem tant! En menorquí, tanoca fa referència a una antiga bèstia mitològica mig tatano (tano), mig gos (ca), al qual s’atribuïen facultats màgiques com la d’espantar les oques que espantaven el peix menut del port de Maó. Tanoca és també un anglicisme adaptat. Originalment era una frase feta: “To knock a few more beers”, és a dir, en pla catalanesc, “fer-ne unes quantes més (cerveses)”. To knock a few more beers era una veu comuna a les tavernes de Liverpool del segle xix. Amb aquesta expressió hom avaluava el grau d’ebrietat del pronunciant, depenent de si era capaç o no d’aguantar el complement directe. Així, quan hom no passava del knock a, o quan arribat en aquest moment de la frase penjava uns punts suspensius i queia rodó a terra, volia dir que el tal tal estava completament oca, o mona, i que els amics l’havien d’arrossegar al niu, o almenys a la porta del pub per prendre l’aire. El sentit original de “toknocka” el català actual l’ha perdut gairebé per complet, potser sols es manté en certes contrades nocturnades de Lloret de Mar a l’estiu. A casa meva tanoca fou un mot desconegut tota la vida, però sí que en féiem servir una variant: “tanaca”. Tanaca indicava la llisada que hom propinava a un altre en qualsevulla competició esportivada. Per exemple, l’any passat en una situació com la del Barça d’avui, els Nicolaus hauríem dit: “Demà els fotrem una bona tanaca a aquests de l’Inter”. Però esclar, des que el Barça té l’Ibrahimovic i no té l’Eto’o la cosa no és pas tan clara. No sols això, sinó que serà molt que la tanaca no ens la fotin a nosaltres. Encenc l’espelma.

Del monestir de Sant Cugat al Cosmocaixa (i 2)

Passat Sant Medir, el camí s'aixeca definitivament i prou de veres per pujar cap al Tibidabo. El torrent que referencia el tirapit deixa de ser la riera de Sant Medir i passa a ser el torrent de la Salamandra. Camí asfaltat ara fins a can Puig, un casalot fortíssim remodelat com a residència per a gent gran. Allà s'agafa altre cop un trencant de terra cap a la Font d'en Sert. La Font d'en Sert, encara en terme de Sant Cugat, està d'obres de restauració i l'espai està tot de potes enlaire. A partir d'aquí les marques te les has de pintar a l'oli. Però el camí continua pujant ample i evident, o sigui que cap problema. Tot i això, en un punt determinat, surto del camí i m'enfilo per un corriol que em sembla transitable. Pura intuïció. Aquest cop l'encerto, el viarany em deixa al cap de poca estona en una clariana de bosc amb alzines i plàtans enormes que en diuen la font Groga. Una font posada en un mur de pedra voluminós però que a penes si raja. D'allà torno a enfilar-me més amunt. Segons el mapa el que ara estic pujant és el coll de l'Erola, entre el pic del Tibidabo i el turó de Santa Maria. És un pujant curt però fort. El faig a un molt bon ritme, a un pas molt viu, estic el que en diuen abrivat.
Finalment trec al cap al coll de l'Erola. Aquest lloc devia ser un punt amb una vista molt maca fa molts anys, perquè el pla de Barcelona i el mar et queden als peus, però ara és molt lleig perquè està edificat (cases diverses, el pàrquing de Vista Rica, el centre d'acolliment Els Llimoners, el Laboratori d'Assaig de Materials de la Diputació) i hi passa la carretera BP1417 -la Rabassada- per sobre. El coll de l'Erola marca el límit administratiu entre Sant Cugat i Barcelona. D'aquí estant un pot triar de baixar a la ciutat pel camí de la dreta o pel de l'esquerra. Jo giro cap a la dreta i segueixo la carretera en direcció al Tibidabo. Una mica més amunt, trobo una pista que baixa amb l'indicador “Camí forestal de can Borni”. Can Borni es veu que són uns jardins viver que té l'ajuntament de Barcelona. El segueixo avall. La pista està flanquejada sobretot d'oms grisos, grogosos i despullats. Fa bo de baixar pel vessant de sol després d'hores a l'obaga. La temperatura és agradabilíssima, la llum -són poc més de les dues de la tarda- reglamentàriament tardoral, vull dir clara i precisa, sense coloratures de tarda encara. Part de baix del pendent veig un petit espai ocupat pel que jo diria -i voldria saber-ho del cert!- que són cedres.
Passo per davant l'entrada dels Jardins de can Borni sense aturar-m'hi però amb el compromís de fer-ho un altre dia. Sento els xiscles i les rialles emocionades de la gent dalt les atraccions del Tibidabo. El camí de can Borni es transforma en el del Passeig de les Aigües. Trobo el trencant per anar a la font del Bacallà però passo avall. Poc més enllà se'm presenta una forquilla de camins. L'indicador de la dreta m'adreça cap a l'observatori Fabra; el de l'esquerra continua amb el passeig de les Aigües. Giro a l'esquerra i continuo per aquest últim. Carenejo una estona. Barcelona vista i no vista entre els arbres. Més endavant arribo a un collet minúscul amb una camí d'accés asfaltat. Segueixo per aquí i vaig baixant per un pendent fort. Apareixen les primeres cases disposades com a carrer, els primers veïns -un paio barbut i toix que talla les heures de l'escala del jardí. Al capdavall de la baixada veig la primera placa de nom de carrer de Barcelona: carrer de Garriguelles. Tot seguit, la segona: carrer de Siurana. Això em fa pensar que tot just al matí m'havia plantejat la possibilitat d'agafar el cotxe i anar justament a Siurana, que és un lloc on encara no he estat. És curiós.
Més endavant trobo el Pla dels Maduixers. El Pla dels Maduixers és un dels portals d'entrada al parc de Collserola. És també el punt d'inici del que en diuen la carretera de les Aigües, una carretera que en realitat no és sinó una pista de terra que discorre aterrassada a mig aire de Collserola i que ofereix una panoràmica neta i sensacional de tot Barcelona. És un lloc on hi ha molta gent que hi va a córrer. Molts dels cotxes que trobo aparcats al Pla dels Maduixers són de gent d'aquesta. Gent que plega veles després de la sessió de jogging i se'n torna a casa a dinar. Sense córrer, jo també entro a la carretera de les Aigües i en faig un tros. Però arribat en un punt on hi ha un desviament cap a la Bonanova, deixo la pista principal i em deixo anar corrent per la baixada. Això és una de les coses que m'agradava fer de petit i que a quaranta anys encara es veu que puc fer: baixar corrent el pendent d'una muntanya sense estimbar-me. Sensació de llibertat, com als anuncis. Després, un cop sóc a baix, veig que sóc a tocar del Cosmocaixa. Passo per sobre la ronda de Dalt i hi vaig. Il·lusionisme i màgia anuncia una lona gegant davant la façana.
Dino al Museu, a la plaça de la Ciència, enmig del rebombori d'un formiguer de papes i mames i canalla. Em diverteix constatar que avui, sense proposar-m'ho, hagi començat a caminar en un lloc de culte i oració, i que al final hagi anat a raure en un lloc de ciència i investigació. Dues maneres de conèixer el món: la fe i la raó, em dic. Mentrestant, a prop meu un pare i el seu fill de quatre anys estan mirant alguna cosa en la reprodrucció del globus terraqüi que hi ha en aquest pati del Cosmocaixa. El pare s'explica. El nap-buf, però, es desempallega de l'explicació i, picant amb un palmell ponderatiu la part baixa de la bola terrestre -no ho sé, potser a Austràlia–, exclama enriolat: “¡Qué culo más gordo!” Sí, esclar: la fe, la ciència…, i la botifarra amb mongetes.

Sí, buana

Ahir ens vam quedar curts, tots n’esperàvem més. Els resultats de les consultes no es pot dir que siguin un fracàs estrepitós, però és clar que van quedar lluny de les expectatives que uns quants ens n'havíem fet. A més, la premsa d’avui –el que n’he vist–, en fa una lectura més aviat definitiva. Tendeixen a tancar la qüestió. Fins i tot l’Avui em sembla que cau una mica en aquest parany. Com si això de les consultes no fos un procés encara obert, com si no quedessin encara un parell de convocatòries més, una a l’últim de febrer, l’altra a l’últim d’abril.
Però vaja, sí que és cert que hi ha alguna cosa deceptiva en això. N’hi ha que n’esperàvem molt de la nit electoral d’ahir. N’hi ha que pensàvem que el 13 de setembre a Arenys de Munt havia estat el punt d’arrencada d’alguna cosa, i que aquesta arrencada tindria continuïtat ahir a la nit. A Arenys, però, l’índex de participació de la consulta va ser d’un 41 per cent, i ahir els resultats globals de 167 municipis es va quedar en un 27. Per tant, un moviment que en lloc de ser ascendent és presenta clarament descendent. Arenys de Munt, que marcava el que havia de ser la referència mínima de participació, a l’hora de la veritat ha quedat com el moment àlgid de tot plegat. Un 27 per cent. Cap cosa catastròfica, val. I encara se’n poden fer altres lectures més relatives. Però al capdavall el resultat és quantitativament insuficient de totes totes. En tot cas, decebedor. Almenys per mi.
El missatge d’ahir calia que fos contundent, i no ho va ser. Naturalment, hi ha atenuants que expliquen aquest fet. El silenci mediàtic –els mitjans de comunicació més de referència pràcticament no van tractar el tema fins dissabte–, la posició d’alguns partits polítics, altres coses. Tot això hi va ser, sí. Però sigui pel que sigui, el cas és que la contundència del missatge no es va aconseguir. El missatge d’una Catalunya amb consciència nacional i vocació d’estat va quedar curt, no va tenir la força que hauria calgut, va estar lluny de ser transmès. Ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa, ni enlloc.
Vés a saber, potser ja és això. Potser és que els catalans en lloc de ser més independentistes del que alguns ens pensem, en realitat el que passa és som més provincians que els manxegos. Podria ben ser. Al cap i a la fi, som el país que va fer president un home immobilista i autosatisfet com el president Pujol durant vint-i-tants anys. Un país que ha fet president un home gris i de carnet com el president Montilla. Un país on el president Zapatero arrasa electoralment fins i tot passant-se per l’esquena les promeses que ens fa.
Potser sí que els qui es dediquen a fundar cases grans, els federalistes de via estreta, els pensadors de pàtries, i els altres, potser sí que tots plegats hauríem de començar a veure’ns a nosaltres mateixos en termes de província. I que els qui manen de veritat ens diguin el que hem de fer, que sempre és una comoditat.
No, no fa pinta que aquí es vulgui anar gaire enllà ni gaire enlloc. I el que no es vol no es mereix. L’únic sí que sembla que els catalans sabem pronunciar és el Sí, buana. Cap més.

En defensa de la democràcia

Avui a Gelida s'ha fet l'acte de presentació pública del grup promotor de la consulta. Hem comptat amb el suport de l'actor vilanoví Sergi López, que d'una forma molt amena ha explicat com l'està sorprenent l'èxit d'aquestes convocatòries arreu de Catalunya. De les seves paraules, farcides d'anècdotes, en subratllo una afirmació "això no ho pararà ningú". I ho ha reblat amb la seva sornegueria "és que al final qui no faci la consulta se li quedarà cara de tonto".

Les consultes són un acte de civisme plenament legal i legítim.
Legal perquè la llei les ampara (si no fos així, no se'n celebrarien demà gairebé 170 a tot Catalunya. Van intentar aturar la consulta d'Arenys i no van trobar manera de fer-ho). L'escletxa legal que les permet és estreta, però real. Si ens cenyim a la llei (que prohibeix la utilització del cens i la recollida de dades personals), les consultes són plenament legals.
Legítim perquè, a més de ser conforme a llei, és un dret de tots els pobles, de totes les nacions, reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans, exercir el dret a l'autodeterminació. I Catalunya és una nació.

Les consultes no tenen validesa jurídica.
És veritat. El resultat d'aquestes consultes no és vinculant. Són simbòliques. Simbolitzen que és possible preguntar sobre aquesta qüestió, que fa molt pocs anys era pràcticament tabú. Ajuden a normalitzar el concepte d'independència, sovint demonitzat i vinculat a grups extremistes. És una forma de demostrar que es pot preguntar sobre la independència sense que s'esquincin els cels. Les persones van a votar, en el sentit que vulguin, amb normalitat. Hi ha cap expressió més gran de civisme que persones anant lliurement a votar?

Algú pot tenir por d'una consulta exercida de forma democràtica?
Als qui s'hi oposen hauríem de demanar-los si tenen por de la consulta o del resultat. A mi no em fa por ni una cosa ni l'altra. Vull que se'ns consulti i acceptaré el resultat que en surti. Massa sovint, però, tenim por dels nostres propis fantasmes. Dels fantasmes que imaginem: del què diran, de l'això està mal vist, que no m'afecti a la meva feina... i un dels més aterridors és jo no em vull posar en política... Aquests que no es volen posar en política, per exemple, no paguen impostos? Qui decideix els impostos que es paguen són els polítics. No van a votar quan hi ha eleccions? No compleixen les ordenances, les lleis que aproven els polítics. El calendari escolar? Dir que no et vols posar en política és negar el sistema que ens protegeix i ens dóna les garanties que gaudim.

Jo votaré a la consulta sobre la independència, sense complexos.
Anar a votar en aquesta consulta no significa ser independentista. Significa ser demòcrata. I s'està aconseguint organitzar les consultes en positiu, sense anar contra ningú. Les consultes arreu prenen un caire festiu, amb actes de suport de les entitats. Quan vagis a votar, pots escollir el sentit del teu vot a favor, en contra o en blanc. No és una recollida de signatures. És un acte de llibertat, per poder dir el que penses i conèixer què pensa majoritàriament la societat on vius. I l'organització de la consulta ha de garantir això, la màxima mobilització per combatre el pitjor enemic que té la democràcia i, particularment, aquestes consultes: la indiferència.

Els pastorets titelles

Ja he comentat en alguna ocasió anterior la nostra afició a visitar la fundació Miró per assistir als espectacles infantils que es programen cada mes. La sala on es presenten els espectacles és un aforament molt ben dimensionat i els preus són assequibles. A més tens l'oportunitat d'anar-hi dissabte a la tarda o diumenge en sessió de matí o migdia. L'activitat que es programa per als dissabtes i diumenges de desembre és un espectacle de titelles basat en els pastorets. L'espectacle és de la companyia titelles Vergés i és una bona oportunitat per mostrar als nostres fills un dels costums amb més tradició a casa nostra: els pastorets. Això sí, sense la soferta inversió en temps que comporten els tradicionals pastorets. Perquè aquestes titelles, en una hora fan la introducció, nus i desenllaç amb cançons i moralitat inclosa.

Vic medieval

A aquestes alçades, no descobrirem res de nou a ningú. D'això de fires medievals en tenim un tip. I t'agraden o no t'agraden, però és una fórmula que per repetida i gastada ja no aporta massa res. A mi, personalment, he de confessar que m'heu de comptar entre els qui agrada aquest model. Ja ho sé que les coques de Perafita són igual de bones si te les venen amb camisa i texans o amb una túnica. Però em fa més gràcia comprar-les a un paio disfressat, tots tenim els nostres pecats inconfessables.
La primera fira on vaig anar a parar, fa uns quinze anys, va ser a Tortosa. I d'ençà d'aleshores que fira medieval que se celebra, per poc que pugui, entra en els meus plans de cap de setmana de forma gairebé obsessiva. Quan tanquem l'agenda, he de dir que no trobo massa comprensió a casa i la negociació és sempre tensa. Els arguments dels meus adversaris són demolidors: "ja hi vam anar l'any passat" o "totes aquestes fires són iguals".
La fira de Vic, però, m'aventuraria a dir que sí que té alguna cosa d'especial. Potser per la seva dimensió: és una fira que s'allarga gairebé durant cinc dies. I la programació d'activitats també és molt completa: teatres de lluita d'espases, l'oportunitat de tirar amb arc, de passejar en poni, músics de carrer... La veritat és que em penso que començo a decantar la voluntat dels meus fills cap a una opinió favorable sobre les fires medievals. I amb ells dos, ja tinc majoria.
Entre les descobertes d'aquest passat diumenge passejant per la capital de l'Osona, una exposició amb una reproducció de les armadures i vestimentes dels guerrers catalans que s'han trobat descrites en llibres contemporanis. En destaco la de Guillem de Cervelló, del mateix llinatge dels Cervelló que trescaven també per Gelida i a qui devem el cèrvol que ocupa la meitat de l'escut municipal.
I a una setmana justa de la celebració de les consultes sobre la independència, constatar també la profusió a tota la ciutat de pancartes animant a la participació, una consulta que a diferència dels altres municipis, s'ha organitzat a nivell comarcal. Que santa Llúcia ens conservi la vista per poder veure una consulta també a Gelida.

Del monestir de Sant Cugat al Cosmocaixa (1)

El monestir de Sant Cugat és un complex medieval que té tot l'aspecte de ser una cosa digna d'atenció. Ara no hi pararé, no és l'objecte d'aquesta entrada, però igualment en deixo quatre apunts per un altre dia: un pati d'església emmurallat, una façana amb una rosassa magnífica, un palau abacial, un claustre, una història que té uns quants presidents de la Generalitat en circumstàncies de desgràcia. És igual, un altre dia, ja dic. El cas ara és que diumenge vaig agafar el tren a plaça Catalunya i em vaig plantar a Sant Cugat, concretament en aquest monestir, amb el propòsit de tornar a Barcelona a peu passant per algun coll de Collserola. Dic algun coll perquè vull dir que no sabia quin, és a dir, jo sabia d'on és que sortia, però no exactament on aniria a parar. Collserola és molt gran i de colls que tomben cap a la ciutat n'hi ha més d'un. Tant podia anar a espetegar a Pedralbes com a la Guineueta.
Sabia que hi ha camí però no sabia quin era. Per tant, vaig anar a l'oficina de turisme, al portal major del monestir de Sant Cugat, i em vaig carregar de mapes. Tot molt ben indicat. A més, el funcionari de l'oficina em va dir que no hi tindria problemes, el camí està ben marcat sobre el terreny. Almenys fins a l'ermita de Sant Medir. A partir d'allà em va advertir que la cosa no és tant així i que podia ser un pèl més perdedor. Més perdedor, però, a Collserola no vol dir res. Collserola és gran però no és el Pirineu. So off we go.
Seguint les indicacions de l'oficina turisme vaig passar del monestir, a la plaça d'Octavià, al parc de Ramon Barnils -un referent radiofònic central meu del temps del “Mínim esforç” i “L'orquestra”, a Catalunya Ràdio-, després a la plaça de Gabriel Ferrater -una altra figura de la meva prehistòria-, i d'allà a la plaça del Rotary International, que vés a saber què cony és però que en tot cas serveix d'entrada al parc rural de la Torre Negra i de punt d'inici del recorregut del dia.
El parc de la Torre Negra és una àrea natural gestionada per l'ajuntament de Sant Cugat. De fet, es tracta de la continuació de l'espai baix de la serra de Collserola per l'altra banda, és a dir, la que dóna l'esquena a Barcelona. Pel que en vaig veure, l'indret és gran i magnífic, molt ben conservat. Sembla mentida que siguis tan a tocar de la ciutat. Temps enrere, a Gelida, es va dir de fer una cosa semblant a Vallbardina. El govern absolut em sembla que faria bé de preguntar als santcugatencs com es treballa això, si encara es vol anar per aquí.
Posat a l'entrada de l'espai de la Torre Negra, enfilo el camí cap a la masia de can Borrell. El dia és molt bo: el fred té una punta de nerviositat però no fa tremolar, el sol abriga, la llum és clara, el cel d'un blau net i esplèndid. Hi ha molta gent que passeja -parelles, famílies-, que fa esport amb la BTT.
El camí a can Borrell és una pista forestal ampla i perfectament transitable. Més aviat tendeix a planejar seguint l'últim tram del curs de la riera de Sant Medir, un fil d'aigua molt disminuït i estancat. És un camí que a vegades clareja mes, a vegades no tant. En general, però, es va emboscant. Roure, alzina, pi, carrasca, llentiscle, boix, bruc, tota la bardissa del país. El bosc de sempre, esclar. Quin altre voleu que hi hagi aquí? El camí bosqueja de mica amb mica, doncs. Tot d'una, però, fa una mica de clariana, i al fons d'aquesta clariana apareix la masia de can Borrell. Can Borrell és una baluerna fosca de diversos cossos apilats. L'obert on s'emplaça no fa tant devia ser una vinya, però ara és un camp minat d'una flor blanca i amb un pàrquing amb uns quants cotxes aparcats. La reconversió de la pagesia en turisme rural de cap de setmana, m'imagino. D'una xemeneia de la casa en surt un fum blanc, les brases d'algun esmorzar segurament. Se sent un zumzeig continu, com d'un abellot monstruós, que deu ser responsabilitat de la màquinaria dels generadors.
A partir de Can Borrell el camí s'aixeca un punt. La pista s'embosca definitivament. El sol passa entre els arbres, la llum s'atura en el baf que exhala el món vegetal i es fa aquella mena de tel encantat de conte de fades. A la riera de Sant Medir, humitat. Molses, falgueres, cues de cavall, més coses. El bosc és de fulla perenne, del verd gris tosc de les alzines majoritàries, però de tant en tant hi ha la taca groga d'algun roure tardoral, d'algun om que deixa anar la fulla. Gent, molta encara, que va o ve amb bici o al trot. Una altra casa, a la dreta del camí, posada en un feixat del pendent a l'altre costat de la riera. Can Gener, diu el mapa. Can Gener fa més cara de torre burgesa que no de masia. Parets sòlides, poques finestres, pintada de nou d'un blanc que enlluerna.
Arribo a l'ermita de Sant Medir. Accedeixo a una plaça empedrada que en diuen el Camp del Miracle. El Camp del Miracle té un pedrís gairebé a tot el volt per seure, prendre el sol, o mirar com la gent balla sardanes. Hi ha quatre xiprers grossos i quatre oms més petits i despullats. Hi ha també una font amb quatre aixetes. Els de les bicis i els del jogging arriben, hi fan un glop, reposen una estona al sol i se'n tornen avall per on han vingut. La construcció dedicada a Sant Medir és petita, d'un color marró clar tocat per ombres negres d'humitat aquí i allà. Està posada en un extrem del Camp del Miracle, de biaix a la plaça, sobre un sot, mirant a la residència immediata que té just al davant. Si es ve del costat oposat al del Camp del Miracle, a l'ermita s'hi accedeix per la fondalada del sot i pujant unes escales de pedra que salven el desnivell. D'aquesta manera un es planta en una mena de pati minúscul penjat sobre el petit promontori, just davant la porta de l'església. En un dels angles d'aquest pati hi ha una creu de quatre braços de ferro. Sobre la façana una espadanya amb dues campanes.

Una farmàcia

La Guerra Civil, per exemple. Vull dir que vas caminant per aquests móns de déu, o tan sols pels carrers de l’Eixample, i no se t’acut que en aquest mateix lloc fa uns quants decennis hi va haver trets, i morts, i ferits, i sang, i crits, i plors, i agonia. No, no s’hi pensa en aquestes coses. I ja és això, només faltaria. Però vull dir que no s’hi pensa gens, i que també és curiós que ningú no hi caigui absolutament mai. Ni per casualitat, un moment, sense tampoc cap necessitat de trencar-s’hi les banyes. Ni així. La història sembla que solament pesi en els llibres i els museus.
La Guerra Civil és un fet molt reportatjat, n’hi ha un gavadal de fotos. La més coneguda potser sigui aquella del Robert Cappa que mostra un combatent republicà en el moment de rebre un impacte mortal de bala. La foto, un pèl contrapicada, és un pla general pres en un indret una mica aturonat, amb el cel net de núvols al fons. El combatent, agafat no del tot frontalment però sí que bastant, hi surt caient a terra sobre el costat esquerre, tocat de mort. Els braços molt estesos, el fusell suspès en l’aire, lliure ja de la mà dreta que l’engrapava, també a punt d’anar a parar a terra pel seu propi pes, com una joguina inútil. Em sembla que l’escena és del front del Jarama, o potser de la batalla de l’Ebre. Fa uns quants anys, no gaires, hi va haver qui en va discutir l’autenticitat, es va dir que tot plegat no era sinó un muntatge de Cappa i el soldat anònim.
Un altre fotògraf de la Guerra Civil és Agustí Centelles. Abans-d’ahir va ser notícia perquè es veu que els fills han decidit vendre el patrimoni del pare al govern espanyol i no a la Generalitat. Les fotos de Centelles potser no són tan famoses com les de Cappa, però n’hi ha almenys una que sí que ho és. Jo la recordo dels llibres d’història del batxillerat i d’haver-la vist algun cop a la tele.
És una instantània d’un combat que va tenir lloc als carrers de la dreta de l’Eixample. La foto presenta tres soldats, dos més o menys d’uniforme fosc i un altre vestit més esparracadament, amb una camisa prima de color diguem-ne clar i cofat amb una gorra de bastaix. Tots tres soldats estan agafats de costat i de cos sencer, amb el fusell a l’espatlla disparant contra uns enemics invisibles, vull dir que queden fora de pla. L’esparracat és el que centra el protagonisme de la imatge. Al terra de la foto hi ha, apilats i atravessats damunt la vorera, els cossos de dos cavalls de tir morts o mal ferits. Un està posat de cul, i sols se’n veuen les anques; l’altre, el de sota, manté el cap enlairat, agonitzant. Si un para l’orella encara pot sentir els renills escruixidors del patiment d’aquesta bèstia. Els soldats fan servir tots dos animals per resguardar-se del foc enemic.
Tres homes –particularment l’esparracat– camuflant-se rere els cossos de dues bèsties mortes i tornant foc per foc, sense contemplacions. La imatge de Centelles no té el dramatisme de la de Cappa que dèiem, però és igualment bestial, segons com potser més i tot. Bé, la cosa és que dies enrere aquesta foto jo la vaig ensopegar reproduïda a mida natural exactament al mateix punt en què van succeïr els fets que retrata. Trobada dels carrers Roger de Llúria i Diputació, sobre la vorera de la banda de mar.
Potser va ser el fet d’anar-hi a espetegar de morros per sorpresa, no ho sé. Però sí que es veritat que la instantània –impresa en un plafó de fusta col·locat al voltant del semàfor– em va fer un efecte immediat. I no va ser per la foto solament, ja he dit que l’he vista més d’un cop –i vosaltres segur que també. No va ser això. L’efecte va venir sobretot pel fet de ser allà on era, és a dir, just a l’emplaçament precís on aquella escena va tenir lloc realment ara fa molts anys. Sembla mentida la substància que tenen aquestes coses aparentment menors. Però enlloc més aquesta imatge m’ha dit mai res, o ben poc; en canvi, posada allà, just allà, s’entén beníssimament.
La iniciativa deu ser d’algun artista, suposo. Em sembla que mesos enrere vaig llegir alguna cosa d’algú que es dedicava a fer el que en deia “arqueologia del punt de vista”. No sé per què però relaciono totes dues coses. El cas és que sí, que la foto em va cridar l’atenció. I m’hi vaig aturar un moment, sorprès de l’efecte tan cert que de sobte m’havia produït, mirant. Vaig mirar la foto de Centelles i vaig mirar la resta de coses que no hi surten. Contra què tiren els combatents del 36 a cobert darrere els cavalls? No ho sé. Contra algun passant parlant pel mòbil a Pau Claris. Contra la senyora que camina amb el carretó de la compra. O potser contra el senyal de trànsit de més avall, un quadrat de fons blau amb un pe majúscula impresa en negatiu. De pàrquing. O de prou.
La doble persiana abaixada que tanca el fons de la fotografia de Centelles és avui una farmàcia molt polida. Una farmàcia és un lloc on la gent va a buscar-hi remeis i cures per al mal i les ferides. No diguis que el món no roda, collons. No diguis que la història no té les seves ironies, els seus cops amagats, una manera subtilíssima de fer justícia. Una farmàcia just al punt on ahir només hi havia mort i dolor.