Rodamots és un web que cada dia es dedica a destacar una paraula de la nostra llengua, és el que en diuen “Paraula del dia”. D’aquesta paraula del dia, el Dani ja fa temps que n’ha fet una forma de salutació matinal diària al facebook. Jo també fa uns quants dies que em dedico a posar-hi comentaris més o menys irònics. Em fa gràcia recollir-ne uns quants i deixar-los penjats al bloc.Arada: Hi ha qui de pentinar-se en diu “passar-se l’arada pel cap”. Per exemple a casa meva, quan ma germana i jo érem canalla, i ens feien anar pentinats. Llavors per mi allò era un drama perquè tenia el cabell arrissat; ara, en canvi, no ho seria gens, però ara no tinc ningú que em faci anar ben pentinat. Ni res per pentinar de fet. Paradoxes de la vida. Arada també pot ser una concentració molt bèstia d’instants, d’ares, de minuts de rellotge en escabetx enllaunats en un sol segon d’oferta al súper del costat de casa. La teoria del Big-Bang potser és això, i l’hora del Big Ben potser també.
Bitllo-bitllo: Alcorcón-Alcorcón. Vull dir que avui, 11N per més inri, aquesta és la paraula del dia. Deu ser bonic Alcorcón-Alcorcón. Oi més diu que ara hi són les fiestas patronales. Trinco-trinco és sinònim del bitllo-bitllo. Bitllo-bitllo sona més bé, val. Emperò trinco-trinco és més gràfic per cronificar çò que s’esdevingué ahir al Santiaguísssimo amb l’Alcorcón-Alcorcón, és a dir, la trincada blanca general. Sempre és un plaer. Llàstima que sols fos la copa del sarsuelista.
Embarbussament: Paraules barbusses, és a dir, amb barba incipient. Paraules pèl-moixines, vaja.
Esbart: Simpson estiuejant a Mallorca, amb una sobrassada en es cul groc i una ensaïmada amb rodes per monopatí, i cantant Sa Balanguera fila, fila. Esbart dansaire, esbart d’àngels, esbart d’ocells. Estol d’orenetes, d’estornells (ja no se’n veuen, fotre!), de canaris expresidiaris.
Finar: Parlar en finès de Finlàndia. Si hom és especialment atent a la dicció d’aquest idioma es diu que “afina”. Per exemple: “Iuri rolam fotu nakinnen”, o sigui, “En Iuri afina molt bé”. Si el parlant, a més a més, és un ocell, llavors es diu que “refina” de l’hòstia. Per exemple, és clàssica aquesta passada del pinsà finès publicada al recull de cançons “Almanac de refinades bosqueroles” (1901): “Pinsaën trologabi torömanikinn / topërle munitu / dutiariano”, o sigui, “Els pinsans refinem a l’estiu / i a l’hivern no diem ni piu / Ai collons quin fred, / ai collons que és viu!”. Més modernament “finar” també designa el fet de volar a Hèlsinki amb Finnair portant una ena i una i de més a la maleta.
Fòtil: Sobrenom amb què fou conegut el filòsop Aristòtil a l’època en què feia de preceptor de Nicòmac, sobretot a partir de les cinc de la matinada, quan tothom de la festa ja en portava més al cap que als peus. Se sap que llavors qualsevol taxista grec se li atansava, i amb aquella veu que sols sap proporcionar la ingesta desproporcionada de vinatxo garrafal de l’Àtica, li deia: “Ei tu, Fòtil, exflica’m això del teu frimer fotor imfòbil. Quants cafalls té?” Se sap també que Nicòmac va ser una avantpassat meu. Però mai no he vist ni un duro de l’herència, fótril!
Gratar-se la butxaca: Episodi crític a la vida d’un lord britànic del segle xviii recollit en el capítol deu de les seves memòries, publicades pòstumament: “Oh, my God! Estic acabat. La meva activitat gratatòria és, en aquests dies de ruïna total, frenètica. Sóc un lord desesperat, ple de polls a les butxaques. Grato i grato i no rasco res. Ni un fucking xavo fins a la paga extra de Christmas” (LORD NICHOLS: “Tribulations of a ruined Lord”, 1748).
Hores petites: Minuts menuts, és clar. I si ens posem filaprimmiradístics, segons.
Joc de bitlles: Dóna per al joc de paraules si es canvia la b per la v, i es deixa en “joc de vitlles”. I si es fa derivar vitlles de vit, i sempre que es busqui el significat de vit a l’Alcover-Moll: “Quant lo volràs amprar hunta-te’n lo vit entorn, e si’n met en la natura de la fembra elle’t dirà que uses amb ella”. Joc de bitlles també es pot confondre amb Riudebitlles, xamosa població del Penedès. Però no, confirmem que el lloc no és Sant Pere de Jocdebitlles, sinó de Riudebitlles. Anar embitllat també és una expressió que jo havia sentit a les meves àvies per referir-se a algú que caminava molt dret i amb certa presumpció.
Mànec: Ken Pis. Nenic que fa anys que pixa incontinentment en un carrer de Brussel·les i líder principal del Moviment Pixaner Europeu, d’ideologia urinarista. A Barcelona als urinaristes se’ls coneix com a “mànecs”. Organitzen gimcanes, maratons, normalment de matinada: qui pixa més alt, més fort, més lluny, etc. Pixen a les cantonades i als estanyols dels parcs públics. Mànec també és un terme d’argot per designar el penis quan els ànecs parlen entre ells. A mi em sembla molt ben trobat.
Nansa: Societat anònima dels set nanets del conte desmantellada recentment per les forces de la policia DEM (Dime Espejito Mágico). Nansa constava en el registre mercantil com una empresa especialitzada a serrar arbres i a tocar els pebrots pel bosc en general, però s’ha descobert que en realitat era el nucli d’una xarxa internacional dedicada al tracte de Blancaneus, prínceps blaus i de color catxumbo, i d’altres estupefaents micològics. Se la relaciona amb el finançament irregular de partits. L’asssumpte es va destapar ara fa tres mesos arran d’un reportatge d’investigació produït per la cadena Disney Chanel.
No saber d’on surten les misses: Les misses surten dels concursos de bellesa. Un concurs de bellesa és una reunió de senyors, dits missaires, que miren culs de senyora amb banyador i voten el que miss els convenç segons un criteri embegut de massa gintònics. En teoria política moderna d’això se’n diu cal·lipigicràcia. La cal·lipigicràcia és un sistema clavat al de la democràcia, però canviant el conceto de ciutadania pel de culidania. Manen els culs doncs. Alguns sesudos analistes polítics –bàsicament d’El País (de la Maravillas)– han provat d’implementar la perspectiva culidana a la ciutadana, i així destaquen el protagonisme del cul del president Zapatero o del president Montilla en la conjuntura política actuala. Derivat de miss també hi ha el mot missal. Un missal és el book que tota miss carreteja per poder sortir a la portada del HOLA! També, en masculí, en surt el vocable misso, que és un caldet japonès, fluixet i verdurant, que a mi me plau força.
Pagant sant Pere canta: Aclareixo que pagant sant Nicolau també cantaria, però a mi no em paguen. I no és que jo tingui mala veu del tot. Vull dir que n’hi ha que en tenen de pitjor. La castanya de tio que viu a tota pensió dins l’altaveu del meu veí, per exemple. Deu ser que sóc un artista incomprès. O potser és el meu repertori: “Devuélveme el rosario de mi madreee, y quédate con todo lo demáááás”.
Passar-ne els taps: En un botellón (o ampollonada), quan el mam és finit però la set continua i el Caprabo fa estona que ha tancat, els participants de la cosa solen posar-se a escurar el taps de les ampolles amb la llengua. D’aquesta activitat col·lectiva i etilicorecreativa hom en diu gràficament “passar-ne els taps”. Per extensió també es fa servir quan la susdita activitat es fa amb jolius cigarrets d’herbes fumandes del camp. En aquest cas, però, se sol usar més l’expressió “que rule, que rule”, formulada amb ulls tèrbols i una veu pastosa a vegades tot just comprensible.
Somada: “Someliers somiants com som, somada la somera, ensumàrem sumands sumeris sumaríssims” (J.B. Coix). També resultant d’una operada aritmètica elementala, com rostada, multiplocada i divodada. Abreujat queda per SM, que és el nom de l’empresa que em paga el sou. Com a nom també és la substantivació de la primera persona del present d’indicatiu del verb ser: som somada doncs. Aquest fenomen lingüístic val igualment per a la resta de formes verbal·les. Per tant, la bella expressió catalanosardanística “Som i serem” queda per “som somada i serem seremada”. Amb espina santa o sense, que això depèn de com vingui plus de gust ballar l’empordanial sardina.
Traspassar: un límit. Per exemple, el de la vida, que és de 120km/h a l’autopista. Segons els mossos, una secta d’il·luminats del trànsit, els ràdars són la prova de l’existència de vida extraterrestre a la Terra, o almenys de la presència de déu a l’AP-2: ho veuen tot i ningú no sap on va a parar la informació. Segons ells, només els escollits tenen accés al missatge hermètic del més enllà per mitjà de notificacions de multa.
L'anterior blocada sobre religió i escola ha tingut una àmplia repercussió entre els lectors, cosa que agraeixo, perquè m'agrada rebre'n comentaris. Era conscient que posava a debat un tema delicat i que obria la caixa dels trons. Al fil d'aquell debat, volia compartir amb vosaltres una nova opinió sobre l'escola.
Per a mi, la decisió de modificar el calendari és una decisió de sentit comú. Un pas en la bona direcció. No resol tots els problemes que genera la conciliació entre els pares que treballem i els nens que van a escola, però ens acosta a una major racionalització del calendari. No entenc l'escola com una guarderia on abandonar els nens. Per als pares, l'escola és un complement a l'educació dels nostes fills, peò tampoc pot convertir-se en un problema amb uns horaris i un calendari arbitaris, que no siguin coherents amb la realitat social del país.
