Capellades

El cap de setmana passat ens arribàvem al Museu Molí Paperer de Capellades. En una visita d'un matí, el de dissabte passat un matí més primaveral que tardorenc, ens tens prou per comprendre que a Gelida, amb el tema del paper i de la pretesa "capitalitat" del paper amb la mostra i l'eslògan ad hoc Gelida, paisatge, cultura i paper, quedàvem molt lluny de la florescència i la preponderància que ha tingut el paper en una vila com Capellades. Dinou molins paperers van arribar a coexistir en aquesta vila, setze dels quals alimentats a partir de la surgència de l'aigua de la bassa, que neix al mig del municipi. Els altres tres aprofitaven l'aigua del riu Anoia que passa pels peus del turó on s'enlaira Capellades. Aquesta desproporció respon al fet que els molins del riu tenien la problemàtica afegida de l'ús que en feien els igualadins riu amunt, que curtien pell i sovint embrutaven l'aigua.
La importància dels molins paperers la revela les plantes de ventanes que tenia. Les ventanes són les finestres, normalment petites i continuades que permetien el pas del vent per assecar els fulls de paper que es penjaven al seu interior. Com més paper es feia, més espai necessitaves per assecar-lo i més plantes amb ventanes havies de tenir. El primer que vaig fer en arribar a casa dissabte passat va ser mirar al diccionari normatiu si ventana estava recollida i sí, justament amb aquest significat.
El Joan i l'Anna no sé si es van quedar amb els detalls de l'explicació del guia, però sí que recordaran perquè van gaudir fent-ho, que a Capellades s'hi fa paper.

Help!

El Periódico és un diari que a mi m’agrada més aviat poc. Em sembla que la millor pàgina n’és l’agenda del dia, i l’article de l’Espinàs. I això és poca cosa per mi. Ara, també reconec que la meva opinió és bastant infundada, no és un diari que hagi fullejat mai gaire. Més que d’opinió doncs, potser seria més com cal parlar de sensació, d’impressió.
Sigui com vulgui, s’ha reconèixer que pel que fa a l’afer Millet, El Periódico ha fet i està fent una bona feina. Naturalment no la deu fer pas perquè sí, vull dir altruísticament, mirem de no ser ingenus. Algun interès hi deu haver, algun interès del diari i algun interès de la gent per a la qual el diari treballa. Però és cert que això és el de menys ara.
Al Periódico i a la resta de diaris un –en aquest cas jo– no els reclama grans coses. N’hi hauria prou amb una certa dosi de decència i de respecte per la intel·ligència dels seus lectors. Això també val per a teles i ràdios –nacionals, o municipals, o el que sigui. I de debò que em sembla que, fent a banda altres consideracions, El Periódico últimament està tenint aquest to. Almenys amb relació al cas Millet.
El Periódico està fent bona feina aquí. Avui, per exemple, el rotatiu barceloní publica un quadernet central amb la declaració íntegra que Fèlix Millet va fer davant el jutge dies enrere. Els del diari en destaquen una frase a la portada: “Fins al que jo sé, la meva confessió és completa. Si surten més coses, ja veuré.”
Sensacional, absolutament sensacional. S’ha de tenir molta cremallera als pantalons per aguantar el pes d’una frase com aquesta. Oi més pronunciar-la davant un jutge. M’magino la cara del magistrat en sentir-la. L’home devia al·lucinar en alta definició. Segurament va pensar que algú li havia marranejat el Coibas 5 o li havia posat alguna substància divertida a l’Armagnac de les postres del dinar.
Si jo fos amic del Millet, o si solament, per casualitat, hagués coincidit algun dia d’aquests amb el personatge en un acte públic, la veritat és que en llegir la frase que obre avui El Periódico els calçotets començarien automàticament a canviar-me de color i a perdre el dibuix de les ratlles. Es produiria aquella certa flaire intestina i ominosa d'una digestió complexa. A la nit em costaria agafar el son. Em suarien les mans, seria un catàleg de tics a la cara com el president Pujol de les bones èpoques prememorialístiques.
No us penseu, no exagero tant com això, el que dic no ho dic perquè sí. Jo no he coincidit mai amb l'orfeonista Millet en cap acte píublic ni privat. Però amb el Millet hem estat veïns fins fa quatre dies. Exactament fins que es va traslladar –ell, papers i bitllets– a no sé pas quin jutjat de Barcelona. Des de fa quatre mesos que m’estic en un pis molt, molt a prop del Palau de la Música, gairebé cada dia hi passo uns quants cops pel davant. No descarto en absolut haver-hi coincidit algun dia al carrer, o comprant els croissants, o fent un te a l’”Aràbia”, un restaurant egipci dels morros mateix del Palau.
Estic molt preocupat, de bo de bo que sí. El Millet sembla que té l’entrecuix com picat per un niu de vespes, vull dir molt inflamat. Si la pell no li aguanta prou, aquí rebrà l’apuntador i tot. I ja se sap que la pell de certes parts del cos és molt delicada.
Al final veureu com tot això del Palau també és culpa meva. Help!

La Casa dotze

Han passat avall els primers temps de la premsa gratuïta diària a Barcelona en què el fenomen era tot un espectacle. Els temps en què en un metro en hora punta al matí hom es trobava a tothom, absolutament a tothom, fullejant el mateix diari. Una imatge increïble, profundament grisa. Sense matisos, sense varietat, d’un uníson massiu, d’un gregarisme ortodox. Una sopa barata i monstruosa que feia tristesa, por i ridícul de mirar.
Parlo de quan només hi havia el METRO i el 20MINUTOS. Ha plogut, sí. D’aleshores ençà han aparegut més gratuïts: el QUÈ! (accent obert però 99% en castellà) i l’ADN, entre les capçaleres de gratuïts diaris, i no sé quantes capçaleres més entre les publicacions de tot pelatge (futbol, salut i benestar, negocis, d’espectacles, en anglès, literàries) que apareixen setmanalment, quinzenalment o mensualment a la ciutat. La cosa sembla que s’ha diversificat i s’ha tematitzat bastant. La demanda de gratuïts també sembla que ha baixat, ara ja no es fan aquelles aglomeracions al voltant dels nois que els repartien al transbord entre Renfe i Ferrocates de plaça Catalunya a primera hora del matí.
Dels gratuïts diaris a mi m’agrada mirar-me el que es diu QUÈ! M’agrada perquè és el més sensacionalista i el més hortera. Personalment sóc partidari de l’excel·lència i de fer les coses a fons. Per tant, si aquí del que es tracta és de ser idiota, siguem-ne al màxim. També és el preferit de les directores de cinema araneso-laponeses residents a Barcelona, persones estimables totes elles, de sensibilitat exquisida, d’intel·ligència considerable, i en algun cas concret d’habilitats remarcables fora d’hores de rodatge –i potser també durant les working hours, vés a saber.
La meva secció preferida del QUÈ! és la de la previsió zodiacal del dia. Normalment n’acompanyo la lectura amb el cafè amb llet del matí. L’horòscop del QUÈ! no està divit com sol passar en altres casos en els clàssics subapartats Salud, Dinero, Amor. No, els del QUÈ! en saben més i llegeixen les estrelles segons el gènere, és a dir, tenen un apartat “Ellas” i un apartat “Ellos” per a cada signe. Jo espero que ho arribin a fer per comarques, que sí que seria una novetat. O per districtes. O per franges horaries. Per exemple: Piscis, Ellas, en Poblenou, Hora-de-comer. Per exemple: Escorpio, Ellos, en Esquerra de l’Eixample, Hora-de-recoger-niños-en-el-colegio. Al capdavall ja ho va dir Galileu: “E pur si muove”. I Galileu també es dedicava a les estrelles. Vull dir que les estrelles es mouen, i doncs depèn de la pressa que tinguin un pronòstic zodiacal pot caducar al cap de cinc minuts i ser causa de vés a saber tu quines desgràcies per falta de puntualitat.
Naturalment, posat a consultar l’horòscop del QUE! jo primer miro el pronòstic per a Ellas, per estar al dia del que pensen les dones sagitàries. Després llegeixo el que m’afecta a mi per estar al dia del que penso jo. Aquest últim hi ha dies que està redactat d’una manera i dies d’una altra. Avui la redacció és un pèl massa tècnica per als no iniciats com moi meme. Sembla escrit per un tècnic urbanístic de Santa Coloma de Gramanet. Diu: “Mercurio también llega hoy a tu Casa doce y amplía los efectos del Sol”.
No ho sé, potser és que ahir, mentre redactava la previsió d’avui, l’astròleg del QUÈ! no tenia res a dir. O potser és que volia parlar en clau per dir al tècnic urbanístic de Santa Coloma que passés avui a cobrar la requalificació d’uns terrenys a Mercuri per la Casa dotze del Macià Alavedra.
En tot cas, difícil això dels efectes del sol. El jutge Garzón a Santa Coloma i dia gris a Barcelona. Llàstima.

L'home del carrer

Enguany se celebren 50 anys de la Nova Cançó. L’aniversari ha estat recordat per diversa gent en diverses ocasions al llarg del 2009. Per exemple, al piromusical de la Mercè de fa un mes.
Quico Pi de la Serra va ser un dels membres d’aquella colla que llavors de la dictadura es van decidir a cantar unes certes coses en una certa llengua prohibida. Al piromusical que dic també hi va sonar. Un fragment de “L’home del carrer”, una de les cançons seves més conegudes d’aquells anys.
Fa molt que vaig sentir Pi de la Serra per primer cop. Va ser a Ràdio Gelida, em sembla que quan encara estava a l’ajuntament. Llavors la discoteca de l’emissora era tota de vinils, i jo la recordo en una prestatgeria posada darrere la taula de so, a l’estudi de control.
La prestatgeria de la discoteca de la Ràdio llavors estava més o menys organitzada per gèneres. Un d’aquests gèneres era el de “Música catalana”. No era un apartat exhaustiu ni especialment triat amb cap criteri específic. Hi havia el que hi havia, i prou.
D’aquest apartat de la discoteca en recordo un disc de l’Enric Hernàez amb un tema que a mi m’agradava molt: “Una foguera de Sant Joan en ple gener”, es deia. També en recordo la millor versió del “Pedro Navaja” i del Fellini 8 i mig que conec, la de l’orquestra Plateria. Hi havia coses de la Trinca, coses de la Salseta, el doble en directe del Llach al Palau d’Esports (del gener del 76, em sembla); el Catalluna i el Força Dharma, de la Dharma; alguna música del Sisa, el Jim de la Maria del Mar Bonet, més coses.
Pi de la Serra també hi era. El vinil es deia “Pijama de saliva”. El recordo bé perquè la caratula presentava la foto d’un primer pla del cantautor –cabell arrissat fosc, barba– ensenyant la llengua a dos dits d’unes natges blanques, com si estigués a punt de llepar-ne la regatera amb delit.
De Pijama de saliva en recordo una cançó titulada “Maria Joana” Era una tema que jugava amb la traducció al català del nom marihuana, el de l’herba opiàcia, per fer una cançó d’amor amb doble sentit. En un moment donat, la lletra feia una cosa semblant a aixo: Maria Joana, prohibida, / no puc sincerar-me més. / El teu perfum és l’olor /que em fa suportar la vida. Cito de memòria.
Ahir vaig coincidir amb Pi de la Serra al metro. El músic va pujar a Lesseps i va seure al lloc buit del meu costat. Es va posar a fullejar El País. Van passar un parell d’estacions abans no em vaig adonar de la presència d’aquest home del carrer. Llavors vaig agafar paper i boli de la bossa.
–Disculpa…
L’home del carrer té un moment d’ensurt. Interromp la lectura i em mira, seriós.
–Tu ets en Pi de la Serra, oi? –continuo.
–Sí.
–M’ho ha semblat. Em podries signar un autògraf?
–Sí –respon sense dubtar, i agafant el paper i el boli que li allargo demana:– Com te dius?
–Xavier Nicolau.
L’home del carrer escriu al paper.
–És un programa del Palau de la Música –dic mentre guixa–, però no tinc res a veure amb el Millet, eh?
L’home del carrer caça la ironia, riu un moment per sota el nas. Acaba de posar el que escriu. Tot seguit em torna el programa i el boli.
–Gràcies –dic.
–Gràcies a tu –diu, i reprèn la lectura. Jo miro el que l’home del carrer ha escrit a un altre home del carrer un moment que tots dos han coincidit al metro: “Per al Xavier Nicolau, cordialment del Quico Pi de la Serra”. Arribem a l’estació de Diagonal, baixo.

Armari de tardor

Som a entrar de novembre i encara tinc pendent el tema de l’americana i de la colònia. Vaig tard doncs. Més o menys cada any per aquest temps miro de comprar-me una americana nova. Com més va més m’agrada aquesta peça de vestir. Una peça a la qual jo mai no havia prestat mai atenció. Però em faig d’anys, i potser és això. En tot cas, m’agrada americanar-me. I trobo que la tardor és la millor època per aquesta peça de vestir, com passa amb els bolets. Trobo que la tardor es veu diferent, millor, enfundat dins una roba d’aquestes.
L’adquisició de l’americana de l’any normalment m’agrada entretenir-la uns quants dies buscant per les botigues. Vaig aquí, vaig allà, miro preus, me n’emprovo una, me n’emprovo una altra, comento amb la dependenta, ara aquest color més clar, ara aquell més fosc. És un joc com un altre. Al final acabo l’entreteniment no tant perquè finalment trobi allò que exactament m’agrada més, sinó perquè arriba un punt que me’n canso. Llavors compro. És un criteri molt ase, cert. Però és el que és. I de criteris ases n’hi ha pertot i per tothom i per a qualsevol cosa. So, no harm done, que diuen a can Marks&Spencer.
Amb la colònia també faig el mateix: busco, remeno i trio. Però amb la colònia la cosa és menys entretinguda perquè la veritat és que no conec gaires més perfumeries més enllà de la megastore que hi ha a plaça Catalunya/Pelai. I perquè el meu nas té poca resistència olfactiva. Vull dir que es cansa de seguida, i llavors ensumada una colònia ensumades totes. Ara, les converses que hom pot pescar al vol en una perfumeria –sobretot entre dones– és un document segons com digne de menció.
A l’americana i a la colònia, enguany hi he afegit dues necessitats més: un barret d’ala i unes botes de canya. De barret d’ala ja en vaig dur fa uns quants anys. I també boina, durant unes setmanes, perquè em lligava amb el barbó que em vaig deixar. En aquell temps semblava un pintor impressionista francès de les Alpujarras, si això és concebible. El barret d’ala el vaig caçar al Zara de Pelai, un dia que m’hi vaig deixar caure. Me’l vaig emprovar, em va semblar que em quedava bé i me’l vaig firar. Un sempre és comprensiu posat davant el mirall, i tendeix a trobar-se a ell mateix allò que Pla en deia “plausible”. El barret d’ala que dic era de color marró fosc, em feia semblar el Bogart, o això em pensava. El vaig perdre algun dia en algun tren. Ara el vull tornar a recuperar comprant-me’n un de nou. El dia que ens tornem a veure no us espanteu, sóc jo.
Amb el barret no hi haurà problema, pronostico. Amb el que sí que hi ha problema, i gros, és amb les botes. No en trobo. I no és que no en trobi perquè no m’agraden les que vaig veient, no és això. No en trobo senzillament perquè no n’hi ha. A tot Barcelona no hi ha sabateries amb una oferta decent de botes d’home. Les que jo busco han de fer una certa punxa, un cert taló i han de ser de color negre. Poden portar alguna sivella o no portar-ne cap, és igual. Poden ser de canya més alta o més baixa, també tant me fa.
No demano cap cosa de l’altre món, unes botes molt normalades. Però no les trobo, no hi són. En canvi el que sí que hi ha és una sobreabundància de botes de dona. A tots els aparadors de totes les sabateries de Barcelona. És impressionant. Dissenys, colors, materials. Una oferta que fa rodar el cap. Metastàsica, espaordidora, una plaga bíblica.
Entenc molt bé que a les senyores els agradin les botes. A mi també, i per això em queixo. Perquè no en puc comprar cap. Passeu-me la ironia, però en aquest punt em sento un número discriminat.

La consulta a Gelida

L’alcalde Lluís Valls ha dit que no a la possibilitat d’organitzar una consulta com la d’Arenys de Munt a Gelida. Ho publicava ahir el diari El Punt dins el reportatge dedicat a una enquesta sobre la qüestió feta a 275 alcaldes de Catalunya. “No en sóc partidari”, diu l’alcalde.
Bé, l’alcalde ha dit que no. Evidentment, la posició de l’alcalde d’un municipi és important en qualsevol tema, i en aquest també. I no seré jo qui la desmereixi perquè és perfectament legítima, i per tant no tindria cap sentit. D’altra banda, també dic que n’hi ha uns quants als qui ens hauria agradat tenir la possibilitat de parlar-ne abans que la primera autoritat de Gelida fixés una posició. Ara serà més difícil, o directament impossible. Les coses van així. Potser a aquests quants ens han faltat reflexos, potser hauríem hagut de ser més diligents i hem anat massa a poc a poc a demanar-li una entrevista.
És igual, el cas és que l’alcalde de Gelida ha dit que no. Bé, ara queda la resta. Socialistes, convergents, republicans, gent d’Iniciativa, abstencionistes, indiferents, homes, dones, peluts i pelats. Tota la resta de gelidencs. Serà possible parlar-hi sobre la possibilitat de dur a terme una consulta com la d’Arenys? Vull dir parlar-hi sense apriorismes, més enllà de reticències de qualsevol ordre, de simpaties polítiques o apolítiques, del cercle d’amics i coneguts. Serà possible anar una mica més enllà de la posició de l’alcalde, dels amics, de la parella, de la família, en aquest tema concret? I remarco “en aquest tema concret”. Aquí no hi ha intenció de demanar conversions a ningú.
S’entendrà que n’hi ha uns quants que volem intentar tirar això de la consulta local per la independència endavant, i que pretenem fer-ho amb una voluntat absolutament –i dic absolutament a propòsit– inclusiva? S’entendrà que volem ser com més millor i com més diferents millor? Serà possible trencar ni que sigui per una vegada la dinàmica fèrria de partits a Gelida? Serà possible treure la gent de l’indiferentisme? Ens podrem trobar en això? Se sabrà tenir un a punteta de gosadia, una punteta tan sols?
El discurs polític diu que no és una prioritat per a molta gent. Particularment hi estic d’acord, em sembla que això és de molt bon sentit. La política és un aspecte de les coses de la vida, i certament no el més important ni el més interessant. Hi ha la família, hi ha les vacances, hi ha l’escola dels nens, hi ha la hipoteca, la feina, el meu lloguer, aquestes coses que és veritat que dibuixen un perfil més tangible i immediat del món. Però la dimensió política també forma part de la persona i el discurs polític també ens apel·la de tant en tant.
Dic polític, i ho dic amb un sentit nacional, no de partit. A mi, per exemple, m’està molt bé la majoria absoluta del PSC a Gelida, que els duri molts anys. Però en la qüestió de la consulta per la independència el tema és nacional, o vol ser-ho. Tothom sabem que és fàcil d’emmarranar-se la boca i soflamejar i patriotejar en aquestes qüestions. Evidentment no es tracta d’això aquí, no es tracta de sobredimensionar res. Però tampoc d’amagar-ho, o menystenir-ho, o infravalorar-ho. Es tracta de poder parlar d’un cas que també ens afecta com a municipi i en certa mesura com a ciutadans. Es tracta de poder consultar amb normalitat. Com ho van fer a Arenys, com es preveu que ho facin a molts altres municipis.
A mi també m’agradaria ser espanyol i no haver d’anar amb mandangues nacionaleres. Però no es pot amagar el cap sota l’ala indefinidament. I jo sóc de Gelida, que coincideix que no és un poble de la lluna de València ni de cap altra. Vull dir que és un poble més de Catalunya. Què hi vols fer, és així, no és culpa meva.

De Collsacreu al Corredor

Collsacreu és el pas de carretera que comunica Arenys de Munt, al vessant de mar del Maresme, i Vallgorguina, a la vall interior. És dins el parc natural del Montnegre i el Corredor, i és el coll que el divideix en dues parts: la del Montnegre, més gran, i la del Corredor, bastant més reduïda.
El Corredor pren el nom del santuari que hi ha dins el perímetre de l’espai. A aquest santuari s’hi pot accedir amb cotxe per pista forestal des del mateix Collsacreu, des de Vallgorguina i des d’un punt que diu que hi ha a la carretera de Llinars del Vallès a Dosrius. El Corredor és en un coll molt ample, una clariana gran i molt oberta amb l’herba recremada pel sol. És una d’aquestes àrees d’esplai que serveixen per anar a passar-hi el matí de diumenge. Hi ha el santuari, amb un campanar i una mare de déu molt petita posada davant una canallada barroca, foca i fosca, un pati tancat de pedra amb un pou cec, un pedrís on hi toca un sol octubrejat i l’oficina de gestió del parc. Fora d’aquest clos també hi ha una creu de terme, petita, voltada de xiprers, i un aparcament amb un déu-n’hi-do de cotxes. Més enllà, dins el bosc, aturonat, treu el cap una torre de vigilància contra incendis. L’espai del que devia ser la rectoria del Corredor és avui un bar-restaurant de brases i pa amb tomàquet. L’utillatge de la terrassa –encara oberta– és una deferència del departament de màrqueting de tònica Schweppes, o sigui groc canari.
Diumenge a Arenys de Munt hi va tenir lloc la XXI Marxa Popular dels Termes. Una ruta circular: de la plaça de l’Església a dalt a Collsacreu, tot seguit cap a la Creu de Rupit, i tornada cap al parc de Lourdes i la plaça de l’Església. Tot això jo no ho sabia, vaig deixar el cotxe a Collsacreu ben bé in albis. El que era aquella caminada ho vaig saber poc després, quan em vaig incorporar al recorregut en un dels grups. Amb aquesta gent vaig fer un tros del camí –puja-i-baixa– fins a un trencant que gira a la dreta i s’enfila cap al santuari. D’aquí endavant vaig continuar per les meves.
Tota la tirada fins dalt el Corredor és una pista perfectament anivellada i transitable, d’una mena de terra tova i arenosa, blanca al sol, de color de pa integral a l’obac. Em sembla que se’n diu sauló. Pel camí, alzines sureres –suros en diuen aquí–, amb mig tronc pelat. També pi, i brucs molt alts, i arboços amb la cirera vermella madurant. Alguna torrentera seca i emboscada de roques nues. Molta gent amb BTT. La mola del Turó de l’home, a l’altra banda del corredor de l’autopista, en l’horitzó immediat. El mar no es veu enlloc, però se sap que hi és darrere diversos fondos i muntanyes a l’altra banda. I ja dalt el santuari la panoràmica de Montserrat, desfeta per la calitja.
Fins al Corredor i tornar. Altre cop al cotxe vaig baixar a dinar a Arenys de Munt. El Centre moral tenia la persiana tancada, la cartellera de la façana anunciant la pel·lícula “Enemigos públicos” per a la tarda. Vaig dinar d’entrepà al bar de l’entitat, que sí que era obert. Molta gent, el local ple com un ou. El personal xerrant, fent el cafè, fullejant el diari, mirant les motos a les dues tevés de l’establiment. Quina cosa, les coses! Quinze dies enrere aquí s’hi va donar una campanada que ha ressonat fins al Financial Times, i en canvi diumenge semblava com si res. Cap referència a la consulta local per la independència, normalitat absoluta. És clar i naturalment, ja és això.
La mare de déu del Corredor és petita i no deu tenir gaire empenta. Al bar del Centre moral qui presideix la parròquia és una figura de la mare de déu de Montserrat. Els muntanyencs –que aquest és el gentilici d’aquí– ja se sap que saben anar més enllà del nas, i potser això explica la tria devocional. Surto del Centre moral refilant la tornada del Virolai. Als llums de la rambla, d’obres, encara hi ha penjades les banderoles –fullola amb una impressió A4 enganxada– anunciant la consulta famosa. Hi seran encara molts dies encara, em fa l’efecte. La festa del final de la Marxa dels Termes populeja a la plaça de l’Església.

Penjats d'un fil

Aquest dissabte hem anat a Montserrat. Montserrat és un índret que visitem diverses ocasions a l'any. No ens cansa. És una excursió d'anada i tornada, d'unes hores. A vegades pugem fins dalt amb el cotxe, d'altres amb el cremallera i, darrerament, fem la pujada amb l'aeri, potser la forma més espectacular de fer-hi cap. Hi esmorzem o hi dinem o totes dues coses, normalment de pícnic, tot i que parcialment, ja que sempre acabem entaulant-nos al bar per fer-hi les begudes o els cafès. Ahir vam entrar al museu, ja que el Joan feia temps que demanava de veure una mòmia... i a Montserrat n'hi ha una. No fa massa bona cara, però és que aquesta dona d'uns 25 anys en fa uns 4.000 que va ser momificada. Si tenim en compte això, home, es conserva.
Si dissabte pujàvem i baixàvem de Montserrat penjats d'un fil, o més ben dit d'una cistella penjada d'un cable, diumenge ens hi penjàvem nosaltres directament per fer un dels circuits de les Deus aventura, el parc d'escalada de sant Quintí on treballa el germà de la Magda. Els nens van fer el circuit infantil.
Després, el Joan i jo vam fer el circuit d'adults conegut com el pèlag del fregaire. Un circuit d'un cert nivell, tot i que assolible per a persones poc preparades com jo, que som capaços de fer parar una atracció de fira com el pop perquè ens impressiona. Es combinen tirolines, ponts penjats i algun petit trosset d'escalada per la roca, tot molt adaptat per a tots els públics i amb mesures de seguretat que, en tot moment, et subjecten en cas d'un mal pas. Impressionant la valentia del Joan, que en cap moment es va bloquejar malgrat els obstacles que pot plantejar un circuit com aquest a un nen de la seva edat, que en alguna ocasió el va deixar penjat del cable de seguretat. Si jo no hi vaig quedar, és perquè em fa tanta por que m'agafo al cable fins i tot amb les dents, per si de cas el mosquetó de seguretat no m'aguantés prefereixo no haver-ho de provar. Queda en peu una sortida col·lectiva per fer el circuit amb els autors del bloc!
El que dèiem, un cap de setmana penjats d'un fil!