Socialistes

És veritat que músic pagat no fa bon so. Fa uns quants dies, a Arenys de Munt, l’Àngel Colom va fer unes declaracions posant al mateix sac socialistes i falangistes. Almenys és el que va sortir en un tall de veu de TV3, i fins avui que jo sàpiga ningú no ho ha desmentit ni matisat. Fa anys que l’Àngel Colom està en l’òrbita de CiU.
Posar socialistes –el PSC doncs– i falangistes en un mateix sac és més que un joc de paraules oportunista. És una falsedat grossa i literal i una cafrada igualment grossa i literal. No calen gaires explicacions aquí. No cal passar dels titulars més voluminosos de la història, recent i remota, del socialisme català, i del PSC en concret, per veure el que dic. Em sembla que s’ha de tenir una certa barra, o una certa incontinència verbal, i segurament una certa butxaca per fer unes afirmacions desajustades i insultants com les de l’exdirigent de la Crida i d’ERC. Les mateixes que ha tingut d’altra gent replicant en sentit contrari, també s’ha de dir.
El PSC diu que és un partit complex, diu que el que més de la política catalana des del punt de vista de la base social que l’aguanta. De tant en tant hi ha qui en discuteix el discurs catalanista, i hi deu haver raons per fer-ho. Però també deu ser veritat que hi ha exemples que demostren el contrari. Parlo de l’ajuntament de Barcelona, per exemple, i específicament del tracte que en general dóna a la llengua catalana. Barcelona no és cap cosa menor, i Barcelona podria haver optat per donar un altre tracte al català. Qui hagi anat algun cop a València o hagi tractat amb l’administració municipal d’allà veurà la diferència que hi ha en aquest punt i entendrà el que vull dir. Això Barcelona no ho ha fet, ni ho fa, ni és previsible que ho faci; i aquest fet deu ser per moltes raons, però també per la complicitat del PSC, que hi ha governat des de les primeres eleccions municipals.
El PSC és un partit complex, de sensibilitats diverses. És per això que no entenc el tancament de files que hi ha hagut amb relació a la consulta d’Arenys de Munt i a les que es preveuen en altres llocs en els mesos que vénen. Se’m llegeixi bé: entenc la posició oficial del partit, el que no entenc és l'aparent seguidisme amb què hi han respost molts militants, simpatitzants i votants socialistes. Justament perquè el PSC és un partit complex i divers no ho entenc.
Aniré més lluny i diré això: jo no em crec en absolut que a tot Catalunya –per tant també a Gelida– no hi hagi un bon nombre de gent socialista –regidors, militants, simpatitzants, votants– que, més enllà de les simpaties i dels legítims interessos personals, no vegi això de les consultes locals sobre la independència de Catalunya amb bons ulls. Abans-d’ahir el diari deia que a Montblanc els regidors socialistes van votar a favor d’una moció semblant a la d’Arenys. Desconec els motius que han portat els regidors montblanquins a aquesta decisió. Però estic segur que hi ha molts socialistes arreu del país, també a Gelida, que entenen i que comparteixen la qüestió de la consulta.
Seria interessantíssim poder parlar amb aquesta gent, regidors o simpatitzants, històrics o actuals. Ara que sembla que hi ha coses que es mouen a l’horitzó, seria absolutament fantàstic poder comptar amb aquesta altra versió del PSC. Que hi és, que hi sou (si n'hi ha que llegiu això). I que em permeto dir que ni que fos mínimament, fa uns quants anys jo també vaig tractar i vaig votar. A Gelida –i arreu– hauria de ser possible participar en una consulta com la d’Arenys i fer això compatible amb votar al candidat del PSC a les municipals. No hauria de plantejar cap problema, ni representar cap contradicció, ni ser motiu de retrets per part de ningú. Perquè no ho és, només per qui s’ho cregui.

Sitges

Una actuació castellera amb motiu dels 25 anys del ball de la moixiganga sitgetana és una excusa tan bona com qualsevol altra per anar fins a Sitges. Fer-ho dissabte passat, dia 26, quan el calendari oficial assenyala que ja som a la tardor, però quan el dia encara ens obsequia amb un sol estiuenc, pot ser una bona manera de regalar-te un dia d'estiu extra, d'enganyar el calendari i rememorar un tastet del que van ser les vacances. Sitges és una vila sempre agraïda de visitar, de passejar-hi... Es respira aquella tranquil·litat de les vacances, el temps passa més a poc a poc... és ple de gent estrangera que et contagia de la seva plaent estada.

L'actuació castellera és a càrrec de la colla jove dels castellers de Sitges, dels castellers de sant Cugat i de la vella dels xiquets de Valls, que aixeca els millors castells: 3 i 4 de vuit i torre de 8 vuit amb folre. Què deuen pensar els estrangers que veuen castells per primera vegada? La plaça és plena de càmeres que fan fotos i vídeos contínuament, i la gent fins i tot es fa fotografies d'esquena als castells, mirant a la càmera, com aquell qui es fa una foto davant de la torre Eiffel o davant del Big Ben.
Què explicaran? Són bojos aquests catalans i, com aquell diputat socialista a Madrid, posaran els castells al nivell dels toros? Parlaran de tradicions ancestrals, de manifestacions culturals, de balls tribals, d'esport de risc?

Que pensin el que vulguin, que són ben lliures de fer-ho. Nosaltres, mentrestant, encara en treiem un bany nocturn d'aquesta jornada, amb una aigua que conserva la millor temperatura de l'estiu. Mentre em banyo, es dilueixen aquests pensaments com s'han diluït els records d'un estiu que ja m'és llunyà.

El castell com mai l'hem vist

Sabuda és ja per part dels seguidors d'aquest bloc la meva afecció a col·leccionar postals antigues de Gelida. N'he compartit amb vosaltres algunes en diferents escrits. De postals antigues de Gelida se'n troben i moltes. Col·leccions senceres, que ens mostren una Gelida desconeguda per la meva generació. Una Gelida que mirem amb nostàlgia i que tendim a idealitzar. Segurament, els gelidencs d'aquell temps es canviarien a ulls clucs per la nostra situació actual. I en canvi a nosaltres ens sembla que aleshores tot era millor, més bonic, més idíl·lic... quan possiblement es vivia amb moltes més precarietats i mancances. Una cosa sí que és certa. Gelida era un destí d'atracció turística. "La Sitges de muntanya" com era presentada en alguns panflets de l'època. La població on anar a fer cures de salut, bevent de les seves inesgotables fonts. Tenia encant per aquells barcelonins que buscaven una destinació propera a la capital i que comptés amb transport (el ferrocarril) per arribar-hi. Prova d'això, en són les postals que trobareu a qualsevol mercat o llibreter vell, als encants o a les fires d'antiquaris.

Si ho comparem amb l'actualitat, a jutjar per la inexistència de postals de Gelida, Gelida ha deixat de ser atractiva turísticament. Algú dirà que les postals, amb internet, han deixat de tenir sentit. I tindrà raó, però aquesta caiguda de l'oferta de vistes de Gelida no és d'ara. Jo diria que fa més de vint anys que dura. L'eclosió de l'oferta turística de Gelida crec que s'ha de situar a la primera meitat del segle xx. I després el declivi, potser a causa de l'arribada de l'automòbil, que permetia desplaçaments més llunyans o del deteriorament de la imatge, per tant de l'oferta, que s'oferia. Gelida era un poble bucòlic en sí, amb un castell imponent que el coronava, amb un pintoresc funicular prodigi de l'enginyeria de l'època, amb unes fàbriques de paper (el Molí nou i el Molí vell) que garantien una certa prosperitat, unes fonts saludables i un riu net i cabalós...

Sigui com sigui, no es tracta de jutjar a ningú, Gelida no ha consolidat una oferta que donés continuïtat a aquella Gelida que reflexen les postals antigues, una Gelida fotogènica que exercia de pol d'atracció de l'arribada de barcelonins. L'intent més seriós que coneixem de promoció, parteix de l'Associació d'Amics del Castell que ha passat també de l'intent, molt d'acord amb uns anys d'un cert romanticisme, de reconstruir el castell, a consolidar-ne l'estructura existent, i crear-hi un Centre d'Interpretació, que hauria de ser el nou pal de paller d'un retrobament amb un públic que busca ofertes d'oci cultural a prop de casa, turisme familiar i de proximitat.

Els ajuntaments han estat més ocupats en resoldre les mancances més peremptòries, algunes d'elles prioritàries (xarxes d'aigua i clavegueram, pavimentació de carrers, enllumenat, serveis d'educació i esports, actualment la xarxa del gas...) i algunes clarament qüestionables (el millor exemple el tenim amb les innecessàries escales mecàniques projectades a la baixada de les Monges). Fa anys que els programes electorals parlen de millorar l'oferta turística: un centre d'interpretació del funicular, una oficina de turisme, uns itineraris guiats... però no hi ha cap aposta seriosa en aquesta línia, que passi de les promeses als fets. Ben contràriament, l'aportació de l'Ajuntament al Centre d'interpretació del Castell, l'únic intent seriós de fer alguna cosa, s'ha reduït aquest any a la meitat

Tenim potencial i d'aquella Gelida que veiem a les postals antigues no està tot perdut. Gelida manté un encant i un atractiu que pot explotar, que pot vendre. Cal però una certa inversió i, sobretot, una certa cura i criteri a l'hora d'actuar, per no esguerrar el que ens queda de bo. Arran d'això, obro un tema de debat, sobre el qual he demanat la participació amb la seva opinió a dues persones molt més bones coneixedores que jo d'aquestes qüestions. Caldria talar els arbres que han invadit, han ocupat l'interior del recinte del castell i que n'han ofegat la seva visual des del municipi? Jo sóc de l'opinió que sí, que caldria i que seria positiu. N'hi ha que sacralitzen els arbres però les fotografies de la primera meitat de segle ens mostren un castell sense aquesta exhuberant vegetació que hem permès, per deixadesa o per un ecologisme mal entès, que creixi a dins i al voltant del castell. Aquests arbres, en el millor dels casos, tindran 40 o 50 anys i posen en perill o impedeixen la visual d'unes parets que són mil·lenàries. Cert és que antigament els arbres tenien un aprofitament econòmic, per llenya per escalfar-se, per cremar el brancatge als forns de calç, perquè s'explotava agrícolament qualsevol racó... i avui ser propitari d'un bosc és ruinós.
Un nou episodi de ventades com les que vam patir aquest mes de gener podria tenir conseqüències irreparables sobre les parets medievals. Les arrels d'aquests arbres també guanyen terreny cada dia i poden malmetre fonaments. En cas d'incendi, la ràpida propagació també és un perill, tractant-se d'un bosc de pi mediterrani. La urbanització a l'entorn del castell també ha proliferat de manera intensiva, ara bé, contra això sí que no hi som a temps de corregir res. Encara sort que es va poder aprovar un pla especial de protecció del castell que en va impedir una major invasió de l'espai que l'hi és propi.

El castell presideix Gelida, n'és una talaia privilegiada, i penso que hauríem de procurar que llueixi, que sigui un element vistós i preponderant en la visual. Si li retornem l'esplendor, avui amagat per una aclaparadora pantalla verda, crec que estarem obrint una via que en despertarà l'interès per visitar-lo i respectar-lo, i si som capaços de presentar una oferta promocional en condicions, fins i tot podríem obtenir-ne alguns rèdits en forma de recuperació turística.

La Vall Fosca 2009

Aquest any les nostres vacances han passat per fer una setmana a La Vall Fosca entre altres coses, és clar. Hem passat una setmana en la qual hem caminat molt, hem visitat poblets de la vall i per suposat hem menjat molt bé.

El primer dia d’estar a la Vall van fer l’excursió a l’Estany Tapat a 2.154 m d’altitud; vam fer el recorregut fins arribar a l’estany. Comences l’excursió des del poble de Cabdella i el primer tram es fa per una senda que va pel mig d’avellaners i carrasques i que fa una pujada molt suau. Després arribes a una zona de prats, on el sol comença a escalfar de valent. Una vegada vam arribar al Pont de Rus, vam trobar una petita cascada on pots banyar-te, si ets valent, ja que l’aigua està molt freda. Després de descansar una estona a la cascada, vam començar la pujada fins l’estany. Hi ha una forta pendent que fa ziga-zaga.

Quan ja estàvem desesperats, perquè no vèiem l’estany per enlloc, el camí s’obre una mica i veus allí davant l’estany en la seva petita immensitat. El camí de tornada, el vam fer pel mateix lloc, amb un petit problema: el genoll en va fallar i vaig tenir de caminar més a poc a poc. Quan vam arribar a Cabdella, vam visitar el taller de Gaspar Espriu, un fuster que es dedica a fer artesania des de que l’ERO d’Endesa va fer fora un número important de treballadors de la Central de Cabdella.

El segon dia, vam pujar fins l’embassament de Sallente amb el cotxe. Després vam continuar amb el telefèric fins l’Estany Gento (“l’Estanygento” com l’anomenen en la parla de la zona). Una vegada allí, vam continuar a peu fins l’estany Tort i l’Estany de Colomina, on vam gaudir d’unes vistes fantàstiques mentre descansàvem i menjàvem alguna cosa. Després vam desfer el camí fins a l’estany Gento, passant per un carrilet que és el que van fer servir els treballadors de la central per a transportar el material en la seva construcció. La central de Sallente és de cicle revertit: l’aigua baixa des de l’estany Gento fins l’embassament de Sallente durant el dia, per a produir electricitat; a la nit, la tornen a l’estany per mig d'una canonada soterrada fent servir per a bombar l'aigua l'excedent d'energia nuclear. Actualment, aquesta central només es posa a produir electricitat quan hi ha una punta de demanda de consum elèctric.

El tercer dia, vam fer una mica de decans i vam decidir anar a fer visites amb cotxe. Primer vam visitar el Museu Hidroelèctric de la Central de Cabdella. Després de la visita guiada pel museu, ens vam desplaçar fins l’estany de Mont-cortes, on vam gaudir d’una estona de tranquil·litat amb les seues aigües blaves, plenes de joncs i amb unes passarel·les sobre l’estany adequades per al bany. De camí a Gerri de la Sal vam parar a Peramea i vam visitar el seu nucli urbà amb l'antic traçat medieval, amb carrers empedrats i fortificats, i dos portals d'accés. Ja a Gerri de la Sal vam visitar el nucli urbà i vam poder veure les salines i el riu Noguera Pallaresa, amb la gent banyant-se al riu. Tot un plaer!

El dia següent vam fer la pujada al Coll d’Oli a 1.550 m. Quan vam arribar al coll vam veure les dues valls: la Vall Fosca i la de Manyanet. El coll és pas d’unió entre la vall de Manyanet (Bòssia) i la Vall Fosca. També va ser la ruta habitual de la transhumància de la vall de Bòssia i de Malpàs. Cap al migdia, ja havíem acabat la caminada i vam decidir anar a dinar a l’Era del Marxant (La Pobleta de Bellvei). Una era que ha estat recuperada com a restaurant, on fan menjar de la zona a la brasa. És un restaurant que el Just ja coneixia de quan va estar prenent mesures per a la minicentral de del riu Manyanet, al Xarallo. A la tarda, van pujar fins al poble de Beranui, des d’on també tens unes vistes molt boniques sobre la Vall Fosca.

El Congost de Mont-Rebei, cinquè dia, vistes espectaculars i vertiginoses de la Noguera Pallaresa. Durant el camí d’anada i tornada, van gaudir de l’espectacularitat de la Noguera pallaresa entre aquelles serralades i com el riu ha traçat al llarg dels anys el seu recorregut entre les roques. És l'únic gran congost de Catalunya que es manté més o menys verge sense que el travessi cap carretera, ferrocarril o línia elèctrica. Únicament és travessat per un camí de ferradura parcialment excavat a la roca que permet gaudir d'una manera molt espectacular d'aquest indret. Les parets del congost arriben a assolir més de 500 metres de caiguda vertical, amb punts on l'amplada mínima del congost és de només 20 metres.

Ermita de Sant Quiri (1833 m) últim dia de l’estada, vam començar l’excursió des de Pobellà i la pujada fins l’ermita es fa per mig d’una pista forestal que et porta fins la mateixa ermita, són 8 km d’anada i uns tants més de tornada. Aquell dia, els hòmens del temps van fer previsions de possibles pluges, des de mitjans del matí. De fet, durant gairebé tota la pujada i baixada ens van acompanyar els núvols. Núvols que semblaven baixos en comparació de l’alçada que nosaltres ja teníem (més de 1.230 m), per la qual cosa, vam poder fer unes quantes fotos de núvols fantàstiques. L’ermita en sí, és una cabana amb teula de pissarra de dos aiguavessos.

Tots aquests dies vam estar a Ca la Teresina, una casa de pagès, en la que val la pena fer estada. El tracte és fantàstic i el menjar és casolà i de molt bona qualitat. Hem passat uns dies de molta tranquil·litat a l’indret. Ho recomane de totes, totes i que conste que no tinc comissió.

Jordan a Arenys

Tant d’esperar les estratègies, els moviments i els equilibris dels teòrics del catalanisme i dels culs dels cappares de la pàtria apoltronats als escons del parc de la Ciutadella, i al final ens ho han hagut de dir des d’Arenys de Munt. O més pròpiament, ens ho hem –nosaltres, hem– hagut de dir a nosaltres mateixos des d’Arenys.
La cosa havia de ser una anècdota, i al final no ho ha sigut. El què i el perquè d’aquesta transformació a mi m’importa poc. El cas és que la cosa no ha estat un fet menor. Simbòlic sí, però no menor. La consulta d’Arenys ha tingut ressò, i avui ja hi ha una colla d’ajuntaments plantejant-se la possibilitat de dur a terme una iniciativa de l’estil. El cas és que Arenys ha començat un camí. Un camí nou, des dels municipis –per què no?– i ara com ara prometedor. Potser –gairebé segur– afluixarà més endavant. Però de moment no es pot negar que promet. Ja plorarem, si s’ha de plorar, quan sigui l’hora.
El camí d’Arenys és un camí que té al mateix temps la virtut de la modèstia i de l’ambició. La modèstia d’una iniciativa molt particular, l’ambició alta i generosa d’un abast nacional. El camí d’Arenys no espera. No espera a Espanya i no espera al govern escleròtic ni al parlament escleròtic de Catalunya. És un camí que no sermoneja, que no alliçona, que no discurseja. No s’embolica amb encaixos ni pedagogies fracassades. És un camí que no renuncia, que va i que fa. Un camí de concreció, de realització, d’ambició i de normalitat política, cívica i democràtica. El camí que també al meu entendre ha de ser.
Perquè és veritat el que diuen a Arenys. S’han acabat les excuses, s’ha acabat el “Mama, Espanya m’ha pegat”. Ja n’hi ha prou d’aquest color de merda d’oca catalaneta. Espanya no és cap problema, Espanya no és cap impediment. Al segle xxi ja no. Ja som prou grans, prou vells fins i tot. El que és un problema és la pròpia ambició. I la pròpia ambició és un problema nostre, no d’Espanya. La lectura pertinent de la consulta d’Arenys, la que ha de quedar per als mesos que vénen, és sobretot aquesta. Som els catalans que decidim. Espanya no ens donarà res, res que no sigui donar-nos pel cul. Qui vulgui prendre, que prengui; qui no, que voti i adéu-siau.
Dissabte sentia al telenotícies la crònica d’un acte d’homenatge que no sé on dels Estats Units havien dedicat a Michael Jordan, la megaestrella dels Chicago Bulls dels 90. A la crònica hi havia un fragment del parlament que Jordan va adreçar als assitents a l’acte. L’escolta del Bulls hi deia: “Dreams and hopes may be just illusions. But limits and fears are normally illusions as well. So better have no limits and no fears.” Traduït improvisadament això vol dir: “Els somnis i les esperances potser no són més que il·lusions. Però els límits i les pors sovint també ho són. Per tant, millor no posar-se límits ni inventar-se pors”.
Espriu, que estiuejava al mar de munt, també ho deia si fa no fa igual, això. Avui s’entén molt bé. I també s’entén molt bé per què m’agradaven els Bulls, i especialment el Jordan, quan servidora era jove.

Diada històrica a Arenys de Munt

La consulta popular sobre la independència de Catalunya s'ha pogut realitzar, tot i els entrebancs, a Arenys de Munt. Justament aquests entrebancs, i aquells qui han volgut posar-los, són els que han servit d'altaveu a una consulta que, convocada des d'abans de l'estiu, ha rebut un impuls inesperat com a conseqüència dels intents de frenar-la. L'efecte bomerang ha sorprès els inquisidors que pretenien evitar la consulta per por del resultat. La voluntat d'aturar la consulta ha estat el principal instigador que n'ha afavorit la participació i la reacció a favor del sí, perquè l'Estat ha quedat novament en evidència. Sense les delirants reaccions dels mitjans de comunicació centralistes i dels polítics suposadament preservadors de les essències pàtries, la consulta no hagués comptat amb tanta participació ni amb un resultat tan decantat. Jo mateix, aquest estiu, defensava que aquesta consulta era anècdotica i que corria el risc de devaluar el valor d'una consulta sobre la independència, de donar una imatge de consulta bananera, poc seriosa... i, en canvi, d'unes setmanes ençà que sento la necessitat de participar-hi amb la meva assistència, perquè m'ensumo una diada que transcendirà el seu terme. Qui sap si avui Catalunya ha superat un complex de culpabilitat, de desvergonyiment, de desacomplexament...
La consulta s'ha fet i Arenys ha estat avui la capital de Catalunya. El ressò que ha tingut aquesta iniciativa i la reacció desproporcionada per part de l'Estat, farà de ventilador perquè altres municipis segueixin aquest exemple i es convoquin, arreu de Catalunya, consultes similars.
Avui a Arenys hi he vist l'Alfons López-Tena, l'Elisenda Paluzie, l'Uriel Bertran, l'Enric Canela, el Joan Reig, l'Àngel Colom... i centenars de persones compromeses amb el dret de les persones a expressar els seus pensaments amb llibertat. Una idea ens agermana: el dret a l'autodeterminació, a la independència, a poder decidir què volem ser quan siguem grans... i potser avui ens hem començat a fer grans.

Setembre al Penedès

Parlar del setembre, al Penedès, és parlar de la verema, de la collita del raïm. Una recol·lecció que, com totes les fruites, és el resultat de l'esforç d'un any sencer de feina.
Aquest any el setembre ha començat abans d'hora. He comentat en alguna ocasió que ens ha esclatat el setembre en ple agost. De fet, cada any s'avança la verema alguns dies... no sé si per efecte del canvi climàtic o per interès dels cellers que volen el raïm en el punt just de maduració. Les varietats més primerenques (chardonnay i pinot noir) de fet són varietats foranes que com a conseqüència del clima d'aquí, s'han de collir sempre a l'agost. Les varietats autòctones: macabeu, xarel·lo i parellada, s'han collit tradicionalment dins el mes de setembre. Però aquest any, majoritàriament, el macabeu s'ha collit a finals d'agost.
Avui i demà són fires a Sant Sadurní, fa uns anys s'aprofitaven aquestes fires per comprar tot allò necessari per a la campanya de recol·lecció: tisores, cabassos, mànegues pels cellers... És a dir, aquestes dates marcaven el punt de partida de la campanya. Aquest any, per fires, crec que no serà desencaminat afirmar que s'ha collit la meitat del raïm.
Nosaltres collim amb continuïtat des del 24 d'agost, però la setmana anterior ja vaig ajudar alguns veïns amb el transport de raïm.
Aquest any, els quatre socis de la cooperativa El Cep, hem comprat una màquina de collir raïm. Es tracta d'una màquina arrossegada. Us en mostro algunes imatges, penso que sempre ajuden a entendre com funciona això de collir amb màquina. L'any passat ja us en vaig presentar un petit reportatge, però és que com a la natura, les feines del camp són cícliques.

En primer lloc, us mostro l'efecte del pas de la màquina per un cep. Fixeu-vos com la màquina "cull" només els grans de raïm, de fet els fa caure, els espolsa. Deixa la rapa, en el cas d'aquesta varietat (xarel·lo).
Com ho fa? Amb uns pals que que té a l'interior i que vibren a gran velocitat i fan caure els raïms.
Sempre em recorda dues meitats d'una caixa toràcica, el costellam. La cinta que veieu a sota és la que recull el raïm i el puja fins a les tolves.

I ara, el procés de la vinya al celler... la màquina collint.
El transport és molt important, perquè la màquina cull una gran quantitat de quilos i cal preveure el seu trasllat. Les tolves aboquen dins del remolc, que ha de ser d'inoxidable i previst de doble fons perquè hi ha gran quantitat de líquid (most provinent dels grans que s'hauran trencat).
A vegades cal repartir la càrrega perquè quedi més homogèniament distribuïda. Control de qualitat...
Quan arribes al celler, es pesa el remolc i se'n treu una mostra per saber el grau alcohòlic. La mostra s'extreu amb una burxa que punxa el raïm.
Veieu com sí que hi ha molt de suc? Primer cal extreure'l i després buidar el remolc de raïm dins de la tramuja perquè a continuació entri a premses.

Sant Gil i les Cinc Copes

Aquest any no hem fet unes vacances llunyanes. Més aviat hem gaudit de la proximitat intentat aprofitar les ocasions que les atraccions venien cap a nosaltres. En tot cas, seguint la invitació del Gil, no volíem passar l’ocasió de deixar constància de la diada de Sant Gil, l’1 de setembre a Núria. Aquest és un indret de gran acceptació en aquest bloc i que el dia de l’onomàstica del seu impulsor cal afegir a les activitats habituals, altres com l’esmorzar per a "peregrins i romeus", la processó de pastors o l’exhibició de gossos d’atura.

Ara bé de totes les imatges recollides creuant Catalunya, la més colpidora és la dels devots culés arreu del territori.