Un bitllet per a mi també, sisplau!

Reprenc el tema de la festa major de Vilafranca i la diada de sant Fèlix just en el punt on el deixava el Xavier. Quan ell enfilava el tren cap a Barcelona, nosaltres arribàvem a Vilafranca.
La diada castellera la vaig seguir pel canal 33, just arribat a casa després de fer un viatge de caixes a Segura Viudas. L'únic transport que vaig fer el diumenge, ja que quan vaig tornar els collidors ja feia dues hores que havien acabat d'omplir les caixes i, lògicament, havien plegat. Com que no tenia qui em carregués el segon viatge, el vaig deixar per avui dilluns i vaig anar cap a casa, content com unes pasqües a seguir els castells. Quan va acabar l'actuació, amb la Vella com a colla "guanyadora", si es pot parlar amb aquests termes, vaig enviar-li un missatge a l'Agustí per felicitar-lo (ell i la Tina són de la Vella i el seu germà n'és el cap de colla). Ja que també presumim dels verds quan les coses surten bé, que és gairebé sempre, és just que reconeguem la bona actuació dels rosats.
Responent l'estranyesa del Xavier de no veure tractors circulant el diumenge a la tarda, us explicaré que l'únic celler que obre portes el diumenge és Segura Viudas (és a dir, Freixenet). Tota la resta tanca els diumenges i, molts fins i tot els dissabtes (cellers tan importants com Codorniu). Afortunadament, diria.
Com us deia més amunt, nosaltres arribàvem a Vilafranca a temps per escoltar el concert de banda, que s'ofereix al pati de l'escola Estalella Graells. Aquest any la banda era de Galícia i oferia un repertori habitual de sarsueles i música clàssica, per acabar-lo amb una muñeira fora de programa, com a premi als aplaudiments dels assistents que omplien a vessar la instal·lació.
El concert acabava just a temps per poder anar a veure la sortida de la processó de la plaça Jaume I. Tots els balls poc a poc s'hi aplegaven per anar-se agrupant i encetar una més de les llarguíssimes cercaviles que se succeeixen aquests dies i que són seguides amb fervor pels vilafranquins i amb admiració i respecte per part dels forans.
Admiració i respecte, fins i tot un punt d'enveja, com la que sentim quan veiem a la façana de la basílica de santa Maria dues estelades que es pengen cada festa major sense que ningú faci cap escarafall. Les comparacions amb Gelida són odioses.

Anada i tornada a Vilafranca

La quantitat de gent que baixem a l'estació de Vilafranca amb el tren d'un quart i mig d'una procedent de Barcelona és molta, exactament una gentada. Enguany la diada de Sant Fèlix s'escau en diumenge -l'últim de les vacances per molts- i no som pocs els qui aprofitem el dia anant a veure castells.
La plaça de la Vila de Vilafranca és plena de gom a gom. La gent s'obre pas entre la multitud per anar a trobar els amics, per trobar un millor enquadrament per a la foto. Cops i empentes a la plaça de la Verdura, al costat de la capella de Sant Joan. Tant de tràfec amunt i avall fa que al final deixi el lloc. Passo cap al carrer de la Cort, davant la farmàcia Miralles. Aquest punt és més esponjat i tranquil. Vilafranca obre plaça amb un 4 de 9 amb agulla. Vistos així, vull dir de cantó, sobre la perspectiva estreta del carrer de la Cort i no contra el fons de la façana de l'ajuntament, els castells semblen més monumentals, més alts i benplantats. Vilafranca carrega i descarrega l'obra programada diria que sense gaires dificultats aparents.
A mig fer de la primera ronda, deixo els castells i passo cap a dinar. Faig la volta per la plaça de la Constitució, per la plaça de l'Oli i cap al carrer de Clascar. En aquest punt veig que han tirat dues cases a terra. Els buits deixats per la demolició donen dues perspectives noves sobre les torres de Santa Maria i el campanar. Al voltant de les dues torres hi han muntat sengles bastides per fer-hi feines de rehabilitació.
La rambla de Sant Francesc continua d'obres. Els plàtans que hi havia aquí, que magnífics no eren! No conec la gent de Vilafranca, però fos el que fos que va passar amb aquest carrer, segurament devia ser molt i molt gros, una catàstrofre parlant clar, per fer que l'ajuntament decidís rebentar-ho tot i ningú no hi badés boca. Almenys que jo sàpiga, ningú va protestar.
Faig un entrepà al bar Coala. A la tele del local hi tenen la retransmissió en directe que el C33 fa de la diada de Sant Fèlix. Les imatges zenitals de la plaça preses des de la càmera-grua que hi ha instal·lada a la teulada de l'ajuntament són francament bones. La tele presenta els amidaments del cap de colla de Vilafranca per plantar el peu del primer intent de 3 de 10. Això no es pot veure a plaça, molt bé. Puja el folre, pugen les manilles. El tronc s'enfila però el castell fa llenya a l'entrada dels dosos.
Havent dinat torno al carrer de la Cort. Són cap a dos quarts de quatre. Molta gent ha marxat a dinar, el lloc s'ha buidat força. M'instal·lo al davant de la botiga Reno, tocant a la plaça de la Vila. Al balcó de l'ajuntament apareix la figura esprimatxada, enèrgica i esblanqueïda de Joan Solà. El consistori vilafranquí deu haver convidat el lingüista Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a assistir a l'actuació d'avui, cosa que diu molt -i molt bo- sobre qui sigui que mani a la capital del Penedès. Solà es recolza a la balustrada, mira aquí i mira allà una mica distretament. Parla amb l'un, parla amb l'altre. Veu com la Joves fa llenya amb el 4 de 9. Veu com la Vella carrega i descarrega també el 4 de 9. Aplaudeix, comenta la jugada.
Torno a Barcelona amb el tren de tres quarts de sis. El paisatge entre Vilafranca i Gelida, en aquesta llum de tarda que de mica amb mica es va endolcint, que ja té més color de setembre que no d'agost, sense la punta agra i incendiària del pic de l'estiu, és realment una bona cosa. Diguem que l’hòstia. No veig ningú treballant a la vinya.

Núria i Platja d'Aro

Aquí teniu el testimoni fotogràfic de la nostra estada a Núria.
El camí de la creu d'en Riba.
El camí del bosc.
El camí de les creus (un viacrucis monumental).
El camí de les coves proporciona unes vistes impressionants sobre el Santuari.
I la nostra gran gesta: anar a peu des de Núria a Queralbs (8 km i un temps estimat de duració del trajecte de 2 hores i mitja). Vam estar gairebé 5 hores, però el vam completar amb els dos nens! Una experiència molt recomanable. La tornada a Núria la vam fer amb el cremallera. De camí, el pont del Cremal.
De camí, el salt d'aigua conegut com a cua de cavall. El cremallera, l'únic transport que porta fins a la Vall.
L'únic del tot, no.
El telecabina que puja fins al Pic de l'Àliga, on hi ha un alberg i comencen diversos camins de passeig.
Flora i fauna.
Un detall de "bon gust".
Queralbs.

Ribes de Freser.
De la muntanya a la platja, del Pirineu a la Costa Brava, passant per la Garrotxa a fer el tradicional bany a la piscina de les Planes.
Segona part. Platja d'Aro.
Atenció famílies! "Ahora puedes descubrir en familia y sin permiso estas maravillosas calas."
Bany a S'Agaró, abans de fer el camí de Ronda fins a Platja d'Aro.
I un altre plat fort de les vacances. L'última nit que érem a Platja d'Aro, actuació a la platja dels Pets. La prova de so de la tarda es feia al costat de les nostres tovalloles i no vam poder evitar de parlar amb en Lluís Gavaldà, de qui en som seguidors des de fa molts anys. El fan de la família més declarat és el Joan, a qui cada tarda a l'escola li posaven el Bon dia. Vam poder-hi parlar, es va mostrar molt accessible i va demostrar molta habilitat i tacte amb el Joan. El mite es fa més gran!

Vacances

En el decurs del sopar de festa major 2009 a cal Quico Fuster, un dels temes més recurrents van ser les vacances que, qui més qui menys, hem fet aquests dies.
Del Xavier n'hem tingut una lluïdíssima crònica en aquest bloc que desmenteix allò que una imatge val més que mil paraules. Hem viatjat amb ell a la Vall d'Aran, amb els seus apunts precisos i preciosos.
Tal com vaig proposar en aquell sopar, convido a tots els autors del Funi a fer també la seva crònica de les vacances. Aquells que no tingueu el verb fàcil, feu com jo i publiqueu una selecció de fotografies que ens ajudin a reviure aquests dies feliços, ara que les vacances i la festa major s'acaben.

Moto Moto (III de III)

El vídeo en anglès.

Moto Moto (II de III)

En italià.

Moto Moto (I de III)

De la pel·lícula de Festa Major, Madagascar 2, em quedo amb aquest personatge. Impressionant aparició. Us oferiré altres moments àlgids de Moto Moto. No tenen desperdici. En francès el glamur del play-boy es multiplica.

Notes sobre G

G té 49 anys, fa més de metre noranta i pesa més de cent quilos. És el que se'n diu un armari. Té una esquena de bou, un coll de bou, uns braços de bou, unes cames de bou. Porta una samarreta negra amb unes ratlles incomprensibles i fredes al pit, texans blaus ajustats, sandàlies negres tancades del davant. El cabell, de color castany, és curt i crespat, amb un cert aire de recluta militar, amb entrades importants als costats: un cabell en procés de liquidació progressiva. La pell és nòrdica, blanca i prima i pigallada amb taquetes rosses, d'aquelles pells que cremen tan bé a la soleiada mediterrània si no es vigila. G té cara de molta barra però poca barbeta, molt escanyada de baix. No és barbut, és barbat, és a dir, un home d'afaitat diari i a consciència perquè si no les al·lèrgies se'l deuen fotre de viu en viu. Les galtes tenen una lluentor de rajola dura i polida acabada de fregar. La boca està traçada amb un llapis fi i negre, els llavis són gairebé inexistents. El nas sobrepuja massa, però deu ser per aguantar més bé les ulleres fines, de secretària amb vista cansada -les ulleres és l'únic tret femení en l'aspecte d'aquest homenàs. G té els ulls una mica descolorits, avorrits i parats, un ulls d'agost xafogós a ciutat. La veu és baixa i amb ressonàncies fosques, un pèl bovina també. G va al gimnàs, va a la piscina. Està casat amb una dona russa. Fa uns dies que arrossega un trencament fibril·lar en un dels músculs bessons de la cama esquerra. Segons la metgessa que el porta hauria de ser a casa fent repòs, però no pot: el sostre li cau a sobre, ha de sortir per esbargir-se. També va a un bar de la Dreta de l'Eixample, que és on el trobo a l'hora de dinar, amb una voll-damm i fent 20 euros de llumetes i campanetes a la màquina escurabutxaques.
G és un bocoi, una cisterna, un dipòsit, de testosterona. Una testosterona una mica aigualida ja, perquè són 49 anys. Però no és estúpid, gens, s'explica bé. Amb una virilitat impostada en el gest i l'expressió, com la d'un nen que vol impressionar, però bé. La seva mare és del Salvador i el pare és britànic. Ell va néixer a Santander i es va criar a la ciutat els primers anys. Després la família es va traslladar al Salvador. Allà G hi va acabar el batxillerat i es va llicenciar en dret. En el moment d'acabar la carrera, l'exèrcit espanyol el va reclamar per fer el servei militar advertint-lo que en cas de no incorporar-s'hi perdria automàticament la nacionalitat. G no la volia perdre i va tornar a Espanya, de voluntari al cos de paracaigudistes. Estava pelat, sense un xavo a la butaxaca. Els soldats voluntaris cobren alguna cosa; els de lleva, res. O sigui que es va estar dos anys fent de paraca a Madrid. En acabat va tornar al Salvador. Allà el govern estava en guerra amb la guerilla. L'exèrcit salvadoreny també el va reclamar a files. Va repetir tres anys més de servei militar. Va entrar en combat diversos cops. M'ensenya la cicatriu d'una ferida de bala, com una mosca esclafada de color carn, al colze esquerre. Em diu que en té una altra a l'espatlla, però no l'ensenya. A la guerra del Salvador G hi va tenir rang de tinent, va caure en unes quantes escaramusses de la guerrilla, va veure com mataven uns quants companys seus. Ell també va estar a punt de dinyar-la a causa d'unes aigües brutes, de còlera. “Lo peor fue los cuatro días que pasé con unos calambrazos de su puta madre en la barriga. Tenía que darme puños así así (i fa com si es piqués la panxa) para que me pasara.” Passats els quatre dies, se'l van endur a l'hospital militar. Allà G es a va refer, i potser va tornar al front o potser no, no ho explica. És igual. El testimoni salta d'aquí al moment dels acords de pau del Salvador i d'una relativa estabilització del país. En aquest nou context, a G se li va oferir de continuar la carrera a l'exèrcit salvadoreny. Però ell va dir que no, i se'n va tornar a Madrid. No queda clar per què va tornar a Espanya, però sí que diu que hi tenia un germà. De Madrid no explica com s'hi va guanyar la vida. El fil de la història reprèn un dia en què es veu que estava fullejant el diari i va llegir-hi l'anunci d'una institució nord-americana de primer nivell que buscava personal per desenvolupar funcions relacionades amb la seguretat de les seves instal·lacions. G es va presentar al procés de selecció. Va ser arribar i moldre: en saber que tenia experiència en combat el van llogar de seguida, es veu que és una cosa que val molts punts. Tot seguit li van donar a escollir si volia una plaça lliure que hi havia al mateix Madrid, o bé s'estimava més anar destinat a Pals, a les instal·lacions de Radio Liberty. G va triar anar-se'n a Pals, segurament perquè hi havia alguna prima o algun plus al cap del mes. A Pals s'hi va estar un any vivint en una caravana aparcada en un càmping de la zona. Llavors Radio Liberty va plegar veles, i a ell el van traslladar a treballar a Barcelona.
El perfil diguem-ne administratiu de G és peculiar: té nacionalitat salvadorenya, té nacionalitat espanyola, té nòmina nord-americana. Ara fa 10 o 12 anys que viu a Barcelona. Està casat amb una dona russa que mesos enrere va perdre la feina a l'empresa de cosmètics on treballava i ara està estudiant per mirar de convalidar el títol d'advocada que té del seu país. Sobre la seva feina actual, em diu que sols me n'explica una part del que em podria explicar. En general manté el to normal, però segons com no pot evitar de fer-se l'interessant. A vegades és més convincent, a vegades menys. Però no fa l'efecte de fantasmejar gaire. En tot cas, hi estic passant una bona estona de dinar amb aquest paio. S'explica bé, amb expressivitat -del gest, de la veu, de la mirada- dins la cosa del col·leguisme una mica baladrejant i veterana, amb detall aquí i allà. Només puntualment es fa reiteratiu i pesat com una vaca, però de seguida se n'adona i salta com una llagosta cap una altra cosa. Fa poc va ser una setmana a l'Iraq per fer una avaluació sobre algun aspecte concret relacionat amb la seguretat dels voltants de la fortalesa nord-americana a Bagdad. En va fer un informe de 80 pàgines. Diu que a l'Iraq s'ho va passar molt bé, que allà els nord-americans ho tenen tot muntat i que tot és gratis. Tot menys l'alcohol i el tabac, que s'han de pagar. G voldria tornar-hi sis mesos més, cosa que es veu que ja li han ofert. Són molts calés: diu que 6.000 euros al mes, més el sou que et correspon per categoria. Però la dona li diu que no, i doncs és que no. Fa uns quants anys, anant amb metro, també diu que va tenir un incident amb un arreplegat acabat de sortir de la trena. L'arreplegat es veu que li va ensenyar un ganivet, i ell es veu que li va connectar un directe de dreta a les barres que el va deixar estès a terra. Al metro, és clar, no hi anava pas sol, i es veu que la gent el van aplaudir. El cas diu que va sortir publicat en algun diari de l'endemà com a breu a les pàgines de societat. Ara G espera a últims de setembre per anar a Tenerife de vacances. Sol, sense la dona, que es quedarà a a estudiar.

El que no hi ha a l'Aran

El que no hi ha a l'Aran són horts, el que no hi ha són camps. No hi ha vinya, no hi ha camps de fruiters, no hi ha camps de cereals. Bosc, bosc, i més bosc. Només bosc. El bosc és una obsessió. Aquest país, a la tardor, ha de ser un esplet de grocs, de torrats, de daurats, de coures, d'emmelats, de cadmis. Una meravella. Segurament és el moment de visitar-lo, la primera quinzena de novembre exactament, just abans que la neu -el malh blanc- no el frigoritzi, el tapi i l'esborri del mapa. Però ara tot ell és una mata de verd. Una mata de poca matisació, monocroma. L'uniforme blanc de la neu de l'hivern és ara, a l'estiu, aquest uniforme verd, tou, dens, espès de les boscúries. A mi el bosc m'agrada, especialment les fagedes, però potser n'hi ha un pèl massa. En la varietat hi ha el gust, i aquí de varietat no n'hi ha, o és bastant limitada. El que no són arbres -pinedes, avetoses, fagedes, riberes a baix la Garona- és pedra encrespada, monumental i delirant, roca pura i dura sense concessions. I vaques, i cavalls, i bens, i turistes, i algun ós. Encara que no tants com diuen. El que no hi ha a l'Aran és un cel esbatanat -un cel de la Noguera o de l'Urgell-, un turonet ondulat i suau, una plana com déu mana, un camí que no s'embranqui fins al capdamunt o que no s'ajupi al capdavall, una llum a raig, descordada, blanca, abassegadora i encegadora, una llum que cremi la vista. El que no hi ha és una calor asfixiant i criminal que posi en marxa les glàndules sudoríferes, aquell borradís de la calitja que ho fumeja tot i dóna a les pinedes un aire empolsinat i assedegat, un verd desfet, anèmic i groguejant, com d'un malalt de fetge. El que no hi ha és la punta de nerviositat ambiental que proporciona el format organicisme formal d'algunes italianes de vint-i-tants anys sortint de l'aigua de la platja de Sant Sebastià amb el cabell negre moll i minibiquini, i rient pels descosits (i que bé que lliguen a Barcelona certes formes mamíferes superiors específicament italianes amb les sinuositats d'unes quantes formulacions arquitectòniques gaudinianes!). El que no hi ha és la ferum feral de femta escaldufada de la plana de Vic tombant-te d'esquena. A l'Aran no hi ha res d'això. Aquí tot és tancat, tot és encapsat, tot és engabiat. Tot és definitivament reclòs sobre ell mateix, un peix que es mossega la cua. Per viure a l'Aran hi has d'haver nascut, o bé has de tenir un temperament molt especial, vull dir molt esnob. Encara avui deu ser un bon lloc per dur-hi la vida separada que demanen alguns d'aquests temperaments. Hi ha llocs com la vall del Toran, Sant Joan de Toran particularment, un recul de cul de món, en què això deu ser encara possible. Però qui és que avui vol fer una mena de vida de separació? La vida separada és una pel·lícula irrisòria i pretensiosa. La gent vol soroll, i el soroll fa la gent. La mena de bèstia que som és així, i està bé que sigui així, si no encara aniríem descalços, plens de polls i dient unga-unga en lloc de bon dia. La innocència del bon salvatge, la ingenuïtat edènica i pueril, és una truita somiada, i encara una mala truita. Ningú és innocent, tots som culpables, almenys fins que no es demostri el contrari, i així i tot en podríem parlar molta estona. Culpables del que fem i del que deixem de fer. Val, l'Aran és un paisatge molt bonic, objectivament bonic ara que el verduleig de tota casta és un color benpensant i global, un estampat d'una fotogènia certa, molt televisiu, sobretot per algú que ve de la plana o del voramar i hi puja i passa uns dies en aquest lloc absolutament exòtic, gairebé tan exòtic com ho pugui ser el Sàhara o la selva vietnamita. Però passats aquests dies, tastades les aigües, tastada l'olla aranesa, caminats uns quants camins, pescats uns quants peixos, vistos uns quants campanerets, uns quants boscos, vistes unes quantes creus occitanes, sentit un grup d'homes queixant-se d'un mal de queixal en aranès -un “mau de queixau” doncs; a la Borda Paulic, de Canejan- el que passa és que un s'adona que el discurs de puritat, d'aventura, de naturalesa i de salut amb què hom ha cuinat el farciment d'aquest país, al final acaba carregant i embafant. Tot de cop, voltat de tanta cabra, de tant de neoprè, de tant de romànic, de tant d'aire fi i perfumat -i quina olor fantàstica no fa aquest país, sobretot en acabat de ploure!­- un veu clar que ell no casa amb cap Manelic enamorat i decebut marxant cap a la terra alta, i que és justament a la comèdia normal i quotidiana -tan rebentadora també- de la terra baixa on s'hi troba bé. I és llavors que un decideix que ja n'hi ha prou, i que abans d'emprenyar-s'hi val més marxar-ne i acabar com a bons amics. És el que fem.

El Crist de Mijaran

A l'església de Sant Miquèu de Viella, de casualitat, hi trobo una bona cosa. Em refereixo al Crist de Mijaran. Segons s'explica en el plafó informatiu adjunt, aquest Crist es veu que formava part d'un conjunt més ampli que representava l'escena del davallament de Jesús de la creu on va ser crucificat. El conjunt original era vell, medieval, i es veu que tenia més dimensió, vull dir que era més gran i complet. Però en algun moment o altre de la història diu que se'n va perdre bona part, i d'allò que va ser avui sols n'ha arribat el cap i el tors del fill de déu, que és el que es pot veure a Sant Miquèu: cap i tors.
Primera cosa a dir sobre això, important: el Crist de Mijaran està fet de fusta. La fusta és el material més senzill i modest que hi ha, no pas per res sant Josep era fuster i no inspector de duanes. La fusta és l'equivalent d'un tros de pa. El Crist de Mijaran és un tros de fusta, un tros de pa; i del pa, encara el crostó, que n'és la part més pobra. Segona cosa a dir, no menys important: el Crist de Mijaran no és una figureta d'unes mides qualssevol, és una talla de mida natural. Com tu i com jo doncs, i això vol dir alguna cosa, no és perquè sí. Tercera cosa a dir: és la figura d'una persona morta, i morta en circumstàncies que ningú no voldria ni per al gos del veí. Circumstàncies terrorífiques, inhumanes, causades pel pitjor turment que es pugui imaginar. Ara bé -i aquí hi ha el curiós del cas, o sigui el què de la qüestió-, la cosa que crida l'atenció d'això és que enlloc d'aquesta figura del Crist de Mijaran, enlloc, no hi ha cap traça del calvari tot just sofert, de l'agonia brutal, dels crits desesperats, dels plors, dels esbocaments. L'home de la imatge just acaba de morir d'una mort brutal i ominosa, però sembla com si no. La imatge, amb el cap decantat sobre l'espatlla dreta, els ulls -molt botits- tancats, la línia de la boca que sembla que esbossi un somriure de beatitud -en tot cas amb un gest sense la més lleu crispació- és com si descansés, com si s'hagués adormit plàcidament i pacíficada. Hi ha fins i tot un detall de delicadesa i de dignitat, i és que ni la barba ni el pentinat de la figura s'hagin embullat ni un centímetre després de tot el procés de tortura. Jesús conserva totes les trenes del cabell negre i totes els rinxolets de la barba negra en un estat de conservació i higiene perfectes.
Posats aquí, ara la cosa és aquesta: per què aquesta imatge del Crist sent davallat de la creu està representada d'una manera tan simple, tan sense escarafalls, tan silenciosa i devota, tan interiorment sentida? És que l'artesà que la va materialitzar no en sabia més? No, és clar; l'artesà sabia el que havia de saber, naturalment; i si hagués volgut, o si li haguessin encarregat, hauria fet el que hagués convingut. El que passa és que qui va tallar la peça no va voler carregar les tintes del dolorisme, no li interessava. No va voler, o no li van encarregar, representar el moment amb dramatisme. No feia premsa groga, ni docudrama, ni el telenotícies de tv3. Potser era massa fàcil fer això, o potser era injustificat. Al cap i a la fi Jesús sabia que els romans el pelarien, i ell mateix es veu que ho considerava una mena de missió. Al capdavall potser havia donat compliment a la seva volença. No, la imatge d'aquest Crist no és de denúncia ni acusa a ningú de res. És una imatge sense catequesi, sense sermonejos papalins i grandiloqüents. La imatge d'un home mort després d'hores i hores d'un patiment increïble clavat en un fustot a ple sol. Imagineu què deu ser això. Cada segon, cada minut, hores i hores fins a l'esgotament total. Aquesta agonia bestial no surt per enlloc en el rostre del Crist de Mijaran, no es vol que hi surti, es considera que no cal, es vol posar l'accent en una altra banda. Però cal tenir-la en compte, cal tenir-la present a l'hora de mirar, perquè si no la cosa no s'entén. No s'entén la dignitat, la noblesa, la tristesa, la pietat, la serenitat, tota la delicadesa que hi ha en aquesta representació del fill de déu manufacturada per un artesà anònim del segle tants al cul de món d'una vall pirinenca.
Jo dic que la imatge del Crist de Mijaran m'ha semblat una bona cosa, i ho dic justament pel concepte de religiositat que transmet i per la senzillesa i la honestedat amb què està treballada. I per corroborar el que dic només cal fer la comprovació següent: tot seguit de mirar aquest Crist exposat en un lateral de la capella, gireu cua, avanceu vuit metres pel passadís central cap a l'altar major i doneu un cop d'ull al conjunt escultòric que hi ha emplaçat a l'esquerra. Aquest conjunt, de dimensions considerables, també presenta la imatge d'un Sant Crist. És un Crist en creu amb els genolls pelats i una ganyota transida al rostre contra el fons d'una roba de vellut morat. Al davant hi ha una figura de la mare de déu bastant més petita que s'adreça al passant ocasional amb gest imprecant i de misericòrdia. Totes dues figures estan emmarcades per un pòrtic daurat de glòria amb un sol radiant al damunt. Bé, aquest conjunt és d'aquelles coses que immediatament de veure-les un nota que li ve pell de gallina i que li cauen les ànimes de la cintura a terra. És pura escenografia, una escenografia trompetera i dolorista, d'un barroquisme untuós i cirial, d'un pietisme arreplegaalmoïnes, d'un sagristanesc mal ventilat i llagoter. La diferència amb el Crist de Mijaran no pot ser més gran.
Deu ser normal, passa a molts llocs, també a Gelida. Però una servidora continua sense entendre què boles hi pinta tota aquesta maquinària barroca a l'interior d'una església romànica. No entenc per què aquests receptacles han de ser dipositaris d'un cosa que els queda conceptualment tan lluny, que els és tan aliena. Per què cal convertir una esglesic romànic, que és una cosa més aviat -no sempre- senzilleta i d'estar per casa, i que sempre queda tan bé posada en el paisatge muntayà, per què cal convertir això en una deixalleria del guirigall i el bufament de l'instrumental barroc? És que el bisbat de torn -el d'Urgell en aquest cas- no té enlloc més per desar les rampoines? I doncs, per què no es pot fer net d'andròmines? Per què no es poden llençar al femer les coses que definitivament no valen? Per què cal empastifar els interiors romànics amb elements que no li són propis, clarament extraterrestes?

A Colomers

Si algú es pren la molèstia d'aixecar els ulls i mirar enlaire -molèstia necessària de tant en tant-, hi veurà una cosa. Aquesta cosa és el cel. Un cel més o menys moblat de núvols, d'un blau més esplèndid i elèctric o més pàl·lid, reescalfat i incert. Això depèn de la llum del moment, del lloc, del temps, d'aquestes coses que no estan mai quietes. Però el cel hi és, indefectible. Doncs bé, sota aquest cel, just a sota, a una distància posem de dos pams, hi ha un altra cosa. Aquesta altra cosa també té nom, i aquest nom és Colomers. Colomers es veu que és l'altre clàssic de l'Aran, un clàssic prou assequible pel que és el repertori de l'alta muntanya. Està posat a 2.135 metres.
Dues hores llargues, potser tres, d'ascenció còmoda per prats subalpins i boscos de pi roig, pi negre i em sembla que algun avet, i hom es plantifica sobre mateix de la presa de l'embassament del lloc. Les aigües de Colomers, quietes, emmagatzemades, immobilitzades, estanyades, lluents. L'alçament general de l'indret. L'enrocament nu, en carn viva, del pedregar. Pics encrespats, tètrics, bíblics, aspres, duríssims, tallants, que volten el lloc i es reflecteixen a l'aiguada closa disposant-hi una ombra fosca. El cel encara blau però no tant, uns núvols esfilagarsats i mal pentinats que de mica amb mica sembla que es vagin aplegant amb cap bona intenció. L'aire esprimatxat que no bufa, el sol que ara hi és ara no hi és, la llum que va i ve. En un costat de l'embassament, amitjanat amb relació a la llargada de l'aiguada i enfilat sobre la riba costeruda, l'edifici del refugi de Colomers. La construcció és una estructura rectangular de tres plantes, de color mantegós, fusta fosca i teulada a dues aigües de pissarra negra. A sota hi té un plataforma circular de formigó que val d'heliport per serveis de socors i d'abastiment.
Sobre la presa de Colomers, un pare i un fill em demanen de fer-los una foto contra aquest fons. El pare és un home robust, sòlid, potent. Definitivament blanqueja al cabell i a la barba, que porta tallats molt curt. Té els ulls clars, la mirada viva. Em demana de fer la foto un punt cohibit. El català és perfecte, amb accent francès. Em diu que són del Pertús, sobre la Jonquera. Em diu que vénen de Puigcerdà, que han fet deu etapes seguides del GR-11, el tram català del qual, en una de les variants, acaba més o menys aquí, a Colomers. Em diu que la resta del GR, de Puigcerdà al far del Cap de Creus, l'han anat fent amb el seu fill al llarg d'unes quantes sortides de cap de setmana. Pare i fill doncs han completat tot el camí que travessa el Pirineu nostrat. Això no és poca cosa, dic, i els felicito amb grans elogis. El pare somriu i em dóna les gràcies, content; el fill es queda igual. A diferència del seu pare, el fill fa la impressió d'una cosa més aviat parada, patatoica i sense suc. Té la mirada tumefacta, de cartró, velada per la llum fosa de la seva intel·ligència. Me'l miro. Aquest nano -ja no tant nano, de fet- ha completat una cosa que no deu ser fàcil de fer i que no tothom pot fer. Sembla que hauria d'estar-ne satisfet. El seu pare li ha fet aquest regal, un regal d'aquells que no s'haurien d'oblidar. Però el nano no reacciona, està com si res. Ha travessat tot el Pirineu i ell és com si hagués baixat al bar de la cantonada amb posat fastiguejat. Enmig del silenci de Colomers sento el pip llarg i continuat del seu encefalograma.
Al refugi no hi ha places per aquesta nit, ho tenen tot ocupat. La gent va arribant-hi després de la pujada, ara és l'hora. Colomers és un lloc visitat. Parelles, grups reduïts d'amics, famílies amb els nens -canalla petitíssima, de quatre o cinc anys- i la sogra de Barcelona, a qui no fan mal les cames i és caminadora perquè va bé per la circulació, hi fan excursions d'un dia. També hi ha els qui arriben amb la motxilla per fer-hi nit i continuar l'endemà cap aquí o cap allà. El refugi de Colomers és el punt de sortida de dues rutes circulars, una més curta i l'altra més llarga, que fan la volta al que se'n diu Circ de Colomers, que no és sinó el pati de muntanyes que cabreja per aquí dalt. En un dia més clar jo hauria seguit el traçat del circuit llarg. Però avui el dia vol i dol, i en qualsevol moment pot estripar-se i espetegar pertot arreu. El sentit comú -el que ma mare en diu “tenir enteniment”- diu que segueixi el que fa la majoria concorrent, això és, el camí curt, l'anomenat dels “7 estanys de Colomers”. No vaig preparat per més, he vingut amb el mínim. Per tant, tot i les ganes d'allargar-me més, finalment em poso l'esquellerinc al coll i passo amb la resta de ramat turístic afilerat sobre un camí pelat, molt descobert -en aquesta cota els arbres ja són bastant una excentricitat-, de color de xocolata, que puja i baixa per sobre l'herbei i entre les roques agrisades descalçades de les parets muntanyoses. Tot al llarg de la tirada anem trobant estanys de mides diverses, però tots d'aigües cristal·lines com ulls silenciosos i extàtics: el lac long, en el camí cap al port de la Ratera; l'altre que hi ha a sobre, i que és més petit però que té una illot somiós plantat al mig; altres llacs més petits, algun amb un pescador solitari i avorrit. La gent calla, o parla poc i fluixet mentre camina. Ningú fa fotos. Les muntanyes ens vigilen. El dia es tanca, el dia s'obre, no sap què vol fer. A la baixada de l'últim coll, de cop i volta, a les envistes de la presa altre cop, topo el Jordi i el Robert, que en pugen. Quina sorpresa! El Jordi i el Robert són dos excompanys de feina de fa anys. Ens saludem. Els isards ja no són el que eren, dic, i riem. El Robert ens fa una foto al Jordi i a mi. Em diuen que vénen del refugi de la Restanca i que van a fer la Pica d'Estats. Ho han agafat de tan lluny per fer-s'ho durar uns quants dies. El Robert m'explica que fa dues hores que caminen, i que encara els en queden sis per acabar l'etapa d'avui.
A Colomers s'hi accedeix des de Salardú, al Naut Aran, per la pista forestal asfaltada que segueix la vall de l'Aiguamòg fins a Banhs de Tredòs. Banys de Tredòs és un balneari petit, saludable i pacífic posat en un costat del prat i als peus del corrent del riu. Al davant hi ha un aparcament força gran per deixar el cotxe. Sembla mentida que tanta gent vulgui arribar-se a un lloc tan perdut. A partir de l'aparcament, la pujada a Colomers cal continuar-la a peu. Això, o bé agafar un dels taxis de muntanya que hi ha en servei, i que no us deixarà exactament a Colomers però sí que bastant més amunt. Colomers és a la zona perifèrica del nord del parc d'Aigüestortes. És una de les parades de la volta a peu anomenada Carros de Foc, que diu que en cinc etapes d'alta muntanya recorre els principals refugis del parc.

Per Beret i Montgarri

L'Aran té el seu entramat administratiu i institucional exclusiu. Hi ha els municipis -quinze, segons la pàgina d'informació de serveis del setmanari escrit Aran-, hi ha els terçons -Quatre Lòcs, Marcatosa, Irissa, Castièro, Arties e Garòs i Pujòlo-, hi ha el Conselh Generau, hi ha potser alguna cosa més.
Un territori tan petit i una complexitat tan gran. Això deu voler dir que l'Aran és un país vell. Un país vell i en el qual al llarg del segles s'hi deuen haver projectat una quantitat determinada d'interessos contraposats, no necessàriament inconfessables però probablement sí, almenys en part: una vaca que anava a pasturar massa enllà, un cavall que bevia una aigua que no li tocava, una fageda de propietat incerta. A tot arreu és igual, i a l'Aran també. Quan en un lloc cal començar a posar-hi ratlles i límits i partions vol dir que les coses -els interessos- no estan clares i que cal aclarir-les. Una ratlla, per arbitrària que sigui, si hi ha voluntat de respectar-la -i per això es posa en principi-, sempre és un aclariment, una solució.
L'Aran té doncs el seu intríngulis específic, igual que el tenen tots els països. Tots els països tenen també els seus tòtems, el seu singular sagramental, el seu reservat espiritual, el seu pot de les essències pàtries. Al meu país això és Montserrat claríssimament. I Núria, encara que menys d'ençà que n'han fet un muntatge recreacional i ecològic. I Sant Martí de Canigó. I el monestir de Lluc. I el que hi pugui haver al País Valencià i que no conec. A l'Aran sembla que aquest paper tan galdós li correspon jugar-lo al lloc dit Montgarri, i concretament a la mare de déu que presideix el santuari que treu el nas a l'indret.
Montserrat és una especialitat, sols cal donar un cop d'ull al perfil del massís des del passeig Rossell i Massana per adonar-se de la singularitat del cas. Segurament per això és el que és i no per altra cosa. Bé, Montgarri també té la seva cosa particularística que l'assenyala amb el dit com un lloc únic. Aquesta cosa és el fet que es tracta del sol punt del país que queda fora del sistema, lligadíssim, de l'Aran, és a dir, fora del sistema d'aigües de la Garona.
L'accés a Montgarri comença a Baqueira. D'allà se salva el port que puja -i com puja!- fins a Orri i el Pla de Beret seguint una carretera que senzillament és la més dolça de Catalunya en un dia temperat i net de començaments d'agost i amb la llum de mitges tintes blavoses i ataronjades de quarts de nou del vespre. El Pla de Beret és una emplatamenta orogràfica aconcavada i principalment herbàcia d'un color verd i ocre -el color de l'herba seca- amb uns quants pins, uns quants cavalls i unes quantes vaques que fan anar les barres i l'esquellot pausadament. Tocant gairebé al fons hi ha les instal·lacions de la pista d'esquí de Baqueira-Beret, amb tot el joc ara clausurat de remolcadors i telecadires enfilant-se pels pendents. Més enllà d'això comencen dos camins, un a cada costat del pla. Aquests dos camins un cop superat l'indret, de seguida es col·loquen a banda i banda de la Noguera Pallaresa, que és el riu que neix aquí dalt, i baixen junt al corrent, molt apersonat en aquest tram inicial, en un descens suau, gens tremendista. El camí de la dreta de la Pallaresa és la pista forestal sense asfaltar que dóna accés a Montgarri; el de l'esquerra és el mateix però per fer la marxa a peu.
Anant a peu -sense cap dificultat-, al cap d'una estona, arriba un moment que hom es troba una creu de terme de ferro sumària i rovellada en un sortint del camí. Aquí el traçat gira a l'esquerra i cau una mica. Contineu sense cap nosa, el camí és ample i practicable. Llavors, poc més avall, a mitja baixada, vindrà que aixecareu el nas i trobareu que se us posa al davant la perspectiva d'un eixamplament que fa el terreny en aquest punt, com si la vall obrís el pit per agafar aire. Doncs bé, plantat al fons d'aquest emplaçament, voltat de pendents pelats i de pendents peluts, entre verds forts i grocs ressecs, a peus dels primers passets de criatura de la Pallaresa, el que hi veureu serà les formes rònegues i els colors grisos de Montgarri.
Montgarri és això: una església, un campanar, un casalot adjunt, un espai semicobert que devia servir per tenir-hi el bestiar i una plaça empedrada. No és res més. El casalot ara és un refugi de muntanya. S'hi pot fer nit, s'hi pot fer un cervesa, s'hi pot comprar una samarreta o una suadora de record. L'indret és un recinte, vull dir que tot ell està tancat per una paret alta de pedra. El lloc és molt franc i molt sol, i els llops devien rondar bastant a la vora, d'aquí la construcció d'aquesta tanca. Per passar-la cal travessar una porta de fusta de doble batent que m'imagino que ara ja deu ser sempre oberta. Ara ja no hi ha llops a l'Aran.
El santuari de Montgarri guarda la imatge de la mare de deú de la contrada, una imatge pueril de colors blaus i vermells, amb les galtones pirinenques rosades pel fred. L'estat de conservació és bo. El terra de la factoria i els bancs són de fusta. La nau està pintada amb uns motius de to terrós molt estranys, que no fan per una església, i que segurament deuen ser cosa dels hippies que fa anys devien recuperar tot això de la decadència i la ruïna. És prou alta, i pujant per unes escales de fusta es pot accedir a l'espai superior del cor i a un dels dos balcons interiors. Al campanar no que no s'hi pot pujar, l'accés hi és interdit. L'església exposa, penjades a les parets laterals, tot de fotos en blanc i negre de la gent que en algun moment va tenir-hi relació. Hi ha la foto de l'última pubilla de Montgarri, la de l'antic propietari del lloc, la imatge d'un aplec de fa uns anys, d'una àvia nuosa i somrient, d'un pastor antiquíssim, d'un ramat, d'unes pedres, d'una família, d'una cacera. Les fotos de l'interior de Montgarri són les fotos d'un àlbum de família del lloc, i són una delícia.
Montgarri presenta també el seu estat de comptes i el seu horari de misses a la cartellera que hi ha a l'entrant del santuari. En passo nota per qui hi pugui estar interessat, són números del període que va de l'any 2008 fins al juny de 2009. Entrades: Romanent any 2007, 6.195,50; Col·lecta, dia 15 agost, 298, 90; Cera i lampadaris, 3.929, 50. Sortides: Compra de cera, 272; Equip de megafonia factura Acustielec, 5.759,50; 10% col·lecta ordinària a Bisbat, 29, 89; factura Veremundo per 40 caixes de velons, 742; Baldaquí Mare de Déu, arranjament porta d'entrada i arranjament parquet del sòl, 2.531,28. Total entrades: 10.423,90. Total sortides: 9.334,67. Superàvit: 1.089,23. Referent a les misses, els mesos de juliol i agost se celebren el dijous a 2/4 de 12.
Per sortir de Montgarri, el que cal és desfer el mateix camí que heu fet servir a l'anada. Torneu cap al Pla de Beret a buscar el cotxe. La llum s'enfosqueix i es refreda. Els cavalls i les vaques es retiren, desfilen cap allà on sigui que passin la nit. Renillen i mugeixen i s'avisen que és hora d'anar a jóc. Les vaques de Beret són molt senyores, van pel mig de la carretera ensenyant-te el seu cularràs enorme i brandant la cua cap aquí cap allà sense cap intenció de sortir del pas. Són bèsties malcriades, presumptuoses. Aquest senyoreig aquestes vaques el deuen haver après de l'ambient. Aquí mateix, a l'hivern hi ve a esquiar el rei d'espanya, la reina d'espanya, la família reial d'espanya i els llepaculs d'espanya i del provincianisme habitual català. I també hi caguen i també hi pixen. Les vaques de Beret sembla que n'hagin agafat l'exemple. Deu ser això.

Pobles i campanes

Els pobles de l'Aran són més aviat compactes i grisos, del color de la pedra del país. Alguns, els més grandets, són sobre la vall principal -la vall de la Garona-, altres estan penjats a mig aire del pendent d'alguna muntanya verda i monumental -Bausén, Canejan. Vistos des d'una certa distància, posats contra el fons verd reglamentari de la vall, trobo que en general hi queden molt bé. El verd, el negre i el gris -el gris més clar, segons com tocat de marronet, i el més merengo-, són dos colors que lliguen. L'arquitectura de temporada, la de l'estiueig i la hivernada, sobretot aquesta última, ha milllorat notablement la dimensió d'uns quants d'aquests pobles, particularment els del Naut Aran, o sigui els de la zona alta del país. En general, diria que aquest procés s'ha fet respectant les maneres de fer del lloc, almenys fins allà on aquestes maneres es podien aprofitar, això és, respectant els materials (la pedra, la fusta) i els colors (altre cop la pedra i la fusta, més rossa o més negre). El totxo i l'arrebossat de façana no són estranys aquí, però tampoc són ni de bon tros la norma. La resta de coses, vull dir les tipologies de construcció i l'estètica, són assumptes que potser sí que han estat més discutits, però en tot cas els resultats finals són millors i clarament formidables. La construcció recent a l'Aran ha esborrat del país l'aire de cosa primària, endarrerida, pobra, trista i desarrapada que devia tenir fa cent anys. Tot això ja sols es pot veure puntualment a manera de relíquia del passat en alguna borda vella penjada a la muntanya, al carrer Major de Bausén, o en algun racó d'Arties especialment procliu a la fotogènia familiar. La nova implantació arquitectònica de l'Aran és gran, sòlida, espaiosa i confortable, com no podia ser de cap més manera. Els pobles aranesos han guanyat múscul i presència. El fet no és casual, és cosa de la indústria del turisme, que ha provocat l'habitual abscés de diners a la zona. A llocs com Arties, com Salardú, com sobretot Baqueira, això es veu de seguida. Així que hi poses els peus és el primer que es veu: calés, n'hi ha molts; a sanallades per dir-ho que s'entengui. Aquí les vaques, les ovelles, les danses araneses i els flabiols de pastor se'ls passen per la targeta de crèdit. No, per les targetes. Així, en plural, que n'hi caben més.
Dels apinyaments humans de l'Aran normalment en destaca en certa mesura l'edificació campanera, o sigui la torre del campanar. A mi aquests campanars em fan molta gràcia. Una gràcia típicament barcelonina, és a dir, la del qui en sa vida no ha vist mai res de res. Són baixets, vells, foscos, rudimentaris, de planta quadrada, amb uns quants ulls per on hi passa el vent i d'on en penja l'esquellot medieval, fosc i rovellat d'una campana atrotinada que de tant en tant fa ning-nang. Pel capdamunt estan tancats amb un caputxó a quatre aigües, llarg, punxegut, esmoladíssim i negre. Negre com el carbó o com un barret de bruixa en un conte d'Andersen dibuixat per la Disney. A l'hivern, sobre un fons blanc de neu, es deuen veure molt bé, i deuen ser un bon ajut si mai algú perd via. L'escolàstica diu que la manera de fer campanars a l'Aran és romànica. Bé, que ho sigui; a mi em fan gràcia igualment. I em fan gràcia sobretot perquè hi ha més d'un cas en què les proporcions d'aquests caputxons -que tenen una certa semblança amb la capulla del campanar de Gelida- són clarament desmesurades i fan gairebé la mateixa alçada que la torre que els aguanta. És així a Viella, a Bossòst, a Aubert, a Gausac, potser a Montgarri. Més excepcionalment, els campanars de l'Aran també presenten un rellotge que diu l'hora. A Sant Miquèu de Viella, al poble de Canejan. El cas del campanar de Canejan també és destacable per la seva iconoclàstia. És l'únic de la vall que està pintat: combinació de salmó i de crema. A Canejan el color del campanar és una puntada de peu al cul de la rigidesa del codi en aplicació a la resta de l'Aran. Una puntada moderna, presumiblement francesa, perquè no en va Canejan ja és molt al límit del Baish Aran, és a dir, al límit administratiu del país. I ja se sap que diu que en segons quines matèries els francesos solen ser més lliures i menys donats a constrictures. El rellotge de l'església també segueix l'exemple dels colors del campanar, vull dir que va a l'hora que vol. Ara mateix diu que passen cinc minuts de les sis. Però en realitat són 2/4 de tres. A la Borda Paulic, un bar amb tres caps de cérvol banyadíssims penjats a la paret i cinc caps humans aranesoparlants -potser banyuts també, que això mai no se sap fins que t'hi trobes- enraonant a la barra, m'esperen per dinar.

L'Artiga de Lin

El guió turístic de l'Aran presenta el lloc de l'Artiga de Lin com un dels atractius principals de l'indret. Atractiu natural, naturalment. En aquesta vall tot és natural. L'única cosa que no ho és, és a dir, que és el seu contrari, o sigui, l'unica cosa convencional que hi ha és el romànic, i encara, encara. Perquè el romànic de l'Aran és una cosa pedestre i modesta, vull dir que és d'un convencionalisme molt primari, just un punt per sobre de l'elemental naturalitat. Les condicions del país, tan apartades -tan apartades des de la banda de Catalunya, que no hi té res a veure-, no devien donar per més.
L'Artiga de Lin és a la capçalera de la vall del riu Joèu. S'hi accedeix des de Bordès, a la N230, per pista forestal asfaltada. L'ascensió, al tram últim, està marcada per dos pics altíssims al fons, un de punxegudíssim i l'altre no tant, amb parets derruïdes i esgalabrades. Al lloc hi ha un refugi, un pàrquing i una mica d'àrea de picnic. Temps enrere diu que també hi havia un santuari, el de la Mare de déu de Lin, però no n'he sabut trobar rastre. L'Artiga de Lin és el de sempre en aquests punts extrems de muntanya: una cassola petita encatifada de verd i groc, un groc cansat, voltada d'un circ de muntanyes fosques i crestejants que hi aboquen les aigües fredes. En aquest cas la cassola està dividida en dues parts per un morrot que fa com de partió. Hi ha dos colls, el dels Aranesos i l'altre em sembla recordar que era el de l'Infern. Un coll és sempre un lloc de pas. Aquí el pas és cap a l'Aragó, o més exactament cap al món de Benasc. Els dos colls són d'un desnivell manicomial, desproporcionat; per passar-los han de caldre molts collons, un collons de ferro colat a prova de bomba. I qui diu collons diu pulmons, i ja ens entenem.
L'Artiga de Lin es notícia perquè poc més avall hi ha el que en diuen els Ueth deth Joèu. Els Ueth deth Joèu vol dir -dic jo- els Ulls del Jueu. El lloc presenta una mínima urbanització. Hi ha una àrea de pícnic i un caminet que baixa fins a la vora del riu mateix. En aquest segon estatge s'hi troba una presa petita, un pontet de ferro que et passa a l'altra banda i un plafó institucional amb informació explicativa de la cosa. Aquí la sorollada és important. S'hi pot seure, s'hi pot badar. El sol passa filtrat pel fullam del bosc, s'hi està bé. Sempre hi ha algú o altre fent-se la foto. Els Ulls del Jueu són dos braços d'aigua embravidíssims i escumejants de blanc que baixen a doll entre arbres i muntant i botant per damunt els grops de roca fosca que troben al seu pas. La topada dels dos afluents és tumultuosa i pletòrica, de molta força. Segons s'explica al plafó adjunt, es tracta d'una de les l'aigües de desglaç de l'Aneto, la qual després de fer un recorregut subterrani pel subsol càrstic de la muntanya, sorgeix torrencialment en aquest punt de sota l'Artiga de Lin. L'explicació és interessant i aclaridora, però la pregunta que un es fa posat aquí no és aquesta. Vagarejant pels volts dels Ulls del Jueu la pregunta que un es fa és una altra. Qui és el jueu que dóna nom a un cul de món com aquest? Quin pot tenir prou presència per fer-ho? És Jesús? Si és així -i no ho sé, especulo-, què vol dir això? Com cal entendre-ho? A mi se m'acut que sí, que efectivament el jueu que dóna nom a aquest corrent secret de l'Aran és Jesús, i que qui sigui que l'hi va posar ho va fer des d'un profund desconsol i una profunda pena. Els Ulls del Jueu són dos ulls que ploren. Ploren per les barrabassades dels homes i pels pecats del món. Ploren amargament, infinitament, a llàgrima viva. Des del fons dels segles, qui sigui que va batejar aquest lloc ja sabia que tot això, vull dir el món, no hi ha déu que l'arregli.
A l'Artiga, encara un altre dubte: què vol dir artigar, que és un nom que jo no havia sentit mai fins ara a la toponímia. Del DGEC: “Artigar: tros de terra, anteriorment coberta de bosc, que hom ha preparat per al conreu, traient-ne els arbres i cremant-ne la brolla o la llenya en munts que després s'escampen perquè les cendres serveixin d'adob”. És això.

De l'aigua de l'Aran

L'Aran és un gran sobreeixidor, l'aigua hi sobreïx pertot arreu. Majoritàriament es tracta d'aigua provinent del desglaç de les muntanyes. La neu acumulada en aquest indrets feréstecs durant la hivernada, amb la bonança de la primavera i la calor de l'estiu, agafa un grau determinat de temperatura i comença un procés de fosa que dóna lloc a diversos accidents aqüosos. El moviment de desfeta és general, molt dispers i heterogeni, però al capdavall s'acaba organitzant d'una manera lògica i natural, és a dir, en una vall -normalment escanyada i estimbada-, i en una correntia que passa avall més o menys fugissera, atorrollada i sorollosa. Parlo de soroll, no de pastorals melodies de rierol. A l'Aran els rius baixen esperitats, picats, a l'assalt. No melodiegen gairebé mai, en la majoria de trams el que fan és cridar. Són rius cridaners. Cada vall en té un de particular donat d'alta i en ple funcionament, i com que al país hi ha moltes valls, doncs igualment el nombre de rius és elevat. Aquests rius, tots, en acabar de despenjar-se del reclaus més enlairats i inhòspits aboquen les aigües al curs de la Garona. D'aquesta manera, tan simple, recollint els desguàs de tots el torrents al seu pas, la Garona embasta tota la Vall d'Aran, des de Baquèira, al límit del Naut Aran sota el port de la Bonaigua, fins a Pontaut, a la sortida del Baish Aran i de l'entramat duaner-administratiu del país.
A més del riu particular, les valls araneses tenen també cadascuna el seu poble posadet a l'entrada com si es tractés del rebedor d'una casa. L'arremolinament de la trobada de les aigües específiques de cada punt concret amb les més llargues de la Garona dóna lloc al fenomen. Així Salardú i la vall de l'Aiguamòg; Arties i la vall del Valarties; Viella amb l'arriu Nere; Arròs i la vall del Varradòs; Bordès i la del Joeu; Pontaut i la vall del Toran. Tot això no són més que portes d'entrada i de sortida. L'organització no pot ser més simple, més natural, més clara. Al seu moment, aquí la gent s'hi va organitzar per treballar i sobreviure, i ho va fer amb un gran bon sentit, que segurament tenia alguna cosa -o molt- d'ancestral. Els primers habitants de la vall van buscar un lloc escaient al costat d'un riu, i allà s'hi van fer una borda per ells i per al bestiar, i encara un campanaret per anar a resar i fer una mica de vida social. Això és el que la gent de tot arreu, no sols de l'Aran, devia fer en condicions normals, vull dir en situacions no marcades per les arbitrarietats de la dominació i la política. En aquest sentit, Gelida potser podria ser un exemple contrari del que es veu a l'Aran. Gelida, que està a prop d'un riu, no és sobre el riu que es va assentar. Els primers pobladors l'hi van donar l'esquena i van decidir emmuntanyar-se a redós de l'Ordal. Però és clar, els orígens de Gelida estan marcats per la situació política concreta del moment. El país aleshores era terra de marca, de frontera, i calia emmuntanyar-se, buscar punts alts, llocs atalaiats des d'on es pogués vigilar qui anava i qui venia, i si calia, respondre en la mesura de les possibilitats. A l'origen Gelida va ser un peó avançat de la defensa de ponent de Barcelona, un destacament poc o molt militaritzat, casernari i putiferari, és a dir, esguerrat pels maniqueismes i els cops d'espasa de la política de cristians i sarraïns, i és això el que devia forçar la lògica ancestral de les coses i el que va fer que en lloc d'ocupar un emplaçament normal i natural a la vora de l'Anoia, les primeres anotacions del poble s'embarranquessin cap als torrents de Cantillepa i del Racó. Encara avui l'Anoia queda lluny i desavinent. En fi, deixem-ho estar. Evidentment tot això són fabulacions sense cap fonament, però potser no tant. En tot cas, és estiu i em ve de gust de fabular. I en tot cas, aquesta lògica embastardida per les circumtàncies polítiques sembla completament estranya i inversemblant a la més simple i immediata que devia presidir la posada de les primeres pedres dels llogarrets de l'Aran.
La llei dels rius, i específicament la llei de la Garona, val per tothom aquí. De fet, la vall d'Aran és la vall de la Garona. Literalment. El riu repassa la contrada de dalt abaix. L'única excepció és l'aigua del Pla de Beret, sobre Baquèira. Les aigües d'aquest indret, molt amunt, composen el primers compassos de la Noguera Pallaresa i s'escapen del sistema de la Garona per la porta del darrere de l'Aran, això és, escolant-se pels peus del tuc deth Dossau cap a Montgarri i la vall d'Àneu, al Pallars. L'excepcionalitat, però, és purament anecdòtica, una notorietat menor. La rellevància de la Garona no perd ni un gram de pes per aquest motiu. L'ascendent d'aquest riu a tot l'Aran és evident i incontestat. És l'element que sempre ha lligat el territori, i encara avui ho fa, però ara ja junt amb la N230, que segueix exactament el mateix traçat, l'únic possible donades les condicions tancades, ofegades i potents de la vall.

El Saut deth Peish

El Saut deth Peish, això és, el Salt del Peix, és el salt d'aigua més alt de l'Aran. Per accedir-hi cal anar fins al poble d'Arròs, sobre el pas de la N230 pel Mijaran, i un cop allà seguir la pista forestal asfaltada que s'enfila per la vall del corrent del Varradòs. Aquesta vall és molt dreta i tancada i el Varradòs hi baixa ensalvatgit i brogent. L'aigua regala pertot arreu a l'Aran, fins i tot a l'estiu. Ho fa de totes les maneres imaginables: en forma de deu, de font, de sorgència, d'estany, de torrentera, de riu, d'embassament, d'aigua embotellada i d'aigua d'aixeta. A qualsevol racó hi trobeu una afluència del líquid elemental. Venint d'una terra no exactament de secà però certament més eixuta que aquesta, el fet fa un cert efecte i constitueix una novetat ni que sigui un cas de sobres referenciat per fotografies i reportatges.
Seguint la pista forestal amb el cotxe, pugeu pel marge esquerre del riu, encaixat entre les dues parets de la vall, fins gairebé la capçalera del Varradòs. Allà l'orografia fa un doble replà, muntat un sobre l'altre. El replà de sota és un pradell amb una borda tancada de pedra i un grup de sis cavalls i eugues que pasturen tranquil·lament espantant-se les mosques amb la cua i amb un moviment reflex i instantani de les orelles. A una banda d'aquest pradell, sota els arbres, hi fresseja el riu, que aquí dalt encara no baixa amb l'empenta de més avall. A l'altre costat la pista forestal s'obre pas fins a un espai del fons habilitat com a pàrquing per cotxes. Les tifes dels cavalls, negres, enormes i encastellades com mones de casament de xocolata, s'escampen totes en un tram de deu metres d'aquest últim tros asfaltat. És com si les bèsties, que pasturen tan taujanament i beata, s'haguessin posat d'acord a fer servir de comuna aquest punt exacte. És clar, ningú no caga al mateix lloc que menja, i aquests cavalls tampoc.
Sortejades les monumentals produccions excrementícies equines amb uns quants cops de volant, arribeu al pàrquing i hi deixeu el cotxe. Tot seguit contineu a peu cinc minuts. Travesseu un pontarró, gireu a l'esquerra i supereu un desnivell mínim que us deixarà instal·lats en un segon pradell un pèl més enlairat. Aquest segon nivell és pròpiament el cul d'olla que aplega les primeres aigües del Varradòs. La vall que se us obre al davant és una capsa de sabates però molt alta. A primer terme hi ha una estany petit d'aigües encantades i fosques, tot voltat d'herba i pedra i amb una platgeta de sorres negres i mosquits grossos i resistents. A l'esquerra, a dalt de tot, hi corre un serrat pelat, mineral i gegantesc, fortíssim, indestructible. Davant per davant, tancant la vall per la dreta, hi va una altra serra d'un tallat igualment vertical però no tan alt ni tan abrupte. En aquest segon cas, la cobertura vegetal és omnipresent. Aquí no hi cap ni un arbre més. L'espessor és densa i d'un verd centreuropeu tocat pel sol de mitja tarda. Al fons, no gaire lluny, tancant la vall amb pany i forrellat, s'hi veu un pic gris i assertiu: la Maladeta, si no m'equivoco. El Varradós neix just a sota d'aquest cim, en una sorgència blanca, bromerosa i esclatant.
El Saut deth Peish és posat a sota del muntatge del serrat petri -roca d'un gris que marroneja- de l'esquerra de la vall. Segons la informació turística és el salt d'aigua més alt de l'Aran, trenta-cinc metres. L'atracció deu ser prou visitada perquè té al davant un miradoret al qual s'hi accedeix per un camí filat de no més de cent metres que passa per sobre el marge del torrent. L'indret precís on el corrent fa la tombarella acrobàtica és un pou de dimensions reduïdes amb una sortida estreta. L'aigua, esmunyint-se entre arbres i roques a la part de dalt d'un relleix, apareix de cop i volta a l'obert de la vall i salta en una caiguda lliure que dibuixa un llarg plomall de color blanc i que bat estrepitosament en els sortints de la paret i en la bassa del fons abans de continuar avall. El ruixim produït per l'impacte, molt fí i polvoritzat, fa pesigolles a la cara. L'espectacle no es pot dir que impressioni -al corrent li falta amplada-, però és característic i recreatiu. Una pretext com un altre per anar d'excursió amb la dona, la canalla, el gosset i uns entrepans de pernil salat.
A tocar del mirador hi ha també una borda de fusta fosca i teulada de pissarra a dues aigües. La borda és tancada, però un rètol sobre la porta indica que es tracta d'un centre d'educació ambiental, cosa que deu voler dir que a una hora o altra del curs escolar la canalla deuen pujar fins aquí dalt amb el mestre de Coneixement del Medi Natural. La gent sensible a les coses de l'ecologia i la natura també hi pugen per fer-se la foto. El lloc és d'aquells paratges tocats d'un bucolisme que alimenta bé la il·lusió d'una vida no convencional i extraviada en segons quins caràcters. Això a l'estiu, naturalment, i encara amb sol; a l'hivern segurament no tant. A l'hivern, amb el fred, la imaginació general s'arronsa com una pixa coita; la il·lusió es refreda notablement i es constipa amb facilitat, i aquí dalt encara més. No, a l'hivern una vida més estabulada i calefactada és una aproximació més certa al paradís.

Un nou exemple de coherència

El programa de festa major anuncia els actes que podrem gaudir a Gelida durant els dies que duri la festa. Concerts, balls, cercaviles se succeiran a un ritme frenètic permetent a tothom trobar el seu espai de diversió.
Si hi ha un acte que té, cada any, entitat pròpia és el pregó de festa major. És l'acte central que aglutinarà més gelidencs a la plaça de la Vila, esperant el parlament que, de forma oficial i cerimoniosa, inaugura la festa. El pregó és l'encàrrec que fa el municipi a una persona que s'hagi significat amb Gelida al llarg de la seva trajectòria. Aquest any, la pregonera serà la Carme Coma, que celebra els 30 anys del seu taller de ceràmica pel qual han passat diverses generacions de gelidencs. L'ajuntament l'encerta amb la tria i retrà un just reconeixement a la tasca divulgadora de l'art que ha fet la Carme.
Aquest any, de nou, el programa de festa major anuncia el pregó sense dir qui és el pregoner. La majoria absoluta socialista ha editat tres llibres-programa de festa major. El 2007 s'anunciava el pregoner al programa d'actes: Marino Gutiérrez, president de l'Esbart.
L'any passat, el 2008, el programa anunciava el pregó i deixava uns punts suspensius, amb l'argument que era una sorpresa i que volien mantenir la incògnita fins al final, per crear major expectativa, deien. També deien, en entrevistes a la ràdio i en declaracions públiques, que només l'alcalde i el pregoner i família ho sabien. Pocs dies abans, en unes declaracions de l'alcalde a la ràdio, es va saber que l'escollit era en Ramon Tarrida, fotògraf i cronista de Gelida.
Aquest any, per allò de ser coherents, el programa de festa major torna a amagar qui és el pregoner, sense punts suspensius i, potser per això, l'anuncien el dia de la presentació del programa. És a dir, ells mateixos es carreguen l'argumentari esgrimit l'any passat.
Conclusió. Algú va a salt de mata i cada any s'argumenta a conveniència. Jo l'any passat ja vaig denunciar en aquest bloc que no em semblava una mesura enraonada i que feia tuf d'excusa perquè el que deuria passar és que no tenien el nom en el moment d'imprimir el programa. Dels quatre programes de festa major que vaig editar com a regidor de Cultura, tots quatre incloïen en el programa d'actes el nom del pregoner, perquè és de justícia que la gent ho sàpiga i perquè la persona triada, rep d'aquesta manera també el just reconeixement. Perquè d'aquí a uns anys, quan revisitis el programa sabràs qui va ser el pregoner d'aquell any (o no), depenent de si en publiques o no el nom.
De moment, els socialistes ens han obsequiat amb tres versions, l'any vinent, el darrer programa que editaran en aquest mandat, potser aclarim quin és el criteri: anunciar el pregoner dins dels actes (versió 2007), el pregoner no es pot saber perquè és una sorpresa fins al darrer moment (versió 2008) o el pregoner no s'anuncia al programa però sí el dia de la presentació (versió 2009).

El conflicte del carrer del Sol

Us comento una situació viscuda fa uns minuts, la policia local ha vingut a dissuadir (finalment no ha multat ningú) els vehicles que estaven aparcats al carrer del Sol. Hi han vingut perquè algú ha trucat per queixar-se que no podia passar!? La policia ha intimidat qui hi havia aparcat, i han estat molt generosos amb aquells que acabaven les compres. Finalment han marxat i no han posat ni una multa. Han esbandit el carrer. I quan s'han girat per marxar ja tornava a estar igual de ple de vehicles aparcats que quan han arribat.Avui és diumenge, un diumenge d'estiu, en què el sol llueix en un dia clar després del dantesc espectacle de llamps d'aquesta nit, que finalment ha passat de llarg, tot i l'amenaça que va suposar durant diverses hores. Semblava que d'un moment a un altre tindríem al damunt una calamarsada, però ens hem llevat eixuts i amb un dia de sol radiant.

El carrer del Sol, doncs, s'ha vestit de diumenge i ofereix el seu millor aspecte. La Confiança és l'establiment més matiner. Comença la processó de vehicles i de persones que volen començar el diumenge amb un croissant acabat de fer o que vénen a buscar la barra de pa. També s'hi barreja algun vehicle carregat de joventut que també para a esmorzar, però a diferència dels altres, aquests encara no han desfet el llit: són els que arriben de festa.

Pels diaris haurem d'esperar una mica més, fins a les 9 del matí, i és que els diaris el cap de setmana a Gelida són una mica romancers a l'hora de llevar-se. Les notícies triguen a arribar una mica més el cap de setmana.

Comencen a passar els primers ciclistes. Seran un degoteig constant durant tot el matí. En grups de 2 o 3, o a vegades en veritables pilots emulant les curses més celebrades. És veritat que coincidint amb el Tour de França s'incrementa el nombre de practicants d'aquests esport o és només una percepció subjectiva?

Obre la floristeria i el Teka comença a traginar els pollastres que en uns minuts començaran a donar voltes a l'ast. Els del Lluquet devem ser els més dormilegues del barri, però a les 10 puntuals tirem amunt la persiana.

Tot el matí hi haurà entre 6 i 8 cotxes aparcats en aquest tram de carrer. És una rotació constant, s'aniran agafant el relleu però pràcticament fins ben entrat el migdia, cap a les 2 o quarts de tres, el carrer (que també és carretera) quedarà reduït a un sol carril de circulació, en un únic sentit que també s'anirà alternant. I això és així cada cap de setmana. Entre setmana es dóna una mica, però en molt menor mesura. L'avantatge del cap de setmana és que pràcticament no circulen camions de gran tonatge. El dissabte en passa algun, però el diumenge cap.

Qui coneix aquesta situació, la viu amb major o menor resignació. Els botiguers del carrer la vivim amb veritable devoció, perquè els vehicles que hi ha aparcats en aquest tram de carrer estan comprant als nostres establiments. Aquesta situació pot ser enutjosa per aquells que utilitzen la carretera com un lloc de pas per anar d'un lloc a un altre i no com una destinació en ella mateixa. De fet, gairebé tothom troba un motiu per fer una parada, diguem-ne tècnica: comprar el diari, unes flors per portar al cementiri (us en faríeu creus de la quantitat de gent que ho fa setmanalment), un braç de gitano, una ampolla de vi o un pollastre a l'ast.

Aquesta situació no és exclusiva de Gelida. Passant per moltes carreteres que travessen pobles, és a dir, travesseres urbanes, te n'adones que es genera un comerç "ad hoc". Forns de pa, bars, premsa... sovintegen a peu de carretera perquè és un lloc de pas de la potencial clientela.

La particularitat que té el carrer del Sol, com a travessera urbana, és que l'aparcament de vehicles anul·la un dels carrils de circulació. Això, paradoxalment, és una mesura indirecta però eficaç de pacificació del trànsit, perquè el pas alternatiu de vehicles i l'estretor del pas obliga a reduir la velocitat.
No tothom ho entén així, i és igualment cert que cada cap de setmana hi ha algun conflicte.
Pitades, nervis, crits... la calor no hi ajuda gens. He pogut parlar amb els guàrdies que han vingut i hem comentat la situació (no el problema). S'hi ha afegit a la conversa un altre botiguer, amb un to d'indignació. Jo entenc els policies, que em deien que no s'hi pot aparcar i que està així indicat en els senyals i que han vingut perquè els han trucat.
Els he comentat la solució que jo una vegada ja vaig explicar en aquest bloc i els ha agradat. Consisteix en posar un semàfor a l'entrada del carrer venint de Martorell (a l'inici del carrer Vicenç Perelló) i un altre venint de Sant Sadurní (al pont de Sant Miquel), fer el carrer de paviment únic, amb elements urbans (fanals, bancs, papereres...) i obrir el carrer alternativament, permetent l'estacionament breu. El paviment únic dissuadeix els vehicles de córrer (perquè alguns vehicles passen a tota castanya, ignorant que és una travessera i fent cas omís a les indicacions) i d'aquesta manera evitaríem els conflictes que el pas en els dos sentits provoca. Queda dit novament, per si algú vol aprofitar-ho.