Shakespeare in the park

Ara posaré Shakespeare al començament d’aquest post i que ningú no s’engegui a rebenta’s de riure.
A Manhattan i a Londres es veu que quan és arribat l’estiu l’artisteria local revifa, s’anima i hi organitza un festival que en diuen Shakespeare in the park, o sigui, Shakespeare al parc. No cal allargar-se gens explicant què cosa és això. Bàsicament es tracta d’agafar uns quants textos de l’autor britànic, donar-los un format determinat i fer-ne rodar les representacions per esplai i ensenyança del public local i turístic. A vegades són tragèdies, a vegades són comèdies, que diu que de tot hi ha al repertori del strandford-upon-avonès. La cita anual es veu que fa anys i panys que roda, i segons sembla no és cosa d’aficionats, de tant en tant també diu que s’hi deixen caure actors de renom. En el cas de Manhattan el parc que acull el Shakespeare in the park és Central Park, i en el cas de Londres, em sembla que és el Regent’s Park; almenys ho era l’agost de fa uns quants anys quan jo vaig ser-hi (al parc, no al festival)
A Catalunya la cosa shakesperiana té una parell de cites anuals: una al Grec, que des de fa unes quantes edicions cada any programa alguna cosa o altre d’aquest autor; i l’altra, s’esdevé al poble de Santa Susanna, a la costa nord del Maresme, durant uns quants dies del mes d’agost –o sigui right now, com si diguéssim. El cas de Santa Susanna em sembla que és d’una certa rellevància, perquè si bé tot aquell sector de platja té potència turística, el poble concret és un nap-buf que no aixeca gaire més de tres pams de terra. Dies enrere l’ajuntament de Gelida va aprovar el padró municipal amb 6.081 habitants. Santa Susanna en té 3.109. Amb la meitat de població Santa Susanna és capaç d’organitzar un festival Shakespeare d’un certa ressonància nacional. Amb el doble d’habitants Gelida només arriba a organitzar la Funimetrada. Què us diré? En voleu més?
A Barcelona ara hi ha una companyia que s’ha afegit a fer funcionar el teatre de Shakesperare. Es diuen Parking Shakespeare, i són un grup d’actors professional que s’han decidit a posar-se en línia –amb totes les diferències que fan el cas, que deuen ser moltes– amb els festivals Shakespeare de Manhattan o de Londres que dèiem. Enguany és el primer cop que fan l’intent, i si troben el suport necessari l’any vinent diu que hi tornaran. El parc que han triat per dur la iniciativa endavant és el de l’Estació del Nord, a tocar de la Ciutadella i de l’estació de Renfe d’Arc de Triomf. Allà hi ha un espai, sota un arbres –til·lers?–, que dibuixa un seguit de cercles concèntrics que poden recordar vagament un amfiteatre o una plaça de toros. Seure-hi no és còmode però això és el que hi ha. El títol que Parking Shakespeare ha triat per aquesta ocasió és “L’amansiment de la Fúria”, en versió de Salvador Oliva. El text és un comèdia, i els que estudien aquestes coses diuen que es tracta de la primera cosa que Shakesperare va fer per al teatre. Per tant, vol dir que els de Parking Shakespeare comencen pel començament, que és per on cal començar.
El muntatge de l’Estació del Nord és pelat, peladíssim: sense atrezzo, sense escenari, sense llums, sense res; sols hi ha el gest i la veu dels actors, una desena. Tot i això, la posada en escena en cap moment et fa la sensació de precarietat i a mi m’ha semblat que tot rodava amb talent, amb solvència i la mar de bé.
Les funcions de L’amansiment de la Fúria van començar divendres passat i continuaran fins diumenge. Cada dia, a les 7 de la tarda, per aprofitar la claror que en cara hi ha. Si baixeu a Barcelona i en teniu l’oportunitat no us ho deixeu escapar, val molt i molt la pena. Només us faig un advertiment: el joc escènic de Shakespeare en aquesta obra és complicat. Complicat en el sentit que està ple de duplicitats, falsos personatges, uns que es fan passar per uns altres. En fi, tot allò tan divertit –per mi–, però que pot portar fàcilment a confusió, a perdre el fil, i en definitiva a voler plegar veles abans d’hora si no s’hi va mínimament preparat. En aquest sentit, jo us diria que abans de posar-vos-hi –si us hi poseu– feu una llegida al text de Shakespeare. O almenys feu com jo, llegiu una sinopsi de l’argument per saber de què va la cosa. A la wikipèdia n’hi ha una de molt aclaridora que us servirà. Si no, mireu-vos aquest link http://www.teatral.net/asp/espectacles/index.asp?i=4646&g=9568. L’espectacle és gratuït.

L'equador (III), no tot està mal fet, faltaria més!

Tanco trilogia. Volia analitzar la meitat del mandat i em falta temps i coneixements per ser més exhaustiu i concret. Per tant, em conformaré amb aquestes tres blocades. De fet, quan trobo motiu per comentar algun fet concret, ja ho faig habitualment: fer pagar entrada la nit de dissabte de festa major, tirar enrere el projecte de nova biblioteca deixant escapar una subvenció de 360.000 euros, la recollida de la fracció orgànica, el sorprenent ús intencionadíssim del bilingüisme per part de l'alcalde, el trasllat del fanal del Montcau, la gestió de la deixalleria, la ridiculesa de fer arribar els patges en helicòpter i no en funicular, la festa de santa Llúcia sense escenari, la desactivació del Patronat de Cultura i, en un article resum, un retrat dels principis del govern tan ben simbolitzats per unes escales mecàniques insòlites...

Vaig començar la trilogia amb un primer text recordant quin havia estat l'anàlisi -si se'n pot dir així- que, ara fa quatre anys, havien fet els socialistes del mandat en curs d'Erc i Ciu. Vaig continuar amb una segona entrada amb l'anàlisi de la gestió que s'havia fet de les inversions en execució (principalment, carrer Major i parc central) i vaig comentar la falta d'iniciativa en els grans projectes, deixant clar que les escales mecàniques no ho són i que el nou contracte de recollida d'escombraries és una cortina de fum. Sobretot lamento la mancança d'un full de ruta, d'una idea clara de municipi, que plantegi un model global més enllà de la circumstància present.

Planificar sempre és costós (per ex. revisió del pla general o nova biblioteca) i canviar el model fins i tot pot ser sagnant (per ex. nou model de circulació amb prioritat per a les persones o nou model de recollida porta a porta).

En canvi, si tot això ho bandeges i et dediques al dia a dia, pots sortir airós i, fins i tot, reforçat del govern. Crec que és el que està passant. El govern actual no està enredat en debats grandiloqüents sobre el futur de Gelida, no hi ha discussions de fons... nosaltres vam dedicar grans esforços a definir projectes com la vianalització del centre urbà, el reglament de participació ciutadana, el programa funcional de la nova biblioteca i nou arxiu municipal, el programa d'habitatge social, la revisió del planejament urbanístic i, prèviament, l'estudi del sòl no urbanitzable per definir espais de protecció, l'aprovació de convenis amb entitats per regular la relació amb l'ajuntament, la posada en marxa del Centre d'interpretació del Castell, l'ampliació de la llar d'infants per solucionar el problema de demanda creixent, la nova escola a la Fanga, el replantejament del mètode de recollida de residus, l'edició d'una col·lecció de llibres local a partir de patrocinis (en vam editar 3)...

Desconec si hi ha debats d'aquest calat al si de l'ajuntament. Ho ignoro. En qualsevol cas, no transcendeixen. Nosaltres aquests debats els teníem a l'interior del grup propi, després amb convergència amb qui teníem un pacte, i encara obríem el debat a l'oposició sociata, amb resultats molt decebedors, perquè dos no s'entenen si un no vol.

I en canvi s'estan prenent mesures efectistes i actuacions molt aplaudides, si més no per aquest blocaire, perquè són d'un impacte directe molt clar sobre la ciutadania, que en percep la conseqüència immediata. Ja us vaig dir en el primer escrit, que no pensava ser com ells i dir que tot es fa malament, perquè no era cert fa quatre anys i tampoc ho és ara. En cito alguns, dels que jo he detectat i que han tingut una bona ressolució, alguns amb matisos.

• Han eliminat els murs de les escales del funicular canviant-los per unes baranes que permeten una millor visibilitat i una major sensació de seguretat. Aquest projecte el vam tenir nosaltres a sobre la taula de la comissió de govern però no es va aprovar per falta de pressupost. Han recollit una idea i l'han executat.

• Han dignificat les escales del carrer Barceloneta, un dels espais cèntrics de Gelida més descuidats. Cert és que ara, amb la urbanització de la torre Monturiol i la ronda Nord (Vallehermoso) aquestes escales prenen més sentit, però és d'aquelles intervencions que eren del tot necessàries i, segurament, arriben amb retard.
  


• Estan executant l'obra associada a l'ampliació de la llar d'infants: la urbanització del parc/mirador que quedava definit a la coberta de la llar. Em fa particularment ràbia perquè sempre vaig defensar que, si havíem fet la part més costosa (la llar), havíem d'acabar de treure profit d'aquell espai que es guanyava per Gelida fent-ne l'adequació i enjardinat. Amb bon criteri, han reprès el projecte per acabar-lo i serà, sens dubte, un espai molt celebrat.

• Amb alguna excepció bastant puntual, les obres que s'estan executant dins del FEIL, el fons estatal destinat als ajuntaments per reactivar l'obra pública, en general, millorarà l'aspecte i l'estat dels carrers de Gelida. Un milió d'euros extra s'hi coneix, només faltaria. El debat sobre aquest import és si calia destinar-lo a l'arranjament de carrers, que altres veïns han hagut de pagar en part de la seva butxaca, o si es tracta d'una oportunitat perduda per encarar algun projecte en clau estratègica... però ja he explicat que aquest govern de debats de fons, més aviat pocs. I en canvi, són molt resultadistes.

• Els ciutadans també tindran la sensació que s'està fent tant per la recollida de brossa. En primer lloc, els ciutadans el que han de saber és que ens han apujat, en un any, el rebut en un 30%, un escàndol que s'ha saldat amb un silenci sepulcral per part de la ciutadania. S'ha canviat d'empresa, aprofitant que s'acabava el contracte amb l'anterior i s'han posat els contenidors de brossa orgànica al costat dels de rebuig. L'abrumadora propaganda de l'ajuntament repeteix a tort i a dret que s'estan soterrant els contenidors, però s'estan soterrant 8 illes dels aproximadament 250 punts de recollida que hi ha a Gelida. Per tant és una millora, però relativa. Com ja he explicat en entrades anteriors, del que es tractava era de replantejar-se el sistema, però aquí només s'ha canviat d'operador, per un de més modern, i amb el mateix sistema de recollida de deixalles que teníem. És millor estèticament que el contenidor estigui soterrat que no pas en superfície, però un cop més s'ha evitat el debat de fons. Això sí, l'ajuntament "ens regala" (amb els nostres calers) un cubell de brossa orgànica i unes bosses per separar paper, vidre i plàstic, a més d'una bossa d'anar a comprar per no usar les de plàstic.
  

• S'està executant l'ampliació de la deixalleria, que ja havíem pactat nosaltres amb la Generalitat. Aquesta subvenció només respon a l'augment de població de Gelida, pel qual ja ens correspon una deixalleria proporcional. Ja se sap que l'administració és lenta, però en aquest país la lentitud és exasperant. Una subvenció atorgada el mandat anterior, no comença a executar-se fins fa uns mesos. En qualsevol cas, és positiu. Com positiu i necessari era ampliar l'horari, cosa que van fer també amb la negociació del nou contracte d'escombraries.


• El Casal de la gent gran, un traspàs de gestió buscat per Caixa Penedès, també és positiu, perquè obre les portes del casal a tots els avis i àvies de Gelida, amb independència d'on domiciliïn la seva pensió. Tot i que no ha sigut iniciativa de l'ajuntament, sí que és bo que s'hagi municipalitzat. El que sí és iniciativa de l'ajuntament és la setmana de la gent gran, que ha estat exitosa en les seves dues edicions i sí que és un projecte impulsat per l'actual govern, pel qual felicito a la regidora responsable.

• Altres actuacions del dia a dia que m'han agradat són el tractament donat als escocells dels arbres, que permeten millorar l'espai útil per al pas de persones en unes voreres normalment estretes, eviten ensopegades per caigudes en els forats i també eviten que s'acabin convertint en papereres o pipicans. També vaig saludar la iniciativa (potser podria haver estat més lluïda i cuidada a nivell estètic) de l'arribada de la primavera amb la campanya "que floreixi Gelida".

• L'habilitació d'unes pistes de petanca al costat del camp de futbol i el seu acurat manteniment també són un bon exemple de gestió amb un alt grau d'efectivitat, perquè amb una inversió mínima, els resultats són visibles d'immediat i ja tenim a Gelida un seguit de persones reunides cada tarda en aquell indret practicant esport.


• Les sessions de "participació ciutadana" que s'han realitzat recentment també són una iniciativa tan lloable com criticable. Si som positius hem de reconèixer que suposen una rectificació en el fer d'aquest alcalde. M'explico, quan va ser alcalde durant 4 anys en un mandat anterior, no va realitzar cap acció en aquest sentit, ni tan sols va publicar ni un sol butlletí municipal. Potser sí que l'ombra de la nostra acció de govern és allargada: nosaltres organitzàvem periòdicament les sessions de proximitat amb la ciutadania "cafè amb l'alcalde", vam col·locar cartelleres d'informació i vam reprendre la publicació de El Balcó. I vam encetar el debat sobre la necessitat d'establir nous canals de participació que va culminar amb l'aprovació del reglament de participació ciutadana. Curiosament, la publicitat de l'ajuntament d'aquestes sessions no fan massa referència a la participació, ni tan sols surt allò que els agrada tant de posar, el nom de la regidoria responsable. Es publicita com una iniciativa del govern, que no s'apropien ni el regidor de comunicació ni la de participació, dos dels regidors desapareguts. De fet, ara que sabem com van, ben bé podrien dir-se els monòlegs de l'alcalde, perquè en unes reunions que duren aproximadament una hora i mitja, s'està una hora llarga parlant l'alcalde i, quan tenen l'audiència mig estabornida amb dades i projectes, obren un torn de preguntes. Malgrat tot, és un pas en la bona direcció.

En resum, a banda de la regidoria de la gent gran que està defensant amb urc la seva parcel·la, cal reconèixer que el regidor d'esports i serveis és dels que està donant la talla i la cara. Fa front als problemes i en planteja solucions. De fet, és el responsable de la majoria d'actuacions que aquí detallo com a positives. Em va sorpendre que se'l nomenés segon tinent d'alcalde, saltant-se la regidora de cultura i educació que el precedia en la llista i que, normalment, hauria estat nomenada amb aquesta segona tinença, ni que fos per mantenir la paritat i les formes. Això de l'ordinalitat que hem après del conseller Castells. No ho vaig entendre ara fa dos anys. Ara ho entenc i ho aplaudeixo. És més, encara no sé com aquest regidor no té la primera tinença que, de facto, exerceix. I sobre la número 3 de la candidatura, res a dir.

De l'alcalde dir que ja li coneixíem els tics autoritaris i no ens ha defraudat gens. És una persona propera als amics i a aquells que no li porten la contrària, que en aquest poble és una majoria abrumadora. En canvi és un intolerant amb els adversaris i se li nota una mania pràcticament patològica amb les persones que no només no pensen com ell, sinó que a més gosen discutir-lo amb arguments equivocats o no, però que no pensa debatre, perquè quan tens la veritat absoluta t'empipa perdre el temps en banalitats.

Que no pateixi, que a Gelida aviat s'imposarà el pensament únic, perquè només hi ha aquesta opció o la instal·lació en la marginalitat i la condemna a l'ostracisme. Res ha canviat, o estàs amb ells o contra ells. Jo mentre pugui, sempre a la contra.

De Port Ginesta a La Casita del Mar

A Gelida el caprici geològic va voler interposar un cert nombre de muntanyetes entre el poble i el mar, cosa que principalment a l’estiu és una nosa perquè a l’hora de plantejar-se l’accés a la platja el gelidenc amb ganes de remullar la sardina ha de fer molta marrada sortejant les serres d’Ordal i el massís del Garraf abans de poder treure el nas a l’onada més propera, això és, la de Vilanova, si es funciona amb cotxe, o bé la de les platges del Vendrell, si es vol afegir l’al·licient –dit sigui irònicament– del tren a l’al·licient del mar.
La ruta alternativa a aquests dos itineraris hi és i és més curta, però és veritat que per molts té alguna cosa d’inhabitual. Aquesta ruta és la que puja cap al coll de la Creu de l’Aragall, baixa cap a Corbera, segueix cap a Sant Vicenç dels Horts i Sant Boi, i acaba aparcant el cotxe en alguna de les platges del Baix Llobregat.
Les platges del Baix Llobregat van des de l’indret anomenat Port Ginesta, una obra petita amb quatre pals a l’abric de la primera paret del massís de Garraf fins a la nova desembocadura del Llobregat, la que es va fer no fa pas tant amb el propòsit de construir la dessaladora que ha de ajudar a abastir Barcelona d’aigua. Agafades de sud a nord, els noms que ocupen tot aquest tram de litoral són els següents: platja de les Botigues, platja de Castelldefels, de Gavà, de Viladecans (platja de la Murtra, de la Pineda, de cal Francès, del Remolar) i platja del Prat. La platja de les Botigues diu que pertany a Sitges, però aix deu ser tan sols a l'hora de cobrar les taxes. Sitges és a l’altra banda del massís del Garraf, i a tot altre efecte aquí no hi té res a pelar. Les Botigues és Castelldefels claríssimament.
Les platges d’aquesta zona són en general més fermes que les del Maresme. Sobretot a la banda de Castelldefels. Tenen més cuixa, més tall. És com si la sorra que el mar ha anat buidant de la costa del nord immediat de Barcelona hagués vingut a raure al sud. Ja se sap: no hi ha justícia, tampoc en l’assumpte de les marees i les sorres de les platges: unes tant i les altres tan poc. Són platges baixes, molt a peu pla, sense cap impediment orogràfic, molt concorregudes. El mar no sembla que tingui empenta ni gens de fons, la canalla més menuda hi juga com si es tractés d’un petaner inofensiu. L’aigua blaveja, verdeja, sorreja, remoreja i miralleja. La sorra és de color cru. El sol pica fort, però com que tot és tan de bat a bat, la marinada es nota de seguida a la pell, encara que n’hi hagi poca, i s’agraeix. A la banda de Gavà, gairebé a tocar de mar, hi ha unes quantes clapes de pineda verda, reminiscències testimonials del que devia ser això abans de ser edificat. Les capçades estan pentinades al mil·límetre, perfectament emplatadades, i fan una bona ombra. Moltes són privades, de restaurants o càmpings o whatever. A sobre mateix de la platja, també hi ha el que els ecòlegs es veu que en diuen dunes del mediterrani. Una flor, una mena de lliri de color blanc, maquíssim, es repeteix molt, ara en deu ser el temps. A Viladecans, ja en un sector de l’espai del delta del Llobregat, tota aquesta zona de dunes està acotada amb estaques de fusta i un cordó. Aquí els senyals prohibint-hi l’accés se succeixen. La pineda de més enrere també és tancada amb un filat per ordre d’AENA, que diu que se’n preocupa de conservar-la. De l’aeroport a tocar cada tant se n’aixeca un avió amb la panxa grossa i un retruny fosc i eixordador. La gent és del país, hi està acostumada. És el més normal del món, que un jumbo et passi a cinquanta metres de la closca. Ningú en fa cas.
La Casita del Mar, a la platja del Prat, just a l’entrada de l’espai de l’estany de la Ricarda i de la reserva integral del delta del Llobregat, és l’últim xiringuito d’aquest tram de costa que no en té pocs. La Casita del Mar fa tota la fila de ser una construcció dels anys 70 reformada fa potser no gaire, té un aire d’exalcohòlic rehabilitat. En acabar la ruta, hi faig una cervesa entre tot de gent amb banyador i xancletes, i al davant mateix agafo el bus urbà de tornada cap a l’estació de tren. Des del bus el Prat fa un bon efecte: tot s’hi veu metropolità i suburbà –en el millor sentit–, nou i polit.

Catxalòtica

Si el tècnic que posa en solfa la bàscula de la farmàcia que tinc a sota de casa va merèixer el títol de doctor en llengües clàssiques que li va expedir la Universitat de Barcelona després de no sé quants anys de carrera i abans d’anar a petar a les llistes de l’atur –que per això serveixen les llicenciatures en llengües clàssiques, per distreure’t mentre estàs a l’atur esperant fer un curset per aprendre a posar en solfa les bàscules de les farmàcies–; si això és així, dic, i cal pensar que ho és perquè jo al mecànic en qüestió ni el conec ni li he fet res, doncs llavors hi ha en mi un fet inapel·lable i incontrovertible, impossible de dissimular, sobre el qual caldrà discutir i aprovar algun pla parcial d’actuació. El fet incontrovertible constatat per la bàscula del mecànic de la farmàcia és un i és aquest: m’engreixo. Hem arribat a un punt en què entre un verro i jo ja costa molt distingir qui és qui. La meva grandària s’eixampla. De mica en mica la meva cintura està dibuixant una línia d’una amplada semblant a la de l’òrbita de Plutó al voltant del sol. Una panxa de tres-cents anys terrestres. Agafo molta contornada, per dir-ho clar. Massa.
La veritat és que jo ja fa uns quants mesos que percebo el canvi. Alguna massa adiposa inèdita de volum poc estàndard al voltant de la meva personalitat. Tot aquest temps no n’he fet cas because em pensava que la cosa era sobretot metafòrica, és a dir, no tan literal ni estomacal, sinó sobretot causada per una inflamació genital conseqüenciada de les punyalades marranes del destí. Però no. El cert és que els veïns cada cop els veig més petits, i això no és cap metàfora ni és que em falli la vista; és perquè cada cop jo sóc més ample i el veïnat s’ha d’allunyar més cap a la rodalia. El mirall no coneix metàfores, no per als qui no ens diem Alícia i no som personatges d’un conte de Lewis Carroll. Calçat amb les meves bermudes estampades de flors i les xancletes, a punt per anar a la platja, veig que no. La panxa hi és, literal, apoteòsica, d’un calibre de megatona nuclear, d’un abast de mercat global i manifestament quantificable. Llavors ve que la imatge del mirall se m’adreça, em parla i em demana: “La platja? Per què? Què hi ha al mar? Més catxalots, Moby Dick de terra ferma?”
El poeta cèlebre, a més de drinkaire i curt de vista, potser també va ser gras, i maybe va ser també per aquest motiu que va escriure aquell vers cèlebre que diu: “Has de canviar de vida”. El poeta tenia raó. Potser sí. Almenys canviar de dieta. O potser tornant a la piscina arreglaríem la peripècia en què se m’ha convertit el fet d’enfonyar-me als pantalons every morning. Però la piscina és cara: 10 euros l’entrada al Natació Barceloneta –grans instal·lacions!–. O 71 de matrícula i 35 de mensualitat, si te’n vols fer soci. Una hemorràgia per la meva cartera ja prou anèmica. Naturalment, hi ha una altra possibilitat, un pla B. El meu pla B consisteix a demanar asil a l’aquàrium i convertir-me en un nou exemplar únic, el nou símbol de la ciutat de Barcelona, plaça vacant des que Floquet de Neu va passar a millor vida al cel de les mones albines. Però esclar, no sé si els cuidadors estarien disposats a reomplir la piscina cada dia, ni si el nivell dels embassaments s’ho podria permetre. I a més hi ha els taurons, amb aquell somriure tan ple de dents sanguinàries. En fi, no sé què fer. El problema és gros; literalment, gros.

Névoa, Estranya forma de vida

Teníem curiositat per escoltar la dona que va fascinar al Xavier Nicolau Obrigado Névoa al festival Grec 2008 per tant, dimecres 15 de juliol vam anar a Festival Calima 09 a Vilafranca del Penedès que es realitza al IES Milà i Fontanals.

Névoa presenta l’espectacle Estranya forma de vida, una aproximació jazzística a algunes peces del repertori d’Amália Rodrigues en el desè aniversari de la seva mort per tal d'homenatjar una gran artista que no va posar límits a l'expressió del seu talent.

Aquí teniu un petit vídeo per a que podeu gaudir una mica d’aquest excel•lent espectacle, per cert molt recomanable.

L'equador (II): escales per graons.

Hi ha una certa tradició de fer balanç. És aquell moment en què passes ratlla i fas l'escandall que et permet saber com va la cosa. El balanç es fa a final de temporada, quan tanques l'exercici, quan acaba l'any, quan venç el trimestre... en política es fa quan acaba el mandat o la legislatura.

És habitual també que es faci un balanç quan es compleixen els primers 100 dies o a mig mandat. Els balanços són una foto enganyosa, perquè ni l'equador del mandat ni el final del mandat són finals reals de res. El final del mandat anterior, que conec en primera persona, vam inaugurar el nou ajuntament i la plaça de la Vila, que eren obres planificades anys abans. I en canvi vam deixar en execució la vianalització del centre històric i el parc central, les obres més emblemàtiques que vam iniciar.
Amb el plantejament del nou ajuntament, la plaça de la Vila i un tram del carrer Colom com a espai ciutadà modern, i no com una carretera de pas, calia donar continuïtat al projecte de reordenació del nucli urbà. Les persones es prioritzen per primera vegada davant dels vehicles. Amb aquesta mateixa filosofia es planteja la vianalització de la columna vertebral de Gelida. S'agafa el testimoni i se li dóna continuïtat. Es treballa amb un projecte ambiciós, que es planteja globalment, per aplicar amb continuitat al llarg de diverses fases. Es preveu la reordenació del trànsit per garantir un centre urbà pacificat, on definitivament les persones i el comerç convisquin de forma harmoniosa en un espai compartit, socialitzador, un punt de trobada i no només un lloc de pas... Però, com dèiem més amunt, els terminis s'incompleixen, les obres s'allarguen, es dilaten... i s'acaben deixant com a llegat.
La finalització d'aquestes dues obres, i en bona part la seva execució, recau en aquells que prenen el relleu al capdavant de les institucions. Així doncs, podríem començar a valorar la finalització d'aquestes dues obres cabdals. Costa de dir-ne res de bo. Podríem parlar d'un fiasco?
El parc central, un lloc de passeig i de lleure a peu pla que hauria de ser un espai de transició entre el continu urbà i l'entorn natural de Gelida, encara està encallat. S'executava també una fase, de les diverses que calen per completar-ne el projecte global. A la llarga hauria de permetre disposar d'un gran espai d'esbarjo acotat per les fonts urbanes més significades: Barbuda, sant Miquel i Cantillepa. No s'han sabut resoldre amb diligència els problemes que ha tingut l'obra. I, per descomptat, no s'ha previst (que sàpiga aquest blocaire) iniciar cap fase nova en aquests quatre anys. Dins d'aquest àmbit, sí que s'han iniciat les obres d'urbanització de la coberta de la nova llar d'infants, que ja es va deixar a punt per acollir un espai-mirador que, a la llarga, enllaçarà amb aquest parc i serà una peça més d'aquest gran espai de passeig.
De la urbanització del centre històric, una obra complicadíssima d'execució, en el cor mateix de Gelida, al bell mig del centre comercial més potent, que tallava una de les artèries principals de circulació... dir que en vam pagar, electoralment, les conseqüències. Però estic content d'haver tingut la valentia de fer front a aquesta transformació. Perquè, sens dubte, ha estat una transformació dolorosa però necessària per dignificar l'autoestima de Gelida. Una de les primeres accions del govern actual va ser canviar el projecte de plaça de l'Església una nit de fosca, perquè del nou projecte no se n'ha fet cap aprovació oficial i el que estava en execució havia estat aprovat per Ple i sotmès a exposició pública. Ens hi plantifiquen el fanal del Montcau (que hi queda molt bé, les coses com són) a desgrat de l'escola, que va ser menyspreada amb aquest trasllat. De la suposada restauració del fanal res a dir-ne: una mà de pintura. No s'han restituït els elements originals i continua tenint uns globus que no són els adequats, a banda de faltar-hi un llum central. Ah, a més els globus s'omplen d'aigua cada cop que plou.
El que no m'agrada del nou projecte de plaça de l'Església és que novament s'hagi enxiquit la plaça i no s'hagi allunyat el trànsit de les escales de l'església. Torna a ser un lloc de pas per vehicles amb una petita plaça al mig. Nosaltres apostàvem pel tancament d'aquest espai, ni que fos unes hores al dia. De l'execució d'aquestes obres i les del carrer Marquès, fetes íntegrament pel nou govern, dir que són el tram més defectuós amb diferència. Pel trànsit? Potser sí. Perquè van obrir el carrer al trànsit massa aviat, cedint a la pressió ciutadana? Potser sí. O potser perquè era un espai pensat per a les persones i no per als vehicles? Estava pensat d'una manera i es fa servir d'una altra.
Del projecte inicial, s'han suprimit les pilones amb comandament a distància pensades per als veïns. En canvi s'hi han afegir uns contenidors soterrats. Si hem de tenir contenidors, per descomptat, millor soterrats que en superfície. El debat de la brossa és un altra: porta a porta o en contenidors. El govern actual està executant vuit illes de contenidors soterrats i cal reconèixer la millora del paisatge urbà que suposarà aquesa intervenció. L'estètica fa un salt qualitatiu indubtable. El meu dubte és perquè no s'ha optat per fer la recollida porta a porta, que és l'únic mètode eficaç de recollida de residus. Una vegada més els socialistes han optat per la solució fàcil, això sí, la maquillen posant uns contenidors on no els vegi ningú, però el debat dels residus era encara més profund que aquests cotenidors. Com sempre, han esquivat el tema. I s'han despenjat dient que fan tant per la recollida... que soterren els contenidors.
Una cosa similar passa amb el projecte de centre històric. Suposo que veient l'enrenou de la vianalització del carrer Major, s'han despenjat amb el projecte d'unes escales mecàniques que no entenen ni els seus. El més lògic, si no hi hagués una voluntat de marcar paquet polític, imposant unes escales per "graons", hauria estat plantejar un nou tram d'urbanització del centre: el passeig Rossell i Massana, l'Àngel Guimerà, el Martí Mariner, sant Roc... haurien estat la continuació lògica. També ho hauria estat fer un aparcament a la vinya Baster, per dissuadir l'accés en cotxe al centre. Nosaltres, amb aquesta finalitat, vam crear els aparcaments de la piscina i de les Escoles Velles. Aparcaments criticats, però que han demostrat ser d'una utilitat altíssima.
Algú pot replicar dient que al vianalització del centre històric continua ampliant-se amb les actuacions del FEIL (Fons Estatal d'Inversió Local). El pla anticrisi del Zapatero. Però aquest milió d'euros és sobrevingut i, tot i que estic d'acord amb la majoria d'actuacions, crec que aquest govern s'ha trobat feliçment amb aquests diners i els ha invertit de la millor manera que ha sabut, en alguns casos fent intervencions per deixar el carrer a un mateix nivell, eliminant voreres. Però no contemplava inicialment, quan va fer la planificació d'inversions del mandat, donar continuïtat a la reordenació del centre històric amb projectes que enllacessin amb les obres en curs. Vaja, que estan vianalitzant carrers, o fent-los de paviment únic, però la música és una altra. No és exactament el mateix. S'eliminen les voreres estretes i millorarà l'aspecte i la transitabilitat, però no es planteja una transformació, un canvi en el model de l'ús del carrer. De fet, la revolució del centre que ens plantejàvem nosaltres, allunyar els cotxes del centre, ja dorm el son dels justos. I a sobre, amb els socialistes, arranjar els carrers surt gratis! No han girat contribucions especials, com ja va passar amb el carrer Colom. Un greuge per als veïns que és difícilment justificable, i que només fa que ampliar el descrèdit del model de gestió aplicat en el carrer Major.

European Balloon Festival a Igualada

Aquest cap de setmana se celebrava a Igualada l'European Balloon Festival. Igualada i Òdena són prou coneguts per la seva relació amb l'aviació. No en va, ha estat l'únic municipi de la Catalunya interior que s'ha postulat com a possible seu de l'aeroport que la Generalitat ha previst per descongestionar part del trànsit aeri del Prat, concretament, per arribades de vols privats i mercaderies amb destinació Barcelona.
Arran de la meva estada com a professor als Maristes d'Igualada, vaig travar amistat amb el Josep Costa amb qui encara mantenim aquest feliç vincle. De fet, el Josep és un dels autors convidats en aquest bloc i, tot i no proliferar-se, sí que n'és un seguidor entusiasta. També el podeu contactar al facebook.
Més enllà de les nostres anècdotes com a companys de feina, el Josep va compartir amb mi una de les seves passions i la de molts igualadins: els globus aerostàtics. De fet, a Igualada hi ha una de les poquíssimes fàbriques de globus de tot el món: Ultramàgic. Gràcies al Josep, he pogut conèixer de prop aquest món: vaig formar part de l'equip en una competició a Luxemburg, on fins i tot vaig poder volar amb en Josep M. Lladó, tota una institució en aquest esport, i també vaig fer de rescat (vehicle que va a recollir el globus) en una volada a Ordesa (Monte Perdido). Records agradables que servo d'aquells anys!
A Igualada, un cop l'any, té lloc una de les proves de vol i s'hi apleguen una cinquantena de globus. Aquest any, finalment, vam trobar l'ocasió per anar-hi. Ens hi van acompanyar el Jordi i l'Eva, amb l'Eloi i el Biel.
Com a curiositat d'aquesta concentració, el públic no ha de mirar els preparatius des de fora del recinte de vol. Pots passejar pel camp de vol i veure, de primera mà, quina màgia amaguen aquests fòtils. N'he mirat de sintetitzar els passos en aquest reportatge fotogràfic.

Puig Boada i Gelida

Fa uns mesos feia una blocada parlant de la relació del Valle de los Caídos i Gelida, per deixar constància que els dos mosaics que presideixen la nau lateral dreta, dedicats als copatrons de Gelida Sant Roc i Santa Llúcia, eren obra de l'egarenc Santiago Padrós, autor també del mosaic que presideix l'altar major del Valle de los Caídos.

Els mosaics de Sant Roc i Santa Llúcia de Santiago Padrós.

Feia una referència en aquell escrit a l'arquitecte Isidre Puig Boada, autor de la capella del Santíssim i de l'altar major dedicat a Sant Pere, obres que va projectar el 1929. Puig Boada nascut a Barcelona el 1890 va ser deixeble d'Antoni Gaudí, a qui va conèixer el 1914, quan Puig Boada era estudiant d'arquitectura, i a partir del 1950 va ser director durant uns anys de les obres de la Sagrada Família, on ja treballava a les ordres de Domènech Sugrañes des de la mort de Gaudí al 1926. Als anys seixanta va ser nomenat arquitecte diocesà del bisbat d'Urgell, des d'on projecta diverses esglésies amb influències gaudinianes. Va morir el 1987.

Ja dèiem en aquell primer escrit que la capella del Santíssim és una de les joies de la nostra església. La cúpula és impressionant, malgrat que ja posàvem de manifest que queda massa amagada als ulls dels visitants. Va ser projectada seguint la geometria gaudiniana i és un bon exemple del modernisme.

Fa uns dies, mn. Isidre Gras, rector de la parròquia de Gelida, amb qui havia comentat aquest interès en el patrimoni del nostre municipi, m'enviava unes fotografies d'aquests espais i alguns esbossos originals de l'arquitecte Puig Boada, que li han fet arribar els descendents de l'arquitecte, els quals estan catalogant-ne l'obra.

Les comparteixo amb vosaltres, perquè són de gran interès i ens ajudaran a veure l'edifici de l'església com alguna cosa més valuosa que un simple edifici interessant per si mateix. La seva ubicació i el seu campanar són una de les imatges més reproduïdes de Gelida, ens identifiquen. Però a l'interior hi ha art, i cal que sigui valorat i reconegut en la seva justa mesura.

L'altar, amb la pintura d'en Llimona, i la cúpula de Puig Boada.

Detall del sostre de fusta de la capella.

Esbossos de la cúpula del Santíssim.

La cúpula del Santíssim, amb el seu lluernari.

Disseny del confessionari
El confessionari

Visió general del presbiteri.

L'altar major dedicat a sant Pere

L'equador (I)

Ara fa quatre anys, és a dir, quan es complia la meitat del mandat del pacte entre Esquerra i Convergència, l'oposició socialista publicava aquesta pocasoltada com a valoració de mig mandat.

Una portada que destil·lava una mala llet antològica i que sintetitzava com cap altra el to de l'oposició socialista d'aquell mandat. Una oposició contundent, destructiva i sense matisos. Fixeu-vos que cap de les matèries/regidories aprova. Fins i tot es permetien posar notes negatives, sota zero. O zeros amb fletxes cap avall.

Si un grafòleg analitzés la lletra del "suspès" final, en destacaria el traç, que les lletres surtin de la caixa i la recreació malaltissa en repassar les lletres per engruixir-les. No sé perquè, però només em puc imaginar els autors en un bar, jactant-se: "a aquest posa-li un menys dos!", "afegeix-li una fletxa cap avall". No ho puc atribuir a cap exercici reflexiu ni a cap anàlisi seriosa. És la mateixa actitud de l'Aznar amb el "cero patatero".
A dins del butlletí, no hi havia cap balanç del mandat. És a dir, tret d'aquesta portada, l'interior parlava del sou de la gerent, de la pedrera, del "barrufet garrepa es desmadra" (aprovació del pressupost), de diverses qüestions polítiques i d'actualitat municipal... però no hi trobaves cap balanç del mandat que "justifiqués", que "avalés" les notes de la portada. Eren notes posades a la babalà, sense avaluar. És a dir, el balanç era, únicament, aquesta portada.
Ningú que sigui a l'ajuntament amb una responsabilitat es mereix aquestes valoracions tan negatives, mentre no es cometi cap irregularitat o sigui corrupte, que no era el cas. Pot criticar-se l'encert de les polítiques, la poca iniciativa... per sort, la màquinària administrativa de què ens hem dotat garanteix el correcte funcionament de l'administració malgrat els polítics que circumstancialment ocupin un càrrec.

En aquest butlletí, es tractava de beure pel broc gros, sense importar a qui s'esquitxava. Els socialistes, lògicament dolguts pel pacte, van ser incapaços de creure legítim aquell govern i, per tant, van treballar per desacreditar-lo i enfonsar-lo. El missatge era inequívoc i clar, i aquesta cançó va repetir-se fins al cansament, aconseguint que la idea calés en l'imaginari col·lectiu gelidenc, mobilitzant els simpatitzants propis i desmoralitzant els votants d'Erc i Ciu. Així van anar les eleccions dos anys després. En això sí que la van endevinar: "SENSE REVÀLIDA". O nosaltres ho vam fer molt malament, o ells van vendre el seu discurs molt bé.

Fa unes setmanes encara escoltava un devot i disciplinat seguidor socialista en una tertúlia de ràdio Gelida repetint les consignes tan ben apreses "vosaltres no volíeu la plaça de la Vila" i "si fos per vosaltres us hauríeu venut totes les places del pàrquing del centre vila". Mentides que, a còpia de repetir-les i amb els altaveus adequats, acaben tenint credibilitat. Desmentim-ho per enèssima vegada: nosaltres, el que no volíem, és que per pagar la plaça de la Vila haguéssim de requalificar can Joncoses (un polígon de 14 Ha en plena plana agrícola). Recordeu que ja s'havien destinat tots els rèdits del polígon de can Valls (Carrefour) a finançar aquesta obra. Per això proposàvem fer l'obra en dues fases.
Quant al pàrquing, el mateix projecte de remodelació del centre vila aprovat pels socialistes incloïa la venda de 30 places de pàrquing en el finançament de l'obra. Això quan eren al govern. Quan van passar a l'oposició, va deixar de preocupar-los com pagar l'obra i els va interessar més la demagògia de la falsa campanya que van orquestrar a favor d'un suposat pàrquing públic que mai va estar en el projecte socialista original.

Nosaltres des del govern vam intentar, contra corrent i malgrat l'actitud de l'oposició, canviar l'estil i establir ponts d'entesa. D'aquí que en la inauguració del nou ajuntament i plaça de la vila, convidéssim a participar a l'anterior alcalde, aleshores cap de l'oposició També va formar part del tribunal que va adjudicar la revisió del pla general, entre molts altres gestos.
Però el que m'interessa avui, més que denunciar els greuges que vaig viure en primera persona, és analitzar l'equador del mandat de la majoria absoluta socialista. Diuen que qui sembra vents recull tempestes... però miraré d'analitzar la meitat del mandat amb una certa objectivitat, allunyant-me d'aquest estil tan dèspota de fer política. A veure si a còpia de criticar-los, m'acabaré convertint en el mateix. Si em passés això, aviseu-me.
Continuarà els propers dies.

Bye, bye, alcalde

A mi les coses m'agrada acabar-les i m'empipa molt quan tinc la sensació que queden a mitges. Igual que hi ha un inici, també hi ha d'haver un final. I avui toca tancar una qüestió que ha quedat pendent.

Fa un mes que vaig utilitzar per segona vegada el Fil directe amb l'Alcalde que amb tant retrunyiment està anunciat al web municipal. L'autobombo que suposa un enllaç d'aquest tipus deixa molt satisfets als polítics mediocres i negats amb les tics, que així se senten en pau amb les noves tecnologies. Expedient complert, deuen dir-se. Però facilitar l'accés a l'alcalde a través de les noves tecnologies i no ser mínimament competent per atendre les qüestions que es plantegen, és política d'aparador, de curta volada, de vol baix. Si el "fil directe" no s'atén diligentment, és una presa de pèl, una estafa.

La qüestió és que un mes després de la meva comunicació, encara no n'he tingut resposta. Em queixava de la resposta de manual, d'aquella resposta de quedar bé però no dir res, que em van adreçar com a conseqüència de la meva primera comunicació arran de l'enviament casa per casa de cartes en català i castellà. I replantejava la qüestió perquè considerava que no se m'havia donat l'explicació que demanava. La meva insistència, en aquest cas, només ha obtingut com a resposta el silenci. La callada per resposta.

Per tancar la qüestió, sobretot davant d'aquells que n'heu seguit l'evolució a través del bloc, arribo a les següents conclusions personals i en passo pàgina definitivament:

1. El servei de comunicació amb l'alcalde no funciona. Perquè, encara que fos tirant mà novament del manual, una resposta de cortesia s'hauria de donar per defecte. I en un temps prudent. Un alcalde que està en plena dedicació a l'ajuntament, és a dir, que cobra de tots nosaltres, hauria de vetllar per aquestes qüestions.


2. L'alcalde no deu tenir res a afegir a la primera resposta buida de contingut que va enviar-me. I això denota que no hi ha criteri (que seria greu) o que el criteri no és confessable (que encara seria més greu). Dic que no hi ha criteri, perquè excepte la carta de les inversions del Plan E o plan Zapatero, les comunicacions de l'ajuntament continuen fent-se en català normalment. I dic que hi pot haver alguna raó no confessable, perquè vaig rebre la carta (i el butlletí municipal) en plena campanya electoral per les eleccions europees i els socialistes gelidencs sempre han fet les campanyes electorals en dues llengües. Anunciar a la ciutadania les inversions que es faran amb un milió d'euros (amb cost zero per a l'ajuntament i els particulars) sempre és una bona notícia, sobretot quan es destinen majoritàriament a arranjar carrers, concepte pel qual molts ciutadans han hagut de pagar contribucions especials. Les disculpes per les molèsties que puguin ocasionar-se, demanades abans de l'inici de les obres, són ben acceptades i generen complicitats, que alhora poden reportar rèdits a curt termini, sobretot quan deu dies després hi ha unes eleccions. Perquè a tothom li quedi clar, dins del sobre hi posarem dues cartes idèntiques, una en català i l'altra en castellà, perquè els nostres també captin el missatge. La traducció de la carta al castellà és una mesura electoralista.


3. Aquesta decisió, des d'un punt de vista sociolingüístic, ha estat presa a la lleugera i no s'ha reflexionat suficientment, perquè té conseqüències per al pretigi social de la llengua catalana. I vull creure que entre els socialistes gelidencs n'hi ha alguns que també ho pensen. Algun deu quedar. No el sentirem, però no perdo l'esperança que hi sigui. Que un ajuntament que s'expressa sempre en català decideixi traduir una comunicació d'un cert calat com aquesta, és tant com dir que el català no serveix per dir coses importants o que amb el català no n'hi ha prou. I la nostra llengua té ja una posició prou feble per no permetre's cap pas enrere. Per això, personalment, militaré en la defensa del català i denunciaré totes les actituds que perjudiquin el seu estatus. Sobretot quan aquestes vinguin d'una administració pública i siguin preses arbitràriament.

Són les meves conclusions. Com que l'alcalde no contesta i, per tant, no m'ha donat cap explicació mínimament convincent que pugui desmentir-me, em quedo amb la meva versió. Com que ja he perdut l'esperança que em contesti, m'acomiado i tanco aquest capítol. Com que és un alcalde avesat a utilitzar les llengües de forma inconsistent, sense criteri, li dic: bye, bye alcalde!.

Reivindicant Platja d'Aro

La feliç circumstància de tenir uns amics amb un apartament a Platja d'Aro ha derivat en algunes estades més o menys sovintejades en aquesta població de la Costa Brava. Més enllà dels Magatzems Vall i Marc Franc, més enllà del turisme de sangria i paella... es reivindica un municipi, Castell d'Aro-Platja d'Aro i S'agaró, que amaga algunes sorpreses molts dignes (el nucli antic de Castell d'Aro) o digníssimes (probablement el camí de ronda més ben resolt de tota la costa catalana, fent possible l'harmonia entre el paisatge i l'arquitectura, entre l'urbanisme arran de costa i la natura). Una de les poques intervencions de l'home sobre el medi que no el degrada. De fet, el camí de ronda és públic, però voreja una de les urbanitzacions més exclusives de Catalunya.
Com sigui que fa uns dies en Xavier Nicolau en feia una referència en aquest bloc, tot glossant l'itinerari a peu que ha fet al llarg de la Costa Brava, publico algunes fotos de les nostres vacances l'estiu passat, fent el camí de ronda sortint de la platja de Sant Pol, a tocar de l'hotel La Gavina, lloc des d'on el Tricicle acabava cada capítol de la sèrie Tres estrelles, corrent en direcció a la platja.