Ahir vaig penjar una entrada equivocada en aquest bloc. Equivocada en el to, en el plantejament i en el contingut. Per agafat pels cabells que sembli, l’interès meu era fer una variació sobre la crítica de toros que publiquen alguns diaris. Però és clar que no me’n vaig sortir ni de bon tros.
Un dels avantatges que té Internet sobre la cosa escrita en paper és que segons quines atzagaiades no cal que quedin, poden ser esborrades amb facilitat. És el que faig en el cas de l’entrada d’ahir, l’esborro. Demano disculpes a qui se n’hagi sentit ofès, i també a la resta de llegidors regulars o esporàdics d’aquest bloc.
L’entrada d’ahir duia associat el comentari, ple de bon sentit, d’un de vosaltres. No puc esborrar la meva entrada sense esborrar també el comentari associat. Per tant, també l’elimino.
Dit això, continuem endavant.
divendres 26 de juny de 2009
dimarts 23 de juny de 2009
DEPENAS
En un cafè l’estació de Sants, tres senyors amb pinta de congressistes d’un congrés no gaire important, és a dir, vestidets amb sabatetes sense llustre i amb americana i corbata més aviat baratetes, parlen a peu dret a la barra mentre fan el cafè d’havent dinat. N’hi ha un que porta una carpeta amb el títol genèric del congrés, el lema específic de l’edició d’enguany, “Gestió de la incertesa”, i el nom concret de la sessió a la qual ha assistit, i que gira a l’entorn d’una cosa que es diu “Teràpia DEPENAS”. El nom complet de la sessió és aquest: Abordatge Biopsicosocial dels Pacients Somatitzadors. Teràpia Reglada DEPENAS. Un títol magnífic com es pot veure. La literatura científica té cops amagats.
Tant se val. El cas és que la conversa dels tres congressistes va endavant. En un moment donat, el de la carpeta somatitzadora cita un col·lega colombià amb el qual es veu que ha tingut tractes durant les jornades del congrés. El col·lega colombià del col·lega biopsicosocial es veu que li ha dit això: “A Barcelona diu que hi ha atracaments. Però tu vés a Colòmbia. Això no és res.” El col·lega colombià del col·lega terapèutic ho explica tot rient, i els altres col·legues cafeters del col·lega abordat assenteixen, i esclar també riuen. Va amb el col·leguisme. Vull dir el fet de riure qualsevol imbecil·litat.
I és que hi ha qui creu que posar parauletes a la realitat és la manera bona de solucionar els problemes. I no. Els problemes –almenys segons quins– no es resolen amb paraules. Dient que hom està millor que els que estan pitjor no es diu res de res. Això és una justificació, no una solució. És fer anar les paraules per emmascarar els fets. Demagògia barata, sofística suada. Això és amagar el cap sota l’ala, mirar cap a una altra banda. Fer servir la llengua per tapar forats i esperant que la resta ens empassarem qualsevol merda sols perquè tu que la dius tens l’autoritat que et dóna una ponència sobre la teràpia DEPENAS. Però no esclar. L’habilitat dialèctica té el seu encant, no dic que no. Però res més, la cosa no val per res si no hi ha un pòsit sòlid que l’aguanti.
La qüestió no és estar davant dels que van darrere, sinó estar al capdavant dels que van davant, o almenys al seu nivell. A mi em sembla que el que dic no costa pas tant de veure. No sé de què anava l’abordatge biopsicosocial ni la teràpia DEPENAS del col·lega dels col·legues del cafè a Sants. Però és igual, perquè la manera de raonar del congressista era senzillament fal·laç, i per tant cal deduir que les conclusions que siguin del congrés que sigui en què aquest col·lega participi també ho seran. I per muntar fal·làcies no cal cap congrés.
Ara, si tot plegat, com sembla, no es tracta de res més que d’un altre capítol de la comèdia de cada dia i de tenir una excusa per baixar a Barcelona un parell de dies i anar a fer una paella amb un amic colombià al port olímpic, doncs llavors no hi tinc res a dir. Ric i aplaudeixo quan acaba la funció, que és el que cal fer quan un va als pallassos.
Tant se val. El cas és que la conversa dels tres congressistes va endavant. En un moment donat, el de la carpeta somatitzadora cita un col·lega colombià amb el qual es veu que ha tingut tractes durant les jornades del congrés. El col·lega colombià del col·lega biopsicosocial es veu que li ha dit això: “A Barcelona diu que hi ha atracaments. Però tu vés a Colòmbia. Això no és res.” El col·lega colombià del col·lega terapèutic ho explica tot rient, i els altres col·legues cafeters del col·lega abordat assenteixen, i esclar també riuen. Va amb el col·leguisme. Vull dir el fet de riure qualsevol imbecil·litat.
I és que hi ha qui creu que posar parauletes a la realitat és la manera bona de solucionar els problemes. I no. Els problemes –almenys segons quins– no es resolen amb paraules. Dient que hom està millor que els que estan pitjor no es diu res de res. Això és una justificació, no una solució. És fer anar les paraules per emmascarar els fets. Demagògia barata, sofística suada. Això és amagar el cap sota l’ala, mirar cap a una altra banda. Fer servir la llengua per tapar forats i esperant que la resta ens empassarem qualsevol merda sols perquè tu que la dius tens l’autoritat que et dóna una ponència sobre la teràpia DEPENAS. Però no esclar. L’habilitat dialèctica té el seu encant, no dic que no. Però res més, la cosa no val per res si no hi ha un pòsit sòlid que l’aguanti.
La qüestió no és estar davant dels que van darrere, sinó estar al capdavant dels que van davant, o almenys al seu nivell. A mi em sembla que el que dic no costa pas tant de veure. No sé de què anava l’abordatge biopsicosocial ni la teràpia DEPENAS del col·lega dels col·legues del cafè a Sants. Però és igual, perquè la manera de raonar del congressista era senzillament fal·laç, i per tant cal deduir que les conclusions que siguin del congrés que sigui en què aquest col·lega participi també ho seran. I per muntar fal·làcies no cal cap congrés.
Ara, si tot plegat, com sembla, no es tracta de res més que d’un altre capítol de la comèdia de cada dia i de tenir una excusa per baixar a Barcelona un parell de dies i anar a fer una paella amb un amic colombià al port olímpic, doncs llavors no hi tinc res a dir. Ric i aplaudeixo quan acaba la funció, que és el que cal fer quan un va als pallassos.
divendres 19 de juny de 2009
Ja n'hi ha prou de tolerancia, home!
Tolerancia: 1 1 f. [LC] [RE] Acció de tolerar. 1 2 f. [LC] [RE] Disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.
Per si no ho sabieu, no fa gaire s'ha acabat la tolerancia al poble. Després d'estacionar al centre un conductor es va trobar això al vidre de davant: un missatge signat per la Policia Local i l'Ajuntament. I, la veritat, a mi només em genera preguntes.
Si el vehicle està infringint l'ordenança de circulació i s'ha estacionat de forma incorrecta, perquè no se sanciona?
Si pot ser sancionat, també podria ser no sancionat?
Si s'ha acabat la tolerància, quan va començar la tolerància?
La tolerancia és com les estacions? Arriba la tolerància com arriba la primavera?
"La propera vegada vosté podrà ser sancionat". Com saben que serà la propera i no la primera vegada? Hi ha un registre de toleràncies?
Al diccionari de l'IEC hi ha dues acepcions per criteri: 1 m. [LC] Norma per a jutjar una cosa.
2 m. [LC] Judici, discerniment. De manca de criteri no en diu res...
dimecres 17 de juny de 2009
Encara a la Costa Brava
Dèiem ahir que les ratlles administratives posades sobre un territori qualsevol sovint són pura filfa, no tenen justificació. Però sovint també sí que en tenen. A Blanes, La Palomera jo diria que sí que marca un límit territorial molt definit, almenys pel pas de la costa. Venint de tot el sorral de pati d'escola del Maresme –amb les excepcions dels morrets de Sant Pol i de Calella i d’alguna altra coseta–, la topada amb el roc de La Palomera, i més encara amb l'altra punta que tanca la platja de Blanes a llevant, la punta de Santa Anna, sobre el port, és un contrast evident. És veritat que aquí hi comença un altre món, un altre paisatge. La guia de Pla sobre la Costa Brava està plantada damunt d’això. A mi em va agradar de seguir-la. Que sigui escrita –em sembla– a últims dels 60 i començament dels 70, és a dir que sigui antigota, tampoc no està malament si és llegeix amb atenció. Al cap i a la fi no és una Lonely Planet amb data de caducitat al cap de tres mesos. No és una llista de serveis més o menys compaginada per saber on anar a dormir, on anar a dinar i on anar de putes. La guia de Pla presenta un espai determinat a partir d’uns itineraris concrets, i hi ha retrat literari, dada històrica, memòria personal; tot això li dóna més llargada en el temps. A mi encara em va servir per aquestes caminades. L’exercici consistia a anar per aquest paisatge, i en acabat contrastar el que era capaç de veure-hi –molt poc!– amb el que Pla n’havia dit al seu llibre. Exactament igual que si consultés un diccionari. Un passatemps com un altre, ves.
Al llarg d'aquests caps de setmana de caminades vaig passar de Blanes a Lloret, de Lloret a Tossa, de Sant Feliu de Guíxols a Platja d'Aro, de Platja d'Aro a Palamós, de Palamós a Calella de Palafrugell, de l'Estartit a cala Pedrosa, de la platja del Racó (Begur), a l'Estartit, de l'Escala a cala Montgó, i de l’Escala a Roses. A vegades vaig anar molt arran de l'aigua, a vegades més aterrat fent marrada per darrere les urbanitzacions i les propietats privades que hi ha en segons quins punts de la zona. Uns cops vaig anar més enlairat, voltat d’una gran panoràmica (el Canigó, el Montseny, el Montgrí, les Medes, el Cap Norfeu); d’altres més enfonsat, per la platja o per les cales, amb un cop de vista més curt i negat.
Jo suposo que el tram més conegut d’aquest camí de ronda de la Costa Brava deu ser el de la punta de S’Agaró, entre la platja de Sa Conca, al costat del port de Platja d’Aro, i la platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols. Aquest tram, un passeig puntejat de tamarius que planeja per sobre els entrants i sortints de les roques i el mar, és una meravella. Està tan ben pensat, és una construcció tan ben executada, amb tan de gust, que d’entrada a un li sembla que no pugui ser, sobretot venint com ve de veure el que hi ha a llocs com Lloret o Blanes i fent-ne la comparació. Però després un se n’entera que a S’Agaró el qui hi va posar més o menys la mà va ser algú com l’arquitecte Josep Lluís Sert, i aleshores la cosa ja potser no sorprèn tant i queda més explicada. Gran cosa el passeig Josep Encesa de S’Agaró.
I si el tram de S’Agaró deu ser el més conegut del camí que ressegueix la Costa Brava, el de la costa de Torroella deu ser el que menys. La costa de Torroella –Torroella de Montgrí– va de l’Estartit a la cala Montgó, al municipi de l’Escala. Aquí la ronda no té descans, és un puja-i-baixa constant i fatigós, amb llocs recondidíssims als quals cal anar molt expressament, i grans cops de vista sobre el nord del golf de Roses i el Cap Norfeu. Almenys fins dalt el Cap de Creus deu ser l’indret més feréstec que hi ha. El lloc forma part de PEIN del Montgrí i la Muntanya Gran. La vista de la Meda Gran des del cap de la Barra, a sobre mateix de l’Estartit, no és l’única que es pot veure en aquest punt però és un espectacle grandiós. La tarda que jo vaig ser-hi, una embarcació petita amb vela blanca passava damunt les aigües fosques del freu, allà baix.
Com es pot veure, tot això que dic aquí sobre el camí de ronda de la Costa Brava està posat amb una brotxa molt grossa. Jo sé que cada una d’aquestes etapes mereixeria més detall. A mi m’hauria agradat que fos així. Però cadascú arriba fins on arriba, i jo arribo fins aquí. En tot cas, per completar la cosa encara em falta rematar el cap de Creus. Vés a saber doncs, potser aquest estiu.
Al llarg d'aquests caps de setmana de caminades vaig passar de Blanes a Lloret, de Lloret a Tossa, de Sant Feliu de Guíxols a Platja d'Aro, de Platja d'Aro a Palamós, de Palamós a Calella de Palafrugell, de l'Estartit a cala Pedrosa, de la platja del Racó (Begur), a l'Estartit, de l'Escala a cala Montgó, i de l’Escala a Roses. A vegades vaig anar molt arran de l'aigua, a vegades més aterrat fent marrada per darrere les urbanitzacions i les propietats privades que hi ha en segons quins punts de la zona. Uns cops vaig anar més enlairat, voltat d’una gran panoràmica (el Canigó, el Montseny, el Montgrí, les Medes, el Cap Norfeu); d’altres més enfonsat, per la platja o per les cales, amb un cop de vista més curt i negat.
Jo suposo que el tram més conegut d’aquest camí de ronda de la Costa Brava deu ser el de la punta de S’Agaró, entre la platja de Sa Conca, al costat del port de Platja d’Aro, i la platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols. Aquest tram, un passeig puntejat de tamarius que planeja per sobre els entrants i sortints de les roques i el mar, és una meravella. Està tan ben pensat, és una construcció tan ben executada, amb tan de gust, que d’entrada a un li sembla que no pugui ser, sobretot venint com ve de veure el que hi ha a llocs com Lloret o Blanes i fent-ne la comparació. Però després un se n’entera que a S’Agaró el qui hi va posar més o menys la mà va ser algú com l’arquitecte Josep Lluís Sert, i aleshores la cosa ja potser no sorprèn tant i queda més explicada. Gran cosa el passeig Josep Encesa de S’Agaró.
I si el tram de S’Agaró deu ser el més conegut del camí que ressegueix la Costa Brava, el de la costa de Torroella deu ser el que menys. La costa de Torroella –Torroella de Montgrí– va de l’Estartit a la cala Montgó, al municipi de l’Escala. Aquí la ronda no té descans, és un puja-i-baixa constant i fatigós, amb llocs recondidíssims als quals cal anar molt expressament, i grans cops de vista sobre el nord del golf de Roses i el Cap Norfeu. Almenys fins dalt el Cap de Creus deu ser l’indret més feréstec que hi ha. El lloc forma part de PEIN del Montgrí i la Muntanya Gran. La vista de la Meda Gran des del cap de la Barra, a sobre mateix de l’Estartit, no és l’única que es pot veure en aquest punt però és un espectacle grandiós. La tarda que jo vaig ser-hi, una embarcació petita amb vela blanca passava damunt les aigües fosques del freu, allà baix.
Com es pot veure, tot això que dic aquí sobre el camí de ronda de la Costa Brava està posat amb una brotxa molt grossa. Jo sé que cada una d’aquestes etapes mereixeria més detall. A mi m’hauria agradat que fos així. Però cadascú arriba fins on arriba, i jo arribo fins aquí. En tot cas, per completar la cosa encara em falta rematar el cap de Creus. Vés a saber doncs, potser aquest estiu.
dimarts 16 de juny de 2009
Per la Costa Brava
El diumenge al matí, al voltant del mercat de Sant Antoni s'hi apleguen tot de parades que venen llibres i revistes i DVD i tot de coses de segona mà. Fa unes quants mesos m'hi vaig comprar el volum núm. tants de l'obra completa de Josep Pla, editada per Destino. El volum es diu Tres guies, i és exactament això: tres guies. De la Costa Brava; de Mallorca, Menorca i Eivissa; i de Catalunya. Tres llibres en un de sol per 15 euros. El llibrot, dels que fan mal si mai te'l foten pel cap, està en molt bon estat per ser de segona mà. L'adquisició d’aquest totxo va coincidir amb el fet que l’hivern passat em vaig decicar a passejar per la Costa Brava. En teoria en aquesta costa hi ha el que en diuen Camí de Ronda, que és un tirat de voramar que va de Blanes fins dalt a Portbou. Dic en teoria perquè és veritat que el camí hi és, però només a mitges. Alguns trams estan perfectament senyalitzats i són transitables, però en molts llocs es perd i cal buscar-se la vida. L’invent, però, quan existeix, és magnífic. A l'estiu deu ser un formiguer de gent i, amb la calor, potser pesat de fer. Però amb dies clars d'hivern com els que jo em vaig trobar és directament immillorable. Llocs com La Fosca, Castell, els jardins de Santa Clotilde, Treumal, Santa Cristina de Blanes, el mirador des Card, Sant Francesc, cala Jonques, Sant Martí d’Empúries, cala Montgó, el PEIN de la muntanya Gran, S’Agaró, Sa Conca, Aiguablava, Aiguafreda, Sa Tuna, els aiguamolls de l’Empordà, el cap de la Barra, cala Pedrosa… En fi, tot de noms i tot de llocs. En dies clars d’hivern, ja dic que immillorable.
El camí de ronda de la Costa Brava el vaig començar al desembre, potser una setmana o dues abans de la famosa llevantada que va engegar enlaire uns quants passejos marítims. Vaig començar pel començament, això és, al barri de S'Auguer de Blanes, exactament a la roca que en diuen La Palomera, passat el delta de la Tordera i la platja de S'Abanell, si puges de Malgrat. Tothom està d'acord a considerar aquest punt l'inici oficial de la Costa Brava. Això de les fronteres, els límits, les ratlles administratives que separen això d'aquí d'allò d'allà ja se sap que sovint són pures maneres de parlar. El Penedès, per exemple, es podria discutir si realment comença a Gelida com tants cops ens n'hem omplert la boca. Geogràficament no. Geogràficament el Penedès comença al Congost del Llobregat, exactament al Pont del Diable. Passant per l'AP2 amb direcció a Barcelona això es veu molt bé. En aquest punt l'autopista fa un revolt a la dreta i passa entremig de les primeres coses de la serra de Collserola i les últimes de les serres d'Ordal. El riu Llobregat va per sota i també passa per aquest estret congost –d'aquí el nom de Congost del Llobregat–, i és en aquest punt que s'obre definitivament a la plana del Baix Llobregat , el delta del mateix nom i el mar. Tot això és molt clar, i ja ho va veure fa un fotimer d'anys Francesc Pujols, el gran personatge de la Torre de les Hores de Martorell, que va dir que el Penedès anava del Pont del Diable fins a l'Arc de Berà, a la banda de Tarragona. Pujols tenia tota la raó del món, ho sabia. Almenys pel que fa a la banda nord. Però a l'hora de fer la divisió comarcal, la Generalitat del temps va fer cas de Pau Vila, que es veu que era un senyor més rigorós i de fiar que no el cul de cafè, fundador de religions i bufanúvols Pujols, i Martorell va quedar al Baix Llobregat. Martorell, però, geogràficament, físicament, és l'autèntic "portal" del Penedès.
El camí de ronda de la Costa Brava el vaig començar al desembre, potser una setmana o dues abans de la famosa llevantada que va engegar enlaire uns quants passejos marítims. Vaig començar pel començament, això és, al barri de S'Auguer de Blanes, exactament a la roca que en diuen La Palomera, passat el delta de la Tordera i la platja de S'Abanell, si puges de Malgrat. Tothom està d'acord a considerar aquest punt l'inici oficial de la Costa Brava. Això de les fronteres, els límits, les ratlles administratives que separen això d'aquí d'allò d'allà ja se sap que sovint són pures maneres de parlar. El Penedès, per exemple, es podria discutir si realment comença a Gelida com tants cops ens n'hem omplert la boca. Geogràficament no. Geogràficament el Penedès comença al Congost del Llobregat, exactament al Pont del Diable. Passant per l'AP2 amb direcció a Barcelona això es veu molt bé. En aquest punt l'autopista fa un revolt a la dreta i passa entremig de les primeres coses de la serra de Collserola i les últimes de les serres d'Ordal. El riu Llobregat va per sota i també passa per aquest estret congost –d'aquí el nom de Congost del Llobregat–, i és en aquest punt que s'obre definitivament a la plana del Baix Llobregat , el delta del mateix nom i el mar. Tot això és molt clar, i ja ho va veure fa un fotimer d'anys Francesc Pujols, el gran personatge de la Torre de les Hores de Martorell, que va dir que el Penedès anava del Pont del Diable fins a l'Arc de Berà, a la banda de Tarragona. Pujols tenia tota la raó del món, ho sabia. Almenys pel que fa a la banda nord. Però a l'hora de fer la divisió comarcal, la Generalitat del temps va fer cas de Pau Vila, que es veu que era un senyor més rigorós i de fiar que no el cul de cafè, fundador de religions i bufanúvols Pujols, i Martorell va quedar al Baix Llobregat. Martorell, però, geogràficament, físicament, és l'autèntic "portal" del Penedès.
dilluns 15 de juny de 2009
El gús rús de la túrre del Canigú
La festa de la flama del Canigó consisteix en això: la nit de Sant Joan n’hi ha uns quants que pugen dalt aquesta muntanya i hi fan una foguera. Aquesta foguera representa entre altres coses la cosa catalana. Els fogoners s’ocupen del foc, i quan és l’hora s’ocupen també de baixar-ne tions encesos –metafòricament, s’entén– a la terra plana. Un cop allà figura que aquesta flama és escampada arreu dels Països Catalans com a símbol de germanor, de pau, de llibertat, de catalanitat, i d’aquestes coses que a la Vilarnau ens van ensenyar que en el fons eren la mateixa. La festa de la Flama del Canigó és això, i això és la nit de Sant Joan.
Per fer foc cal tenir llenya, esclar. I doncs, d’on és que surt la llenya del cim del Canigó? Doncs surt de la gent que hi puja i hi deixa un feixet més o menys gros. Això és el que es fa el cap de setmana anterior a l’encesa de la foguera, o sigui ahir i abans-d’ahir: pujar al Canigó i deixar un feixet de llenya al peu de la creu de ferro que hi ha al cim. Per anar d’acord amb l’esperit de la festa, cadascú –individualment, amb els amics, amb la família– ha de portar el feixet de llenya d’allà on sigui l’indret dels Països Catalans on viu, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Així doncs, la llenya que crema per Sant Joan al Canigó és llenya d’arreu del país, i és arreu del país on a partir d’aquesta nit torna amb forma de flama. No és molt bonic això? No és d’un simbolisme bellíssim?
Ahir jo vaig pujar al Canigó. No duia llenya –ai las!–, però això és igual, perquè pel camí em vaig trobar tres perpinyanesos catalanoparlants que sí que en duien, i per tant és com si jo també. Vaig fer l’intent d’anar explicant més o menys aquesta cosa pel facebook, que em sembla que serveix per això també. Però no va poder ser. Al coll de Marialles, que és on vaig fer nit, hi havia cobertura per a mòbils però inexplicablement l’accés a Internet d’aquests fòtils estava restringit, vull dir que no n’hi havia. Una llàstima, hauria estat divertidíssim.
Però vam fer el Canigó. Dissabte, vaig dormir al cotxe perquè al refu de Marialles no hi havia lloc, era ple com un ou. A les 6 del matí d’ahir vaig sentir que sortien els primers caminants cap al Canigó. Jo em vaig esperar una estona més, fins a les 7, amb més claror de dia. El camí des de Marialles, pedregós però molt bonic –molt de postal: el bàlec, els teixos, més coses que no conec–, s’enfila suaument fins al punt de la cabana d’Aragó, un refu sense guarda. Allà tot això s’acaba, tot es perd. Llavors només pradells, congestes –poques i petites– i pedra. És l’últim tram. El que no hem vist encara, ara ho tenim davant els morros: el roquissar altíssim, imponent i esquerp del Canigó amb la creu al capdamunt. El camí es torna boig de cop, es converteix en una autèntica paret. Immediatament poso la reductora. Pas curt, curtíssim, gairebé de puça, però constant, sense aturades. A les 10.30h faig el cim amb una vintena de catalans i francesos, i dos gossos (com els han carregat fins aquí?) Molta foto, molta conya amb l’Estaca, la sardana “Som i serem”, la USAP i Els Segadors. Un home de més de 60 anys amb la barretina. Sem pujats expressament des de Perpinyà avui matí. El gus rus de la turre del Canigú. Una pila de feixos de llenya considerable al peu de la creu, engalanada amb senyeres pertot arreu.
Deixo el cim del Canigó a les 10.45h. Desfaig el camí fins al coll de Marialles. Arribo al cotxe a la una tocades. Cansament, turmells carregats. Baixo de Marialles per pista forestal. Ja a la carretera, m’aturo a dinar al bar Canigó de Vilafranca de Conflent. Sardanes i Lluís Llach a l’altaveu del fil musical. En acabat de dinar, torno al cotxe i segueixo la N116 fins a Perpinyà. Allà torno a l’autopista A9 en direcció a Barcelona.
Per fer foc cal tenir llenya, esclar. I doncs, d’on és que surt la llenya del cim del Canigó? Doncs surt de la gent que hi puja i hi deixa un feixet més o menys gros. Això és el que es fa el cap de setmana anterior a l’encesa de la foguera, o sigui ahir i abans-d’ahir: pujar al Canigó i deixar un feixet de llenya al peu de la creu de ferro que hi ha al cim. Per anar d’acord amb l’esperit de la festa, cadascú –individualment, amb els amics, amb la família– ha de portar el feixet de llenya d’allà on sigui l’indret dels Països Catalans on viu, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Així doncs, la llenya que crema per Sant Joan al Canigó és llenya d’arreu del país, i és arreu del país on a partir d’aquesta nit torna amb forma de flama. No és molt bonic això? No és d’un simbolisme bellíssim?
Ahir jo vaig pujar al Canigó. No duia llenya –ai las!–, però això és igual, perquè pel camí em vaig trobar tres perpinyanesos catalanoparlants que sí que en duien, i per tant és com si jo també. Vaig fer l’intent d’anar explicant més o menys aquesta cosa pel facebook, que em sembla que serveix per això també. Però no va poder ser. Al coll de Marialles, que és on vaig fer nit, hi havia cobertura per a mòbils però inexplicablement l’accés a Internet d’aquests fòtils estava restringit, vull dir que no n’hi havia. Una llàstima, hauria estat divertidíssim.
Però vam fer el Canigó. Dissabte, vaig dormir al cotxe perquè al refu de Marialles no hi havia lloc, era ple com un ou. A les 6 del matí d’ahir vaig sentir que sortien els primers caminants cap al Canigó. Jo em vaig esperar una estona més, fins a les 7, amb més claror de dia. El camí des de Marialles, pedregós però molt bonic –molt de postal: el bàlec, els teixos, més coses que no conec–, s’enfila suaument fins al punt de la cabana d’Aragó, un refu sense guarda. Allà tot això s’acaba, tot es perd. Llavors només pradells, congestes –poques i petites– i pedra. És l’últim tram. El que no hem vist encara, ara ho tenim davant els morros: el roquissar altíssim, imponent i esquerp del Canigó amb la creu al capdamunt. El camí es torna boig de cop, es converteix en una autèntica paret. Immediatament poso la reductora. Pas curt, curtíssim, gairebé de puça, però constant, sense aturades. A les 10.30h faig el cim amb una vintena de catalans i francesos, i dos gossos (com els han carregat fins aquí?) Molta foto, molta conya amb l’Estaca, la sardana “Som i serem”, la USAP i Els Segadors. Un home de més de 60 anys amb la barretina. Sem pujats expressament des de Perpinyà avui matí. El gus rus de la turre del Canigú. Una pila de feixos de llenya considerable al peu de la creu, engalanada amb senyeres pertot arreu.
Deixo el cim del Canigó a les 10.45h. Desfaig el camí fins al coll de Marialles. Arribo al cotxe a la una tocades. Cansament, turmells carregats. Baixo de Marialles per pista forestal. Ja a la carretera, m’aturo a dinar al bar Canigó de Vilafranca de Conflent. Sardanes i Lluís Llach a l’altaveu del fil musical. En acabat de dinar, torno al cotxe i segueixo la N116 fins a Perpinyà. Allà torno a l’autopista A9 en direcció a Barcelona.
dijous 11 de juny de 2009
De Salses a Guardamar i de Peshawar a Puigcerdà
El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) ha sortit citat alguna vegada al bloc. No descobrirem ara aquest text. Però sí que direm que és divertit i val la pena fullejar distretament un document com aquest, que el dia que això s'acabi donarà testimoni, junt amb la paperassa miraculosa del Coromines, del que va ser almenys una certa manera de dir les coses pel seu nom en una llengua determinada. De fet, ja avui diria que aquests documents ho comencen a testimoniar. Nosaltres ara passem pel DCVB molt de tant en tant i amb una intenció molt concreta. El projecte, però, és començar a llegir-lo algun dia, d'aquí a uns quants anys, quan ja no ens aguantem els pets i una noia equatoriana amb la qual haurem de parlar en castellà perquè si no no ens entendrem -i no ens entendrem perquè nosaltres haurem volgut que no ens entengui, que quedi clar- ens hagi de rentar el cul i fer-nos memòria de prendre la pastilla. Això si estem de sort i trobem la noia equatoriana.
Al DCVB l'altre dia hi buscava una paraula que jo havia sentit algun cop, fa temps, però del sentit de la qual no n'estava segur. La paraula que m'interessava era cafarnaüm. A mi és d'aquelles que em sonen fantàsticament, i volia fer-m'ho venir bé per encabir-la en aquest bloc. En el record jo li feia un significat associat al de calor, calda, xafogor. Per aquí anava la cosa. Però vaig veure que el DCVB no era de la mateixa opinió, i vaig recular. Jo sempre reculo, callo i escolto quan algú en sap més. Mossèn Alcover i Borja Moll entren la veu cafarnaüm al seu diccionari com un nom masculí amb un significat lligat a confusió, barreja desordenada. Però ja dic que la paraula és més temperada que no em pensava, enlloc no hi fa gota de calor. Referent a la documentació, cafarnaüm deu haver tingut poc ús, perquè el DCVB solament en recull un cas. El cas és de Pla Rus. 41, i diu això: “Barcelona és avui un cafarnaüm catalano-cosmopolita i murciano-aragonès.”
La contundència que segons com tenia Pla és coneguda. La mala hòstia que potser -potser, no ho sé!- va voler posar Borja Moll recollint aquest cas potser no ho és tant. En tot cas, pel que fa a Barcelona avui al murciano-aragonès s'hi podria afegir el senegalès-equatorià, el paquistanès-magribí i l'argentino-xinès. Jo no combrego especialment amb l'hòstia multiculturalista, però és veritat que a mi la composició gentilícia m’està molt bé. I a més, tal com va dir un dia ma mare: “tots som fills de mare”, i en aquest punt ma mare és com Coromines, Alcover i Borja Moll: en sap més que jo, i per tant callo. D'altra banda, ja he dit que si mai ens hem d'exiliar al Coromines i a l'Alcover-Moll, no serà pas per decisió de cap Mohamet que hagi vingut aquí a posar totxos (ara no gaires), a collir pomes o a rentar-nos el cul per guanyar-se bonament la vida; serà per decisió nostra, de la nostra nostrada meselleria, que és molta, que és tota.
I és que aquí la qüestió no són els gentilicis, ni els orígens de ningú, ni les creences, ni les llengües, ni els projectes de cadascú. El problema és la burrície. La burrície “vingui d'on vingui”, per dir-ho amb la vicepresidència de Cambrils: de Peshawar, de Marràqueix, d'Iznajar, de Cornellà, o de la carretera de Puigcerdà, que també n'hi ha, i pel que sembla últimament és on n'hi ha més. La burrície “vingui d'on vingui”, i aquest maquetista hi afegeix també “vagi on vagi”, que és exactament enlloc. O a Convergència, que és quedar-se precisament a la mateixa (piiiip) de sempre. Això sí, de cobrar, potser sí que s'hi cobra alguna pela més. Però això ni el DCVB no té paraules per definir què és perquè el DCVB és un diccionari molt ben parlat.
Al DCVB l'altre dia hi buscava una paraula que jo havia sentit algun cop, fa temps, però del sentit de la qual no n'estava segur. La paraula que m'interessava era cafarnaüm. A mi és d'aquelles que em sonen fantàsticament, i volia fer-m'ho venir bé per encabir-la en aquest bloc. En el record jo li feia un significat associat al de calor, calda, xafogor. Per aquí anava la cosa. Però vaig veure que el DCVB no era de la mateixa opinió, i vaig recular. Jo sempre reculo, callo i escolto quan algú en sap més. Mossèn Alcover i Borja Moll entren la veu cafarnaüm al seu diccionari com un nom masculí amb un significat lligat a confusió, barreja desordenada. Però ja dic que la paraula és més temperada que no em pensava, enlloc no hi fa gota de calor. Referent a la documentació, cafarnaüm deu haver tingut poc ús, perquè el DCVB solament en recull un cas. El cas és de Pla Rus. 41, i diu això: “Barcelona és avui un cafarnaüm catalano-cosmopolita i murciano-aragonès.”
La contundència que segons com tenia Pla és coneguda. La mala hòstia que potser -potser, no ho sé!- va voler posar Borja Moll recollint aquest cas potser no ho és tant. En tot cas, pel que fa a Barcelona avui al murciano-aragonès s'hi podria afegir el senegalès-equatorià, el paquistanès-magribí i l'argentino-xinès. Jo no combrego especialment amb l'hòstia multiculturalista, però és veritat que a mi la composició gentilícia m’està molt bé. I a més, tal com va dir un dia ma mare: “tots som fills de mare”, i en aquest punt ma mare és com Coromines, Alcover i Borja Moll: en sap més que jo, i per tant callo. D'altra banda, ja he dit que si mai ens hem d'exiliar al Coromines i a l'Alcover-Moll, no serà pas per decisió de cap Mohamet que hagi vingut aquí a posar totxos (ara no gaires), a collir pomes o a rentar-nos el cul per guanyar-se bonament la vida; serà per decisió nostra, de la nostra nostrada meselleria, que és molta, que és tota.
I és que aquí la qüestió no són els gentilicis, ni els orígens de ningú, ni les creences, ni les llengües, ni els projectes de cadascú. El problema és la burrície. La burrície “vingui d'on vingui”, per dir-ho amb la vicepresidència de Cambrils: de Peshawar, de Marràqueix, d'Iznajar, de Cornellà, o de la carretera de Puigcerdà, que també n'hi ha, i pel que sembla últimament és on n'hi ha més. La burrície “vingui d'on vingui”, i aquest maquetista hi afegeix també “vagi on vagi”, que és exactament enlloc. O a Convergència, que és quedar-se precisament a la mateixa (piiiip) de sempre. Això sí, de cobrar, potser sí que s'hi cobra alguna pela més. Però això ni el DCVB no té paraules per definir què és perquè el DCVB és un diccionari molt ben parlat.
dimecres 10 de juny de 2009
El teu problema amorós
Noia, vigila que avui no tinguis un problema amorós. Si aquest matí tens nòvio i si aquest matí, perquè fa calor, has decidit posar-te aquell vestit tan i tan curt i anar pel món sense calces, vigila avui amb l’amor. Perquè pot passar, com efectivament ha passat, que tu i el teu nòvio decidiu acomiadar-vos en aquesta plaça, davant aquesta terrassa, on n’hi ha uns quants d’asseguts que fullegem l’article del Gregorio Morán a La Vanguardia, o del Muñoz Molina a El País, i que tu siguis baixeta i el teu nòvio prou més alt. I pot passar, com efectivament ha passat, que tu, que ets així d’independent i encantadora, i que t’estimes tant i tant el teu nòvio, pot passar que te’n vulguis acomiadar tendrament i fent-li veure que t’ho has passat molt bé aquesta nit i que et sap molt de greu dir-li adéu. Llavors pot passar, com efectivament ha passat, que empesa per aquest sentiment de tendresa, i sense pensar gaire en allò que fas ni en les conseqüències possibles, pot passar que tu aixequis els braços i els passis enamoradament al voltant del coll del teu nòvio estimat i bastant més altet que tu. I és aquí, noia, just aquí, en aquest precís moment de passar el braços pel coll del teu estimat, que has de vigilar això de l’aparició del problema amorós. Perquè si el gest és exactament aquest que dic, i si tu vas amb un vestit mini i sense calces, el que pot passar, com efectivament ha passat, és que el vestidet tiri amunt d’acord amb el moviment dels teus braços i acabis ensenyant ben bé mig cul –encara molt blanc– als qui som a la terrassa esmorzant amb La Vanguardia i El País, i que tu entendràs perfectament que deixem de fer-ho i que redirigim l’interès de la nostra mirada cap a aquesta nova aparició inusitada en aquest mig estiu de la plaça proverbialment dita del Bonsuccés.
Si això passa, com efectivament ha passat, però tu no allargues el comiat del teu nòvio més enllà d’un moment normal, el que passarà és que no passarà res, perquè per als de la terrassa la cosa quedarà com un descuit i com a una anècdota tendra i simpàtica del matí de dissabte, i els asseguts a la terrassa hi esbossarem un mig somriure irònic i consonant, i prou. Ara, si tu, noia que estàs tan enamorada del teu nòvio, que te l’estimes tant i tant –o que ho fas veure tan bé–, i que sembla que realment et sap tan de greu el fet de separar-te’n fins a l’hora de sopar; si tu, noia, en aquesta situació exposada –culiexposada, si em permets–, el que fas no és cosa d’un moment, i t’allargues i t’allargues en el teu desconsol amorífic, el que pot passar, com efectivament ha passat, és que l’anecdota inicial del teu cul a l’aire enmig de la plaça esdevingui un cas de franca i explícita comicitat, i que els del diari de la terrassa no puguem evitar esclafir a riure.
Ja veus que tot això jo t’ho plantejo com un problema. Però és evidentíssim que pot no ser-ho. Perquè quan en girar-se una es veu descoberta en un mal pas com el que dic, llavors pot fer dues coses: a) avergonyir-se’n i reaccionar atropelladament o b) acceptar esportivament l’absurd de la situació, abaixar-se el vestit fins a recuperar-ne el nivell original –que tampoc és que tapi gaire res, oi?–, i dedicar un somriure burleta i còmplice al públic involuntari de la teva representació involuntària. Tu, noia, ets molt jove, però jo diria que se’t veu que has voltat. Tu has triat la segona opció, que és la bona per al teu cas, i ho has fet molt bé. Has sabut respondre a l’estrebada del moment amb elegància. Has demostrat que, a més de tenir un cul exemplar, saps estar a l’alçada de les circumstàncies, fins i tot de les més inesperades i ridícules. Tu no et deixaràs fotre pas per quatre vells aterrassats amb La Vanguardia i El País que et riem del cul. Tu no. En canvi el teu nòvio sembla que sí. S’ha posat molt rígid, aquest noi, i no sé bé per què. Ja em perdonaràs, noia, però una mica ase sí que se’l veu. No, aquest noi no fa per a tu, que ets veritablement intel·ligent.
Si això passa, com efectivament ha passat, però tu no allargues el comiat del teu nòvio més enllà d’un moment normal, el que passarà és que no passarà res, perquè per als de la terrassa la cosa quedarà com un descuit i com a una anècdota tendra i simpàtica del matí de dissabte, i els asseguts a la terrassa hi esbossarem un mig somriure irònic i consonant, i prou. Ara, si tu, noia que estàs tan enamorada del teu nòvio, que te l’estimes tant i tant –o que ho fas veure tan bé–, i que sembla que realment et sap tan de greu el fet de separar-te’n fins a l’hora de sopar; si tu, noia, en aquesta situació exposada –culiexposada, si em permets–, el que fas no és cosa d’un moment, i t’allargues i t’allargues en el teu desconsol amorífic, el que pot passar, com efectivament ha passat, és que l’anecdota inicial del teu cul a l’aire enmig de la plaça esdevingui un cas de franca i explícita comicitat, i que els del diari de la terrassa no puguem evitar esclafir a riure.
Ja veus que tot això jo t’ho plantejo com un problema. Però és evidentíssim que pot no ser-ho. Perquè quan en girar-se una es veu descoberta en un mal pas com el que dic, llavors pot fer dues coses: a) avergonyir-se’n i reaccionar atropelladament o b) acceptar esportivament l’absurd de la situació, abaixar-se el vestit fins a recuperar-ne el nivell original –que tampoc és que tapi gaire res, oi?–, i dedicar un somriure burleta i còmplice al públic involuntari de la teva representació involuntària. Tu, noia, ets molt jove, però jo diria que se’t veu que has voltat. Tu has triat la segona opció, que és la bona per al teu cas, i ho has fet molt bé. Has sabut respondre a l’estrebada del moment amb elegància. Has demostrat que, a més de tenir un cul exemplar, saps estar a l’alçada de les circumstàncies, fins i tot de les més inesperades i ridícules. Tu no et deixaràs fotre pas per quatre vells aterrassats amb La Vanguardia i El País que et riem del cul. Tu no. En canvi el teu nòvio sembla que sí. S’ha posat molt rígid, aquest noi, i no sé bé per què. Ja em perdonaràs, noia, però una mica ase sí que se’l veu. No, aquest noi no fa per a tu, que ets veritablement intel·ligent.
diumenge 7 de juny de 2009
No és això, senyor Alcalde, no és això
He rebut resposta de la meva comunicació amb l'alcalde sobre la carta que s'ha repartit casa per casa en català i castellà. La resposta de l'alcalde és aquesta (la foto és un afegit meu):
La resposta és de manual, d'aquelles políticament correctes, però que no vénen a dir res. Dos conceptes:Benvolgut senyor,
En resposta al seu escrit vull comunicar-li que, respectant en tot moment el contingut del mateix, no comparteixo els criteris expressats.
Moltes gràcies per la seva comunicació.
Cordialment.
Lluís Valls Comas
Alcalde
- RESPECTE. Només faltaria que l'alcalde, que representa una institució com l'Ajuntament, no respectés una opinió d'un convilatà que s'expressa respectuosament.
- COMPARTIR. Diu que "no comparteixo els criteris expressats", quan la meva comunicació justament reclama una explicació del perquè ell ha canviat els criteris comunicatius que han estat vigents durant 30 anys a l'ajuntament de Gelida. És a dir, li escric jo per expressar la meva queixa sobre un canvi de criteri que ell aplica... i diu que no està d'acord amb mi. Això ja ho sabia, si s'hagués adreçat a la ciutadania en català no hauria protestat. Que els criteris són diferents és obvi. El que demano és una explicació i no un copet a l'esquena i un passi-ho bé, perquè suposo que hi ha algun criteri que justifica aquesta actuació.
Benvolgut Alcalde,
Em permeto insistir sobre la meva comunicació i la resposta que tan amablement m'ha adreçat.
Em diu en la seva resposta que respecta la meva opinió però que no la comparteix. Crec que amb el seu escrit no dóna resposta a la meva comunicació, per això li replantejo.
En el meu escrit no li demanava pas que compartís la meva opinió, que és evident que està molt allunyada ideològicament de la seva. El que jo respectuosament li demano és que es replantegi la seva política lingüística de comunicació amb la ciutadania, perquè amb la seva decisió d'enviar a tots els ciutadans una carta en català i la seva traducció al castellà està canviant la política lingüística que durant trenta anys ha aplicat l'ajuntament de Gelida, com vostè sap perfectament, perquè durant una part d'aquests anys ha format part del consistori o l'ha presidit.
Les comunicacions de l'ajuntament de Gelida han estat fetes sempre en català al llarg d'aquests anys, com és constatable. Vostè mateix recentment ha editat el butlletí municipal El Balcó, íntegrament i exclusiva en català. És d'agrair que els seus criteris en política lingüística no hagin afectat aquesta publicació i l'encoratjo a continuar sense modificar-la.
Fent l'opció lingüística pel català, atorguem a la nostra llengua l'estatus d'oficialitat i de prestigi necessaris, que ens permet avançar en el seu reconeixement social com a eina vàlida d'integració d'aquelles persones que trien el nostre país per a viure-hi.
El que li demano és que m'expliqui perquè ha decidit comunicar-se amb els ciutadans en dues llengües i si això serà la nova política lingüística d'aquest ajuntament que presideix, ja que em sembla un canvi prou significatiu perquè es valori en la seva justa mesura. Amb la seva carta en dos idiomes està contradint un acord municipal tàcit i una pau lingüística que ha prevalgut des de la recuperació de la democràcia a Gelida.
Li demano, finalment, una rectificació i que mantingui el català com a única llengua de comunicació amb la ciutadania.
Atentament,
Pla Territorial Metropolità: entren les excavadores
La proposta del Pla Territorial Metropolità de Barcelona per deixar via lliure al Penedès perquè continui l'expansió fagocitària de Barcelona, proposta que el departament de Política Territorial i Obres Públiques ha aprovat recentment, i que permetrà passar dels 100.000 als 600.000 habitants en només 20 anys és el nou revés que rebem de can sociata.Rebem els penedesencs, que volem sobreviure com a territori amb personalitat pròpia, frenant la baixllobregatització de la nostra comarca, mantenint un cert perfil propi, d'àrea agrícola i de serveis, que faci d'esponjament entre les grans capitals (Barcelona i Tarragona) i les seves respectives àrees metropolitanes. El Pla Director després de 6 anys de treballs, queda en paper mullat i sembla que només va servir per gastar diners i silenciar una certa reivindicació territorial. També em demano on es la Vegueria com a nou àmbit de planificació conjunta. Els socialistes fa temps que tenen clar que la propera zona a colonitzar són les vinyes del vi i el cava penedesencs. Ja sé que això no és la Cerdanya, però alguns encara creiem en aquest paisatge i en la dignitat del dret a decidir sobre el nostre futur.
També rep Esquerra, que ha cregut sempre en el Pla Director i en un model sostenible i moderat de creixement. Esquerra no té la responsabilitat directa sobre la planificació territorial, ni té majoria al govern que impulsa aquesta expansió, però forma part del govern i en garanteix l'estabilitat parlamentària. De moment, ha deixat sentir la seva veu d'oposició a aquest pla, però caldrà estar amatents al grau de pressió que és capaç d'infringir en un tema clau com aquest, en què ens hi juguem el futur. La proposta aprovada inicialment per la comissió d'Urbanisme ara està en període d'al·legacions prèvis a l'aprovació provisional i definitiva, i en aquest procés és on Esquerra haurà de teixir complicitats per esmenar-la.Aquesta proposta és, a escala nacional, el que a escala municipal va significar la proposta inicial de construir molts més habitatges a la Fanga de Gelida o la requalificació de can Joncoses. També dues brillants propostes urbanístiques socialistes.
Personalment, aquest gripau del Pla Territorial no me l'empasso. I ja anuncio que si aquesta proposta avança, al Penedès Esquerra hi tindrà un militant menys.
dissabte 6 de juny de 2009
Ave ZP, morituri te salutant!
Que vingui en Zapatero a reunir-se amb els alcaldes de les poblacions de més de 50.000 habitants en plena campanya electoral és poc elegant. Com ho és, a Gelida, rebre en els quinze dies de campanya una carta informativa de l'alcalde sobre les inversions del Plan Zapatero (en català i castellà), el butlletí municipal El Balcó (que no té una periodicitat definida, és el quart exemplar en 2 anys) i entremig una octaveta amb un escrit de l'alcalde demanant el vot pels socialistes. És una gestualitat excessiva, fins i tot impúdica, perquè no es respecta la suposada imparcialitat que les administracions i els seus responsables han de tenir durant aquests dies de campanya. Es barreja el normal funcionament de les administracions amb la campanya. Quants butlletins municipals rebem a l'any? Quantes cartes porta a porta de l'alcalde? Han de coincidir tots aquets en un període electoral? Aquesta barreja d'informació oficial i petició de vot fa pudor. Ah, la coincidència del color del Balcó i el del Psc-psoe és casualitat. Però aquestes eleccions sembla que no se les prenen seriosament ni els mateixos partits, de manera que no se'n fa ni un problema d'aquests excessos.
El més ofensiu en el cas de la visita del president del Govern espanyol, com a catalans, és que hagi passat de llarg de la Generalitat. Que l'hagi menystinguda, ignorant-la, prescindint-ne, com un organisme no vàlid. Aquest és el pitjor menyspreu que es pot fer a algú: entrar a casa seva, anar fins a la cuina, sense demanar permís ni saludar. Els socialistes més conspicus diran que venia a parlar del Plan E, que és l'ajuda que el govern de l'estat ha concedit directament als ajuntaments. I aquí, justament, hi ha la clau. El plantejament d'aquestes ajudes ja era la primera i greu ingerència des de Madrid en l'autogovern de Catalunya. Perquè si aquí tenim un autogovern (cada dia està menys clar que hi sigui) se suposa que l'interlocutor per repartit aquests diners extraordinaris hauria de ser el canal habitual, però amb l'excusa de la crisi i l'eventualitat, es deixa de banda la Generalitat, presentant-la com una comunitat autònoma innecessària i inútil... una nosa. Tot l'esforç de reequilibri territorial que es fa per compensar zones més desfavorides geogràficament des de la Generalitat, se n'ha anat en orris amb el Plan E, que ha tirat pel dret i ha concedit un ajut percentual al nombre d'habitants. I aquí tothom a callar, perquè hi ha una majoria socialista a qui ja li està bé, els mateixos que deurien corejar l'exministre de justícia com a "torero, torero", i perquè d'altres, com que es tracta de rebre diners... vés que has de dir. Els catalans som agraïts i si arriben diners, encara que sigui una petita part dels que ens deuen per l'espoli fiscal a què estem sotmesos, i per un finançament no resolt, encara que es passin la Generalitat per alt, correm a reunir-nos amb en Zapatero i a riure-li les gràcies. Encara bo que els tres alcaldes no socialistes van declinar la invitació... una espurna de dignitat i alguns pantalons al seu lloc, ben cordats.
El més ofensiu en el cas de la visita del president del Govern espanyol, com a catalans, és que hagi passat de llarg de la Generalitat. Que l'hagi menystinguda, ignorant-la, prescindint-ne, com un organisme no vàlid. Aquest és el pitjor menyspreu que es pot fer a algú: entrar a casa seva, anar fins a la cuina, sense demanar permís ni saludar. Els socialistes més conspicus diran que venia a parlar del Plan E, que és l'ajuda que el govern de l'estat ha concedit directament als ajuntaments. I aquí, justament, hi ha la clau. El plantejament d'aquestes ajudes ja era la primera i greu ingerència des de Madrid en l'autogovern de Catalunya. Perquè si aquí tenim un autogovern (cada dia està menys clar que hi sigui) se suposa que l'interlocutor per repartit aquests diners extraordinaris hauria de ser el canal habitual, però amb l'excusa de la crisi i l'eventualitat, es deixa de banda la Generalitat, presentant-la com una comunitat autònoma innecessària i inútil... una nosa. Tot l'esforç de reequilibri territorial que es fa per compensar zones més desfavorides geogràficament des de la Generalitat, se n'ha anat en orris amb el Plan E, que ha tirat pel dret i ha concedit un ajut percentual al nombre d'habitants. I aquí tothom a callar, perquè hi ha una majoria socialista a qui ja li està bé, els mateixos que deurien corejar l'exministre de justícia com a "torero, torero", i perquè d'altres, com que es tracta de rebre diners... vés que has de dir. Els catalans som agraïts i si arriben diners, encara que sigui una petita part dels que ens deuen per l'espoli fiscal a què estem sotmesos, i per un finançament no resolt, encara que es passin la Generalitat per alt, correm a reunir-nos amb en Zapatero i a riure-li les gràcies. Encara bo que els tres alcaldes no socialistes van declinar la invitació... una espurna de dignitat i alguns pantalons al seu lloc, ben cordats.
divendres 5 de juny de 2009
Entorn d'Europa (i 4)
A les eleccions municipals, jo faig el que fa tothom: voto més o menys instrumentalment, però sobretot d’acord amb les coneixences i les complicitats que un ha anat més o menys lligant al llarg dels anys. A les eleccions al congrés de Madrid, el meu vot és el vot de la mala llet: voto allà on em sembla que faig més mal, de manera conscientment destructiva i voraç, amb voluntat de fotre-ho tot per terra perquè allò d’allà als catalans no ens val, i cada dia ens val menys, com també cada dia es demostra més i més, tant que ja no cal insistir-hi, i l’únic que queda és passar-hi ratlla. No cal dir que el meu gest és pura ingenuïtat; però ves què, això és el que jo puc fer i és el que faig. Després hi ha les eleccions al Parlament del parc de la Ciutadella. Aquí el meu funcionament electoral és oposat al que he dit ara, aquí té un sentit constructiu i esperançat. També deliciosa ingenuïtat, sí, però què voleu, un encara creu en alguna cosa que no siguin molles per aquest país. I finalment, pel que fa a tot això de les eleccions hi ha les eleccions europees. En el cas europeu el meu vot és feliç com un tornavís.
Un pot dir les bestieses que vulgui de la Unió Europea i d’Europa en general. Però en aquest racó de món hi han passat unes quantes coses que valen la pena. Europa ha fet molt de mal a tot arreu al llarg dels segles, però també és cert que ha deixat uns fons, una tradició, una manera de viure i de veure les coses, que serveix, i jo diria que serveix més que cap altre no hi ha al món per viure de manera acceptablement civilitzada en societat. És clar que de tot això jo en sé molt poc, o sigui res de res, perquè malauradament quan tocava aprendre-ho no vaig ser gaire bon estudiant. Però fins a cert punt aquest meu mal és una mica igual, perquè també és cert que el pòsit europeu a mi m’ha arribat d’alguna manera i en certa mesura per mitjà dels mil mecanismes visibles i invisibles que sigui –la família, l’escola, la tele, Gelida…–, i és veritat que aquest fons fa que un vegi certes coses elementals d’una manera que a un senyor saudita o xinès o indi segurament li deuen semblar inversemblants. Parlo de coses fonamentals de la convivència, no de barretets folklòrics o dels panderos de la world music. Coses que de tan assumides sembla que no tinguin cap valor. El dret de vot, la llibertat d’expressió, els drets de les dones, els drets dels treballadors. Això són invents bàsicament d’aquí, vull dir europeus. Ara que tothom voltem tant, ara que per quatre xavos podem anar quinze dies de vacances a les quimbambes, això em sembla que s’hauria de saber veure. Si a les quimbambes el primer que hi veus no és aquesta cosa, què cony és que hi veus? Les piràmides, la muralla xinesa? Que tots plegats fotem cada dia més caguera –sobretot certa secretària morros calents, enculadriu i mentidera del passeig de Sant Joan– a mi em sembla indiscutible, però potser hauríem de mirar que no se’ns noti tant. El sentit del ridícul, la vergonya, és justament per això, i tenir-ne una mica, sense empatxar, no fa cap mal.
Jo ja sé que les eleccions de diumenge són per al Parlament europeu i que no tenen res a veure amb la cosa civilitzatòria que desmanego aquí, o si de cas d’un manera tan tangencial, tan indirecta, que es pot passar per alt tranquil·lament. Però aquest i no cap altre és just el motiu pel qual les eleccions europees són els comicis en què jo participo més vocacionalment i més autènticament de gust. Jo no estic gens content amb la banderilla espanyola clavada al clatell tot el dia, i ser un catalanet que gemega i que pidola –ara pels euros del finançament, ara per l’estatut, ara per la llengua– és trist i és cansat. Però ser europeu, formar part ni que sigui de manera infinitesimal d’aquesta cosa tan enraonada, això sí que val i sí que és per estar-ne content. I és per això que aniré a votar diumenge, perquè tot i que ja dic que objectivament una cosa no té res a veure amb l’altra, a mi m’agrada trobar-hi relació. Malgrat tot el nepotisme i tot el potinerisme i malgrat totes les manifasseries i tots els abusos dels dirigents europeus. Malgrat tot això, que no és poc i que cal resoldre. Però amb relació a Europa també sóc un ingenu. Un ingenu que hi creu.
Un pot dir les bestieses que vulgui de la Unió Europea i d’Europa en general. Però en aquest racó de món hi han passat unes quantes coses que valen la pena. Europa ha fet molt de mal a tot arreu al llarg dels segles, però també és cert que ha deixat uns fons, una tradició, una manera de viure i de veure les coses, que serveix, i jo diria que serveix més que cap altre no hi ha al món per viure de manera acceptablement civilitzada en societat. És clar que de tot això jo en sé molt poc, o sigui res de res, perquè malauradament quan tocava aprendre-ho no vaig ser gaire bon estudiant. Però fins a cert punt aquest meu mal és una mica igual, perquè també és cert que el pòsit europeu a mi m’ha arribat d’alguna manera i en certa mesura per mitjà dels mil mecanismes visibles i invisibles que sigui –la família, l’escola, la tele, Gelida…–, i és veritat que aquest fons fa que un vegi certes coses elementals d’una manera que a un senyor saudita o xinès o indi segurament li deuen semblar inversemblants. Parlo de coses fonamentals de la convivència, no de barretets folklòrics o dels panderos de la world music. Coses que de tan assumides sembla que no tinguin cap valor. El dret de vot, la llibertat d’expressió, els drets de les dones, els drets dels treballadors. Això són invents bàsicament d’aquí, vull dir europeus. Ara que tothom voltem tant, ara que per quatre xavos podem anar quinze dies de vacances a les quimbambes, això em sembla que s’hauria de saber veure. Si a les quimbambes el primer que hi veus no és aquesta cosa, què cony és que hi veus? Les piràmides, la muralla xinesa? Que tots plegats fotem cada dia més caguera –sobretot certa secretària morros calents, enculadriu i mentidera del passeig de Sant Joan– a mi em sembla indiscutible, però potser hauríem de mirar que no se’ns noti tant. El sentit del ridícul, la vergonya, és justament per això, i tenir-ne una mica, sense empatxar, no fa cap mal.
Jo ja sé que les eleccions de diumenge són per al Parlament europeu i que no tenen res a veure amb la cosa civilitzatòria que desmanego aquí, o si de cas d’un manera tan tangencial, tan indirecta, que es pot passar per alt tranquil·lament. Però aquest i no cap altre és just el motiu pel qual les eleccions europees són els comicis en què jo participo més vocacionalment i més autènticament de gust. Jo no estic gens content amb la banderilla espanyola clavada al clatell tot el dia, i ser un catalanet que gemega i que pidola –ara pels euros del finançament, ara per l’estatut, ara per la llengua– és trist i és cansat. Però ser europeu, formar part ni que sigui de manera infinitesimal d’aquesta cosa tan enraonada, això sí que val i sí que és per estar-ne content. I és per això que aniré a votar diumenge, perquè tot i que ja dic que objectivament una cosa no té res a veure amb l’altra, a mi m’agrada trobar-hi relació. Malgrat tot el nepotisme i tot el potinerisme i malgrat totes les manifasseries i tots els abusos dels dirigents europeus. Malgrat tot això, que no és poc i que cal resoldre. Però amb relació a Europa també sóc un ingenu. Un ingenu que hi creu.
dijous 4 de juny de 2009
Pel damunt d'Europa (3)
Si aquests dies baixeu pel que sigui a Barcelona i passeu pel passeig de Gràcia, no us perdeu les banderoles electorals del partit de la Rosa Díez, que ara mateix en són la màxima atracció. Aquestes banderoles tenen la mida d’un segell, vull dir que són d’un format minusculat, gens estàndard. Les sigles del partit són al marge superior esquerre, en negre i col·locades verticalment, i al costat hi ha el lema en negretes de pal majusculades i de color fúcsia. La foto de campanya ocupa la part de sota del cartell. Aquesta foto, què és? Doncs no és res més que la reproducció del DNI de la Rosa Díez. El carnet d’identitat! Voleu cosa més genial com a imatge electoral? Brossa no ho hauria fet millor ni hi hauria rigut més.
El lema de les banderoles de la Rosa Díez per a les eleccions europees de diumenge és “Lo que nos une”. Lo que nos une. Què és lo que a mi a ti me une, mi querida amiga Rosa? El amor al fucsia, el color del pintalabios, la marca del perfume de noche, las cremas hidratantes del cutis, el fotógrafo chachi del dominical de El País, la suscripción anual al Marie Claire, los ligueros de fantasía, el estilista, el depilista, el decorador del salón, los últimos trapitos de la pasarela Cibeles, la banderilla del DNI? Ai herbeta, et conec que et dius marduix!, que diuen. I és llàstima que aquí el marduix no s’escrigui amb e. Però la hi podeu posar vosaltres mateixos, i s’entendrà més bé què vull dir.
De la plaça Rembrandt d’Amsterdam, havent esmorzat, vaig tornar a l’aeroport de Schipol i vaig pujar a l’avió cap a Barcelona. Vaig estar de sort, em va tocar un seient al costat de la finestra i una mica endavant. L’ala doncs, no em tapava la vista.
Si la nit anterior la tornada d’Amèrica a Europa va tenir tres quarts d’hora d’infern, el vol de dia d’Amsterdam a Barcelona no en va tenir cap, va ser una glòria constant de la sortida a l’aterratge. El dia va ser d’aquells que no es paga amb diners: un cel ras, net, transparent. Ni un núvol, ni un sol núvol en tot el trajecte. De dalt l’avió estant es veia tot, i no es veia més perquè senzillament hi ha el que hi ha i prou. Llàstima de no portar a sobre un mapa físic bo d’aquesta part d’Europa per anar identificant les coses de terra. A mi la geografia física m’agrada i hauria estat divertídissim. Sense cap ajut cartogràfic, només vaig ser capaç de reconèixer Rotterdam, el Rin, el Sena, París, el Loira, i alguna cosa més un cop passat a la banda d’aquí del Pirineu. O sigui, res.
A vol d’ocell Europa –França, de fet, i encara la banda que es veia des del meu costat de l’avió- és un indret d’un relleu molt pla. Fins als Pirineus, cap muntanya digna d’aquest nom. Molts camps de conreu de color torrat i verd –un verd fred, d’hivern– i pocs boscos importants, només claps foscos i tofuts aquí i allà. La impressió és la d’un tapís fet de retalls, el que en anglès en diuen un patchwork. Les partions dels camps estan tirades perfectament amb tiralínies, i les vies principals de comunicació (rius, autopistes) ho lliguen tot plegat com si fossin les costures d’uns texans d’aquests de dissseny que en tenen pertot arreu. Tot sovint s’hi veuen taques grises o de color terrós corresponents a una o altra aglomeració urbana més o menys aglomerada, vull dir més o menys grossa. També hi ha altres cosetes d’altres colors escampades com granets de sal i pebre.
París és de llarg la cosa més tremenda que es pot veure enlairat en aquest cel entre Amsterdam i Barcelona. La ciutat és una petjada gegant, colossal, fabulosa, enmig de la plana inacabable. Té forma d’ou ferrat, amb un rovell de color blanc al centre (els Elisis, la torre Eiffel, el Louvre, Notre Dame) que es va fent més i més gris a mesura que s’expandeix cap a la perifèria. La cinta del Sena l’atravessa com una serp fent-hi una ziga-zaga lluent de sol, però massa entortolligada. Massa entortolligada per al meu gust, és clar, que gairebé sempre coincideix bastant amb el gust d’un torracollons qualsevol.
El lema de les banderoles de la Rosa Díez per a les eleccions europees de diumenge és “Lo que nos une”. Lo que nos une. Què és lo que a mi a ti me une, mi querida amiga Rosa? El amor al fucsia, el color del pintalabios, la marca del perfume de noche, las cremas hidratantes del cutis, el fotógrafo chachi del dominical de El País, la suscripción anual al Marie Claire, los ligueros de fantasía, el estilista, el depilista, el decorador del salón, los últimos trapitos de la pasarela Cibeles, la banderilla del DNI? Ai herbeta, et conec que et dius marduix!, que diuen. I és llàstima que aquí el marduix no s’escrigui amb e. Però la hi podeu posar vosaltres mateixos, i s’entendrà més bé què vull dir.
De la plaça Rembrandt d’Amsterdam, havent esmorzat, vaig tornar a l’aeroport de Schipol i vaig pujar a l’avió cap a Barcelona. Vaig estar de sort, em va tocar un seient al costat de la finestra i una mica endavant. L’ala doncs, no em tapava la vista.
Si la nit anterior la tornada d’Amèrica a Europa va tenir tres quarts d’hora d’infern, el vol de dia d’Amsterdam a Barcelona no en va tenir cap, va ser una glòria constant de la sortida a l’aterratge. El dia va ser d’aquells que no es paga amb diners: un cel ras, net, transparent. Ni un núvol, ni un sol núvol en tot el trajecte. De dalt l’avió estant es veia tot, i no es veia més perquè senzillament hi ha el que hi ha i prou. Llàstima de no portar a sobre un mapa físic bo d’aquesta part d’Europa per anar identificant les coses de terra. A mi la geografia física m’agrada i hauria estat divertídissim. Sense cap ajut cartogràfic, només vaig ser capaç de reconèixer Rotterdam, el Rin, el Sena, París, el Loira, i alguna cosa més un cop passat a la banda d’aquí del Pirineu. O sigui, res.
A vol d’ocell Europa –França, de fet, i encara la banda que es veia des del meu costat de l’avió- és un indret d’un relleu molt pla. Fins als Pirineus, cap muntanya digna d’aquest nom. Molts camps de conreu de color torrat i verd –un verd fred, d’hivern– i pocs boscos importants, només claps foscos i tofuts aquí i allà. La impressió és la d’un tapís fet de retalls, el que en anglès en diuen un patchwork. Les partions dels camps estan tirades perfectament amb tiralínies, i les vies principals de comunicació (rius, autopistes) ho lliguen tot plegat com si fossin les costures d’uns texans d’aquests de dissseny que en tenen pertot arreu. Tot sovint s’hi veuen taques grises o de color terrós corresponents a una o altra aglomeració urbana més o menys aglomerada, vull dir més o menys grossa. També hi ha altres cosetes d’altres colors escampades com granets de sal i pebre.
París és de llarg la cosa més tremenda que es pot veure enlairat en aquest cel entre Amsterdam i Barcelona. La ciutat és una petjada gegant, colossal, fabulosa, enmig de la plana inacabable. Té forma d’ou ferrat, amb un rovell de color blanc al centre (els Elisis, la torre Eiffel, el Louvre, Notre Dame) que es va fent més i més gris a mesura que s’expandeix cap a la perifèria. La cinta del Sena l’atravessa com una serp fent-hi una ziga-zaga lluent de sol, però massa entortolligada. Massa entortolligada per al meu gust, és clar, que gairebé sempre coincideix bastant amb el gust d’un torracollons qualsevol.
dimecres 3 de juny de 2009
Vius i morts a Santa Coloma de Farners
Sempre passa igual: després del pujant ve el baixant, després de la muntanya ve la vall. En aquesta part de la serra de les Guilleries aquest moviment és sobtat, sense avís. Hi ha una moment en què l'orografia s'ensulseix, cau bastant de cop, i tot el rebombori d'andròmines geològiques calla i s'atura, i el terreny es converteix en un replà d'escala asolellat -avui massa assolellat, per bé que el ventijol ho atempera tot. En aquest replà, a tocar mateix de la muntanya, és on al seu moment uns quants caps hi van posar el poble de Santa Coloma de Farners.
Posat a Santa Coloma de Farners i posat al parc de Sant Salvador -un parc de ribera ombrejat i magnífic al costat de la Riera Major, amb tot de plàtans monumentals i tres o quatre fonts- a mi m’hauria vingut de gust fer un tros del que l'oficina de turisme del poble en diu la Ruta de les Ermites. Concretament, m'hauria vingut de gust fer el camí 3, que és el que s'enfila pels topants immediats del parc fins a l'ermita d'Argimont i, si vols, cap a la de Sant Pere Cercada. Però no va poder ser, i no va poder ser pel mateix motiu que ja m'he trobat algun altre cop i que trobo que ja es repeteix massa, o sigui, perquè l’imbècil del poble resulta que ha d'anar a passejar el gos deixat anar. I com que l’imbècil del poble ha d'anar a passejar el gos -que no és precisament petit-, doncs que parin el món i fes-te fotre. Perquè qui és que vol anar enlloc sentint un gossàs bordant cada cop més a prop i pensant que te'l trobaràs a qualsevol tombant? Així doncs, ni Argimont ni Sant Pere Cercada, ni res. A mig fer vaig desfer el camí, vaig tornar al parc de Sant Salvador, vaig passar pel pont de sobre la Riera Major i vaig tornar a entrar al poble. La Ruta de les Ermites queda pendent.
Aquest cap de setmana a Santa Coloma de Farners hi han passat dues coses. La primera és la celebració de la Festa de la Revolta dels Segadors, que és allò d'abans de la Guerra de Successió, i que a Santa Coloma de Farners deu ser l'únic lloc de Catalunya on se celebra. El cartell anunciant que abans-d’ahir encara penjava a l'últim semàfor del llarguíssim carrer de Sant Sebastià diu que en aquesta festa s'hi va fer un taller al matí sobre com construir un paller, s'hi va jugar a bitlles catalanes a la tarda i a la nit hi va haver concert de rock. Això va ser dissabte. L'altra cosa que hi hagut a Santa Coloma de Farners no és cap festa i va succeir l'endemà diumenge. La senyora Carmen Liñan, vídua de Joan Muñoz, s'hi va morir a 87 anys. L'esquela que trobo en un cap de la barra del bar Sport, a la plaça de Farners, molt animada avui perquè el dilluns és dia de mercat, no diu enlloc que la senyora Liñan morís cristianament, tot i que tenia edat per fer-ho, vull dir que amb 87 anys aquesta dona segur que va tenir temps per viure molt nacionalcatólicamente i a toc de pito. Potser massa, i per això no ha volgut morir igual. En tot cas, l'esquela es limita a citar unes hores per la vetlla al tanatori i una altra per a la posterior incineració. Ni misses, ni rector, ni cementiris. Potser és que la senyora Liñan també va ser una dona de sega i de revolta. Sigui com vulgui, al cel sia.
Dos morts més de Santa Coloma de Farners: un Espriu, que hi va néixer i hi tenia família, i l'altre Joan Vinyoli, que hi va tenir relació un temps. No ho sé gens, però és possible que els dos poetes coincidissin en aquest poble, i si Espriu hagués estat menys adust i una mica més de cerveses fins és possible que algun cop haguessin quedat en aquest mateix bar Sport per parlar de Rilke, o de Sinera, o de les pubilles enclavadores del lloc. El bar Sport és un local que es manté viu i en plena forma, però té edat per haver vist això i més, vull dir que és prou antic. De la relació d'Espriu i de Vinyoli amb Santa Coloma de Farners n'ha quedat el record posat en el nom d'alguna cosa: el d'Espriu associat a una avinguda de segon ordre a prop de la Riera Major, i el de Vinyoli col·locat com a denominació de la biblioteca municipal. Vinyoli, o més ben dit un del seus llibres, a més també dóna nom al restaurant-cafè potser més ben posat d'aquest poble, el Vent d'aram, al carrer del pare Lluís Rodés, en ple centre històric –un centre històric petit i aigualit, tot s'ha de dir, a excepció feta de la plaça Farners, de terra i amb un magnífic grup de plàtans, i de l'església, massa grossa per l'espai on està. El menú al Vent d'aram cotitza a 12 euros els dies feiners. El local, vist de fora estant, és ventilat, elegant i acollidor. Sembla que, amb la companyia adequada, no et faria res enllaçar-hi l'estona del dinar, amb la del sopar i amb l'esmorzar de l'endemà al matí.
Passejant pels carrers de Santa Coloma, encara quatre apunts més. Un, al mercat de la plaça Farners, unes quantes dones negres amb vestits i mocadors al cap de colors llampants, viroladíssims i genials. El segon, un matrimoni ja gran pujant pel carrer del pare Lluís Rodés. La dona s'atura davant l'aparador de l'Arca, un antiquari, perquè hi ha alguna cosa que li ha cridat l'atenció. L'home li recrimina: “Dona, si tu t'utures io poc quu m'uturu. Me'n vai.”, i se'n va. Tres, al campanar de l'església, que és de planta quadrada i no té cap alçada perquè la nau principal de l’edifici és molt alta i encara posada sobre un repeu de pedra, hi ha penjada una estelada enorme, i no sembla que ningú gemegi per aquest fet ni hi tingui res a dir. Quatre, en un lateral exterior de l'església hi ha un megaplafó que anuncia que el Fondo de Inversión Local para el Empleo, dins el Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo destina 859.418,55 euros a una obra que consisteix en la Reurbanització dels carrers del centre de Santa Coloma de Farners.
Posat a Santa Coloma de Farners i posat al parc de Sant Salvador -un parc de ribera ombrejat i magnífic al costat de la Riera Major, amb tot de plàtans monumentals i tres o quatre fonts- a mi m’hauria vingut de gust fer un tros del que l'oficina de turisme del poble en diu la Ruta de les Ermites. Concretament, m'hauria vingut de gust fer el camí 3, que és el que s'enfila pels topants immediats del parc fins a l'ermita d'Argimont i, si vols, cap a la de Sant Pere Cercada. Però no va poder ser, i no va poder ser pel mateix motiu que ja m'he trobat algun altre cop i que trobo que ja es repeteix massa, o sigui, perquè l’imbècil del poble resulta que ha d'anar a passejar el gos deixat anar. I com que l’imbècil del poble ha d'anar a passejar el gos -que no és precisament petit-, doncs que parin el món i fes-te fotre. Perquè qui és que vol anar enlloc sentint un gossàs bordant cada cop més a prop i pensant que te'l trobaràs a qualsevol tombant? Així doncs, ni Argimont ni Sant Pere Cercada, ni res. A mig fer vaig desfer el camí, vaig tornar al parc de Sant Salvador, vaig passar pel pont de sobre la Riera Major i vaig tornar a entrar al poble. La Ruta de les Ermites queda pendent.
Aquest cap de setmana a Santa Coloma de Farners hi han passat dues coses. La primera és la celebració de la Festa de la Revolta dels Segadors, que és allò d'abans de la Guerra de Successió, i que a Santa Coloma de Farners deu ser l'únic lloc de Catalunya on se celebra. El cartell anunciant que abans-d’ahir encara penjava a l'últim semàfor del llarguíssim carrer de Sant Sebastià diu que en aquesta festa s'hi va fer un taller al matí sobre com construir un paller, s'hi va jugar a bitlles catalanes a la tarda i a la nit hi va haver concert de rock. Això va ser dissabte. L'altra cosa que hi hagut a Santa Coloma de Farners no és cap festa i va succeir l'endemà diumenge. La senyora Carmen Liñan, vídua de Joan Muñoz, s'hi va morir a 87 anys. L'esquela que trobo en un cap de la barra del bar Sport, a la plaça de Farners, molt animada avui perquè el dilluns és dia de mercat, no diu enlloc que la senyora Liñan morís cristianament, tot i que tenia edat per fer-ho, vull dir que amb 87 anys aquesta dona segur que va tenir temps per viure molt nacionalcatólicamente i a toc de pito. Potser massa, i per això no ha volgut morir igual. En tot cas, l'esquela es limita a citar unes hores per la vetlla al tanatori i una altra per a la posterior incineració. Ni misses, ni rector, ni cementiris. Potser és que la senyora Liñan també va ser una dona de sega i de revolta. Sigui com vulgui, al cel sia.
Dos morts més de Santa Coloma de Farners: un Espriu, que hi va néixer i hi tenia família, i l'altre Joan Vinyoli, que hi va tenir relació un temps. No ho sé gens, però és possible que els dos poetes coincidissin en aquest poble, i si Espriu hagués estat menys adust i una mica més de cerveses fins és possible que algun cop haguessin quedat en aquest mateix bar Sport per parlar de Rilke, o de Sinera, o de les pubilles enclavadores del lloc. El bar Sport és un local que es manté viu i en plena forma, però té edat per haver vist això i més, vull dir que és prou antic. De la relació d'Espriu i de Vinyoli amb Santa Coloma de Farners n'ha quedat el record posat en el nom d'alguna cosa: el d'Espriu associat a una avinguda de segon ordre a prop de la Riera Major, i el de Vinyoli col·locat com a denominació de la biblioteca municipal. Vinyoli, o més ben dit un del seus llibres, a més també dóna nom al restaurant-cafè potser més ben posat d'aquest poble, el Vent d'aram, al carrer del pare Lluís Rodés, en ple centre històric –un centre històric petit i aigualit, tot s'ha de dir, a excepció feta de la plaça Farners, de terra i amb un magnífic grup de plàtans, i de l'església, massa grossa per l'espai on està. El menú al Vent d'aram cotitza a 12 euros els dies feiners. El local, vist de fora estant, és ventilat, elegant i acollidor. Sembla que, amb la companyia adequada, no et faria res enllaçar-hi l'estona del dinar, amb la del sopar i amb l'esmorzar de l'endemà al matí.
Passejant pels carrers de Santa Coloma, encara quatre apunts més. Un, al mercat de la plaça Farners, unes quantes dones negres amb vestits i mocadors al cap de colors llampants, viroladíssims i genials. El segon, un matrimoni ja gran pujant pel carrer del pare Lluís Rodés. La dona s'atura davant l'aparador de l'Arca, un antiquari, perquè hi ha alguna cosa que li ha cridat l'atenció. L'home li recrimina: “Dona, si tu t'utures io poc quu m'uturu. Me'n vai.”, i se'n va. Tres, al campanar de l'església, que és de planta quadrada i no té cap alçada perquè la nau principal de l’edifici és molt alta i encara posada sobre un repeu de pedra, hi ha penjada una estelada enorme, i no sembla que ningú gemegi per aquest fet ni hi tingui res a dir. Quatre, en un lateral exterior de l'església hi ha un megaplafó que anuncia que el Fondo de Inversión Local para el Empleo, dins el Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo destina 859.418,55 euros a una obra que consisteix en la Reurbanització dels carrers del centre de Santa Coloma de Farners.
dimarts 2 de juny de 2009
A Europa (2)
El candidat Tremosa, de CiU, diu que Europa es construeix a tot arreu a partir dels interessos locals. En aquest cas, locals vol dir nacionals. Bé, Tremosa ho té clar. Jo votaria CiU per aquesta claredat. Però no puc, votar Ciu va contra la meva religió. Almenys contra la meva digestió.
Cinc hores de vol i per fi Schipol, Amsterdam. Alegria, sí, alegria per l’hora –el sol sortia per l’horitzó i semblava més que tornessis a néixer, com de fet era el cas– i pel vel tan bonic de boira terrera que hi havia. Vaig baixar de l’avió, i de debò que fins aquell moment mai, mai de la vida no havia pensat que hom pogués reflexionar seriosíssimament sobre què significa una cosa tan elemental com és tenir tots dos peus físicament plantats a terra, i sobre el fet que si ensopegues i caus només t’hagis d’amoïnar per un genoll pelat i no per la caixa de morts sencera. Vaig entendre totalment per què el Papa de Roma fa els petons que fa a terra cada cop que baixa d’un avió. Diuen que és un gest per beneir la terra que l’acull. Sí home, què beneir res! Aquest home resarà a sant Andreu, a sant Nicolau, a santa Valpurgis, o a qui vulgui del santoral, però quan baixa d’un avió i petoneja el terra el que fa no és res més que agrair que l’escorça terrestre sigui tan ferma i tan sòlida, i que els peuets se t’hi aguantin tan bé! En fi, és igual. La cosa, dic, és que arribàvem de NYC i per fi érem sobre el terra ferm de Schipol, i als passatgers en trànsit cap a BCN se’ns va donar dues hores de coll per anar a comprar calçotets, pantalons i sabates i mitjons nous, i per després anar al vàter a rentar-nos i canviar-nos. Qui és que diu que les escales als aeroports són una molèstia i una pèrdua de temps? Que potser és millor anar ensumant merda dalt un avió? Doncs ja som al cap del carrer: els vols amb escales són higiènics i imprescindibles. No als vols transoceànics directes des del Prat!
Ara faré una confessió: malgrat el que he dit fins aquí, la veritat és que jo no em vaig arribar a cagar del tot en el viatge de tornada de NYC a AMS. Tampoc és que hagi dit cap mentida, el fet senzillament s’explica dient que és que l’episodi de turbulències em va espantar tant, dalt l’avió estava tan blanc, tan suat, tan fred, tan rematadament cagat i tan diguem-ne travat per dins, que ni cagar per fora no vaig poder. I sort n’hi va haver, perquè si no fem els titulars dels diaris de l’endemà per ser el primer sinistre aeri de la història causat per una inundació com la del Titanic. No em vaig cagar doncs, i no va caldre canviar res. Però finalment érem a Schipol i teníem dues hores que podíem perdre a l’aeroport mateix, o bé aprofitar per anar a fer una volta per uns quants carrers d’Amsterdam, que és una ciutat a la qual jo sempre tornaria perquè és una preciositat, amb les seves façanetes de conte, les seves floretes, les seves bicicletetes, els seus canalets, els seus pontets, i també amb els seus enormes putarrots en oferta als finestrots del primer pisots d’unes quantes casotes. [Nota molt al marge sobre això: no és d’aquest viatge, és d’un altre que hi vaig fer fa uns anys. A Amsterdam no són poques les parelles absolutament mudades i emperifollades que fan cua davant les sales que programen sexe en directe al Red Light Disctrict, ben igual com aquí els matrimonis de seixanta anys van mudats i emperifollats al Liceu o al Palau de la Música]
I doncs, Schipol. I a Schipol vaig agafar el metro cap al centre d’Amsterdam i vaig anar a esmorzar a la plaça de Rembrandt. Amb Rembrandt –l’autoretrat d’un senyor ja vellardot, amb la cara pesant, lleganyosa i vinosa del qui tot just es lleva d’una ressaca– ens havíem conegut feia un parell de dies en una de les sales del Metropolitan Museum a Central Park, i és lleig passar per una ciutat i no saludar-hi els amics. Per tant, vaig anar a esmorzar a la plaça dedicada al pintor i vaig fer-li els honors abans de tornar a l’aeroport per embarcar-me en un segon avió cap a la dolça Catalunya / pàtria del meu cor, per dir-ho amb mossèn Cinto, que mai va ser Papa de Roma, ni Rembrandt, i que mai es va haver de preocupar per portar una sotana neta de recanvi a la maleta perquè al seu temps encara no n’hi havia, d’avions. Mossèn Cinto al cel hi va ser, val, però només en un cel de llibre, i això és trampa. Si mai hi hagués estat de debò, és a dir, de cos present i sotraguejat per una maltempsada i enfotrejat per una deessa-hostessa holandesa enriallada, llavors potser no ho hauria vist tan clar i no n’hauria dit tantes coses excelses.
Cinc hores de vol i per fi Schipol, Amsterdam. Alegria, sí, alegria per l’hora –el sol sortia per l’horitzó i semblava més que tornessis a néixer, com de fet era el cas– i pel vel tan bonic de boira terrera que hi havia. Vaig baixar de l’avió, i de debò que fins aquell moment mai, mai de la vida no havia pensat que hom pogués reflexionar seriosíssimament sobre què significa una cosa tan elemental com és tenir tots dos peus físicament plantats a terra, i sobre el fet que si ensopegues i caus només t’hagis d’amoïnar per un genoll pelat i no per la caixa de morts sencera. Vaig entendre totalment per què el Papa de Roma fa els petons que fa a terra cada cop que baixa d’un avió. Diuen que és un gest per beneir la terra que l’acull. Sí home, què beneir res! Aquest home resarà a sant Andreu, a sant Nicolau, a santa Valpurgis, o a qui vulgui del santoral, però quan baixa d’un avió i petoneja el terra el que fa no és res més que agrair que l’escorça terrestre sigui tan ferma i tan sòlida, i que els peuets se t’hi aguantin tan bé! En fi, és igual. La cosa, dic, és que arribàvem de NYC i per fi érem sobre el terra ferm de Schipol, i als passatgers en trànsit cap a BCN se’ns va donar dues hores de coll per anar a comprar calçotets, pantalons i sabates i mitjons nous, i per després anar al vàter a rentar-nos i canviar-nos. Qui és que diu que les escales als aeroports són una molèstia i una pèrdua de temps? Que potser és millor anar ensumant merda dalt un avió? Doncs ja som al cap del carrer: els vols amb escales són higiènics i imprescindibles. No als vols transoceànics directes des del Prat!
Ara faré una confessió: malgrat el que he dit fins aquí, la veritat és que jo no em vaig arribar a cagar del tot en el viatge de tornada de NYC a AMS. Tampoc és que hagi dit cap mentida, el fet senzillament s’explica dient que és que l’episodi de turbulències em va espantar tant, dalt l’avió estava tan blanc, tan suat, tan fred, tan rematadament cagat i tan diguem-ne travat per dins, que ni cagar per fora no vaig poder. I sort n’hi va haver, perquè si no fem els titulars dels diaris de l’endemà per ser el primer sinistre aeri de la història causat per una inundació com la del Titanic. No em vaig cagar doncs, i no va caldre canviar res. Però finalment érem a Schipol i teníem dues hores que podíem perdre a l’aeroport mateix, o bé aprofitar per anar a fer una volta per uns quants carrers d’Amsterdam, que és una ciutat a la qual jo sempre tornaria perquè és una preciositat, amb les seves façanetes de conte, les seves floretes, les seves bicicletetes, els seus canalets, els seus pontets, i també amb els seus enormes putarrots en oferta als finestrots del primer pisots d’unes quantes casotes. [Nota molt al marge sobre això: no és d’aquest viatge, és d’un altre que hi vaig fer fa uns anys. A Amsterdam no són poques les parelles absolutament mudades i emperifollades que fan cua davant les sales que programen sexe en directe al Red Light Disctrict, ben igual com aquí els matrimonis de seixanta anys van mudats i emperifollats al Liceu o al Palau de la Música]
I doncs, Schipol. I a Schipol vaig agafar el metro cap al centre d’Amsterdam i vaig anar a esmorzar a la plaça de Rembrandt. Amb Rembrandt –l’autoretrat d’un senyor ja vellardot, amb la cara pesant, lleganyosa i vinosa del qui tot just es lleva d’una ressaca– ens havíem conegut feia un parell de dies en una de les sales del Metropolitan Museum a Central Park, i és lleig passar per una ciutat i no saludar-hi els amics. Per tant, vaig anar a esmorzar a la plaça dedicada al pintor i vaig fer-li els honors abans de tornar a l’aeroport per embarcar-me en un segon avió cap a la dolça Catalunya / pàtria del meu cor, per dir-ho amb mossèn Cinto, que mai va ser Papa de Roma, ni Rembrandt, i que mai es va haver de preocupar per portar una sotana neta de recanvi a la maleta perquè al seu temps encara no n’hi havia, d’avions. Mossèn Cinto al cel hi va ser, val, però només en un cel de llibre, i això és trampa. Si mai hi hagués estat de debò, és a dir, de cos present i sotraguejat per una maltempsada i enfotrejat per una deessa-hostessa holandesa enriallada, llavors potser no ho hauria vist tan clar i no n’hauria dit tantes coses excelses.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)