On són els ceps?

Fa dies que no parlem de les feines a la vinya... sí, ja no us en recordeu?, d'aquella pregunta que comentava quan vaig començar aquesta sèrie d'escrits que, com Poble Mortal, està començada i no se sap del cert quan continuarà ni molt menys quan acabarà: què feu ara els pagesos?
Ara són dies de molta feina per als pagesos: esporgar o la poda en verd, tractaments fitosanitaris, mantenir a ratlla l'herba... però com que reprenc la sèrie amb un cert endarreriment, vull comentar-vos una feina que es més pròpia de finals d'hivern o de l'inici de la primavera.
D'entrada, compareu aquestes dues fotografies a veure si, perspicaços com sou, aprecieu les diferències. La primera correspon al setembre del 2008 i la segona a l'abril del 2009 .
Efectivament, com us haureu adonat, mentre el setembre passat collíem raïms d'uns ceps ufanosos i plens de vigor, aquest mes d'abril els ceps no hi són.
Caldria matisar-ho. Del cep que collíem l'any passat, un cep de la varietat negra merlot, en queda només el peu. El peu és la part del cep que hi ha a sota terra, la soca i l'arrel, que acostuma a ser d'una varietat americana resistent a la fil·loxera. El que fem al Penedès és plantar aquests peus americans amb un empelt de la varietat que ens interessa produir (macabeu, xarel·lo, parellada, merlot...). En general, es planta el cep ja empeltat amb la varietat escollida. Hi ha qui encara planta el cep americà sense empeltar i, quan ha arrelat, cosa que passa al cap d'un any, l'empelta de la varietat triada. Així es feia tradicionalment. Ara els vivers ja et serveixen els peus empeltats i, normalment, es planten amb l'injert ja fet.
Pot passar, com és el cas que us comento, que una varietat per la que tu havies apostat deixi d'interessar-te perquè n'hi ha excedents i no trobes un mercat que et demani el producte. En aquest cas, excepcional, pots intentar reempeltar el peu amb una varietat que creguis més interessant per a les demanades actuals del mercat. És una acció costosa en hores de feina i arriscada perquè no sempre el nou injert s'agafa a la soca existent i, com a conseqüència, hi poden haver baixes sensibles en el nombre de ceps. Però molt més costós resultaria arrencar la vinya i replantar amb aquesta nova varietat. En el cas que exposo, de la varietat merlot passem a una varietat moscatell.
El primer que cal fer és tallar el cep que es vol substituir per sota de l'injert anterior, que prèviament hem descolgat deixant-lo al descobert:
A continuació, com que aquests peus ja tenien uns 10 anys d'antiguitat, els hem d'obrir amb l'ajuda d'un ganivet i d'un martell:
Acte seguit, col·locarem l'empelt, que no és res més que un troç de sarment que ha de tenir un parell de borrons o gemmes en bon estat, i que cal haver-los guardat en aigua quan es van podar les redoltes o vergues. Per preparar l'injert, es pot fer la forma de falca amb un ganivet ben esmolat o amb una guillotina com la que us mostro a continuació i que ja deixa l'injert amb la forma de tascó que necessitem.
Quan tenim l'injert fet, l'inserim dins del tall que hem fet al peu, procurant sempre que es toquin pell amb pell, ja que és per aquí per on soldaran. Per això és important sempre que siguin el més rectes possibles tant la soca com l'injert, perquè hi hagi el major espai de contacte possible. Un cop a dins, podem lligar amb ràfia, cinta de plàstic o similar, perquè no es bellugui.
Finalment, es tapa primer acostant terra amb les mans i prement-la novament amb la intenció que no es bellugui, ja que l'empeltador haurà buscat el màxim contacte de les dues plantes, i s'acabarà de tapar completament amb una aixada, fent una mena de formiguer perquè les dues plantes acabin lligant i formant un nou cep. La feina del tapador és gairebé tan important (hi ha qui diu que més) que la de l'empeltador, perquè si es toca l'empelt i es belluga, pot esgarriar tota la feina.
Vam reempeltar a mitjans d'abril. Avui, darrer dia de maig, alguns dels nous ceps ja s'atreveixen a treure el cap tímidament i d'altres, ja ho fan d'una forma ben airosa. Alguns ens faran patir/esperar encara unes setmanes. I és que en això de les feines del camp, no sempre 2 i 2 fan quatre, com repeteix sovint el meu oncle.

El “Senyor Net” de l'estació de RENFE de Gelida

La setmana passada vaig anar a Vilafranca en tren. Com tenia temps vaig baixar a l’estació de la RENFE a peu.

Arribo a l’estació i compro el bitllet, una T10 integrada. La meva intenció era pagar amb targeta, però esclar a la Gelida del segle XXI no som dignes d’una màquina expenedora de bitllets i la taquilla només cobra en efectiu.

Un cop comprat i validat el bitllet em disposo a canviar d’andana mentre el Senyor Net del bar es disposa a escombrar el bar, aprofitant que en aquells moments no hi havia gaire gent.

Ja a l’andana en direcció a Vilafranca observo com el Senyor Net del bar –i tant treballador– escombra, surt per la porta i s’adreça a l’andana. La meva sorpresa és que llença la brossa a les vies!

Allà estava jo asseguda amb la boca badada, no m’ho podia creure però si al costat de la porta te una gran paperera!!! I està mes a prop que les vies!!! Incrèdula de mi i com que el gran Senyor Net ??? continuava escombrant, vaig preparar la càmera. Al cap d’uns breus minuts torna a sortir per la porta, s’adreça a l’andana, mira a dreta i esquerra i amb un ràpid moviment torna a llençar la brossa a les vies...


Però a les hores va arribar el tren i no baix gosar cridar-lo. La meva indignació anava en augment. Quina falta de respecte embrutar les coses dels altres, que a més a més són de tothom!!!

Pel nas al Parnàs

Diumenge al vespre, baixat definitivament del Montcau, vaig anar pel nas al pati gòtic del museu Marès de Barcelona a enfilar-me al cim del Parnàs dels poetes per la cara sud d’un espectacle de poesia inclòs a la 10a edició de la Setmana de Poesia de Barcelona. A l’acte hi van participar tres poetes: un madrileny de Madrid, un valencià de la Marina Alta i una poetessa gallega de nom Yolanda Castaño. Els dos primers van dir una poesia ocurrent, més verborreica i acrobàtica en el cas del madrileny de Madrid, més caricaturesca i formalment més ben deixada en el cas del valencià de la Marina Alta. Ha, ha, ha, i molt bé. Clap, clap, clap per al madrileny i per al valencià. Però això i prou, els versos d’aquests dos poetes ja els hem llegit algun cop en altres autors.
Després va sortir la tal Yolanda Castaño. Potser era un indici d’alguna cosa el fet que quan aquesta dona va pujar a l’escenari coincidís que es posessin a tocar les campanes de la catedral, que uns quants coloms apareguessin aletejant pel pati, i que fins una papallona entrés a saludar. No ho sé, el cas és que va passar això. Yolanda Castaño va dir unes quantes coses seves i les va dir en gallec, que és la seva llengua. Naturalment, jo no hi vaig entendre gran cosa, i tampoc no sé si tenia gaire res a dir. Però això és igual. Perquè el cas és que aquesta dona a mi almenys em va fer un bon efecte, i diria que a la resta de concurrència (80 pax) també. No és tant el que va dir sinó com ho va dir. En poca, en molt poca estona, va crear una atmosfera particularíssima, rarificada, torbadora i inquietant, al pati del Museu Marès.
Yolanda Castaño va llegir poemes en lletra i va projectar dos videopoemes –ella en va dir així– en un pantalla que tenia darrere seu a l’escenari, sota les voltes d’un dels costats del maquíssim pati gòtic. Es va ajudar de la veu i de la dicció, és clar; de la seva presència –impecable, estudiadíssima en el vestit, el gest i la mirada–, també és clar. Però potser no tan clar, la Castaño es va ajudar d’uns efectes d’eco pregravats sobre els quals ella superposava la lectura en directe dels seus textos. Aquesta mena de doble lectura simultània, el recurs de l’eco de la pròpia veu, em va semblar molt ben trobat, molt més que el suport de la imatge, que és una cosa invasiva de la qual preponderància jo ja en tinc els davants una mica plens.
Per internet no és el mateix ni de bon tros, però és el que hi ha i no hi ha res més. A tall d’exemple, i sobretot a tall de recordatori, enllaço el videopoema amb què la poetessa gallega es va acomiadar del Marès. No és que a mi em convencin gaire els plats presentats així, en fred i en la llauna del youtube habitual. Però diumenge és veritat que la meva personal zona d’ombra –allò que en termes jedis de l’última entrega de la Guerra de les galàxies, se’n deia el costat obscur de la força–, i també la meva fibra sintètica més freak, tan i tan descuidada, es van sentir tocades i reivindicades una estona.

Els triomfants

No érem on havíem de ser a l’hora exacta, sinó una mica més enllà, i el que va passar va ser que ens vam perdre els deu primers minuts de la final de Champions. Arribar a l’Inca deu minuts tard en una ocasió com la d’ahir és un risc. Ho és no ja perquè no trobaràs lloc on seure, que segur que no, sinó sobretot perquè hi ha la possibilitat que ja no hi puguis ni entrar i t’hagis de quedar al carrer amb les motos aparcades. Jo volia veure la final a l’Inca perquè és on he seguit tota la temporada, vull dir els partits importants, i això pesa. No és que cregui en les conjuncions astrals, però tampoc hi deixo de creure, i per tant el dia D del Barça romà calia seguir-lo a l’Inca pel que pogués ser. En cas de força major evidentment tenia un pla B a la butxaca. El meu pla B consistia a anar a la pantalla gegant instal·lada al Maremagnum. Però era una solució d’urgència, un últim recurs. Afortunadament no va caldre posar-lo en pràctica. El Maremagnum m’hauria obligat a fer una incursió naval contra la flota manschesteriana, i jo sóc d’artilleria.
Vaig arribar a l’Inca deu minuts tard doncs, i per sort vaig trobar una mica d'espai al lloc de comandament. El parte de guerra servit puntualment pels oficials de guàrdia a la trinxera de la barra, hamburguesa amb ceba i formatge i cervesa en mà, no era gens engrescador. Però va ser jo posar els peus a primera línia del front i l’Iniesta –Don Andrés, que li diu el Puyal– va agafar la pilota, la va donar a l’Eto, i l’Eto va fer un gol on hi cantaven els segadors: el primer. A partir d’aquí ja tot va ser bufar i fer ampolles. Dues hores després el Puyol aixecava la copa i l’oferia als déus propicis per l’ordit d’un destí tan brillant. L’estat major de l’Inca vam coincidir que el front nord-oest del Chelsea havia estat molt més difícil de superar setmanes enrere. Però estàvem emocionants i ens vam abraçar i donar l’enhorabona per la victòria. Oè, oà, ser del Barça és el millor que hi ha, cantàvem mentre els petards i els coets encenien el cel de la ciutat. El millor que hi ha és sens dubte una exageració, però és clar que ser del Barça és una gran cosa, sí.
No vam seguir la tropa triomfant i eufòrica cap a Canaletes i la plaça de Catalunya, perquè els veterans de guerra ja no estem per segons quines coses. En lloc d’això vam preferir seguir l’arenga de celebració del nostre general en cap des de la sala de premsa de l’estadi de Roma. El nostre general va parlar en quatre idiomes i va tenir elogis per tothom, que és el que ha de ser. Se’l veia emocionat per la victòria, i nosaltres també n’estàvem. Tant que fins se’ns va escapar una llàgrima campal.
Els nostres herois de la batalla de Roma arriben aquesta tarda a la ciutat. Diu que faran una cercavila amb autobús per uns quants carrers i que l’acabaran al Camp Nou. Enlloc no han dit que vagin a la plaça de sant Jaume, cosa que als oficials de la més vella i rància tradició barcelonista ens fot bastant. Però vaja, el món és tot un altre que no era i la gent que puja ho vol així. I ves a saber, potser sí que al capdavall tenen raó. En tot cas, igualment celebrarem el títol amb els triomfants.

Amor a Roma

Primer va ser el president Companys amb allò de tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer; després, el primer ministre britànic amb allò de blood, sweat and tears. O potser va ser al revés: primer va ser Churchill i després Companys. És igual, tot queda per allà. Són dues frases històriques dites tan a prop en el temps i en unes circumstàncies tan diferents però tan prou semblants, que és com per creure que les dues figures que les van pronunciar s’havien trucat per telèfon per posar-se d’acord a dir-les.
La frase de Companys és la d’un romàntic, un utopista, és a dir, d’algú que no té res de res i vol tenir alguna cosa. En canvi, la frase de Churchill és la d’un materialista, la d’algú que sí que té alguna cosa –una tradició segurament amb molts peròs, però fonamentalment liberal i democràtica, és a dir, decent i civilitzada, sobretot comparada amb l’alemanya hitleriana–, i el que passa és que no la vol perdre. La frase de Companys és vibrant i conceptuada: la lluita, el sofriment, la victòria. La de Churchill també, però a partir de coses més concretes: la sang, la suor, les llàgrimes. Diuen el mateix, o una cosa molt semblant, però de manera diferent. És clar que mi m’agrada més la manera de Churchill perquè té més terra i fang sobre. Però les estrelles de la frase de Companys també em diuen alguna cosa, i aquesta nit és justament per deixar-se portar per les estrelles –per deixar-se viure, que diuen– del cel d’aquí, que són les mateixes del cel d’allà, o sigui, avui el de Roma.
Deixem-nos estar de mandangues. Què és la Copa del Rei? Res. Què és la Lliga? Tampoc res, un trofeu on juga el Numància, l’Albacete, el Madrid i l’Espanyol: el trofeu de la Setmana de l’Esport al pati de l’escola. No. El Barça encara no ha guanyat res aquesta temporada. El que sigui que hàgim de guanyar o de perdre, ho guanyarem o ho perdrem aquesta nit contra els del Manchester United, que sí que són alguna cosa; l’altra única cosa que, a banda del Barça, hi ha futbolísticament a Europa i al món. Posats a Roma, posats en la història i posats en frases cèlebres, aquella de l’emperador Cèsar August que posava en relació la grandesa de la glòria pròpia amb la grandesa de l’exèrcit enemic derrotat.
No sé com funciona això de la reencarnació, però si mai torno a néixer a qui toqui dic que s’assegurin que sigui no tant amb un pa sota el braç però sí amb passaport britànic al bolquer; si no que em deixin en pau als llimbs dels no-nascuts. A mi no m’enganxen altre cop en una nació sense estat, amb una llengua que s’acaba amb la complicitat de tothom, i en un poble amb un alcalde –sigui qui sigui i sigui del partit que sigui, me’n fot!– que necessita dues llengües per parlar perquè no en sap ni una. O em neixen més britànic que Churchill i Lady Di junts o no cal que en parlem, queda clar. Però això ja dic que serà en una altra vida. Ara som en aquesta, i jo sóc del meu país i del meu equip, que aquesta nit juga la final de la Champions a la ciutat immortal dels catàlegs turístics.
We gonna fuck you hard in your ugly ass ManUs!, per dir-ho finament i en bell llatí virgilià. Això mentre duri el combat. Naturalment després anirem a fer un xampany plegats, com és de llei entre cavallers d’honor. Nosaltres hi posarem la Copa.

Jo tornaré la carta en castellà a l'ajuntament

Si creieu que per entendre una comunicació de l'Alcalde de l'ajuntament de Gelida en teniu prou amb l'original en català i no us cal que us adjuntin la traducció a l'espanyol, amb el sobrecost que això suposa econòmic i mediambiental, a més del greuge que genera per a la llengua pròpia del país com a llengua vàlida per a la comunicació amb la ciutadania, us animo a tornar-la a l'ajuntament i a fer-li saber a l'alcalde.
Cliqueu al damunt d'aquest enllaç i accedireu al "Fil directe amb l'Alcalde" del web municipal, des d'on podeu adjuntar-li aquesta reclamació, posant el vostre nom, número de telèfon i adreça de correu electrònic:

Benvolgut Alcalde,

L'ajuntament de Gelida sempre se m'ha adreçat en català i ara, just quan es compleixen 30 anys dels ajuntaments democràtics, entenc com un pas enrere que se m'adreci en català i castellà.
Amb una iniciativa com aquesta vostè, com a alcalde, i la resta de l'ajuntament que presideix, el que està dient és que el català és una llengua que no val, que no serveix, per fer que els ciutadans de Gelida ens entenguem amb normalitat. I això és molt greu i profundament discriminatori.
Li vull agrair la informació que m'ha fet arribar que he llegit amb interès, però li demano que continuï adreçant-se a mi i al conjunt de la població en la llengua pròpia i oficial del nostre país, que també ho ha estat fins ara del nostre ajuntament amb total normalitat, sense que hagi calgut mai traduir-ne les comunicacions.
Per aquest motiu, els propers dies li retornaré la carta en castellà al taulell d'atenció a la ciutadania, perquè vostè i l’ajuntament prenguin consciència de la necessitat de defensar i promoure activament el coneixement i l’ús de la nostra llengua, i fer-ne una eina d’integració de tots els ciutadans de Gelida, independentment de la llengua que parlin i de quin sigui el seu lloc d’origen.
Atentament,

La confiança que fa fàstic

M'assabento aquesta setmana que el BOP (Butlletí Oficial de la Província) ha publicat el nomenament de Francisco Romero com a nou càrrec de confiança de la Diputació de Barcelona. Francisco Romero va ser el breu alcalde de Vilafranca en els dies previs a la moció de censura que van impulsar Ciu, Cup i Erc, després de la renúncia de l'alcalde Marcel Esteve, que va abandonar a la desesperada quan la moció ja estava pràcticament decidida. Això d'abandonar l'alcaldia a mig mandat per deixar-hi el teu protegit, és una pràctica habitual entre els alcaldes socialistes que fan dels ajuntaments una mena d'"alcaldia hereditària". Desconec els mèrits i virtuts que pugui tenir en Francisco Romero, a qui no coneixo personalment, però el seu nomenament com a càrrec de confiança quatre dies abans del ple de la moció de censura que el deixava sense feina, és de la mena d'actuacions que fan caure la política en el descrèdit. És allò de fer la política de la menjadora.
Si ets l'alcalde del teu municipi i et fan fora, el que toca és anar-te'n cap a casa, recuperar la teva antiga feina i, si vols, continuar com a regidor a l'oposició del teu ajuntament. Això que el partit t'hagi de buscar una sortida col·locant-te en algun lloc, és un pas que genera desafecció.

Penso que la política ha de ser una dedicació vocacional acotada en el temps. Si t'agrada la política, fes-ne. Posa-t'hi. Presenta't a unes eleccions. Però fes-ho com un parèntesi a la teva vida. Jo vull que a la política s'hi dediquin els millors. Per això estic d'acord que cobrin un sou digne, proporcionat. Però quan s'acaba la teva dedicació perquè perds unes eleccions o et fan una moció de censura, has de ser capaç de recuperar la teva vida, sense demanar cap favor al partit, ni rebre'l. Tal com entres, surts. El problema és que hi ha massa polítics professionals, que fa anys i anys que d'això en viuen i s'han allunyat excessivament de la societat que han de representar. Encadenen un càrrec amb un altre i no tenen consciència de la realitat. A la política hi has de dedicar uns anys, però la teva vida ha de tenir un recorregut molt més ric. Avui, no és així. És la primera empresa de col·locació i la menjadora -tites-tites- funciona com una cadena de favors sense aturador, amb polítics que no han conegut res més que la política. I la democràcia no es va inventar per a això, això és l'oligarquia,

En bilingüe, sisplau

Avui és dissabte, 23 de maig. Baixo a obrir la botiga. Al replà hi trobo un sobre de l'Ajuntament de Gelida que han passat pel bocacartes de la porta de l'escala. El sobre és gruixut i em fa presuposar un contingut extens. Conté dues cartes, plegades en tres plecs i signades per l'alcalde de Gelida. Quina no és la meva sorpresa quan me n'adono que és la mateixa carta en català i en espanyol! Una carta a doble cara, que detalla els projectes que s'inclouran en el programa d'estímul de l'ocupació promogut des d'allò que en diuen ara el Gobierno de España, i que n'anuncia la imminent execució amb les consegüents molèsties que ocasionarà. Això se li diu posar la tireta abans del tall, l'ajuntament es cura en salut i ja avisa que hi haurà conseqüències per al normal funcionament del municipi: talls de carrers, canvis de circulació... Està bé que l'ajuntament avisi als veïns. Segurament el que no és massa indicat és fer-ho l'endemà que comenci una campanya electoral. I, segurament, també hauria estat desitjable que l'ajuntament ens hagués permès participar en la decisió de quins projectes s'escollien per invertir el milió d'euros que ens corresponen per població. Els projectes que presenta l'ajuntament són, en general, de sentit comú i representaran una millora notable per als gelidencs. Podríem qüestionar si aquestes eren les prioritats que necessitava resoldre Gelida, però és innegable que són totes necessàries. Personalment, només em grinyola l'adequació de l'antiga casa del conserge de les Escoles Velles, ja que em sembla que no respon a un projecte marc d'aquell espai, que jo apostava perquè fos l'índret on fer-hi la nova biblioteca i arxiu municipal.
Potser més que fer 14 projectes, calia haver apostat per algun gran equipament que hagués generat una dinàmica determinada, que hagués permès avançar a Gelida en alguna línia estratègica que ens permetés definir un perfil propi: cultura (la nova biblioteca, un teatre municipal, un museu...), esport (el segon pavelló o l'esperada nova piscina), turisme (un impuls definitiu al Castell i al funicular, com a grans referents d'atracció de visites), gent gran (el centre de dia...), comerç (fer un edifici de diverses plantes d'aparcament lliure a l'antiga vinya del baster, per resoldre d'una forma gairebé definitiva l'aparcament al centre).
També crida poderosament l'atenció que hi hagi un pla per incentivar l'ocupació i l'ajuntament encarregui els 14 projectes al mateix arquitecte, que a més és l'arquitecte municipal. Poca ocupació incentivem.
Però el que avui em preocupa és l'ús d'aquest sorprenent bilingüisme. Sobta perquè l'ajuntament de Gelida, des del primer ajuntament democràtic, ara fa 30 anys, va fer oficialment l'opció d'adreçar-se a la seva població en català, com a llengua d'ús de l'administració. Per alguna cosa és la llengua pròpia de Catalunya i l'entén un percentatge altíssim de la població. Aquesta opció s'ha portat a la pràctica amb absoluta normalitat. El Balcó, la publicació municipal, es fa només en català. La informació de l'Estiuviu, per exemple, també. Hem rebut altres cartes, recentment la comunicació del canvi de titularitat del Casal d'Avis, exclusivament en català. I la comunicació en general, a les cartelleres municipals, als programes d'actes... es fa en català. Amb normalitat.
Marca aquesta carta un punt d'inflexió en la comunicació de l'ajuntament amb la ciutadania? S'ha traduït per la seva importància? Això voldria dir que quan les coses es fan en català no ho són d'importants. O ho hem d'interpretar com una carta en clau electoralista, cosa que seria un delicte flagrant? No en va, el Partit dels Socialistes que ens governa, sempre que hi ha eleccions duplica la informació fent el mateix programa en dos idiomes. En canvi, quan ha governat, fins ara ha seguit la política lingüística d'ús del català per a les comunicacions de l'ajuntament. Aquesta mena d'accions -la duplicació dels documents- donen arguments a aquells que ataquen Catalunya per fer de la situació lingüística un problema. En què quedem, fem una opció clara per la llengua pròpia, que entén tothom, o comencem a traduir com demanen opcions tan "modernes i progressistes" com Ciutadans o el partit de la Rosa Díez? Ens mans dels socialistes del Ayuntamiento de Gélida estem... vaja, que estem ben fotuts!

Cap a Europa (1)

Els partits comencen la campanya de les eleccions europees del dia 7 del mes que ve.
He dit en aquest bloc que fa un parell de mesos vaig ser a Manhattan? Només trenta vegades? Que poques, no? En fi, el cas és que després d’anar-hi i d’estar-hi uns quants dies, al final vaig fer allò tan típic que és tornar-ne. I per tornar el que vaig fer va ser agafar el shuttle –o sigui el funi novaiorquès amb format de bus– de connexió amb l’aeroport a la Grand Central Station (l’heu vist a les pel·lícules), anar al JFK airport (també el de les pel·lis), pujar dalt un avió de la KLM i cinc hores després tocar altre cop terra ferma amb una alegria que no es pot dir a l’aeroport de Schipol, Amsterdam. Dic alegria, i no ho dic pas perquè sí. Perquè la cosa és que va resultar que en el vol de tornada entre NYC (Nova Yok pels amics i pel codi IATA) i AMS (també pels amics i pel codi IATA), si fa no fa a l’alçada del cel nocturn d’Islàndia, la meteorologia es va posar revessa i es va produir un episodi turbulent de turbulències. Hòstia, quin culic més xic se’t posa estant a 10.000 metres d’altura i sentint com tot remena i remena i no para de remenar com una batedora fora de control durant tres quarts d’hora! Jo al final ja estava per demanar a una de les hostesses tan rosses i tan holandeses –quines beutats no són aquestes dones!– que no insistís a oferir-me més aigua ni més sucs de taronja, ni pretengués fer-me passar l’escagarramenta mirant pel·lícules, i que si us plau d’un cony de vegada em donés el puto tret final de gràcia entre cella i cella per acabar amb aquella tortura inhumana. Com que no sé com se diu «puto tret de gràcia» en anglès (fucking shot of grace, potser?), jo em posava dos dits de punta al front a manera de pistola i li suplicava «please, please». Però l’hostessa res, em mirava i reia, vinga a riure. Una falta de professionalitat, sí, però ben mirat potser una falta no tan estranya. Algunes dones, hostesses o no, també ho tenen això: veuen que tu t’estàs morint, que notes que la vida se t’escola cap als calçotets amb forma de descomposició més aviat aquosa, més aviat marronosa i més aviat pudentosa, i elles es posen a riure, i riuen, i vinga a riure. Com si els fes gràcia que la dinyis amb els pantalons bruts. Quina cosa, algunes dones. Un altre invent complicat per al qui clenxina aquestes ratlles. En fi, el cas és que l’avió botava, jo em moria i ella reia. I mentre això passava, què passava més? On era la resta de passatgers, què feia la gent? Què feia la gent? Doncs la gent dormia. Dormia! L’avió a punt de caure per la maltempsada, l’avió fotent bots i batzegades com una cabra boja, l’avió literalment funcionant com una maraca a les mans de Machín, i la gent…, la gent ves què, dormint tranquil·lament com uns angelets del cel amb la manteta a sobre. Al·lucinant. A mi de debò que hi ha personal que em meravella la manera tan olímpica com se’ls enfot tant trenta com quaranta, vull dir que hi ha gent impertèrrita en tot moment i en tota circumstància, i als quals sembla que sigui igual ensopegar anant pel carrer del seu poble que fotre’s daltabaix des de 10.000 metres directament a un oceà ple de bacallans. Ells tenen son i dormen, que cal aprofitar l’estona. Si demà ens llevem i ens tornem a veure, bé; si no, tant de gust i a prendre pel sac. Increïbles bemolls, sí, però jo vaig anar en companyia de tres-centes persones així tornant amb avió de Nova York. Mai m’havia sentit tan sol i desemparat. I l’altra rient i sense fotre’m el tret de gràcia. No em digueu que no n’hi ha per plegar.

Escurar la gamba de Palamós

A tot arreu, però a Barcelona més, la gent ens avorrim molt. Diguin el que diguin, expliquin el que expliquin, ho pintin com ho pintin. Barcelona és una ciutat d'oficinistes, cambrers i dependentes de Zara vestides de Mango, i també amb alguna rossa amb nom de pessebre, pèls d’espart, bruta i barata, al passeig de Sant Joan. Així doncs, la base material de Barcelona la composem fonamentalment gent subsidiària, ignorant i avorrida. La qüestió és aquesta, i la qüestió és irresoluble. Així estem.
Com és conegut, ignorància i avorriment són dues coses que van molt lligades. Per no avorrir-se cal saber alguna cosa, per poca que sigui, i en aquesta ciutat de quatre milions de persones els qui saben res de res es poden comptar amb els dits d'una mà. Aquest fet té la seva importància, perquè una de les conseqüències de l'avorriment és la mediocritat i el cretinisme, sobretot en la combinatòria sentimental, i en això sí que cal vigilar de no rebre. En aquest punt no hi fa mal treballar-se una dosi preventiva de cinisme pel que pugui ser. Entre miserables és pura imprudència tenir algun sentit de res. És anar a buscar el que no tens amb bona probabilitat d'èxit.
A Barcelona doncs, ens avorrim més que enlloc perquè és l'indret on se saben menys coses i on el grau d'ignorància -i per tant de cretinisme i de misèria personal- puja més amunt. Arreu del país això és molt sabut, però potser ho és menys a Barcelona mateix. I tampoc és ben bé que aquí se sàpiga menys, és més que fem com si no ho sabéssim, que és diferent. Perquè si hi ha res que un barceloní no vol que sigui dita, que no reconeixerà mai, és justament l'evidència incontestable que és un ignorant i un avorrit, i que s'avorreix mortalment.
A Palamós, que és un lloc en què fa temps que tracten gent de Barcelona, el fenomen també el tenen perfectíssimament clissat. I què fan els palamosins? Doncs se n'aprofiten i s'ho fan pagar, és clar. Del 8 de maig fins al 12 de juliol, sota l'etiqueta «Menú de la Gamba», a Palamós -i també a Calonge-, els restaurants que formen l'Associació de Restaurants de la Badia «El Plat Blau», presenten conxorxadament un dinar que consisteix en això: torrades amb tomata i anxoves de Palamós, 200 grams de gamba mitjana fresca de Palamós (una bèstia que segons surt als cartells promocionals és pota-llarg i té l'ull petit com un cap d'agulla i negre, i el cos d'un roig encès), fideus rossejats amb allioli negat, postres i cafè. De la banda de la set, el dinar va maridat amb un vi Sumarroca o cervesa Estrella Damm Inedit. El Menú de la Gamba enguany arriba a la 15a edició i val 37 euros amb IVA.
La gamba de Palamós segur que és bona i el menú de la gamba segur que val la pena. Jo també m'hi hauria entretingut, i si no ho he fet és perquè la cartera no m'hi arriba. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que amb l'excusa gastronòmica i crustàcica els palamosins han trobat la manera d'explotar aquest altre gran mar sense fons que és la ignorància i l'avorriment dels barcelonins, i així mentre els del cap-i-casal els escurem els caps de gamba, ells ens escuren les butxaques. Tot és qüestió d'escurar i tot és qüestió d'audàcia.
En aquest post volia dir de Palamós. Dissabte vaig ser-hi i tenia intenció de parlar-ne, però ja es veu que no. El poble m'agrada, és el quart cop que hi poso els peus des del novembre últim. No diré res de Palamós, però sí que dic que jo podria passar tota una tardor, tot un hivern i tota una primavera -més concretament de mitjan mes d'octubre a mitjan mes de maig- en una de les dues habitacions de davant del segon pis de l'hostal La Fosca, a la platja de la Fosca d'aquesta població. Amb una sistema de calefacció en condicions, una connexió a internet, quatre cedés i un o dos llibres gruixuts, i seguint un règim invariable d'arrossos i vinet blanc, de passejades fins a la platja de Castell -dues diàries els dies soleis: una de matinet i l'altra al fosquet-, i amb l'única feina d'anar mirant el que fos que volgués passar pel mar -ara del costat del cap Gros cap a les illes Formigues, ara de la banda de les illes Formigues cap al cap Gros–, us ben asseguro que és ben així.

EL GRAN DICTAT

A l'era de la globalització cultural, SMS, e-mails i degeneració general del llenguatge trobo molt indicat aquest concurs de TV3. Us hi apuntareu?

Les altres Las Meninas

Diumenge, Dia Internacional dels Museus. Entrada lliure de peatge a tots els establiments d'aquest ordre de la ciutat. Aprofito l’oferta per anar al Museu Picasso, al carrer Montcada. Hi vaig d'hora per estalviar-me cues, n'hi haurà.
Del Picasso que hi ha en exposició al seu museu de Barcelona a mi no me n'ha cridat tant l’atenció el punt on arriba amb el que pinta com el punt des d'on parteix per pintar el que pinta. Això és un joc de paraulones, val. Però l’exemple del que vull dir em sembla que es veu força bé a la sèrie de quaranta-i-tants quadres que el pintor va dedicar a versionar Las Meninas, el quadre per excel·lència de Velázquez, i que hi ha penjada a les parets de la sala G-12 del primer pis del museu. El joc mental a partir del qual surt aquesta sèrie té un toc inspirat i liberrimíssim. No hi ha cap fre, cap límit, cap complex. Amb això tampoc vull dir que aquí sigui can pixa; s'entengui bé, no ho és. Picasso, pel que ensenya, en sabia més que això. Darrere aquesta sèrie de quadres hi va posar mètode, observació, intel·ligència, una noció determinada de rigor, molta precisió. El Picasso d’aquests quadres no és un pintamones grotesc, és un pintor modern que mira a un altre pintor de la tradició, i entra per la cara en el seu joc descomposant i recomposant la pintura d'origen des d’unes altres premisses: un joc de miralls a través dels segles. El resultat pictòric de l'experiment és el que és, i jo no en diré res perquè no en tinc ni idea. Picasso s’enfot de Velázquez aquí? Potser sí, potser també. Però potser no tant de Velázquez mateix com de la imatge que presenta Las Meninas original –un interior cortesà madrileny i abúlic. En tot cas, a mi m’és igual. Ja dic que el que a mi m'ha cridat l’atenció d’això no és tant el resultat del talent pinzellístic de Picasso, sinó l'absoluta poca-vergonya –en el millor sentit, l’absolut deseiximent– amb què va fer-ne ús, i l’autoritat indiscutible amb què la imposa a tothom. Aquesta absoluta poca-vergonya de Picasso no solament es veu en aquesta versió de Las Meninas. També hi és a la sèrie de seixanta-tants gravats que el pintor malagueny va fer per il·lustrar l'edició de la traducció francesa de La celestina, el clàssic en llengua castellana del segle xvi. En aquest cas Picasso demostra que, a més de pintar, havia rodat una mica pel món, i també que sabia llegir perfectament, això és, amb exactitud i precisió. Pel que s’ensenya aquí, el pintor es veu que va ser una home molt fi i molt lliure. En sabia molt, vull dir més enllà de la pintura i el gravat, que aquí semblen tenir una valor menys artístic i més instrumental. Estic convençut que si en lloc de pintor de brotxa estreta Picasso hagués estat posem que paleta de primera, també s’hauria atrevit igualment amb la Capella Sixtina i n’hauria fet un bloc d’apartaments.
L'accés al museu Picasso diu que és gratis el diumenge a partir de les tres de la tarda. Molt bé, hi tornarem. En tot això hi pararem una estona més.

Mare de déu amb pistola

N’hi ha que hi tenen l’escena del sant sopar, n’hi ha que hi tenen la moreneta –a casa meva, al doctor Galès, sense anar més lluny, amb un “Déu vos guard” inscrit a sota– i n’hi ha que hi posen un sant o altre, o la verge del seu poble, o el jugador del Barça del moment. Hi ha cases en què la família professa una fe o una devoció determinada per alguna imatge, i aquestes imatges es poden trobar reproduïdes amb més o menys encert al moblet del rebedor o a les parets del menjador de la casa en qüestió. Els més afectes també en tenen a la tauleta de nit.
Jackie Brown és la mare de déu amb pistola protagonista d’una pel·lícula que Quentin Tarantino va rodar fa uns quants anys. Segons m’explica el parader de la parada de cartells cinematogràfics del mercat de Sant Antoni on fa un parell de diumenges vaig tenir aquesta visió celestial, la pel·lícula no és de les de més anomenada del director de Kill Bill. És clar, el tema religiós no és precisament dels que ipsofàcticament et vénen al cap tractant-se de Tarantino, almenys no tractat de la manera en què el tiet o la tieta el tracten amb la imatge que tenen al rebedor. En tot cas, segons el parader cinèfil amb qui vaig interlocutar es veu que no em vaig perdre gran cosa no anant-la a veure. (Per cert, ara fa molt que no vaig al cine; en l’últim any em sembla que les úniques pel·lícules que he vist són Vicky, Cristina, Barcelona, i una altra que es deia Antes que el diablo sepa que has muerto, que em va agradar més).
La pel·lícula no, però el pòster sí. L’estampa que se’m va aparèixer a l’expositor de la parada del mercat de coses de segona mà del diumenge a Sant Antoni, i que jo vaig saber immediatament que compraria així que se’m va revelar –la fe del convers–, mostra el pla mig d’una Jackie Brown esplèndida posada en un vestit-jaqueta i una camisa blanca amb el coll obert, molt circumspecta, molt glacial, que apunta amb un pistolot metal·litzat amb la boca de canó molt negra directament a la cara del passant que es para a mirar el que no li importa veure amb un excés de curiositat malsana. Pel que sembla, la senyora Brown és una senyora molt discreta en els seus assumptes particulars i tot apunta que tèrbols, i els xafarders li produeixen una urticària ferotge i se’ls treu de sobre a trets, que és una manera una mica massa assassina –tot s’ha de dir– de fer-ho, però insectida i eficaç com n’hi ha poques.
L’estampeta de la senyora Jackie Brown em va agradar de seguida que la vaig veure. Em va agradar, i em va agradar molt, and so la vaig comprar pels vuit euros a què cotitzava, la vaig fer emmarcar, i aquest cap de setmana he fet anar el trepant i l’he penjat no al menjador, sinó al costat del moble que tinc entrant a casa, de manera que les visites circumstancials al piset del Putxet sàpiguen així que passen el llindar de la porta a quina mena de santes s’encomana l’humil llogater d’aquest habitacle. No és tracta d’espantar a ningú és clar, però sí de deixar clar uns quants principis elementals per si el dubte impel·leix a segons quines llicències inacceptables. Qui avisa no és traïdor, oi santa Jackie?

Tapeu-vos les orelles

La recepta d’aquestes postres és la següent: primerament es fa un flam de la manera normala i tradicionala que els flams s’han fet tota la vida, això sí amb una pèl de gust de llimona. Després el flam es talla a rodanxes transversals i se’n posa una en un platet. A continuació s’agafa una maduixa i es talla longitudinalment, s’agafa un kiwi i es talla també en rodanxes transversals, i s’agafa una nactarina i també es passa pel ganivet transversalment. Tot seguit, els talls de fruita es munten sobre la base de flam del platet susdit segons un ordre en què cada cosa va al seu lloc i que cal respectar. Aquest ordre és as follows: sobre el flam, la maduixa; sobre la maduixa, el kiwi; i sobre el kiwi, la nactarina.
Aquestes mateixes postres eren les que fa uns dies presentava el Fresco al taulell de «postres del dia» corresponent. Fresco és una cadena de restaurants self-service a la qual jo vaig normalment mentre em duren els tiquets-restaurant del mes, i lloc on per cert aquest mateix dia, al que hi ha al carrer Gran de Gràcia, cap a quarts de quatre, vaig coincidir a la cua de les amanides just darrere un senyor gran amb grenyes i patilles grises i cara d’amoïnat que era ni més ni menys que Pau Riba (per als mitomans possibles d’aquest bloc diré que l’autor de Diòptria va triar de primer un bol de brou vegetal i un plat combinat de llenties, espinacs i patata amb tonyina). Aquesta mena de postres de flams i gelatines que dic a mi d’entrada no em diuen mai gaire res; sóc més de taronges, de pomes, o de cireres i de nespres en el temps que som. Però en aquest cas la cosa em va cridar l’atenció, els colors eren fantasiosos i llampants: el crema del flam, el vermell de la maduixa, el verd del kiwi, l’ataronjat de la nactarina; i doncs vaig agafar-ne un platet i em vaig endur la combinació a la taula per fer-ne el tast. Serà bo, això? Definitivament sí, ho és, ja ho crec. I a més encara es dóna la paradoxa –i això jo trobo que és la gràcia principal de la cosa– que tot i tractar-se de fruites més aviat acidetes, el gust final de la combinació dolceja.
El que diré ara ja sé que és molt lleig i fa molta vergonya de dir, però a mi me’n fa menys. Us aviso que no continueu llegint i que us tapeu les orelles. El cas és que aquestes postres de flam i fruites a mi em van entusiasmar, i tan entusiasmat estava que vaig tornar a buscar-ne més. Al taulell corresponent, de platets amb postres n’hi havia uns quants, tres o quatre. No m’hi vaig pensar gens, els vaig escombrar tots cap a la safata, no en vaig deixar cap. Molt lleig, és clar, molt. I encara més lleig el que va seguir a continuació. Perquè en girar-me per tornar al meu lloc, es va donar la circumstància que una turista rossa de mitjana edat –la meva també– amb samarreta apretada fúcsia i uns lluentons formant les lletres NYC sobre els pits, comprensiblement i amb tota la raó del món (tota!), em va llançar una mala mirada i vaig sentir que remugava alguna cosa en veu baixa a una seva companya que tenia al costat. No vaig entendre què deia, però és evident de qui parlava i per quin motiu. Jo també vaig donar una llambregada a les dues senyores que haurien d’esperar que els cuiners traguessin una altra fornada de postres a causa del meu mancament inexcusable; les miro doncs, i per tota resposta el que vaig fer va ser deixar anar un rotet. Gens estentori, això no, però suficientment audible per a qui el volgués escoltar. I vaig passar cap a la meva taula tan tranquil.
A vegades és veritat que trobo que sí que em falta aquella mica de bull que la fraseologia popular diu que també falta a les guixes. Però ja tenim edat per permetre’ns segons quines inconveniències sense importància.

Papers i patates

La dada la va deixar anar Joan Ridao abans-d’ahir al debat sobre l’estat de la nació. Un 25% dels bitllets de 500 euros que hi ha a la Unió Europea diu que són aquí. En aquest cas, l’aquí dit al congrés de diputats s’entén que inclou tot el julivert peninsular que el president Zapatero presideix i que la ministra d’optimisme i defensa Chacón defensa amb ortodòxia i ortodòncia.
Els viatjants d’aquest funi em sabreu disculpar de seguida que d’això en faci una qüestió personal. Jo no dono per anar gaire més enllà del meu nas, cosa que fa llàstima en tants sentits, però que en aquest cas ja vull que sigui així. I és que un 25% de bitllets de 500, a banda d’una morterada de calés, són un fotimer de bitllets, vull dir molts papers. Ara parlo en termes purament físics: molts trossos de pasta de paper impresa; d’aquests diu que n’hi ha un munt d’escampats aquí. Jo, que tampoc és que em dediqui a voltar excessivament però una mica sí que en tinc el costum, penso que si n’hi ha tants, en algun moment, en alguna circumstància, bé que en podria haver conegut algun. Ja no dic que n’hagi de tenir cap a la butxaca, que no és el cas, tot i que sí que penso que me’n mereixo uns quants; dic solament haver-los vist, haver-los ensumat, saber quina cara fan, quina colònia gasten, com es pentinen. Ni que fos només de casualitat. Tan sols veure’ls passar, d’una mà a una altra, d’una bitlletera a una altra, d’una cartera a una altra. Però no, però res. Set anys després de la implantació de l’euro, el qui escriu això us jura sobre la targeta de crèdit que encara no ha vist mai un bitllet de 500. Amb prou feines si n’ha vist algun de 100. Però de 500 mai, cap ni un. I no serà que a mi no m’agradi conèixer gent nova i fer nous amics. No serà que són tímids? O és que potser no anem a les mateixes festes?
D’altra banda, penso que malament Ridao abans-d’ahir al congrés. Va parlar de la crisi i va parlar de Catalunya. La referència a la crisi hi havia de ser, és clar. Però en cap cas no podia endur-se tot el temps de la intervenció. No podia perquè per això a Madrid ja hi ha altres grups parlamentaris i no ERC, i també perquè Zapatero estava empolladíssim, més que cap altre, sobre aquest tema. De Catalunya –finançament, estatut, infraestructures– Ridao en va començar a parlar just quan el pilot de la tribuna d’oradors que marca el límit de temps de les intervencions es va posar vermell com uns pebrots. El portaveu d’ERC va dir el que va dir, i segur que era important i segur que estava ben dit. Però amb el temps ja esgotat, aquesta part de la intervenció va quedar com una cosa dita atrafegadament i no va tenir la contundència que calia exhibir. Ridao va sortir a lluir-se abans-d’ahir al congrés, i no a atacar, que és el que li tocava fer. I va perdre el temps i va fer tard, literalment. Aquest és l’efecte que a mi em va fer. Si tot plegat va ser un gest premeditat per visualitzar que ERC s’enfot del reglament del congrés de la mateixa manera que el congrés s’enfot de l’estatut, doncs molt rebé, aplaudeixo la subtilesa de Ridao. Però crec que la subtilesa només la va entendre ell i rodalies.
A mi em sembla que Puigcercós, que jo molt temeràriament diria que en sabia més d’estar a Madrid, vull dir que sabia més on estava però sobretot-sobretot per a què hi estava, hauria d’agafar Ridao per banda i ensenyar-li alguna cosa. Començant per saber on hi ha el tall i on hi ha les patates en una intervenció parlamentària a Madrid. I naturalment a focalitzar l’atenció en el tall.

El dit dels catalans

Passant pel Moll de la Fusta en direcció a Montjuïc, aixeco el cap i veig la silueta fosca d'un senyor molt amunt posat dret sobre una bola posada sobre una columna. El senyor té el braç dret estirat, i al capdavall d'aquest braç hi té un índex inexpugnable que sembla que acusi algú d'alguna cosa lletja que acaba de passar. “Ha sigut ell!”, sembla que cridi el dit immisericorde descobrint el culpable (culpable qui?, l'estació marítima de Transmediterranea?, de què?). El dit descobridor, ja està dit, és l'índex, i la resta del personatge que el manté no és el John Travolta de Grease, sinó la figura del navegant Cristòfor Colom.
A Barcelona hi ha gent per tot, i jo estic convençut que hi ha qui ha anat a l'estàtua de Colom al capdavall de la Rambla amb una brúixola i ha escatit amb tota certesa cap on és exactament que assenyala el dit barceloní per excel·lència. El que tothom sap, i el que ningú no posa en qüestió, és que les famoses tres falanges de Colom no assenyalen cap allà on haurien d'assenyalar, o sigui cap als puros havans i els cocoters caribials d'Amèrica. Amèrica és un continent que, posats a Barcelona i seguint l'hora del sol, queda darrere i una mica més enllà del massís de Garraf, i no és en aquesta direcció que mira el dit descobridor de la Rambla.
Així doncs, el dit de Colom vol anar a Amèrica però en realitat no sap cap on navega. En conseqüència nosaltres, que no som pas menys que els qui al seu moment van plantar aquest monument com els va donar la gana, ara també podríem dir-hi el que volguéssim i agafar-nos la llicència d'encarar-lo figuradament cap allà on ens rotés. Podríem triar Palma, o Perpinyà, o Sidney, o Buenos Aires, o Ciudad Petardo. Amb una mica d'imaginació i un petit suplement de mala llet (que se n'ha de tenir que també alimenta!), la nostra tria podria ser Madrid, i doncs tenint en compte que el que hi hauria a partir d'ara al final del dit de Colom –vull dir a part d'una ungla mal tallada i molta merda de colom (l'ocell en aquest cas, no el descobridor)–, seria la capital d'Espanya, amb el seu Congreso, el seu Debate sobre el Estado de la Nación, el seu Tribunal Constitucional i el seu Palacio Real; tenint en compte això, dic, imaginem-nos quina més bella iniciativa extraordinària no tindria la comte-reial ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, si en lloc de mantenir el dit del descobridor estirat, decidís reposar-lo i adreçar-lo convenientment i vertical.
Els catalans és veritat que hauríem de descobrir la manera definitiva d'aixecar el dit convençut i nacional, i que per variar fossin uns altres els que hi posessin el cul. Que el cul a nosaltres ja fa massa que se'ns assembla a la bandera del Japó.

Floribundes-polyanthes

Per a les parelles d’una certa edat i potser cansades després de no sé quants anys de vida conjugada, el cap de setmana últim ha estat el que se'n diu rodó. A Barcelona hi ha coincidit el 90è Saló Internacional de l'Automòbil i el 9è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona. Així, avui no hi hagut discussions: els senyors han anat a mirar cotxes i les senyores a mirar flors. Cadascú per la seva banda, que a vegades també deu ser un descans.
Malgrat la meva condició d'animal testosteronat i testicularial, jo no sóc partidari dels cotxes, i en canvi sí que sóc partidari de les flors. Podríem discutir sobre si més de les roses o més d'una altra mena de flor. Però aquest no és el tema. El tema és que, posats a triar entre una cosa o l'altra, finalment he passat amb les senyores cap al parc Cervantes, que és el punt on tenia lloc la trobada floral. A més, al saló de l'automòbil et demanaven 10 euros per entrar, i això també és un argument, i no menor en el meu cas. Jo pagaré sempre pel que valgui la pena de pagar, però pel que no, no em faran caure ni un euro.
El parc Cervantes és a l'entrada de la Diagonal, just passat el pont d'Esplugues a l'esquerra. És un dels parcs macos, macos, de Barcelona. Però és veritat que queda lluny i s'hi ha d'anar molt expressament. La instal·lació és petita i fa una mica de pendent. Aquest pendent l'arquitecte de torn l'hauria pogut voler superar a còpia d'escales, però la intel·ligencia de tant en tant també ha de servir per cosa, i en aquest cas es va decantar per una solució agraïda que consisteix en tot un entramat de rampes i caminois que sí que és evident que pugen, però que ho fan buscant la manera més progressiva i còmoda, i evitant que t'hagis d'esbufegar. A tot el parc aquests camins delimiten un seguit de parterres de gespa, ara molt verda, i és en aquests parterres on hi ha els roserars.
En això de les roses es veu que al llarg de temps hi ha hagut molts investigadors i molts invents. S'hi han fet moltes barreges i molts jocs de mans, i cada un d'aquests jocs de mans ha donat com a resultat un cert color, un cert perfum, una mida, una mena de pètal, una mena de fulla, un brancatge inoït fins al moment. El de les roses es veu que és tot un món, i per tant un cosa més complexa del que els neòfits que només coneixem això tan simple i tan elegant que es regala per sant Jordi no ens podem ni imaginar. Una altra cosa important que ens morirem sense conèixer, collons!
Al parc Cervantes els roserars estan plantats a la gespa. Cada roserar té el seu grup de rosers individuats, i cada roser (o bouquet) va acompanyat d'un lletreret en què a tall de fitxa hi ha indicada com a mínim la informació següent: el nom del roserar, és a dir, del grup de rosers; el nom del roser en concret, que va segons el gust de qui el va plantar; i també el nom de l'obtentor, o sigui, del qui va empeltar en primer lloc això d'aquí amb allò d'allà i al final va obtenir la mena de rosa que tens davant els morros. Normalment el nom del roserar es fa coincidir amb el de l'obtentor. Així, hi ha els roserars de Delbard, els de Meilland, els de Ferrer, els de Guillot, els de Barni, etc. En aquest punt, el Cervantes fa una menció especial al senyor Louis Lens, un roserista belga que es veu que en aquesta qüestió va ser, o és encara, una potència fortíssima. Quina enveja aquest home! Tota la vida dedicat a fer roses! “Cultiva el teu hort”, que deia Horaci. En aquest cas, el teu roser; però és igual, la frase horaciana continua incòlume 2000 anys després, tant hi fa si són pebroteres o rosers. Jo és el que envejo per algun dia: una vida monacal i enderiada en una cosa limitadíssima però amb prou cos, i absolutament inútil.
Què es pot dir contra les roses? Doncs res. Són maques de mirar, són maques d'ensumar, i és maco fer-ne fotos, que és el que la gent fa. La gent hi posem el nas i hi posem l'objectiu de la càmera ben igual com ho fan les abelles. De tota manera, a mi el que m'ha cridat l'atenció no és tant això; el que m'ha agradat, el que he seguit, el que he trobat deliciós, és el nom que els roseristes del Cervantes han volgut triar per a les seves obres. Més que nom, cadria dir-ne títol, perquè és el que és. A l'hora de triar-lo, els motius són personalíssims i inextricables. La llengua majoritària és el francès, i ja és això perquè en aquestes coses cultes i refinades -passa també amb els vins i amb la llenceria- el francès sona diferent, millor; però de títols també n'hi ha en anglès, en japonès, en italià, en alemany, en català i en castellà. M'ha fet gràcia apuntar-ne uns quants de més o menys literaris que em sembla que diuen alguna cosa: Madame Bovary, Madame Fígaro, Beille du Seigneur, Duquesa de Peñaranda, Maria Callas, Kathleen Perrier, Comtesse Vandal, Impératrice Farah, Princesse de Monaco, Jardins de la Bagatelle, Perle noire, Bella di Monza, Tramonto estivo, Claudia Cardinale, Notturno, Duchesse d’Orléans, Comtesse Cécile de Cabrillant, Chanelle, Elle, Seduction, Serenissima. En fi, n’hi ha molts més i no acabaríem mai. Ja es veu el que és tot això: molta senyora sola, molt de pretendent amb el roser a la mà i molt de nyigo-nyigo erotico-romàntic: la fantasia burgesa immarcescible.
Al 9è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona s'atorgen set premis a la millor rosa en les set categories que hi ha. Els especialistes trien les seves, i la gent, per votació popular, també posa a dalt de tot aquella que li fa més el pes. El procediment és el mateix que es fa servir per escollir la pubilla de Gelida per festa major, o sigui, butlleta i urna. La guanyadora és proclamada Rosa Ciutadana, i rep els honors que fan el cas. A la festa, sota uns arbres, també hi ha un estand, molt concorregut, on al llarg del matí la gent de l'Escola d'Art Floral de Catalunya fan demostracions del que anomenen composicions florals. De fet, tot el parc és avui una gran composició floral: una mica massa ensucrada, una mica massa tova. Només falta una música de minuet per fer-ho tot d’un bufó que espanta. Però vaja, tot es pot aguantar una estona, i això també. Les composicions de les demostracions dels de l’Escola d’Art Floral són sortejades entre el públic, un cop rematades. Aquest públic es compon principalment senyores, moltes d’elles roses de cabell blanquejant, definitivament pansides, però que cal pensar que al seu dia van ser fresques i fragants com la millor de les floribundes-polyanthes.

Vídeo de la Baixada d'Andròmines

Baixada d'andròmines

Tot i que a hores d'ara la majoria de vosaltres ja haureu vist la gran quantitat de fotos que s'han penjat al facebook, perquè en quedi constància al bloc des d'on es va gestar tot, publico aquesta selecció que ens permetrà rememorar mínimament el procés des dels dissenys originals fins al dia de la cursa.
Aquesta aventura ha estat apassionant, des del plantejament inicial: "els del bloc del funi hem de fer un funi", fins a la brillant idea de fer unes escales mecàniques per criticar el despropòsit que suposa aquesta inversió prioritària per al nostre alcalde i el seu partit, emparant-se en el seu programa (que malgrat el que vulguin fer-nos creure, contenia altres propostes que es podrien executar: les eleccions serveixen per votar una llista i un programa sencer, no són un referèndum sobre una proposta concreta. I si féssim aquesta consulta, dubto que la inversió que prioritzés la ciutadania fossin les escales. Em quedarà sempre el benefici del dubte).
Com que vam decidir fer una andròmina que posés en evidència tan lluïda inversió, i com que aquesta es farà al carrer baixada de les monges, no ens quedava més remei que contextualitzar el nostre vehicle, per això la nostra disfressa de monges i ja teníem el missatge complet: l'andròmina de les escales mecàniques i la baixada de les monges pilotant el vehicle. Una mica de conya i una mica de canya. El missatge era explícit, no calia llegir massa entre línies. Aquesta inversió sembla respondre més a una cabotada, que a una estràtegia de municipi. Ens hem divertit i volíem divertir. Si heu somrigut amb la nostra idea, fantàstic. Si us heu molestat, teniu un problema. Podeu desfogar-vos escrivint un comentari o trucant a la ràdio.
Tot va començar amb un esbós en un tovalló de paper (com tantes coses -diuen- comencen així al nostre país)...

A la setmana del primer aniversari dic això

El que diré tot seguit no caldria dir-ho perquè entenc que és una obvietat. Però al capdavall potser sí que no tohom ho té clar i cal fer-ho explícit. Per tant, ho dic i queda dit per si de cas hi ha algú dallò que dallò el dallonses. A la setmana del primer aniversari d’aquest bloc el que dic és el següent.
Al funi es diu és una idea –fantàstica!– del Gil i aquest bloc és seu; jo en sóc un convidat més com tants n’hi ha. Durant aquest any hi he entrat i n’he sortit més d'un cop, i desconec els anants i vinents que encara hi faré. Evidentment assumeixo les entrades que hi he posat i les que hi pugui posar d'ara endavant. Que ningú busqui cap connivència o cap responsabilitat del Gil Coma o de ningú més amb relació al que jo firmo, si és que algú ho fa –cosa que de debò que em sorprendria molt, i sincerament ho trobaria patètic. També dic el mateix pel que fa al cas invers: que ningú em busqui a mi de cap manera darrere el que altres persones –fins ara, malauradament, molt poques– puguin firmar en aquest bloc. A cadascú el que seu, que diuen, i cadascú que l’enfili per llà on vulgui, que també és dit. En aquest sentit, per major claredat, deixo el Xavi N. que he fet servir fins ara per signar les meves entrades i passo a fer servir la N del meu cognom completa. Xavier Nicolau, doncs. D'altra banda, el meu respecte, tots els qui sou aquí el teniu, i ho sabeu. Si algun cop, pel que fos, us semblés que faig alguna referència més o menys malèvola a algú de vosaltres, traieu-vos-ho del cap: sóc jo que no em sé expressar millor, o qui sigui de vosaltres que em llegeix massa susceptiblement. Dic això explícitament a la gent d'aquest bloc amb qui ens coneixem de fa tants anys. Referent a altres temes possibles, altres lectors o no-lectors d’aquest bloc, personatges públics o no, també el respecte. Però aquí sí que em deixo la mà més lliure per a la crítica, la caricatura o l'elogi, i només m'imposo la ratlla del bon gust –el concepte que jo en tinc.
Una altra cosa: aquests dies he rebut unes quantes invitacions per entrar al facebook. És possible que n'hi hagi alguna d’algú relacionat amb aquest bloc. No n’he contestat cap, i no en tinc la intenció. Que ningú s’ho prengui com una falta de consideració, no ho és. El que passa és que a hores d’ara el facebook a mi m’interessa més aviat poc.
Aquesta nota l’escric sense cap solemnitat, que seria estúpid per part meva; és només una precisió no sé si dir-ne tècnica. Ja dic que aquest tema a mi em sembla d'una obvietat que s’hauria de donar per suposada. Però potser sí que no tothom ho veu igual i cal deixar-ho clar. Hi queda, doncs.

On són els valents?

Ara fa aquell mig temps d’abans de la calorassa en què molta gent va molt al mar i el mar és molt mirat. Enguany l’hivern ha sigut llarg i emprenyador, almenys jo he trobat que ho era. De mica amb mica, però, tothom ens anem esbaldint la son de les orelles i comencem a treure el caparró per les proximitats de la mar salada. A poc a poc la massa humanal anem acumulant-nos a la costa com un greix localitzat a la panxa dels senyors o a les anques de les senyores, i cada cop ens hi trobem més com a cal sogre. Anem prenent mides, anem buscant lloc (–Ai, la Barceloneta no, m’agrada més el Bogatell!). Els colors són nous arreu, i arreu són macos de mirar. Les rutines farragoses de l’hivern van deixant pas a la cosa una mica més improvisada del bon temps. Canviem costums i canviem la roba de l’armari. Les abarques ens tornen a mirar amb aquells ulls de gos pansit que vol que el treguin a passejar. Anem tancant les calefaccions, les estufes. Tornem a anar amb bibicleta. A Banyoles pinten el menjador. L’Iniesta (gràcies jugadoràs!) se’ns emporta a Roma a buscar una copa. Ens vénen més de gust els gelats. Anem més tard al llit. Les vacances de l’agost comencen a ser tema de conversa, perquè és ara que a internet s’hi troben les ofertes i cal aprofitar-les.
Fins ara no és que no hi hàgim anat, a la platja; la platja és tan o més fabulosa a l’hivern que a l’estiu, i hi hem anat si ens ha convingut. Però mai no ens hem atrevit a passar de la ratlla del passeig marítim corresponent. En canvi, ara no; ara ja gosem posar els peuets descalços a la sorra. Al migdia ens traiem el jerseiet, ens traiem la samarreta, ens posem les bermudes (–Te n’hauries de comprar unes de noves, aquest blau ja no es porta). Fem anar la pilota i la pala a la sorra, hi estirem la tovallola del Barça, ens hi estirem nosaltres. El cos rep les primeres untades del protector solar tot i que el sol és molt benigne encara, agradabilíssim, i no fa mal i més aviat tens la sensació que t’alimenta. Pensem que tenim les ulleres de sol, i les busquem al calaix i ens les tornem a posar. Mirem passar els primers culams i els primers culims; els primers mamellams i els primers mamellims; els primers paquetams i els primers paquetims.
Sí, és veritat: ara fa aquell mig temps del mes de maig, i molta gent va molt al mar i el mar és molt mirat. El mar, sí. El mar, que es tan blau, i que és tan bonic, i que fa aquella mateixa olor característica de les mans de la peixatera els dies que ens grapeja la sardina. El mar, sí. Tothom se’l mira, la platja del Bogatell és plena de gent. Molt mirat, molt, d’acord. Però ara, posats aquí, jo només pregunto una cosa. Pregunto: en aquest mar tan mirat, en aquest mar tan blau, en aquest mar tan bonic, en aquest mar de la peixatera i la sardina, en aquest mateix mar, digueu-me si us plau, qui és, qui!, que a l’hora de veritat té el que s’ha de tenir per fotre-s’hi? On són el valents aquí? On? Doncs enlloc, no n'hi ha ni un per medecina. Ah no, llavors no, llavors res. –Hòstia puta, que és freda la puta! –diuen llavors els admirats, evidentment i expressiva i tot d’una menys ídem en posar la punteta descalceta del ditet grosset del peuet en aquest mar amb tanta aigua salada i corglaçada.

A les teves mans, els meus alls

Estimat Valdés, vistos els resultats de la setmana passada, sobretot el de dissabte contra un equipet amb bata blanca, he decidit allargar uns quants dies l'estada de la meva cabeça d'alls a la butxaca de l'americana. Començo a fer una fortor sospitosa i la gent em mira malament al metro i a la feina. Jo els dic que no passa res, que és una colònia nova que em vaig firar a la secció de perfumeria masculina de Bloomingdales –1000 Third Avenue, NY– en l'últim viatge de negocis que vaig fer a Nova York, i com que al metro i a la feina la gent som simpàtics, bonics, crèduls i majoritàriament ignorants com no et pots imaginar, doncs de moment la meva explicació és creguda i passa que t'he vist. Pel fet d'anar encara amb americana amb la calor que fa, principalment al migdia, també m'empescat una raó semblant, en aquest cas la de l'última passarel·la de moda masculina de Milà, ciutat a la qual explico que vaig sempre que vaig curt de calçotets i els que venen a les paradetes del mercat de dilluns a Gelida no tenen els escuts del Barça que a mi m'hi agraden. Com que al metro i a la feina tampoc no som gens analfabets i gens provincians, i tots som molt multiculturals i molt cosmopolites, de moment també he estat cregut en això. Però la meva reputació comença a estar en joc.
Estimat Valdés, dissabte vas tornar a cantar en el segon gol del Madrid -un altre cop una altra centrada a l'àrea! Vas cantar, i tots dos ho sabem. Però en aquest cas concret és veritat que fins i tot això és igual. És igual perquè la resta va ser tan gran, tan perfecte, tan enorme, va ser una satisfacció tan increïble, tan brutal, però tant i tant ho va ser, tant, que caldria ser un ésser humà molt envilit i corromput, indigne d'aquesta condició, per atrevir-se a qüestionar-ne cap aspecte, cap, cap ni un. Hi ha coses d'una qualitat, d'una inspiració, d'una autoritat, d'un virtuosisme, que senzillament ja no són ni estratègia, ni plantejament tàctic, ni futbol, ni música, ni pintura, ni poesia, ni res. Senzillament són fenòmens de natura angèlica, inefables, que escapen totes les categories d'aquest món. I el que va passar dissabte entre les vuit i les deu del vespre al Santiaguísimo va ser un fenomen d'aquestes característiques. Els qui en vam ser testimonis, els qui vam veure el joc del Barça i els qui vam celebrar els 6 gols del 2 de maig de 2009 és cert que morirem més rics d'esperit, el dia que toqui. Sant Pere no ens podrà dir que no, perquè al cel ja hi haurem estat, i serà com tornar a casa després de vacances.
Estimat Valdés, la cabeça d'alls és la mateixa, exactament la mateixa; la porto exactament a la mateixa butxaca de la mateixa americana. No l'he tocat per res, no l'he mogut per res. Per tant, si tot és igual, si tot és exactament igual, la lògica diu que avui també cal esperar-ne els mateixos efectes màgics i els mateixos resultats futbolístics, i jo és el que faig. Aquesta nit contra el Chelsea espero el mateix ungiment de dissabte. La meva cabeça ha demostrat que sí, que funciona, que està en plena sintonia amb aquesta harmonia universal de les esferes piloteres que és el Barça del Guardiola -i del Xavi i de l'Iniesta, que és que impossible jugar millor a futbol de com ho fan aquests jugadors!-, i que aquí l'únic punt que flaqueja un pèl és la teva puntualíssima indecisió en segons quines centrades a l'àrea. Així doncs, aquesta nit fes el favor de comportar-te com un porter de debò: surt si s’ha de sortir i com s’ha de sortir. Ara ja no és la simple qüestió de la possibilitat de la nostra amistat remota-sí-però-no-se-sap-mai i sincera que dèiem l'altre dia. No és tampoc una qüestió de justícia, ni de bon gust. És una qüestió de no voler contravenir les lleis i les forces més principals de l'univers que ens contempla.
Estimat Valdés, els meus alls són a les teves mans. Quedem contra el Manchester a Roma, que allà també en saben alguna cosa d’àngels i arcàngels com vosaltres. Arriverderci i amén.

El Jolines de Jelida a Fort Apatxe

Hi ha coses, d'aquí i de fora, simbòlicament sobredimensionades de les quals se n'ha de poder fer conya sense que ningú s'hi emprenyi, perquè la cosa en qüestió és molt més senzilla i perquè la conya que s'hi pugui fer és inoqua –de debò que ho és- i sense cap mal esperit al cos -de debò que no. Són qüestions que al seu dia potser van ser objecte d'un cert debat públic, però que avui estan superades i resoltes satisfactòriament. Almenys per part del qui subscriu aquestes ratlles, que d'altra banda ho respecta tot, és així.
A la 38 Feria de Abril de Catalunya hi ha bars latinos que serveixen pinyes i caipirinhas, hi ha mesones que rosteixen chuletones, pulperías (al moment de passar jo pel Rey del pulpo, un cambrer en talla un de grossíssim: en fa trossets amb unes tisores, després hi posa una mà de pebre vermell i un bon raig d'oli, mentre al costat una olla enorme amb set pernils va bullint amb aigua a foc lent); hi ha asadores, hi ha cambrers amb camisa blanca i pantalons negres que tallen pernil, que serveixen paelles, que destapen el vi. Hi ha tòmboles, hi ha xurreries, hi ha xocolateries, un comerç de ceràmica gallega, un de roba flamenca, un que ven figures de sants (El Figuras), altres comerços. Hi ha una fira d'atraccions molt gran, hi ha una caixer automàtic mòbil de Caixa Galicia, una olor pertot de peix fregit, de vi, de sangría, de tabac, de colònia, de perfum d’oferta del Caprabo, de formatge, de pernil. Hi ha uns llums de colors que dibuixen la silueta arabesca d'un tros d'algun edifici conegut (l’Alhambra?). Hi ha música a tot drap, sobretot sevillanes, però també cumbias, merengues, música àrab. Hi ha tablaos i gent, sobretot dones, joves i grans i més grans, ballant als tablaos. Unes aixequen el braç (important una depil·lació làser ortodoxa aquí; si no, fotarem riure), les altres aixequen la cama. Hi ha quatre oients de la COPE prejubilats vestits de gris d’Armani que canten en un escenari (No necesito más que el clavel de mi solapaaaaa), hi ha un grup de tres noies –polidíssimes, bellíssimes– actuant en un altre, un guitarra i un solista per bulerías en un tercer. Hi ha pescaíto frito, calamars, pebrots del piquillo, morcillitas, choricillos, papas, vins, cervesa, sangría. Hi ha una senyora vestida de faralaes que es posa bé el clavell de sobre el cap; una noia, també amb el vestit típic, farbalans verd pistatxo amb un viu groc i un de rosa, que reposa el cap sobre l'espatlla del seu company. Hi ha gent, molta gent, d'aquí i d'allà, gent que passa, que ve, que mira, que xerra, que balla, que ven globus, que ven diademes de llumets de colors, que ven barrets, que seu i bufa, que ensenya el vestit, que ensenya les sabates, que ensenya el pentinat, que ensenya el llautó (la caseta del Partit dels Ciutadans posada a tocar de la de la Hermandad del Rocío de Barcelona, l’única caseta d’un partit polític fora de la zona on s’apleguen els partits, i on no hi ha ERC i sí que hi ha la caseta gran del catalanisme de Convergència, la capella d’Unió, la caseta del sindicat UGT, la falç i el martell –i el pòster del Che Guevara amb fons de bandera cubana (encara!)– del PSUC viu, les pes imperials del PP, el vermell muy, muy pasión del Partit de Santa Coloma (de cognom PSOE). A la 38 Feria de Abril de Catalunya hi ha una noia veneçolana davant d’un micròfon provant-ho amb al cançó dels Setxe txutxes d’un txutxat a ritme de rap, hi ha el noms de les casetas, majoritàriament d'una hermandad del Rocío d'alguna banda o altra. Hi ha mirades clares i mirades més tèrboles entre les parelles de ball. Hi ha un pernil encetat esperant que el convidin a un fino, un grup d'amigues que es fan fotos vestides de sevillana amb una mà alçada i l'altre arremangant-se lleugerament els farbalans, hi ha el takatá-takatá de les palmes i el teketé-teketé de les sabates sobre la fusta dels tablaos, hi ha els 19 euros que et demanen per un plat pelat de calamars (i que jo no pago, perquè per aquest preu els calamars me’ls vaig a pescar nedant jo mateix), hi ha un grup de quatre quillorros jovenics amb patilles i piercings noquejant plenipotenciariament una sangría en una taula mentre escolten el discurs de cloenda del president de l’entitat organitzadora de la feria.
Diumenge doncs, ens vam enfundar una poma Golden a l'entrecuix -per allò de marcar paquet-, ens vam calçar les botes camperes i és aquí que vam anar a ballar peteneres. La 38 Feria de Abril de Catalunya era al parc del Fòrum, i a mi em va emocionar perquè també em va retornar als meus orígens. Els orígens cinèfils, perquè aquesta festa no és això, però una mica sí que és cert que recorda l'esperit insubornable de Fort Apatxe, la pel·lícula de John Ford que jo vaig veure tantes vegades a les Sesiones de tarde dels dissabtes de televisió espanyola quan era petit. Amics i amigues, mal m'està el dir-ho però el meu èxit dalt del tablao de la Casa de Utrera de Barcelona va ser clamorós. A partir d'ara ja podeu dir que coneixeu el taconeo més ràpid del nord del Penedès de metre noranta-cinc cm., vull dir l'Alt. Una autèntica ametralladora: ra-ta-ta-ta-ta, ta-ta, ta-ta, ra-ta-ta, i encara un ta més, i un olé final i temperamental adornat amb les mans guerxades sobre el cap. L'ovació va ser de les que fan afició. Només diré que les senyores em van tirar clavells i algun sostén i tot, com als toreros. Ja m'he triat representant i nom artístic: el Jolines de Jelida. No necesito más que el clavel de mi solapaaaaaa, que cantaven.

Germans de lleteta

Mala lleteta molta, la de la foto de l’ACN que publicava ahir la pàgina 12 d’El Punt acompanyant l’article de Miquel Pairolí. La foto presenta l’Artur Mas posat dret davant un faristol llegint les Homilies d’Organyà, o El llibre dels Feyts del carrer Balmes (aquest home hi deu tenir algun conegut per aquí, jo me l’he topat, a ell i els seus dos guardaespatlles, més d’un cop sortint a l’hora de dinar), a l’audiència del Círculo Ecuestre de Barcelona. L’audiència circulant no surt a la foto per algun motiu, però se sap que hi és i se sap que són del círculo perquè al faristol des d’on el líder de Convergència col·loca els mobles conceptuals d’ikea per a la casa espaial del catalanisme hi ha imprès el logo de l’entitat –un grafisme a partir del cap d’un cavall, crinera al vent– i al fons de l’estrada, estampat en blanc sobre una cortina de color fosc, també. En el cas de l’estampació de darrere l’Artur Mas, la reproducció del logo és d’una mida considerable; a més a més, el grafisme del cavall del logo, està tancat dins el cercle que dibuixen unes lletres majúscules amb el nom de l’entitat: CÍRCULO ECUESTRE.
La foto hem dit que té la seva mala lleteta, i la té. Perquè l’enquadrament triat aquí pel fotògraf de l’ACN no és casual, ni la publicació per part de l’editor del diari tampoc. L'home de la imatge, repetim-ho, és el cap de casa i gros –i això no és cap insult, el líder de CDC a mi em sembla que efectivament l’hi té de gros, el cap; sóc descriptiu, no escarnatiu, això no toca ni tocarà aquí– de can Catalins llegint un redacció als senyorassos eqüestres del círculo que cal creure que l’escolten, per bé que potser no es pot ser tan optimistes sobre si l'entenen. A la foto hi ha el logo davant, hi ha el logo darrere del ponent. Però la cosa bona del cas és això: és que al moment precís de la imatge el líder de Convergència està posat amb una espatlla, l’esquerra, lleugerament caiguda, i aquesta posició del cos fa que part del nom de l’entitat circular i amfitriona estampat a la cortina del fons de la imatge quedi amagat, de manera que el CÍRCULO ECUESTRE es converteix, per una qüestió purament escenogràfica –i també per la mala lleteta fotogràfica referenciada suara– en un magnífic i inspiradíssim CULO ECUESTRE.
Al fotògraf d’aquesta foto (anònim de l’Agència Catalana de Notícies) no li donaràn el premi Fotopress a la millor foto de l’any per aquesta imatge, ni se’l mereix. Però el que sí que té és el meu copet de reconeixement amistós a l’esquena, i la copeta de xampany pagada, si la vol. Els germans de lleteta –de mala lleteta– ens hem de donar suport.

Al funi es diu que... fem un any!

Avui fa just un any que vam començar aquest viatge. El funi ha estat el vehicle des del qual diversos viatgers han opinat sobre temàtiques diverses, de les quotidianes a les polítiques, de les personals a les col·lectives. El funi és un dels elements d'identitat de Gelida i, com a gelidencs, vam triar-lo perquè fos el nostre punt de trobada. Un funi que no ha cessat en els seus viatges de pujada i baixada, portant-nos opinions de tota mena amb les seves veus diverses, a vegades més concorregut de passatge, d'altres més buit. No hem pretès ser políticament correctes, ni ens hem guardat cap opinió per inconvenient, ben al contrari, hem deixat sempre clares les nostres opinions i qui les expressava. Aquest no és un bloc que s'escudi en l'anonimat ni limiti la lliure expressió dels seus lectors. Responem de les nostres opinions i n'acceptem la discrepància.

Si voleu bufar l'espelma amb nosaltres, sumeu-vos al primer aniversari deixant-nos un comentari.