Se sua a Sóller

Si ara jo, perquè sóc així de guapo, de milionari i de fantàstic, i també perquè es dóna el cas que he acabat el taller de gospel del dimarts i n'he començat un altre de pintura el dijous, resultés que em decidís a agafar els pinzells i volgués pintar la calor, res més que la calor, com és que ho manegaria? Com ho faria? On aniria a plantar el cavallet? En què em fixaria? Com barrejaria els colors? Com faria anar els pinzells?
És clar que no parlo de pintar la calor de manera al·lusiva. No dic aquí de sucar el cul en un pot de color groc i en un de color vermell i començar a untar uns quants llenços amb taques de tons càlids i després posar títols com La calor I o Sense títol, però és la xafogor, o Coloracions acalorades al colomar de cal Cols. No és d'això que parlo, que això només tindria el mèrit de trobar una quants crèduls que s’empassessin les pastetes que sé fer amb el cul i dos pots de titanlux. Tampoc parlo de pintar tot de senyors i senyores amb banyador a la platja. O de pintar una sarganta en una paret, com a l'esplai. No és això el que dic. El que dic és de pintar la calor, res més que la calor, directament, del natural. De pintar la manera que té aquest fenomen meteorològic de decolorar, desfigurar i esborrar el paisatge, sí. Però també de la sensació física d'asfíxia, d'aclaparament, d’enxubamenta, que produeix. Parlo de pintar una temperatura de 38 o 39 graus, de com fixar i transmetre la sensació d'ofec produïda per una xardor sahariana a un maquetista de cruïlla que mirarà el teu quadre d'aquí a 80 anys exactament. Com ho faria?
Jo dic que aquesta mateixa pregunta és la que es va formular el pintor barceloní Josep Mompou un dia d'estiu de 1929 mentre covava ous a Sóller, i la resposta que hi va donar és el quadre Port de Sóller que hi ha penjat a l'exposició que la fundació Caixa de Catalunya dedica a aquest pintor a la sala del primer pis de la Pedrera. El quadre mostra la façana del poble de la serra de Tramuntana de Mallorca des de l'altre costat del port. Hi ha el mar, amb un pailebot de dos pals ancorat, alguna barca, algun altre veler. Sobre la platja hi ha les cases del poble, unes cases modestes però no tant, de planta i dos pisos la majoria, amb els porticons de color verd ajustats per desfensar-se del sol, que s'enfilen esgraonadament pel relleu de la muntanya. Al cim d'aquesta muntanya hi ha una església -l'església de Sóller-, un campanar i un parell de pins.
La xafogor de migdia que hi ha en aquest quadre és literal i manicomial, directament assassina. El bat de sol manté totes les coses bullides, sense esma: els colors sobretot, però també les formes. Mompou se'n va sortir del propòsit de pintar 40 graus centígrads. L'aire condicionat funciona molt bé a la Pedrera -Caixa Catalunya bé deu tenir prou doblers per pagar el rebut, oi?-, però tu et plantes davant d'aquest quadre i al cap d'una estona, no saps per què, notes que comences a suar.

A la plaça Major de Banyoles

A la plaça Major de Banyoles un hi va a esmorzar i a fullejar l'edició gironina d'El Punt després d'haver fet la volta a l'estany dominical i preceptiva. O hi va abans, depenent de l'hora que es llevi. Però hi va. Fa molt de goig posar primer un peu i després l'altre en aquest lloc. La construcció és del segle xiii, i potser és per això, i també per la ignorància que ens impregna, que quan un s'hi dirigeix espera trobar un espai més aviat petit i més aviat fosc. No necessàriament resclosit, perquè la higiene general ha millorat molt del temps de Llull ençà, i a Banyoles ho saben, però sí una cosa reduïda i d'expressió tirant a mínima.
De petita ho és poc i de fosca no n'és gens. La plaça Major de Banyoles és ampla i clara. Una meravella del moment que la va veure néixer i del lloc que la va parir. Els carrers que hi convergeixen són el carrer Major, estret, ombrejat i deliciós, el de l'Abeurador, el de Girona i el d'Àngel Guimerà, que francament no s'entén gaire que hi fa aquí, vull dir que el vendrellenc és un home que si ens mirem les coses amb perspectiva històrica podem dir que va viure fa quatre dies i no tindria per què tenir res a veure amb aquesta plaça del segle xiii. Però vaja, Guimerà és una patum nostrada (ara a Barcelona Joel Joan en reposa Terra baixa al Romea), i per tant suposo que es pot fer l'excepció pertinent.
La plaça Major de Banyoles té porxos a tots quatre cantons. Els porxos miren a l'espai central de la plaça a través d'uns ulls amb forma d'arc de punt rodó de pedra sòlida i grisa. L'espai central està definit per un rectangle de terra de color crema amb un fanal gris-merengo de quatre braços una mica sol al mig i quatre rengleres de set plàtans joves, joveníssims, acabats de plantar com aquell qui diu, que fan la fulla del temps que toca, és a dir, verda –un verd tendre encara– i de l'edat que tenen, és a dir, esparsa i petita. Entremig dels plàtans hi ha també uns altres fanals, també pintats de gris-merengo, com el del centre, però sense braços, amb un globus blanc al capdamunt que sembla una bola de món però sense els oceans ni els continents.
La plaça fa una fila austera i consolidada. No hi ha testos, no hi ha flors. Tampoc hi ha cap tobogan, ni cap gronxador, ni cap àrea de jocs infantils, i això sí que cal aplaudir-ho emocionadament. La canalla, que se'n vagi a jugar a l'estany, o que s'estigui a casa amb la nintendo, o que vagin a tocar la pera allà on vulguin. A qualsevol lloc menys aquí. Aquesta plaça Major no és per estar pendents del nen que s'enfila massa o de la nena que ha estirat el cabells a l'amiga. Aquí s'hi ve a xerrar i a prendre el sol en una de les tres terrasses que hi ha en joc: la del cafè de la plaça, la de la taverna de can Pons -la meva per dinar-, i la del Rec Major, totes esplèndides amb les seves tauletes i les seves cadires imitant la boga.
El Banyoles vell aprofita l'aigua de l'estany contigu per mitjà d'un sistema de rec que a vegades corre a cel obert i a vegades va per sota terra. El carrer de l'Abeurador és un del punts en què l'aigua es deixa veure corrent rapidíssima, clara i silenciosa. Fent servir aquest accés per entrar a la plaça Major hi passes pel damunt, primer un peu i després l'altre, i un cop ho has fet i baixes la mica de rampa fins a la plaça, la sensació és que et sembla que has tancat la porta i has arribat a casa ni que vinguis de lluny.
Aquesta plaça Major de Banyoles i tot el seu entorn immediat fa un efecte molt ferm. Un efecte que no sabria definir però que diria que és molt de per aquí. És una cosa que segurament està lligat a una barreja de diner ben fet, vull dir de calés fets a petita i mitjaneta escala, o sigui, fruit del comerç, i del bon gust de la gent que hi viu. Un bon gust que em sembla que té a veure amb un sentit del paisatge, que no demana gaire res més sinó que no l'emprenyin, i en un sentit de la conservació del patrimoni, sobretot arquitectònic, que només vol alguna actuació puntual d'un ajuntament amb alguna cosa al cap i el paper d'una brigada municipal que hi passi l'escombra de tant en tant. Ho dic molt de pressa i caldria mirar-ho bé, però jo diria que aquest sentit és una cosa molt pròpia de Girona. I si haguéssim viatjat una mica i ens hi atrevíssim, potser diríem de França i tot, que el que conec d'aquí dalt sempre em fa la mateixa impressió de ser un cosa despenjada del país veí. Fèquits que sí. Un petó, Banyoles (i si n’hi ha que els agraden més a l’esquena, doncs també una petó allà mateix. Gran, gran bloc, XiscadeGardi!).

Cabeça d'alls

Des de dissabte que vaig amb una cabeça d’alls a la butxaca de l’americana. Amb una cabeça d’alls i amb uns quants mecagons en conserva als morros, que em reservo per si el Valdés, el porter del Barça, aquesta nit contra el Chelsea torna a fotre una cantada com la de dissabte a València i cal dir-li alguna cosa que ens faci perdre per sempre la possibilitat –remota, sí, però mai se sap– d’una amistat sincera.
I és que, estimat porter del Barça Valdés, això el Guardiola no t’ho dirà perquè no et vol posar nerviós; però jo sí que t’ho diré, perquè resulta que dissabte els de l’Inca –el bar on n’hi ha uns quants que coincidim els dies de partit–, ens vam emprenyar molt i molt amb tu, i et vam dir unes quantes vegades el nom de la grip aquesta que es veu que ara s’està escampant pel planeta (no en teníem prou amb la crisi que a més ara tots amb la grip).
Estimat porter del Barça Valdés, hi ha jugades en què un porter hi ha de ser. Torno a repetir-ho per si no s’ha entès, com amb els nens a l’escola: hi ha jugades en què un porter hi ha de ser. Si vols t’ho escric amb guix a la pissarra. En el cas de la centrada al punt de penal de dissabte a València, mortífera de necessitat, ser-hi vol dir sortir. Sortir de sota els pals de la porteria, i a més a més fer-ho d’una manera molt concreta, és a dir, amb tot. Amb tot: amb els punys, amb els tacs, amb els genolls, amb les dents, i fins amb el carnet de conduir si se’n té. Hi ha jugades en què un porter ha de tenir una força i mala llet suïcides, perquè per això és porter, és a dir, l’últim recurs, i perquè si no ens fot a tots de cap a l’abisme de la derrota futbolosa.
Davant de la centrada de l’extrem valencià de dissabte cal sortir exactament de la manera concretíssima que diem, no n’hi ha d’altra. I si sortint com un porter ha de sortir, el que passa és que fotem el cap enlaire del Puyol, del Piqué, del Márquez, o de qualsevol davanter de l’equip contrari, doncs mala sort. El futbol es así, que diuen. La frase és un tòpic que els futbolers ens sabem de memòria, un recurs gastat de tant fer-lo servir. Però que sigui un tòpic no vol dir que no sigui veritat també en aquest sentit. Si sortint com un porter ha de sortir, algun altre jugador acaba sense el cap sobre les espatlles, mala sort. Que en lloc de jugar a futbol s’hagués dedicat a maquetar llibres de text, que és una feina més tranquil·la, sense més perills que els que tu et vulguis buscar.
El que no pot ser –el que no pot ser de cap de les maneres– és que un porter surti a una centrada al punt de penal com la del primer gol del València l’altre dia –mortífera de necessitat, tornem-hi– ensenyant els guants nous que ens van portar per Reis i fent el ball manetes, ball manetes. Això és el que tu, estimat porter del Barça Valdés, vas fer per si no ho saps. I això és el que no pot ser. Quan ens estem jugant la Lliga, senzillament no.
Dies enrere ja vam dir que la Lliga no és una competició important. I no ho és. Ho és solament en la mesura que fa possible la classificació per la Champions, que això sí que és important. I ho és també en la mesura que no la guanyi el Madrid. En aquest sentit, no cal que et recordi com estem. Estem que si no la guanyem nosaltres la guanyaran ells. Tu mateix, estimat porter del Barça Valdés.
Estimat porter del Barça Valdés, jo conservaré la meva cabeça d’alls a la butxaca tota la setmana com a testimoni de la possibilitat de la nostra amistat remota-però-no-se-sap-mai i sincera. Diu que els alls espanten els mals esperits. La meva aportació al triomf que tenim tan a tocar és aquesta, i és tot el que jo puc fer-hi. Tu, que hi pots fer bastant més –diguem-ho clar, que ho pots fer tot–, fes el favor de jugar tal com déu mana i espanta els gols de la porteria del Barça. Si vols ens partim els alls.
El que comença a partir d’avui és una cosa infartant culerísticament parlant. Aquesta nit contra el Chelsea, dissabte contra el Madrid, i el que vingui a la Champions. Més amunt no es pot anar. Una altra cantada com la de dissabte, estimat porter del Barça Valdés, i tu i jo acabarem l’amistat remota-sí-però mai-se-sap i sincera que no hem començat abans de començar-la. I seràs el Valdés, i prou. I encara hauràs de repetir curs, però amb l’Hospitalet B, que potser fa més per al teu nivell.

Rendeix-te foraster

Els banyolins, dèiem l’altre dia, surten el diumenge al matí al carrer amb la idea de tonificar-se a l'estany. Si tenen alguna pela més, potser aniran a les instal·lacions del club natació Banyoles i posaran un rem de propietat o de lloguer a l'aigua i es cansaran una mica més; si no, aniran planejant a peu, cadascú al seu ritme, pel camí tan còmode que segueix el contorn de l’estany. En aquest camí avui hi trobaran l'equip juvenil femení del club de rem de Badalona, que ha pujat a entrenar-se i està fent els exercicis d’escalfament. Trobaran altres banyolins que també marxen o passegen. Dins l’aigua hi veuran passar cinc rems (un de vuit, dos de tres i un de quatre) que ja fa estona que s’exerciten. Veuran la primavera com avança als plàtans, als pollancres, als àlbers, als freixes, als salzes, als verns. Sentiran els ocells, un aquí que fa piu-piu i un ànec allà que fa quac-quac. Tot plegat, completar la volta a l’estany els costarà una mica més d’una hora, a un pas no ben bé viu però tampoc descansat del tot. Un pas tonificant.
Els qui no som de Banyoles, tot això que dic també ho veurem, i sobretot també ho sentirem. El piu-piu i el quac-quac, sí. I encara una altra cosa, una cosa que no és exactament un ocell ni un ànec ni les estropades dels rems picant contra l’aigua de l’estany, sinó més aviat el so com d’una ràdio que no para, que no calla mai, i que correspon al dial de dues veïnes que caminen i s’expliquen les coses de la setmana abans de tornar a casa per posar-se amb el dinar, i mentre els marits respectius són per algun camí de la contrada pasturant amb BTT. Avui tot el problema de Banyoles és si el mes que ve anirem o no anirem a la sortida a Londres per anar a veure el musical. El dilema presenta diversos aspectes d’entitat menor (la data, l’hotel), però el problema principal són els diners: 325 euros per barba. I a Banyoles, que estan igual d’hipotecats que a tot arreu, 325 euros desembutxacats una mica perquè sí, perquè serà el mes de maig, són cada vegada més un castell de núvols negres com el que de mica amb mica es va apilant sobre l’antena del repetidor al cim de la Mare de déu del Mont i que fa que la previsió del temps immediat no es vegi gaire clarament. Potser plourà aquesta tarda, potser no. Potser hi serem al musical de Londres, potser no.
El beneficis de la loquacitat són coneguts. Sobretot pel qui s’explica. Pel qui ha vingut a fer el dia a Banyoles i escolta però s’estimaria més escoltar el piu-piu i el quac-quac de l’estany, la veritat és que ho són menys. El que passa és que el tret deu ser una especificitat local característica, i per tant difícil d’evitar. Perquè si després d’una estona prudent de prendre-hi paciència, tu penses que aquestes dues banyolines el que fan amb la seva xerrameca impenitent és més aviat atabalar-te, i llavors decideixes apressar lleugerament el pas i deixar-les enrere, el que passarà és que més endavant et trobaràs uns altres banyolins igual de xerraires, o més. I si continues pensant com abans i tornes a apressar el pas, et tornarà a passar. I si hi insisteixes et passarà un tercer cop. I un quart. I un cinquè. I així fins que et rendeixis.
Els llacs conviden al silenci, l’encantament, la badoqueria reposada i nodridora. Així ens ho han venut a les pel·lícules. Però a Banyoles no, aquí la gent passeja per l’estany garlant dels musicals de Londres, del tortell de diumenge i de la pintura del menjador. A Banyoles, el diumenge al voltant de l’estany, la loquacitat és un fet general i perfectament mantingut. Jo no sabré mai si finalment acabarem anant a Londres o no, però si hi anem no crec que això ens ho deixin passar; vull dir que si a Londres no ho sabem fer millor, és a dir, si no ens sabem posar la llengua al cul una estona, temo molt que el final del musical ens l’haurem de pintar a l’oli, perquè ens fotran al carrer a mig fer. La possibilitat hi és, i és molt certa. D’altra banda, també és veritat que el que facin o no facin els londinencs és bastant igual. Perquè siguem sincers i reconeguem les coses d’una vegada: aquí hi direm el que voldrem, que per això no ens paguen, però la cosa és que també deu ser per aquesta loquacitat disparada de Banyoles que la gent d’aquí té aquest aire aparentment tan vivaç i desimbolt que en el fons ens agrada tant i tant. Més que qualsevol dels musicals haguts i per haver a Londres.

Guanya Sant Jordi

Avui us proposo fer un passeig per Gelida mirant amunt. No tant cap al cel com cap a les façanes. Bé que en certa manera sí que mirant les façanes tambe trobarem el cel. I és que seguint amb el tema de qui perd els orígens perd la identitat, que apuntava en defensar el tema del Via Crucis, a Gelida hi ha una certa imatgeria religiosa present, d'una forma més o menys evident, en el paisatge urbà. No ens referirem avui al campanar, a l'església, a les capelles o a l'edifici de les Monges, que són edificis religiosos. Em refereixo als edificis civils, als habitatges particulars i, en alguns casos, a la presència en el carrer de sants, santes i mares de déu.
Sant Jordi s'imposa clarament. El Patró de Catalunya, lidera el rànquing de presències als nostres carrers. El més destacata és la imatge del carrer Sant Jordi, però també podeu trobar-lo al carrer Major (a cal Seferino, l'antiga llibreria "Sant Jordi" d'en Joan Rosselló Romeu), al carrer Sant Miquel i, a partir d'aquest any, també al carrer del Sol , incorporat recentment en rehabilitar una façana. A totes quatre imatges de ceràmica, Sant Jordi està damunt del cavall, el cavall s'aguanta sobre les dues potes posteriors i Sant Jordi està matant el drac. A les 3 primeres imatges amb una llança, la incorporació recent ho fa amb espasa.
La segona en el rànquing és la Mare de Déu de Montserrat. De Patró a Patrona. En aquest cas la trobem en dues imatges i una capella. Les imatges les hem trobat al carrer Major i al carrer del Pi. La capella és al carrer Major, cantonada amb el carrer Sant Jordi.
A partir d'aquí, alguns dels carrers que tenen nom de sant tenen la imatge del sant al qual estan dedicats. És el cas del carrer de Sant Antoni (amb una imatge de Sant Antoni Abad), del carrer del Carme (també conegut com a carrer de les banyes, hi ha una imatge de la Mare de Déu del Carme) i del carrer de Santa Llúcia (la popular imatge és a la font).
A d'altres carrers dedicats a sants no hi hem sabut trobar cap imatge que en fes referència. És el cas del carrer Sant Miquel, Sant Pere (patró de Gelida) i Sant Roc (copatró de Gelida, a qui es dedica cada any la festa major). Que no l'hi haguem vist, no vol dir que no hi sigui o que hi hagués sigut en el passat.
Sí que hem trobat imatges d'altres sants que responen més a la voluntat del particular que fa aquell edifici. És el cas de la Pilarica que hi ha a cal Ros, al carrer Major, recordant l'origen aragonès del propietari, si més no així ho tenim entès nosaltres, per bé que aquesta imatge ens en planteja dubtes.
Finalment, hem vist aquesta imatge de Sant Antoni de Pàdua al carrer Vicenç Perelló (disculpeu que en aquest cas us mostro una imatge desenfocada).
No he volgut recollir, expressament, les imatges que entenc que formen part de l'interior de
les edificacions. Hi ha cases amb capelles o ceràmiques a l'entrada (per exemple un Crist en ple calvari al carrer mossèn Jaume Via) visibles des de l'exterior, però que entenc que ja no són al carrer d'una forma explícita, sinó que més aviat formen part de la decoració i el gust de la família que hi habita.
Aprofito, amb aquest petit reportatge, per felicitar a tots els Jordis i Jordines/Georgines avui que celebren el seu sant.

Sextina de sant Jordi

Els sons que veus campar en aquesta llengua,
les veus que sents parlar en aquesta terra
–els mots, doncs, que ens partim a casa i plaça–,
avui sorollen fort el dins dels llibres
i s’adeleren per florir en els llavis:
Sant Jordi porta llibre i porta rosa.

La llegenda és escrita en blau i rosa,
i festejada per tots en la llengua
que és nostra i se’ns enfila sola als llavis.
Amb mots ploguts del cel l’alcem de terra
i la lletregem tota en munts de llibres
per fer fortes les pedres de la plaça.

Dames i cavallers parats a plaça
–homes i dones cofats amb una rosa–,
trafeguegem amunt i avall dels llibres
i l’aranya matem a cops de llengua.
Tot de mars dormen arrelats a terra
mentre ens pintem els mots amb pintallavis.

Quina cosa no són els mars, els llavis,
dient el nom exacte de la plaça,
tocant, sonors, llenguts, de peus a terra!
La cosa aquesta esdevé aquesta rosa,
i en tenim el gust, tastamots de la llengua,
pel que en sentim parant l’orella als llibres.

Que diguin i desdiguin als seus llibres!
Sabem nosaltres on tenim les llavis
i de què ens parla aquesta nostra llengua
quan reconta als qui estem fent una plaça
el què del cavaller que porta rosa,
el demà que serà d’aquesta terra.

On hi ha cel, allà tenim la terra,
i en sòl de sol plantem lletres i llibres.
Pels dies i de nits diem la rosa,
dels mots que ens viuen ens omplim els llavis,
i emparaulem, tossuts, aquesta plaça
perquè volem forta la nostra llengua.

La nostra llengua –aquest nostre terra
que a tots emplaça– són tots aquests llibres
i els mots als llavis com pètals de rosa.

El començament a Banyoles

Dic estany i no dic llac, perquè si hem de començar pel començament és per aquí que cal començar. Els llacs els tenen a França, a Suïssa, a Espanya, els tenen allà on vulgueu. Però d'això que tenen a Banyoles se'n diu estany. Els aranesos i els pallaresos, que al seu país tenen també aigües lacustres com aquesta, i dins el domini lingüístic són els que en tenen més, és així com en diuen: estany de la Ratera, estany de Sant Maurici, estany d’Amitges, etc. I si ells que coneixen el material que toquen, i per tant saben el que diuen, en diuen així és que és així que cal dir-ne. Això, és clar, sempre que es tingui el sentit d’alguna cosa que valgui la pena. Ara, si aquest sentit no es té, o si el que passa és que no se'n vol aprendre més, també es pot tirar del català pobre, funcionarial, sense gust de res, amb què habitualment la locutància de tv3 –particularment l’esportiva, que és la que jo segueixo– adotzena l'audiència, i dir-ne “llac”. No passarà res (què voleu que passi?). Però seria una llàstima perdre una paraula que sona tan bé com “estany”.
Per començar pel començament, a Banyoles també cal anar un moment al neolític, perquè segons diuen fa 6.000 anys es veu que a la zona que avui es coneix com el parc de la Draga, a sobre mateix de l'estany, hi va haver instal·lats uns quants pobladors del període. Aquests pobladors segurament s'hi devien posar pensant que tindrien més a mà el peix de l'estany, com de fet l'hi tenien. Però també hi tenien mosquits i les malalties que transmeten, i segurament és per això que van fer mala fi, vull dir que van desaparèixer. La cosa va quedar així, desapareguda i buida, uns milers d'anys. Fins que uns quants altres pobladors ho van tornar a provar. Aquests ja en sabien més i van fer les bases del poble que hi ha avui a prop de l'estany, però no a sobre mateix. Van deixar un espai entremig, el just perquè hi corregués l'aire i no haguessin de patir per les picades dels mosquits de l’última vegada. L’invent els va quedar bé, més orejat, i és sobretot això el que va fer que dels banyolins no se’n tornés a perdre la mena i que el diumenge te’ls trobis passejant la nena o entaulats a la plaça Major fent el vermut.
Fa un mes, si fa o no fa cap a aquesta hora, jo estava turistejant per Manhattan. I a Manhattan hi deuen tenir molta relació amb la gent de Banyoles, perquè allà fan el mateix que aquí, o sigui, es lleven al matí, treuen el nas per la finestra, i si fa un dia de sol fabulós com aquest d'avui, aleshores es calcen unes vambes i surten a córrer al voltant de l’aiguada que tenen. A Manhattan el llac (però no hem dit que “llac” no?) és el que hi ha a Central Park, i és un pèlag artificial que porta el nom de la mare que el va matricular, això és, Jacqueline Onassis. A Banyoles l’estany no té nom, perquè no es coneix que la cosa tingui pagano, i a l'hora de dir-ne d’alguna manera la gent del lloc va aprofitar l’anomenada d'un poble de per allà. Hauria pogut ser Porqueres, que de fet l'estany fa de límit entre Banyoles i Porqueres, però vés a saber per què la tradició es va decantar per Banyoles, i com a estany de Banyoles ens ha arribat. Potser és que el porquer medieval de Porqueres es deia Onassis i ja al començament de tot hi havia una llac a Manhattan que n’havia agafat el nom. O era estany? Com hem quedat?

V Nazi a Gelida

Cercant fotografies antigues per fer una entrada al meu bloc del Via Crucis a Gelida, em vaig trobar aquesta de l’any 1954 aproximadament. Surt al llibre del Ramon Tarrida “Memòries i vivències de la Guerra Civil i la llarga postguerra a Gelida” de la Col.lecció Raima, la qual és una llàstima que no hagi tingut continuïtat.

Finalment no la vaig fer servir i vaig preferir crear-ne una. Mirant-me-la bé però em vaig adonar que hi ha una pintada a la paret, molt a prop de La Confiança, amb una V i una esvàstica. Algú sap que significa? També m’ha sorprès un rètol d’Agfa a sobre de la pastisseria. Potser va ser una iniciativa comercial que no va reeixir?

Fontada

Aquesta tarda de diumenge, tarda d'una primavera exultant i despresa en aigües, hem fet allò que feien els barcelonins a la muntanya de Montjuïc: una fontada.
Hem anat fins la font Freda a berenar i a esbargir-nos una mica, allunyant-nos dels maldecaps mundans que el diumenge a la tarda especialment, s'instal·len còmodament al sofà del menjador.
Cert és que la tarda ha estat molt variable i hem combinat el sol que s'ha acabat imposant, amb un ruixat que ha fet perillar l'excursió. La combinació de la nostra prudència i tossuderia ha acabat sortejant l'aiguat, de manera que posposant l'hora prevista per sortir, ens hem estalviat mullar-nos però encara hem tingut prou temps per fer la sortida com volíem i gaudir de la bellesa de l'índret acabat de regar. Olor a terra mullada.
Les tardes d'aquesta època són generoses en hores de llum. I l'aigua que ha caigut aquesta primavera ens ofereix un entorn d'un verd desconegut, d'una frondositat i un vigor com feia anys que no teníem, i d'una riquesa en aigües que fa escruixir, sobretot venint d'on venim.
El torrent de Vallbardina rugeix amb força recollint les aigües que de tan sadolla la muntanya escup. Un espectacle.

El mòbil

No, no parlo del telèfon. Parlo del mòbil de l’assassinat.
La novel·la negra (tant negra com el matí d’avui) admet moltes etiquetes. A mi com més va més m’agrada. A la base de les històries que segueixo, la llista d’ingredients és sempre la mateixa, verbigràcia: uns quants policies, un homicida, uns quants homicidiats, una coartada i un mòbil. A partir d’aquí és la intenció i la traça del cuiner-novel·lista per escorxar, esbudellar, esbocinar i rostir la carn crua i sanguejant del porc narratiu. Sospito que, amb la recepta ben apresa, la cosa no deu ser tan difícil com sembla, però és evident que ho és; si no, per exemple, Poble mortal hauria acabat el camí satisfactòriament i no de mort sobtada (ai!).
Una de les coses que Pla apunta en llegir la literatura dels clàssics grecs i llatins, és la constatació del fet que en dos mil cinc-cents anys d’història (setmana amunt, setmana avall), les pulsions elementals del personal continuen sent bàsicament les mateixes, i que malgrat el pas dels segles i malgrat els daltabaixos de tota mena i de les formes de cada moment històric, des del punt de vista evolutiu la caixera del Caprabo i el maquetista de Cruïlla, és a dir la bèstia humana, és bastant allà mateix on la va deixar Èsquil, Sòfocles i tota la parentela. És un punt de vista autèntic i encertat, em sembla, i dóna una excusa suficient per anar als llibres antics. Si n’hi ha ganes és clar, cosa que no és el meu cas. Si no, sempre es pot tirar de la saviesa popular, que amb allò de “couen ous a totes bandes, tant a Salou com a Flandes”, ve a dir bastant el mateix. Aquí i a la Xina popular, a l’Atenes de Montilla i al Cornellà de Pèricles.
Evidentment, per sort, sempre hi ha motius nobles i altruistes. Però aquí els mòbils que interessen són els mòbils més recòndits i recargolats. Els que manega la novel·la negra: la venjança, l’enveja, l’ambició, els diners, i altres amenitats per l’estil. Anne Holt va ser uns quants mesos ministra de justícia del govern de Noruega. L’any 97 va deixar el càrrec i es va posar a escriure best-sellers. Anys més tard va publicar una novel·la, traduïda al castellà amb el títol Crepúsculo en Oslo, que explica la història d’una escriptora de novel·la negra d’èxit que es dedica a l’assassinat a les estones lliures simplement per tenir un al·licient a la vida, perquè s’avorreix.
Jo no sé què respondrien Èsquil i Sòfocles i Montilla si els diguessin de posar l’avorriment al fons de les seves tragèdies. El president Montilla probablement res, que per això el van fer president. Tampoc no sé si l’avorriment és gaire cap novetat en la novel·la negra, segur que no perquè tot està inventat fa dies. Però a mi el mòbil m’ha semblat sòlid i, cuinat per l’Anne Holt, l’he trobat convincent. Quedem per un altre dia, senyora Holt.

Els pantalons de Sorolla

L’any 1911 el senyor Archer M. Huntington, hispanòfil i mecenes nord-americà,va encarregar a Joaquim Sorolla, pintor valencià, una sèrie de plafons murals sobre el tema d'Espanya per a parets de la seu de la Hispanic Society of America. Els plafons havien de ser de gran format, i el contracte consignava que per la feina Sorolla cobraria cent cinquanta mil dòlars en el moment de l'entrega. Els plafons, realment grans, aquests dies es poden veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya. El muntatge es diu Sorolla. Visió d'Espanya.
Cent cinquanta mil dòlars devien ser una bona pastanaga al 1911. Molts i molts calés. Sorolla devia sentir que li havia tocat la loteria, i és clar l'home estava que no hi cabia de content. Tu diràs. Ell, que ni que fos per referències de tercers devia conèixer alguna cosa de la bohèmia de l'època, sabia que el pa que sovint s'hi donava era negre i tuberculós, i que l'oportunitat del mecenes nord-americà l'en allunyava definitivament, si és que mai hi va estar a prop, que em sembla que no. Si és que ja no ho feia abans, ara l'home podria lligar els gossos amb llonganisses, fer-se portar les últimes cotilles de moda a París per a la seva senyora Clotilde, i fins deixar ben col·locat algun fill en un o altre ministeri el dia que, déu volgués que trigués a arribar, la mort l'acabés malaguanyant. Ras i curt: al 1911 Sorolla va veure el cel i l'home era una cosa molt semblant a l'hòstia amb patinet.
Tones d'alegria, de jovialitat, de voler quedar bé; tantes com n'hi caben en una saca de cent cinquanta mil de l'ala dòlar. I amb aquesta alegria de rei del mambo al cos, Sorolla es va llançar entusiàsticament a recórrer diversos lugares y rincones de nuestra España, i durant uns quants anys va anar prenent apunts i repartint pinzellades a tort i a dret. Va tocar tot el repertori: falleres, taronges, clavells, penons, vestits regionals, nazarenos, cuadrillas de toreros, sevillanes, barretines, barrets cordovesos, gaiters, vaques, bous, cavalls, garrins de pata negra, sacs de blat, mantellines, alcàssers de Toledo, consejos del Roncal, jotes aragoneses i munyidores basques de mirada clara i encantada. Total, l’hòstia-amb-patinet Sorolla va produir una sèrie de murals folklòrics, expansius, frugals, acolorits i salutífers.
Sorolla diu que va ser d'un regionalisme de pedra picada. “Regionalismo bien entendido”, s'entén. Veient aquestes visions murals tan espectaculars -per les mides- costa de creure que no fos cert. Però no crec que aquests quadres tinguin a veure amb res ideològic. Aquí no es tractava d'això, sinó de fer una cosa molt del gust del senyor Archer M. Huntington, que la pogués mirar ell i ensenyar-la als amics. I sobretot es tractava de cobrar els cent cinquanta mil. Sobretot això. No deu ser per casualitat que el pintor dediqui l'últim plafó de la sèrie a allò que el dedica. La pesca del atún en Ayamonte, es diu. Aquí Sorolla presenta uns pescadors esforçats descarregant tonyines al moll. Ha estat un bon dia, han pescat molt, hi ha un tou de tonyines apilades a terra. Aquestes tonyines, esplèndides de color i de mida, saborosíssimes, els pescadors no se les quedaran pas per fer bonic, les vendran de seguida per un preu, perquè la gent no penca per amor a l'art. Tampoc deu ser casualitat que pel fons del quadre, navegant tranquil·lament per un mar exultant, hi passi a aquella hora un vaixell mercant amb rumb a qui sap on, però probablement cap a Amèrica. Estic segur que el senyor Huntington es devia donar per al·ludit amb aquestes coses i que va entendre perfectament el missatge de Sorolla. Encara que després de vuit anys el mecenes s'havia refredat una mica i pel que sembla li recava rascar-se la butxaca.
El Sorolla d'aquesta Visió d'Espanya és el que és: un pintor de cromos regionals i gegants per encàrrec. I no és res més. Però això tan evident no tothom ho vol veure. Per exemple, els autors del text de presentació de l'exposició; s'expliquen molt i massa per no presentar-lo com a tal. D'això se'n diu fer passar bou per bèstia grossa. Per què ho fan? Per què, si el primer que veus en aquests murals és que el mateix Sorolla estava encantat amb el seu paper, no se n'amaga gens? Tothom s'ha de guanyar la vida. I per la morterada que Huntington li va pagar, francament a mi també m'hauria costat no abaixar-me els pantalons i fer tots els papers de l'auca.
L'exposició de Sorolla agrada, i agrada molt per la gentada que hi va. Jo crec que és pel mateix motiu que agraden les pel·lícules de Walt Disney: perquè es deixen mirar, tenen coloraines i no volen cap mal a ningú. Però no sé gaire què pensar del fet que el Museu Nacional d'Art de Catalunya presenti a tota trompeta una exposició tan castissa. Probablement no cal pensar-ne res, és una exposició i prou. Però una cosa sí que la dic: fa tres anys el Museu Nacional va presentar una exposició de Caravaggio. Ara presenta aquests cuplets rapatanis de Sorolla. Només dic que espero que el museu recuperi el nivell i s'hi pugui tornar sense tapar-se el nas.

Mir se'n va

Infinites són moltes, i no n'hi ha tantes. Però unes quantes sí. Em refereixo a les maneres de mirar l'antològica de Joaquim Mir que hi ha penjada al Caixafòrum. Els jardins, per exemple: com els pinta al 1915, obacs i secrets, i com els pinta al 1922, exuberants i fantasiosos. O la gent: com la retrata al 1913, com la posa al quadre al 1925. També com pinta la roca, fosa com una pasta fantasmal, o pletòrica, o tocada amb jocs de llum dramàtics. O com pinta l'aigua. O el que fa amb pobles i masos. En fi, des del quadre La font de Montjuic –el primer– fins al titulat La desferra –l’últim–, la pintura de Joaquim Mir fa uns quants cops de volant, sí.
La desferra és el quadre que tanca aquesta exposició al Caixafòrum. Mir el va pintar al 1935. La pintura presenta en primer terme una barca que es podreix, que va caient a trossos a la platja. És una barca que ha tingut certa presència, no és petita, i que ha conegut dies magnífics de pesca. Però ara és vella i carraca, els corcs se li han fotut el timó i potser la vela, i tota ella està masegada per l'abandó i la intempèrie. Ja no serveix per res, en tot cas només per fer ombra a la figura d'un home jove -un pescador?- que hi becaineja a sota.
El cas terminal d'aquest quadre és un cas trist, però la cosa és que enlloc no s'hi veu cap indici de lamentació, de queixa, de remordiment, d'amargor. L'hora és calma i solellada. En un costat hi ha una pineda d'un verd esperitat. Hi ha altres barques noves i lleugeres, pintades en segon terme, arran de mar, que fa dies que han agafat el relleu de la barca que es podreix, i tres figures que s'estan posant a punt per feinejar-hi. Tot a la imatge fa veure que el final de la desferra del títol no és cap iniquitat de ningú, sinó llei de vida.
A La desferra, Mir també hi va voler posar una illa. Aquesta illa apareix al fons de tot, i bé pot ser una referència a Mallorca, l'indret que el díptic de presentació de l'exposició diu que va ser tan decisiu per a la seva pintura. Vindria a ser un record, un salut al passat propi. I ja és això, perquè ben mirat aquest és un quadre pintat sobre el temps, no sobre la tela. I un temps que és just el que ara es va acabant per a la barca vella de la platja. El mar -la vida- se li encongeix, a aquesta barca; és cada cop més petit, llunyà i testimonial. En canvi el cel, embolicat de núvols prims, li és cada cop més blau, immens i acollidor.
Mir va pintar La desferra als 63 anys. Encara en cuejaria uns quants més, fins al 1940, i segurament encara va pintar alguna altra cosa. Però és en aquest quadre que va dir tot el que llavors tenia per dir. Tot el que queda per dir i s'ha de dir quan veus que has complert el teu cicle i s'acosta el final, això és, adéu i gràcies per tot.

Pasqua a Gelida

Via crucis a Gelida

Fa setmanes que donava la vara als amics perquè es deixessin enredar per formar part del cos de portants de Gelida, tal com vaig fer jo mateix l'any passat. L'únic que ha respost la crida positivament ha estat el Dani. De manera que, amb uns quants assajos, en dos mesos ha passat a formar part d'aquest col·lectiu que manté la tradició de treure en processó el sant Cristo gros de Gelida cada divendres Sant. Parlo de tradició i no de devoció. Els membres d'aquest col·lectiu no hem d'expiar cap culpa ni hem rebut cap mena d'il·luminació divina. Serem més o menys creients, però no ens plantegem aquest acte com una qüestió de fe, ni en fem un dogma. Simplement, treiem a passejar una imatge, a la qual respectem per allò que representa, i ho fem conscients de les sensibilitats que l'envolten. Cadascú, personalment, que en faci la revisió de consciència que vulgui, que és així com es fan aquestes coses: en silenci, i interiorment.
El sant Cristo gros és una imatge de Jesús clavat en creu que els portants treiem per rememorar el camí de la passió o el calvari que es commemora aquests dies. És una manera de retre homenatge amb el patiment dels portants, al patiment d'aquest personatge històric. El conegut com a Via Crucis o Via Creu, com en diuen els companys de Sant Sadurní que ens vénen a ajudar cada any.
Té un punt d'exibició per part d'aquells que en som protagonistes. Vestits amb vestes negres (una mena de túnica), amb unes corretges que aguanten la caçoleta sobre la qual descansarà la base de la creu, el cos de portants fa un efecte de "guàrdia pretoriana" que deu impressionar.
Avui en dia es viu un cert distànciament d'aquestes tradicions. Un allunyament que és justificable per les imposicions que durant tants anys han laminat la fe i han allunyat la gent de l'església. Certes actituds i jerarquies encara l'allunyen. Paradoxalment, triomfen els llibres (i el programes) d'autoajuda, les religions exòtiques (podem comprar budes asseguts a qualsevol basar xinès) i fins i tot, ens podem apuntar a classes de tai-chi, de ioga o fins i tot de gospel com a senyal de rabiosa modernitat. Ser portant, en canvi, és percebut com una rèmora del passat.
Hauríem de ser capaços de superar aquesta mena de prejudicis i celebrar-ho com una tradició viva de la nostra cultura. Les passions que es representen arreu, aquí al costat en tenim dues de les mostres més brillants: Esparreguera i Olesa, compten amb un impressionant estol d'actors i de persones del poble que hi posen tot el seu esforç i il·lusió, independentment de les creences de cadascú. No es fa cap examen de consciència a ningú. Lluís Llach ha dirigit a Verges la Dansa de la Mort que s'hi representa cada any. És el mateix que la representació dels Pastorets o de les cavalcades dels Reis o quan molts a casa nostra fem el pessebre. Som fills de la tradició que tenim i renegar-ne només ens pot portar a abraçar-ne d'altres, tan legítimes com les nostres, però que simplement seran forasteres i s'imposaran a les pròpies. Si deixem de celebrar la Castanyada, veurem com el Halloween n'ocupa l'espai vacant. Si els Reis arriben tard, trobaran un senyor grassonet i vestit de vermell passejant el seu Ho, ho, ho! dalt d'un trineu. Si deixem morir el Via Crucis solemne, en silenci, com s'ha fet sempre aquí, potser aviat sortiran confraries de nazarenos i ens arrencarem per saetes. I això ho podem fer extensible a les Caramelles de Pasqua, al diumenge de Rams, a la diada de Santa Llúcia, a les mones de Pasqua... Us convido a allunyar certs prejudicis i a viure les festes amb tradició i sentit, o aviat ni ens reconeixerem a nosaltres mateixos. I això no ha d'estar renyit amb la revisió i modernització d'aquest folklore.

L'evangeli segons sant Nicolau

La saeta és bonica però no m’interessa; els goigs són bonics però no m’interessen; el gospel és bonic, i això sí que m’interessa. Aquesta és la diferència. M’interessa –m’agrada, més aviat– des que fa almenys tres glaciacions a casa van aparèixer-hi dos vinils (viniquè?) del Golden Gate Quartet, Negro Spirituals i Grandes Exitos, que el meu pare va comprar al BID, un catàleg de venda de discos per correu que ens arribava cada mes. Sigui per això o sigui pel que sigui, el cas és que quan vaig saber que el centre cívic Casa Elizalde programava un taller de gospel dins la programació de cursos habitual, vaig anar cap allà i m’hi vaig matricular la gargamella. Això va ser al febrer, i doncs ja fa dos mesos que la canto. El grup coral som setze repartits en tres veus: alts, mitjos i baixos. A mi m’han posat entre aquests últims perquè són així de permissius, però tinc el goig d’informar a la concurrència que, tot i que m'hi acosto, no sóc el que més desafina. Les classes són el dimarts a les vuit i s’allarguen una hora i mitja. Fem una sessió d’exercicis de relaxació i per escalfar la veu, i després ens engeguem a trepitjar les cançons evangèliques que se’ns posen temeràriament al davant. La professora diu que ho fem molt bé, i segur que és així perquè per això cobra (no, de debò: és una persona excel·lent, una bostoniana primaveral, culta i refinada). Fins ara hem anat a cançó nova per classe, cosa que vol dir que si el cantar no m’ha fet perdre el sumar, ja ens en sabem vuit. El nostres hits indiscutibles són Swing Lord, sweet chariot; Great day i Oh, happy days! La que menys agrada és Go tell it on the mountain, que definitivament té un aire de cançó d’agrupament de minyons-escolta plantant el campament dels Esquirols a la vora de la font. Riem força, que en definitiva és del que es tracta.
Arran d’aquest taller també m’he començat a mirar la legislació sobre drets d’autor i contra el pirateig dels top-manta. El David Bisbal tampoc s’ho pensava al començament i ha acabat convertit en una estrella. No se sap mai.

No ser despresos amb el karma

Joan Laporta, el president del Barça, deia dilluns que el Barça és el millor antidepressiu que existeix. Bé, no ho sé. Potser va anar massa de pressa, el president. Hauria d’haver esperat a l’últim de maig per declarar-se, quan l’equip haurà guanyat tot el que hi ha en joc: la copa d’Europa, la Lliga i la copa del Rei. Bàsicament la copa d’Europa, que és el que importa. La Lliga importa menys. I la copa del Rei enguany només té l’al·licient de veure qui és que escridassarà més al de la corona de la llotja: els bascos o els catalans. No és un al·licient menor, cert, però no justifica patir-hi gens.
Que el Barça guanyarà la Champions és gairebé segur. Llavors uns quants tornarem a la plaça de Sant Jaume, com després de la final de Wembley, i ho celebrarem amb el Guardiola penjat al balcó de la Generalitat com una d’aquelles belles dames gòtiques que fotien banyes a Ausias March. Però la mona europea encara no està feta, s’està coent, president Laporta, i encara hi ha risc que l’equip ens deixi amb un pam de nas, i deprimits.
Avui el Barça juga contra el Bayern del Munic l’anada de l’eliminatòria de la Champions. És un partit difícil, cal posar-hi totes les forces per fotre’ls-en un cabàs: les dels jugadors, per descomptat: les de l’afició, també; i fins les del cosmos, si cal.
Jo sóc un oient imperdible de L’ofici de viure, el programa de Catalunya Ràdio. És un espai excel·lentment ben vist i ben realitzat. Eines pràctiques per al benestar emocional, n’és el lema. I dins d’aquesta caixa d’“eines pràctiques” s’hi inclou una secció conduïda per un monjo budista del Garraf (sabíeu que al Garraf hi ha un temple budista? Montserrat, tremola!) en què es dedica un minut a fer una meditació col·lectiva amb l’audiència. El monjo es diu Ricard Rutllant, i per fer la meditació diària invariablement demana tres coses als oients: posar l’esquena dreta, observar atentament la respiració i desenvolupar una intenció correcta per fer que la meditació sigui “en benefici de tots els éssers”.
Personalment estic molt d’acord amb això del “benefici de tots els éssers”. Ara bé, tenint en compte el Barça-Bayern, jo demanaria al senyor Rutllant i a la resta de meditants que per un dia fessin una excepció. En benefici de tots els éssers, sí; menys per als éssers amb la samarreta del Bayern de Munic. Per un dia, per unes hores, una excepció! Avui no és moment per ser despresos amb el karma. És o ells o nosaltres. El futbol es así. Visca el Barça!

Currutaco

Si busqueu "currutaco" al diccionari normatiu, no l'hi trobareu. En canvi cada any, la setmana del diumenge de Rams, se'n poden comprar a la pastisseria La Confiança de Gelida. Currutaco és el nom amb què es presenten a Gelida cada any les pastes per guarnir les palmes i els palmons. De currutacos només se'n fan pel diumenge de Rams, igual que de mones només se'n fan per Pasqua o de panellets per Tots Sants. Aquest país nostre té, feliçment, una menja associada a cada festa. I un nom per a cada cosa, per bé que aquest nom varia segons l'indret.
L'Institut d'Estudis Catalans no recull "currutaco" com a paraula normalitzada. Però sí que la va recollir Mn. Antoni Maria Alcover en el Diccionari Català-Valencià-Balear. L'origen del mot que usem en català prové del castellà currutaco, que significa "home excessivament donat a vestir segons la moda i a fer-ne ostentació". Aquest significat també el conserva en català, juntament amb tres més, que són propis del català. Un d'aquests significats és "festejador o pretendent d'una dona" i un altre dels significats que té aquesta paraula a Breda (o n'hauríem de dir Ventdelplà?) és una "cassola molt gran i amb quatre anses".
Però de l'obra d'Alcover-Moll ens interessa l'accepció número tres: "espècie de carquinyoli fet d'ametlla molt picada (Pla d'Urgell). El nom complet d'aquestes pastes és currutacos de Vilanova i la Geltrú. " És a dir, que a Gelida fem servir una paraula que s'usa -o s'usava- al Pla d'Urgell? O bé l'hem adoptat directament de les pastes del Garraf? Com s'anomenen aquestes pastes en d'altres indrets?
Quan en tingui ocasió, l'hi demanaré al Francesc de la Confiança si sap l'origen del nom de les pastes de Gelida: una recepta heretada, un antic receptari, una descoberta en un viatge? De moment, continuaré menjant-me metòdicament els currutacos que em queden, que me'ls dosifico per allargar-ne l'efecte. Això si el meu fill em deixa, ja que els ha tastat i li han agradat tant o més que a mi.
Sempre ens quedarà, com a succedani, els Funilets, que d'això sí que n'hi ha tot l'any.

Jocs de paraules

Un dels accessos al parc Güell és el que hi ha al capdamunt d’un carrer de per aquí dalt que es diu Baixada de la Glòria, un carrer que més precisament caldria dir-ne “pujada”, perquè és de pujada el sentit en què normalment s’agafa, i en tot cas el sentit pel que és normalment recordat, sobretot si les escales mecàniques que hi ha estan espatllades i has de fer la tirada a peu. Si és així i al final completes l’ascensió –cosa que no s’ha de donar per suposada– jo no tinc gens clar que el que trobis a dalt sigui la Glòria (vull dir la del cel; l’altra potser sí, si heu quedat), però en tot cas sí que afirmo rotundament que te la mereixes, perquè aquest carrer tan gloriós resulta que salva el que deu ser un dels desnivells més mal amanits de tota la municipalitat de Barcelona. Són cent metres de llargada, només cent, però drets com una mala cosa. Més d'una vegada hi he vist turistes incauts, vermells com a perdigots, aturar-se a la meitat i seure i reprendre l’alè amb el mateix gest esbufegat que si estiguessin pujant el Kilimanjaro. En català tenim el mot “tirapit” per anomenar una costa costeruda; això si no anem directament a l’expressió “puta pujada” o “pujada dels collons”, que fa de mal dir per Setmana Santa i tractant-se de la Glòria. Doncs bé, per paradoxal que sigui, jo no tinc a l’abast un exemple més reconsagrat de tirapit que aquesta Baixada de la Glòria. Un calvari, per seguir l’ordre religiós del dia.
En fi, el que volia dir no és això; el que volia dir és que la Baixada de la Glòria surt per sota a l’avinguda de Vallcarca, i al capdavall d’aquest carrer hi ha la nova plaça Lesseps –diumenge la van inaugurar després de fer-hi reformes–, que és el lloc de la parada de metro on van a petar els turistes que volen anar a visitar el parc Güell. La baixada de la Glòria, però, queda una mica enfora de la plaça, i quan surten del metro els turistes queden un moment desorientats, no saben cap on han de seguir. Llavors el que fan és preguntar. Pregunten al primer passavolant que passavola per allà, i algun cop coincideix que el fulano és aquesta servidora de vostès.
La turistada mundial, d’Hèlsinki a Johannesburg i de Tòquio a Los Angeles, no n’hi ha cap que degui tenir el so de la “ll” final (la de Sabadell, Martorell, Calafell, diguem) en el seu sistema fonètic de sèrie, vull dir en la seva llengua materna, perquè no n’hi ha cap que la sàpiga dir, tots pronuncien “l”. Com que hom políticament pensa com un catalanista obtuso, un nacionalista paleto, un separatista neurótico i un independentista mal adecuao (“adecuao”, sí, juro que ho vaig sentir així mateix al bar on últimament vaig a fer el cafè amb llet dels matins!), deu ser per aquest metiu que d’entrada es posa a pensar malament i tendeix a creure que això també és culpa de Madrid (els de Sabadel, Martorel, Calafel, diguem), i concretament que els que pregunten són reporters de TeleMadrid que pronuncien expressament malament el català disfressats d’holandesos perquè estan gravant un altre reportatge sobre la imposició del català a Catalunya. Però, és clar, la cosa no va per aquí.
Com sigui que quan demanen el que demanen els turistes ho demanen en anglès, pel que diem del canvi de la “ll” per “l”, el parc Güell es converteix indefectiblement en parc Güel. En anglès “güel”, escrit “well”, significa, entre altres coses, “bé, satisfactori”. Tenint en compte això, davant la pregunta pel parc jo responc: ”Well? Not so well, madam; it’s Güell”, i marco la ella final amb un somriure cordial. Queda clar que el meu nivell d’anglès és baix. També queda clar que el joc de paraules és molt flaquet. En tercer lloc, queda clar que la ironia, ingènua en el fons, és immeditament entesa pels turistes, que també somriuen. I finalment queda clar que la cordialitat és sempre educada i adequada entre persones normalment civilitzades.

«Hallo» a Empúriabrava

Dins la història medieval catalana hi ha el personatge d’un comte d’Empúries que segons conten es una de les més singulars del període. Era tot un caràcter, fins al punt que es veu que el rei Jaume II el va haver de posar a ratlla, i per fer-ho va fer construir el castell de Montgrí –castell del qual només se’n van arribar a fer els murs exteriors– en un gest d’autoritat. Aquest episodi és potser un dels més cèlebres de la història medieval d’aquesta part de l’Empordà, Pla ho explica més o menys en alguns moments de la seva guia de la Costa Brava.
El centre de poder i residència d’aquest comte insòlit fou el poble de Castelló d’Empúries. Castelló d’Empúries està posat sobre una terra plana, una mica a l’interior (5 quilòmetres) del nord del golf de Roses, al costat de la Muga (el riu). És el poble d’entrada normal, convencional, a l’espai natural dels Aiguamolls de l’Empordà. El nucli urbà té una part medieval amb les coses que fan al cas i un eixample més o menys modern. El terme municipal també té, a tocar de mar, una urbanització important. Aquesta urbanització porta per nom Empúriabrava. A mi la història medieval de Castelló d’Empúries i del seu comte particularíssim m’està molt bé, no cal dir. Però tant com això el que a mi m’agradaria conèixer és la història d’aquesta urbanització. La particularitat de l’indret segurament no té res a envejar a les singularitats del geniüt comte empurianenc.
Podem parlar aquí de la història urbanística de Lloret, de Blanes, de l’Escala, del creixement del lloc que sigui d’aquesta costa. Però en definitiva, el patró no canvia, sempre és el mateix: un nucli més o menys antic que per les circumstàncies que sigui s’ha fet més o menys gran amb més o menys encert. La cosa és que sempre hi ha un nucli original. Però a Empúriabrava això no és així. Aquí el nucli inicial no hi és ni hi ha sigut mai, tot això era un niu de mosques fins fa quatre dies. Empúriabrava la va fundar algú en el no-res i des del no-res, sense precedents, a la manera que diu que ho feia Cèsar a l’època romana –i potser no hi és de massa portar l’emperador fins aquí tenint en compte que els romans van campar-la per aquests verals empordanesos uns quants segles. Algú es va treure del barret tota aquesta cosa. Algú va assenyalar l’indret amb un dit resolut, algú va anar a l’ajuntament a parlar amb l’alcalde, algú va posar una morterada de calés sobre la taula, algú va firmar els permisos, i a partir d'aquí algú va posar tot l’invent en marxa. Devia ser als últims del franquisme o al començament de la transició. Jo m’imagino que devia passar més o menys com a Gelida quan la urbanització de Martivell o del Safari. Uns quants van pagar i uns quants van cobrar mirant cap a una altra banda. O potser no, potser tot es va fer amb la millor intenció.
Empúriabrava està muntada enmig dels Aiguamolls de l’Empordà, sobre un port que s’embranca endins de la terra prima del golf per un parell de canals principals i uns quants canalets secundaris. És natural aquest port? No ho crec. El de Platja d’Aro, més avall en la línia de la costa, és un exemple de port natural urbanitzat posteriorment; però Empúriabrava no fa gens l’efecte de ser el mateix cas. Aquesta construcció està feta partint de zero, potser imitant, en petit i de joguina, la manera holandesa de treballar aquests assumptes. Els arquitectes van obrir la terra al mar, van deixar passar una certa quantitat d’aigua i van fer un petit circuit tancat que té alguna cosa de scalextric. L’invent devia ser estranyíssim, raríssim, literalment rocambolesc en aquest país. Encara avui fa una mica estrany. L’adjectiu exacte per qualificar-ho és postís.
Als marges d'aquests canals d'Empúriabrava hi ha cases. Són cases grandetes, amb un aire de segona residència familiar, estiuenca i confortable. La gran majoria estan pintades de color blanc. N’hi ha moltes que tenen una torratxa més o menys alta i de peu rodó en un dels quatre cantons, tancada amb teulada marró i una pinya també de color marró al capdamunt. Devia ser moda quan tot això es va construir. La moda –o potser alguna oferta 2x1 del constructor de torn– també devia portar-hi els balustres i balustrades, n’hi ha en abundància, en sortints a vegades com a mínim discutibles si no directament ridículs. Al davant de les cases hi ha el carrer, com és lògic, i al darrere el trosset de jardí amb la gespa, el llum i algun arbre, i el moll privat amb una llanxa amarrada més o menys grossa i formidable. Llanxes, velers no, o molt pocs. Ara és temporada baixa i no hi ha gaire gent ni gaire trànsit per aquests canals, però a l’estiu, amb l’invent a tota marxa, hi deus trobar algun embús. També hi ha cases fora de la teranyina dels canals, uns exemplars que són una mica el mateix que les altres però més ajustadets de pressupost. I encara hi ha blocs de pisos. El de sobre la platja, just al punt de la sortida de la Muga al mar deu ser la baluerna d’un sol cos amb més formigó de Catalunya. Atenció, dic de tot Catalunya! En un indret de línies tan planes i somes, la presència d'aquesta factoria és un cop de puny a la taula. S'entén molt bé què vol dir «indústria turística» veient això. La desproporció és ciclòpia, brutal. Des del Canigó, que és l’horitzó de terra de tot aquest rodal, molt lluny, estic convençut que la silueta fosca d’aquesta andròmina colossal es distingeix perfectament en un dia clar com aquest d’avui. L’edifici dibuixa un planta semicircular, recordant vagament la d’un teatre romà, posada davant el mar. En el punt més alt, al mig, deu fer potser una vintena de pisos, i a partir d’aquí va baixant esgraonadament.
En temporada baixa a Empuriabrava no s’hi veu gaire gent. Molltes cases tancades, poques llanxes amarrades. Els hivernants són, sembla, majoritàriament alemanys d’un cert nivell adquisitiu i d’una certa edat diguem que provecta. És clar, a la Renània o a Baviera hi deu fer més fred i més neu que no aquí. Els avis els veus asseguts al porxo o la galeria de davant de casa fullejant el diari i prenent el solellet mentre esmorzen o arreglen les flors. N’hi ha que em saluden quan passo: «Hallo», diuen amb certa prevenció. Jo responc, és clar; però no puc evitar de pensar que aquests avis tan dominicals en algun moment de la seva història van viure –ells directament o els seus familiars i amics– coses tan bèsties com el nazisme o el comunisme. La pregunta és impertinent i injusta, però em surt sola: de quina banda devien estar?
En temporada baixa a Empúriabrava hi ha oberts les superfícies Lidl, Intermarché i Montserrat, cosa que deu voler dir que no és pas tan buit com sembla. També un megastore fabulós per comprar-t'hi la llanxa, Nautic Luis. Hi ha restaurants i bars en funcionament. Una taverna irlandesa –Ocean Irish Tavern– reglamentària, fosca i amb molta fusta, carregada de pòsters i serigrafies decoratius, rèpliques de coses d’antigues línies navilieres transoceàniques. Al mateix carrer del Nautic Luis, més avall, hi ha un aeroclub esportiu. La gent hi va, paga i puja en un avió petit i voluminós, un model antic, de color gris, amb una insígnia alemanya a la cua. Aquest avió s’enlaira de tant en tant, i quan arriba a una certa alçada la gent en salta amb parapent i va baixant fent girs pel cel blau i amplíssim.

La meva primera crisi

La mongeta tendra es va posar a bullir i el peix es descongelava tranquil·lament al microones. Mentre el sopar seguia el seu curs, jo escoltava el parte de guerra de ràdio Intereconomia. Radio Intereconomia és una emissora amb una mica el mateix tuf de la cope, per entendre’ns; un martell d’heretges nacionalistes i maricomplejines psoeistes, per això m’agrada. El parte d’ahir al vespre donava compte de la reunió de l’Obama i dinou majordoms a Londres per tractar de la qüestió de la crisi econòmica. La locutora de Madrit és va posar en contacte amb “nuestro corresponsal en la cumbre del G20” (en castellà fa més gràcia: Jeje20), i el tal corresponsal va deixar anar la seva crònica a la meva cuina abans de tornar als canapès de la sala de premsa. Sentint-lo, tot d’una em va venir al cap la idea que aquesta crisi d’ara és la primera que visc com a assalariat. La meva primera crisi econòmica. Una fita, un emblema, un moment màgic en la vida de qualsevol pencaire –obrers se’n deia– pendent d’una nova entrega de Supervivientes i del número premiat en el sorteig del Supercuponazo de l’Once. I no és una crisi qualsevol, no –no m’hi poso per poc, jo, quan em poso en un merder–; la crisi és global i és financera, cosa que vol dir bastant foca i bastant penques, com queda claríssim veient la cara dels responsables de Caixa de Castilla y la Mancha, necessitada d’un lífting d’un fotimer de milions d’euros perquè no els caigui a terra de vergonya. Però és igual, és la meva primera crisi, i l’estimo tal com és. Perquè una de les oportunitats que ofereix aquesta crisi és l’oportunitat de ser agraïts, i cal ser-ne. Les altres que hi ha hagut des de l’any 69, any del meu feliç deslliurament, les vaig passar en un altre estat de la matèria, i esclar no és el mateix; els toros no són el mateix des de la barrera. Però aquesta no, aquesta la visc enfonsat en el fang de la trinxera. La veritat és que per sort al meu front tampoc és que hi hagi gaire moviment, cal ser sincers. Però una mica sí que n’hi ha. Sense anar més lluny, l’altra dia els petonets crítics de la crisi se’m van fer sentir a les orelles amb forma de mail en què el responsable del departament responsable m’informava que de l’augment salarial de què vam dir que parlaríem enguany, de moment res de res. Venia a dir que hi ha una crisi a la part de fora de la porta de l’empresa –tan ampla, oi?– que diu que et coneix i una actualització pelada per sota de l’IPC previst a la teva nòmina. Així doncs que oi que gràcies? Naturalment jo vaig respondre que sí, que gràcies, com a agraït i disciplinat soldat de tropa. Què no farem per la nostra crisi els seguidors de Supervivientes i del Supercuponazo!

El dia 1 d'abril, finalment, van penjar l'horari nou

El nou horari de la deixalleria municipal va entrar en servei el passat 1 de gener del 2009.
Des del mes de setembre del 2008, però, es va anunciar públicament en un Ple l'ampliació horària, com a conseqüència del nou contracte amb l'empresa de recollida d'escombraries.
Aquest nou horari ja sortia publicat en el butlletí municipal El Balcó, editat el mes de desembre.
Però no va ser fins ahir, dia 1 d'abril, que el nou horari es va penjar a la porta de la deixalleria. Han passat 7 mesos des del setembre, abans de poder posar un cartell i mentrestant, s'ha mantingut el cartell amb l'horari anterior, molt més restringit. No hi ha hagut cap responsable municipal que, durant aquests mesos, hagi pensat a posar un cartell provisional amb l'horari nou, mentre el cartell definitiu no arribava. Per cert, un cartell necessita 7 mesos per fer-se?
És deixadesa o negligència?

Trenta anys d'ajuntaments a La Vanguardia

Dimarts La Vanguardia va publicar un suplement especial dedicat als trenta anys d’ajuntaments democràtics en què es fa una repassada a uns quants municipis i al que l’administració local hi ha aportat al llarg d’aquest temps.
Una cosa que a mi em sembla que els gestors de l‘ajuntament de Gelida han tingut tradicionalment descuidada és el fet de no tenir en compte, o no tenir-ho prou, les experiències que es duen a terme en altres municipis. Gelida –l’ajuntament– segurament ha tingut sempre una tendència a l’endogàmia, a ser una cosa tancada en ella mateixa. L’exemple d’altres pobles, semblants o no tan semblants al nostre, en àmbits com l’urbanisme, la gestió de la immigració o la cultura, és possible que hagi passat molt desapercebut per part de molts dels qui han passat en un moment o altre per l’ajuntament. És una percepció personal, res que pugui certificar amb fets. Però potser no vaig del tot desencaminat. En el debat públic, quan jo el seguia, vaig sentir comptades vegades utilitzar les experiències d’altres pobles en un o altre àmbit de la gestió local. Probablement això continua sent així.
El punt de vista de l’especial de La Vanguardia dedicat als 30 anys dels ajuntaments democràtics és molt de vol d’ocell, molt general, i en més d’una cas segur que caldria una visió més detallada. No crec que trenta anys d’història de l’ajuntament de l’Hospitalet o de Santa Coloma de Gramanet es puguin despatxar amb un articlet de cinc-centes paraules, no crec que n’hi hagi prou. Tot i aquestes mancances, però, sí que em sembla que té interès perdre-hi una mica l’estona. Hi ha referències a pobles i ciutats de muntanya, de l’interior, de la costa, industrials, residencials, turístics. S’hi veu el que els ajuntaments hi han fet al llarg d’aquests anys, en quines coses han posat l’accent, en quines no n'hi han posat tant, quins projectes tenen plantejats, quines dificultats.
Penso que és una bona mesura per contrastar-hi la pròpia trajectòria, i segurament se’n pot treure alguna conclusió i no sé si fins i tot aprofitar algun exemple. Als qui us interessen aquests assumptes, us en recomano una llegida.

Lluita ecològica contra la Lobesia

Entre els flagells del raïm, els més coneguts són el míldiu i la malura. Aquests dos fongs són controlables amb una bona aplicació de producte amb base de coure contra el míldiu i sofre contra la malura. Els fongs depenen molt de les condicions climatològiques per evolucionar, però en major o menor mesura, controlats o fora de control, aquests fongs hi són sempre.
I no estan sols. Hi ha altres flagells que cal controlar. Un d'ells és la lobesia botrana, coneguda com la papallona del raïm, el corc del raïm o el cuc del raïm. Es tracta d'un insecte que cada any apareix a les vinyes i que, justament aquest dies, arriba la seva primera generació. D'ara i fins a l'agost, hi haurà dues generacions més. Cadascuna d'aquestes generacions repetirà un mateix cicle. El mascle busca la femella, la fecunda, aquesta pon els ous i d'aquí naixerà la futura generació. La primera generació no és nociva per als raïms, senzillament, perquè no n'hi ha. La segona i la tercera sí que seran perilloses, perquè aquestes papallones ponen els seus ous en els grans de raïm. Això provocarà que quan neixin les larves, foradin la pell dels raïms i, això serà l'origen d'un focus de podridura (botritis).
Cada cop els productes que s'apliquen al camp estan més subjectes a control i tenen més limitada la seva composició. Afortunadament per al medi. Tradicionalment, contra el corc s'aplicava un insecticida. Això suposa l'eliminació de les papallones, però també d'altres insectes que per nombre o activitat no eren l'objectiu de l'aplicació, la qual, per força, era indiscriminada. Això a més del risc que suposava la inhalació del producte per part d'aquell qui en feia l'aplicació.
A can Castany fa cinc anys que estem experimentant amb les feronomes de confusió sexual. Ho hem anat ampliant, i ho hem fet d'acord amb algun veïns, però aconseguíem reunir poques hectàrees, i encara amb llacunes a l'interior que desvirtuaven el procés. Però cada any hem ampliat i des de l'any passat que l'aplicació l'hem generalitzada a tota la finca.
Aquest any, per primer cop, es crea una ADV (agrupació de defensa vegetal) amb l'objectiu d'harmonitzar els tractaments i la taca on s'aplicarà aquesta tècnica superarà les 500 hectàrees i agafarà vinyes des de Gelida fins a Masquefa. Es tracta de penjar cada 4 o 5 ceps uns difusors de feronomes (femenines) per tal de confondre al mascle i evitar la proliferació d'aquest insecte. El mascle sent olor per tot de la femella, però és incapaç de trobar-la, ja que es crea un núvol de feromones que fa inviable la trobada. Lògicament, quan més gran és la taca on s'aplica aquesta tècnica, més segur és el resultat, perquè els insectes poden aparellar-se a la vinya del veí i anar a fer la posta a la del costat. Del que es tracta és de rebaixar la població fins a un nivell acceptable.
Les feromones estan a l'interior d'un tub de plàstic, que està unit a un filferro també plastificat, i que cal penjar de les brocades dels ceps, preferiblement abans no brotin, perquè facilita la feina. El fabricant del producte garanteix que aquest alliberarà feronoma durant cinc mesos, a mesura que s'anirà degradant el plàstic. La dificultat rau en aquest punt, trobar una determinada composició de plàstic que suporti aquesta lenta degradació. La feromona en sí sembla que no és complicada d'obtenir científicament. Curiosament, els fils dels que us parlo es fabriquen al Japó. Sorprèn que els mascles d'aquí s'excitin amb les feromones d'allà. Però només cal fer una ullada a les pàgines de contactes dels diaris per veure que aquest fenomen no és exclusiu del cuc del raïm i també comença a afectar els mascles humans.