Calçotada 2009

La calçotada ja és una cita ineludible entre els autors i amics d'aquest bloc. Això de la calçotada, com els mòbils o els ordinadors, són també un invent de la nostra generació. Els nostres pares no en feien de calçotades. Nosaltres les hem incorporat amb la mateixa naturalitat que internet o l'euro. I ara, per poc que et preuis, pel cap baix cada hivern tens 3 o 4 calçotades per celebrar amb amics, coneguts, saludats...
Aquest any la calçotada estava convocada per a l'últim cap de setmana de març. En principi, tal i com havia arribat la primavera, ens preparàvem per a una calçotada en màniga curta. Però les previsions apuntaven que aquest dissabte la cosa es complicava. I així va ser. Esperàvem que plogués cap al tard, però ens vam llevar amb els carrers mullats. De manera que vam aplicar el PLA B. Sempre s'ha de tenir un PLA B. Si plovia, deixàvem can Torrents de banda i enfilàvem cap a can Castany, on podiem fer la calçotada a l'antic celler. No hi havia marge per ajornar la data. El dissabte havíem de menjar calçots encara que s'acabés el món. Ens vam aplegar 17 adults i 10 nens.
Quan et reuneixes tanta gent, sempre hi ha de tot. Els "optimistes" que es dedicaven a enviar mails amb previsions catastrofistes uns dies abans. Mireu què diu la Nasa sobre la possibilitat que hi hagi huracans en aquesta zona conseqüència del canvi climàtic. Són aquella mena de gent que sempre repeteix "vigila que ens la fotrem". I, és clar, el dia que te la fots, treuen pit dient "ja t'ho deia". Com que va ploure, eren els que estaven més contents.
Hi ha aquell que no segueix els mails. Que sempre va tres o quatre mails endarrerit. Que quan et troba et pregunta alguna cosa que ja ha estat comentada prèviament. "Qui s'encarrega de portar la carn?". "No has llegit el correu?" No sé perquè se li pregunta si no ha llegit el correu... és evident.
També hi ha qui s'apunta a darrera hora i qui s'esborra al darrer moment. Són complementaris. Primer truquen aquells que s'esborren, perquè ha sorgit un imprevist. Tu dius educadament que no passa res, però comences a pensar qui s'encarregarà de portar el que els tocava dur a ells, perquè evidentment no ho han comprat. I també et poses nerviós perquè això voldrà dir que sobrarà de tot i encarirà el repartiment de costos per a la resta. Un cop estàs emprenyat i tornes de comprar allò de què s'encarregaven, et truquen els que es volen apuntar a darrera hora, perquè havien de fer no sé què però finalment s'ho han combinat per venir: "suposo que ja ho teniu tot comprat, oi? què hem de dur res?".
En les calçotades, també apareixen els tècnics del foc. Aquells que expliquen com s'han de fer els focs perquè cremin bé, posen la llenya d'una menera determinada segons bufa el vent, netegen les graelles amb paper de diari, posen els calçots segons la mida... Tot amb una professionalitat admirable. Si mai em perdo en una illa deserta jo em vull endur un d'aquests especímens, perquè fer la típica pira perquè ens avistin els vaixells no és cosa fàcil per al comú dels mortals, excepte per a ells. Jo aquesta mena de persones les admiro. Perquè assumeixen en primera persona estar-se dues hores davant del foc, cremant-se les celles i les mans, i couen tots els calçots i la carn. Un esforç encomiable.
Hi ha aquells que arriben una hora tard (gairebé sempre mantenen la mitjana) i quan arriben encara et miren com dient "què hi feu aquí parats?". "Home, ves, és que esperàvem els calçots que els duieu vosaltres".
Sempre n'hi ha que t'expliquen les calçotades que han fet, com si fos una cursa. "Aquest any és la meva vint-i-setena calçotada". I a mi què collons m'importa!. Què vols? Fas punts perquè si algun dia s'instaura una classificació et donin el títol de Mestre Calçotaire? Si com a molt pots aspirar a què et regalin una barretina i un pitet. I amb aquest nombre de calçotades a l'esquena, el més probable és que fotis pudor de ceba la resta de l'any.
També hi ha aquell que sap on fan una salsa extraordinària o que té una recepta que és l'hòstia. N'hi ha fins i tot que estan disposats a anar-se'n a Valls a buscar-ne.
També hi ha aquell individu que ho organitza. Aquell que pren totes les decisions pels altres. Si et feia gràcia comprar les botifarres, t'encarrega de comprar el pa. Si volies portar el vi, t'encarrega les amanides. És una mena de corcó que s'interposa en la teva vida i que et condiciona cada pas. Que et pretén controlar com a un titella. Que s'infiltra en el teu cervell i et teledirigeix. Fugiu-ne d'aquesta mena de personal. I si us encarrega carn de xai porteu calamars amb l'argument que estaven d'oferta. Veureu com el desmunteu i ràpidament acabeu amb ell.
N'hi ha que ja ho saben això. Per aquest motiu, si els demanes que portin 3 garlandes de ca l'Arseni, es presenten amb bunyols perquè és Quaresma. Cony, si és Quaresma, perquè et fots la botifarra negra i la cansalada com si fes una setmana que no menges? Si portem bunyols perquè estem en Quaresma, hi estem per tot. Doncs aplica-t'ho i fes dejuni i abstinència.
Després hi ha gent que passa desapercebuda. Que després de 5 hores de calçotada, quan tornes cap a casa preguntes: "Que no ha vingut fulanito?". I es veu que sí que ha vingut. El primer d'arribar. Però tu, que t'has cansat com un burro de treballar, no l'has vist per res. L'escaquejat.
I la canalla. La canalla, un per un, en solitari, són deliciosos. Però quan s'ajunten són un exèrcit que fa més por que els antiavalots dels mossos. Es posen per tot arreu, corren, salten, criden, cauen... Mentre duren els preparatius s'ho passen d'allò més bé. Ni els veus. Juguen perfectament. Quan t'asseus i has sucat el primer calçot, concretament el primer, sents els brams d'un que ha caigut i penses: "que no sigui el meu". I aleshores vénen tots corrents i cridant cap a la taula (tu només mires que el teu també hi sigui entre aquests): "en tal ha caigut i s'ha fet sang!". Cagundena, sí, és el teu. Au, aixeca't i ves a veure què passa. Normalment no s'aixecarà ningú més. Al contrari, mentre t'allunyes de la taula et sembla que els demés s'afanyen a menjar-se els calçots més depressa... només per fotre.
Quan fem la propera calçotada?

Una generació en una cançó

La PaSserA de Gelida

De la Biblioteca de Gelida m’han passat l’informació d'una nova edició del certamen de narrativa breu La Passera. La comparteixo al Funi doncs és un bon punt de trobada de lletraferits amants de la literatura i és una manera de fer-ne difusió local i global. A més a més l’extensió dels textos s’assembla molt a la de les entrades del blocs.

Recordeu que aquest dissabte acaba el termini per presentar els originals.

Al Cèsar el que és del Cèsar

Quina candidesa veure sortir ahir totes les criatures escolaritzades a Gelida amb testos amb una flor, el mateix dia que es produïa l'entrada de la primavera. Cada flor s'acompanyava d'un targetó, imprès a tot color, que justificava tanta frondositat. No hi ha res gratuït, i la regidoria de Serveis de l'Ajuntament es reivindica com a promotor de la campanya de floriment.
A més dels targetons pels nens, cartells i pancartes anuncien la campanya de l'arribada de la primavera. No ens entusiasma ni l'eslògan ni la imatge de la campanya, que creiem millorables. Però això és secundari.
Allò important és que l'Ajuntament ha arranjat les deteriorades jardineres del carrer Major i ha tornat a tancar-lo parcialment al trànsit. Certament, ja vam comentar en una entrada anterior l'aspecte de deixadesa d'aquestes jardineres, que ens recordava un reguitzell de taüts per la forma i la grisor del seu estat. Perquè les plantes estaven deixades o mortes, però és que a més el tipus de jardinera no ajuda gens al lluïment del carrer. Els únic que les celebren són els gossos que hi troben, amb el consentiment dels seus amos, el lloc idoni per aixecar la pota. Però això està desvinculat de la primavera, aquest mal ús abraça totes les estacions i hauria de ser objecte d'una altra campanya.
La regidoria de Serveis promou aquesta campanya sense precedents i cal celebrar-la. Cal felicitar que hi hagi iniciatives innovadores, que algú de l'Ajuntament lideri noves actuacions, que hi hagi alguna regidoria emprenedora. Que es fomenti el civisme i la corresponsabilitat de l'espai públic. Sorprèn que la campanya no tingui el suport de Medi ambient o Educació. Això seria desitjable però no és indispensable. La coordinació és un esforç suplementari i, a vegades, quan els ritmes de treball són diferents, pot arribar a ser contraproduent.
Al titular d'aquesta regidoria, que també ho és d'esports, ja li coneixíem algunes accions que mereixien el nostre reconeixement: tapar els escocells dels arbres (malgrat el deteriorament que han patit alguns per incivisme o efecte d'algunes obres posteriors), les xarxes del camp de futbol, les pistes de petanca, el canvi de gespa de la piscina, la gestió de l'aigua durant la greu crisi de l'estiu passat... Totes elles actuacions amb molt de sentit comú. Això que encara no s'ha aprovat el pressupost municipal 2009 i estem en plena crisi. A alguns la crisi els afecta i els paralitza. A d'altres no els afecta ni a l'hora de tenir idees, ni a l'hora de portar-les a la pràctica.
Portar una regidoria només és qüestió de criteri, temps i dots de gestió. I aquestes tres característiques són les que reuneix aquest regidor. Al Cèsar el que és del Cèsar.

La brotada continua

Totes aquestes fotos han estat fetes avui. Corresponen a un cep de la varietat xarel·lo, de la vinya els cirerers de cal Farigola. La dita, un any més, es compleix: "per sant Josep, el pàmpol al cep".
De la brotada que ha començat aquests dies, en només sis mesos, en penjaran els fruits madurs. Curiosament, no els més matiners a l'hora de brotar són els primers que es cullen o que maduren. La varietat macabeu ara comença a emborronar i, en canvi, es collirà ben bé dues setmanes abans que la xarel·lo. La varietat tradicional que es cull més tard, la parellada, sí que és l'última a brotar.
Les vinyes que es poden encara aquests dies, que ja estem gairebé fora de termini, ja que quan han brotat és millor no tocar els sarments, veureu que ploren com vaig explicar en un post anterior per efecte de la circulació de la saba. Aquelles que van ser podades durant l'hivern també ploraran, però menys perquè les ferides ja estan més cicatritzades. Si passeu pel costat d'una vinya podada recent, veureu com les gotes de saba perlegen, penjant de totes les brocades, espurnejant el sol primaveral que les escalfa.
La vinya és un conreu que, al llarg de l'any, ens ofereix unes imatges molt canviants. Totes elles tenen el seu encant: les vinyes brotant, quan floreixen, el verol, la vegetació ufanosa a ple estiu, el color canviant dels pàmpols durant la tardor, els sarments sense cap pàmpol a l'hivern, el cep podat. En seguirem el procés.

Deixadesa a la deixalleria

La deixalleria està deixada de la mà del govern.

La deixalleria de Gelida sempre m'ha semblat un equipament mal ubicat. L'emplaçament al polígon de la Ferreria, que ocupa en la seva totalitat l'empresa Unex, ja és un pecat original, perquè l'Ajuntament tenia la possibilitat d'instal·lar-la al polígon de can Panyella, en un espai molt més ben connectat i proper a un nus de comunicacions important com és la rotonda de can Panyella, per on passa qui va a treballar a can Guarro, a la Gelidense o a can Panyella, qui va a l'estació de tren o qui agafa la carretera de Sant Llorenç. També aquells que surten de l'autopista venint de Barcelona. I en aquesta mena d'equipaments, facilitar les coses als usuaris ja és prendre una primera mesura per incentivar-ne l'ús.

El mandat anterior es va adoptar una de les mesures més importants per motivar la població a utilitzar aquest servei: un carnet de fidelització, amb uns cupons per ús que si arriben a la dotzena, permeten a l'usuari beneficiar-se d'un 25% de descompte en el rebut d'escombraries de l'any següent.

I el govern actual de l'Ajuntament ha acordat la mesura que calia per acabar d'implementar aquest servei d'una forma decidida: una important ampliació de l'horari d'obertura. La deixalleria només obria de 10 a 13h, de dilluns a dissabte i actualment s'ha ampliat a les tardes de dilluns, dimecres i dissabtes. Aquesta feliç mesura es va anunciar amb la contractació del nou servei d'escombraries, que va entrar en funcionament el setembre de l'any passat. L'ampliació de l'horari de la deixalleria no va començar-se a aplicar però fins al gener del 2009.

Com pot justificar-se que sis mesos després d'anunciar-se l'ampliació de l'horari, i tres mesos després d'entrar en servei encara no hi hagi cap cartell a la deixalleria, ni que sigui provisionalment, que anunciï el nou horari i es mantingui el cartell anterior?

La resposta és tan senzilla com que aquesta gestió depèn del mateix regidor que ha de portar a aprovació el pressupost de Gelida per al 2009, aquell que quan va assumir la regidoria d'hisenda fatxendejava que ara s'aprovarien els pressupostos abans del 31 de desembre, com és prescriptiu. De moment, ha incomplert el seu propi repte amb els dos pressupostos que ha hagut d'aprovat. Es podria aplicar allò de "dime de qué presumes y te diré de qué careces".

Pels seus actes els coneixereu.

Ploren els ceps

Ploren els ceps, no en un sentit metafòric, sinó literalment. L'hivern i el fred comencen a ser un record llunyà i la primavera truca insistentment a la porta perquè la deixem passar. I un any més es produeix el miracle de la natura. Allà on fa uns mesos, unes setmanes, uns dies hi havia un tros de llenya adormida, seca... aparentment morta, esclata la vida. I la vida es fa present amb la circulació de la saba, que com si es tractés de la nostra sang, brolla per les ferides que s'han produït a la planta durant la poda. Les ferides cicatritzaran i els borrons que el podador ha deixat perquè aquesta planta creixi, s'inflaran recollint el vigor que les pluges de l'hivern han deixat en el subsòl, el que anomenem la saó, fins a desenvolupar la nova vegetació que ha de produir el preuat fruit que ens sis mesos estarà als cellers.
A les fotografies, un borró que encara no s'ha bellugat i un altre que ja s'ha inflat. Comença el procés, la brotada de les gemmes o borrons. En el cas de les fotografies, es tracta de ceps de la varietat moscatell d'Alexandria o moscatell de gra gros, una de les més matineres a l'hora d'iniciar la brotada. Continuarà... recordeu la dita: per sant Josep el pàmpol al cep.

Alfons López Tena o la diferència entre el tot i la part

Dijous passat va cloure el cicle de xerrades organitzat pel nucli Penedès de la Plataforma pel Dret de Decidir amb l'Alfons López Tena. Brillant colofó el que va posar aquest ex vocal del Consell General del Poder Judicial, notari en excedència de Barcelona i president del Cercle d'Estudis Sobiranistes.
En López Tena havia de parlar-nos de la llei de consultes populars, una llei d'aquelles que està tenint una tramitació lentíssima i que ha d'anar superant els obstacles que sembla trobar al mateix govern que la promou. Aquesta setmana, en Jordi Ausàs, el conseller de Governació que va rellevar en el càrrec a Joan Puigcercós, ha anunciat que podria aprovar-se a finals de març per part del consell executiu. Aquesta llei és una de les atribucions que el nou Estatut atorga a la Generalitat. I no ha estat recorreguda davant del Tribunal Constitucional ni pel Pp ni pel Psoe (o el que és el mateix, el Defensor del Pueblo).
Aquells que penseu en la consulta del lehendakari Ibarretxe per creure que no hi ha res a fer en aquesta Espanya constitucional, comenceu a canviar d'idea. Segons en López Tena, per tot allò que l'Estat ha dit al País Basc que no, segons puntualitza ell mateix que amb raó, perquè la llei basca era molt barroera, a Catalunya haurà de dir que sí. La sentència contra el referèndum d'Euskadi nega l'existència del poble basc separat del poble espanyol. El poble basc no existeix, només existeix una nació, l'espanyola.
L'Estatut de Catalunya inclou el dret a fer consultes sobre qüestions que siguin del seu àmbit de decisió. I aquest article no ha estat recorregut ni ho podrà ser perquè ja ha vençut el termini per fer-ho. Catalunya pot fer servir el dret de decidir sobre la nació espanyola (l'única que existeix), perquè en aquest afany de passar el ribot i fer entrar a cops de massa la petjada espanyola a l'Estatut, van afegir càndidament una expressió de l'estil de "d'acord amb allò que diu la Constitució". I la Constitució preveu la possibilitat de ser modificada per iniciativa de les Comunitats Autònomes. És a dir, la Generalitat no pot fer una consulta sobre si els ciutadans catalans volen o no la independència (perquè ja ha quedat clar que no existim diferenciats dels espanyols), però Espanya sí que haurà d'admetre constitucionalment una pregunta sobre si els ciutadans volen o no que el govern de la Generalitat comenci el procés per una modificació de la Constitució per assolir la independència de Catalunya. Aquest argument ja el va explicar en López Bofill. Per tant, es confirma que hi ha escletxa.
I no és aquesta l'única via que s'obre. L'Estatut que es va aprovar. També reconeix als ajuntaments la possibilitat de convocar consultes sobre temes que siguin del seu àmbit municipal, a iniciativa popular, i la possibilitat d'impulsar una modificació de l'Estatut des dels municipis. És a dir, tornaríem a tenir la possibilitat de fer un referèndum amb un gir lingüístic perfectament legal, organitzat des dels ajuntaments de Catalunya per modificar l'Estatut i incloure-hi el dret d'autodeterminació.
Arribats a aquest punt som al moll de l'os: la qüestió no és jurídica sinó política. Jurídicament el procés pot ser impecable i, per tant, és inqüestionable legalment. Aleshores, com que el Govern espanyol és qui finalment ha d'autoritzar o no la consulta, no autoritzar un referèndum perquè un poble decideixi què vol ser, posaria en evidència davant de la comunitat internacional, sobretot europea, la precària concepció de la democràcia que tenen els espanyols, que entenen Catalunya com una part indestriable del tot. Ja és una mancança democràtica que un referèndum l'hagi d'autoritzar un govern, fins i tot ho és el número de signatures que es demanen per promoure una iniciativa popular. Si apliquéssim la llei de Califòrnia a Catalunya, amb 80.000 signatures n'hi hauria prou. La llei que tenim necessita de 150.000 signatures. Explica l'anècdota d'un espanyol que li diu que ell també ha de votar la independència de Catalunya amb aquest argument: "algo tendré que decir si me van a cortar una pierna". És la visió d'una Espanya indivisible, única, uniforme, immòbil. I la possibilitat d'una divisió és l'esquinçament del cel, la mutilació d'una part del conjunt.
En López Tena parla molt ràpid i vocalitza poc. No té cap problema de dicció, jo ho atribueixo a la manifestació d'un cert caràcter: té moltes coses a dir i les idees corren més que les paraules. Les paraules miren d'empaitar-les, però acaben sortint atorrolladament. Això que en López Tena és d'origen valencià i l'accent occidental sempre fa de bon seguir. El català meridional és un català net, clar. Té un to de veu alt, una veu forta, que es fa escoltar. Crec que és atribuïble tant a la seva constitució física com a la seguretat amb què parla d'allò que parla. En López Tena domina. Sense cap paper al davant, davant d'un auditori que dobla en número el que ha vingut a xerrades anteriors, és capaç de trabar un discurs impecable, amb contingut i contundència. Un discurs interessant i amè. Sense vacil·lacions, com una piconadora que se sap imparable. És un personatge amb molta fusta. Que es mostra assequible, malgrat tenir un estatus, un rang que em sorprèn que posi tant a l'abast. quan podria estar ben apoltronat tranquil·lament rere un despatx. De notorietat no n'ha de buscar, ja la té. Es presenta amb vestit i corbata, impecablement. Fa la conferència sense despentinar-se, malgrat la vehemència. I no es treu l'americana ni s'afluixa el nus de la corbata quan sopa amb uns quants dels assistents. Això és categoria. I sopant novament se'ns mostra assequible i obert a debatre sobre les qüestions que li plantegem. Hi ha tant de xitxarel·lo que es posa un vestit per semblar alguna cosa, que quan trobes algú que sí que és alguna cosa i el vestit forma part del personatge, d'una forma natural, genuïna, gens forçada, crida l'atenció feliçment que s'avingui a discutir de tu a tu sense que per a ell, el vestit sigui una presa de posició. Més aviat és el seu punt de partida.
Una de les conclusions més satisfactòries que n'extrec personalment d'aquest cicle (Elisenda Paluzie, Hèctor López Bofill i Alfons López Tena) és la constatació que l'independentisme ja no és un tema que estigui en mans de grupúsculs radicals, situats en una certa marginalitat, i que en feien de la independència una qüestió bàsicament estètica, una expressió d'extremisme. Avui la independència de Catalunya és una qüestió amb fonaments sòlids, que es defensa des de la lògica dels arguments, de forma objectiva i demostrable, i que compta amb una base social cada cop més àmplia i transversal. I sobretot, que compta amb uns defensors que tenen una credibilitat i una reputació inqüestionables.
Es guanyi o no un referèndum d'independència, parlar-ne i que arribés a convocar-se ja és un triomf. Perquè és la visualització davant del món i, sobretot, de l'imaginari espanyol, que Espanya no és un tot indivisible.
Ara bé, en López Tena adverteix: no es pot convocar un referèndum d'autodeterminació mentre no hi hagi una majoria favorable a la independència al Parlament. I de moment, que se sàpiga, només Esquerra parla seriosament d'aquesta opció. Perquè en López Tena serà independentista, però Convergència i Unió no. Un altre conflicte entre la part i el tot?

L'alcalde està enfadat, què tindrà l'alcalde?

L'alcalde de Gelida ha plantat cara als botiguers. Ho va fer dissabte passat en una entrevista a Ràdio Gelida. Els botiguers s'hi han tornat, vuit dies després, llegint un comunicat a la mateixa ràdio.

En resum, l'alcalde denuncia que alguns membres de la junta semblen defensar només els seus interessos particulars. Una acusació que està totalment fora de lloc. Són aquelles opinions que, ni que les pensis, si ets l'alcalde, te n'has de guardar prou de manifestar-les. És impropi d'un alcalde versar aquestes opinions sobre alguns dels seus conciutadans en una entrevista a l'emissora municipal. Ni que tingui raó. Ha posat sota sospita l'honor dels membres de la junta, de qui se suposa el sobreesforç de vetllar pel benestar dels seus associats, com a col·lectiu, del qual en formen part i, per tant, defensant l'interès del conjunt també defensen el seu. I, si no és així, l'assemblea d'associats ja s'encarregarà de corregir la línia estratègica o de rellevar-ne els representants.

La junta dels botiguers s'exclama que des del 2007 vénen reivindicant un seguit de temes que, malgrat sentir-se escoltats, no avancen. Són qüestions que han plantejat en més d'una reunió a l'alcalde, que té assumides també les competències de promoció econòmica. Com que se senten escoltats però no ben atesos, han començat a fer públic el seu malestar amb entrevistes amb els grups de l'oposició. Els temes que reivindiquen, segons fan públic a Ràdio Gelida, són l'obertura del carrer Major fins a les 2 del migdia, l'activació de les zones blaves, un servei de carros de compra gestionat des de l'aparcament municipal, la creació de nous aparcaments, la clau de les pilones d'accés al carrer Major... segons que vaig escoltar ahir.

No és massa edificant, per a un municipi, assitir a un debat públic entre aquells que estan obligats a entendre's. Els botiguers i l'ajuntament han de saber mantenir un debat constructiu, no només cordial, que permeti avançar conjuntament en la creació d'un centre comercial que sigui capaç d'harmonitzar els interessos dels ciutadans, dels botiguers, dels veïns.

M'aventuro a opinar que el problema, en síntesi, és la vianalització del carrer Major. I encara diria més, el problema és el canvi de govern que ha sofert l'obra. La vianalització del carrer Major es feia amb un criteri clar, amb un objectiu. Que del carrer en gaudissin les persones. I hi havia el convenciment, que si la gent gaudia d'aquest espai, els botiguers que hi són i que són una part fonamental de la identitat d'aquest carrer, també en sortirien beneficiats. Era un aposta, i s'hi va jugar fort. I es va tirar endavant tot i el recel dels botiguers.

L'obra comença amb uns criteris clars, però s'acaba amb un altre govern. El nou govern socialista entoma l'obra, a priori, amb uns criteris menys definits. Mentre eren a l'oposició, no van aclarir mai quin model era el seu respecte del centre urbà. Sempre jugant amb l'ambigüitat per no ferir a ningú, per no mullar-se. Distanciant-se del model que s'implantava, per allò de marcar perfil i, sobretot, recollir el malestar. Però ara són al govern i han d'implantar un o altre model. De moment, encara no sabem ben bé quin és perquè no hi han ajudat les circumstàncies (finalització de les obres amb retard, obres del gas, pàrquing municipal sense places de rotació...). Estem instal·lats contínuament en la provisionalitat.

Pel que sabem, l'ajuntament vol el carrer Major obert de 7 a 12. Els botiguers demanen que s'allargui fins a les 2. Però l'objectiu amb què es van fer aquestes obres era un altre: el carrer Major d'ús exclusiu per als vianants, obert unes hores al matí per a càrrega i descàrrega i amb accés limitat amb vehicle per als veïns amb pilones automatitzades amb comandament a distàcia. Tot això compensat amb mesures complementàries com les que ara reclamen els botiguers (perquè se'ls hi havia explicat que així es faria: aparcaments disuassoris, zones blaves, carros de compra compartits, neteja de carrer, vals d'aparcament...). L'enfrontament és conseqüència del desconcert, de la presa de posicions tactista.

Per tant, no estem davant d'un estira i arronsa entre dues posicions contràries. Estem discutint un problema de matisos dins d'una mateixa postura: quantes hores ha d'estar obert el carrer. L'alternativa, per la que va ser feta aquesta inversió, no la defensen ni els botiguers ni l'alcalde. Els que la defensàvem som, avui, minoria.

In memoriam