El conflicte entre la justícia i la democràcia

Dimecres passat va tenir lloc la segona de les xerrades que organitza el nucli Penedès de la Plataforma pel Dret de Decidir.
En aquesta ocasió, la conferència va anar a càrrec del jurista i escriptor Hèctor López Bofill, que és professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra.
Si de l'anterior xerrada, a càrrec de l'Elisenda Paluzie, en destacàvem el rigor i el mètode, vam assistir a una classe magistral de finançament, en el cas de l'Hèctor López Bofill en destacaria el seu optimisme, la informalitat en el to i la sensació que en qüestions legals ens movem més en l'àmbit de les interpretacions. Va ser una xerrada més basada en impressions que en conceptes. Això va afavorir que la xerrada fos més planera, més assequible.
López Bofill creu que no hi ha res a fer amb Espanya, ja que fins i tot amb un estatut miserable, retallat fins a la mínima expressió per les Corts generals, aprovat en referèndum pel poble català, li cauen al damunt set recursos d'inconstitucionalitat. En canvi, l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, creu que era el pas previ a la independència.
Però l'Estatut català va haver de viatjar fins a Madrid, on l'esperava una veritable posada en escena del poder en majúscules. Tota una litúrgia de poder, del poder de debò, acostumat a manar i a imposar-se, ajudat d'una maquinària basada en un alt funcionariat molt preparat i unes feixugues estructures de funcionament capaces d'aguantar qualsevol embestida. I ja sabem que a la classe política catalana, quan veuen maniobrar aquest exèrcit, li tremolen les cames. Alguns no s'hi veuen amb cor de fer-hi front, a d'altres els agradaria poder formar part de l'engranatge i suspiren per un galó, i uns tercers són tan passerells que els fan passar bou per bèstia grossa. En tenim exemples paradigmàtics quan el 9 d'agost se salten a la torera el termini fixat per l'Estatut per tenir un nou finançament, o quan fan cas omís a la bilateralitat o a l'ordinalitat. La Lofca és qui determinarà el nostre finançament, no l'estatut.
Amb la ressolució dels recursos el Tribunal Constitucional (TC) pot fer una sentència interpretativa o una retallada d'articles sencers. Davant de qualsevol d'aquestes estratègies, cal una reacció en defensa de la democràcia, per dignitat nacional. Aquest procés està posant en evidència les limitacions democràtiques d'Espanya i aboquen cada cop més gent a l'independentisme, sobretot si el TC qüestiona el deure de saber català o els símbols nacionals com ha transcendit. Ja hi ha precedents que ens posen sobre avís: quan els bascos van intentar aprovar la llei de consultes, el TC va dictaminar que el poble basc no existia com a poble separat del poble espanyol. De nació només n'hi ha una.
En López Bofill plantejava com a sortida a aquesta situació la llei de consultes populars que recull l'Estatut i que no ha estat recorreguda al TC. Opina que hi ha escletxa per plantejar un referèndum de sobirania escrupulosament constitucional. O utilitzar la llei que preveu la iniciativa popular amb la recollida d'un milió de signatures que recolzi la convocatòria d'aquest referèndum. Aquest fet, segons ell, ja ens faria gairebé independents, malgrat que sigui necessària l'autorització del Govern espanyol per convocar-lo, perquè si s'hi negués quedaria en evidència com un estat poc democràtic i la comunitat internacional el censuraria, amb la internacionalització del conflicte. La Unió Europea ja ha avalat processos d'independència. No hi ha independència sense conflicte. La sort és que el conflicte, a l'Europa unida del segle XXI, és democràtic, no bèl·lic.
La nostra classe política no està preparada, però en López Bofill assegura que la societat civil sí.
Com us he dit abans d'escriure la crònica, crec que adoleix d'un cert excés d'optimisme. Però val més així...

Els sense nom i la voracitat urbanística

Entre el passeig de Circumval·lació i l'avinguda d'Europa hi ha cinc passatges, que fan possible una certa permeabilitat entre la llarga tirallonga d'edificis que conformen aquests dos carrers. M'estic referint als passatges amb escales, aquells que combinen una rampa d'accés als pàrquings dels blocs de Circumval·lació i un tram d'escales per acabar de pujar o baixar a un d'aquests dos carrers. Passatges que són majoritàriament d'ús exclusiu de vianants i, en un petit tram, d'accés als aparcaments. Si algú s'atura a comptar-los, que no inclogui en aquesta descripció els carrers de Sant Jordi o de la Font, els dos que permeten la circulació de vehicles.

Aquests cinc passatges, juntament amb els dos per on circulen els vehicles i l'accés a l'avinguda d'Europa des de Circumval·lació (l'avinguda d'Europa és un carrer sense sortida) són les vies de comunicació entre aquesta avinguda i el camp de futbol, i la resta del municipi. És curiós que aquests passatges no tinguin nom. Jo proposaria buscar-ne i batejar-los. És cert que són passatges petits, sense cap porta d'accés a vivendes, però això no hauria d'anar en detriment a la seva denominació. Ara que s'estan acabant les obres dels dos passatges que faltaven, podria plantejar-se aquest debat: quin nom li posem als passatges de l'avinguda d'Europa? Tenint en compte que són cinc, hauríem de trobar algun concepte que els agrupés.

Per exemple, aprofitar-los per homenatjar cinc persones de Gelida que s'hagin significat al llarg del segle XX, pel seu treball a favor de la cultura o el benestar dels gelidencs, com en Ramon Torres, el campaner, el doctor Carlos Herráez, metge de capçalera durant molts anys, en Joan Clanchet, president de la coral Intimitat i activista cultural al llarg de tota la seva vida, o en Pere Pallarès, director històric d'aquesta coral i un gran difusor de la música popular...

O bé cinc entitats de Gelida, per exemple les cinc més antigues que estiguin en actiu... O cinc topònims de Gelida, noms de font, de muntanyes o de torrents. Cal dir que en aquests casos ja tenim precedents de noms de carrer: Torrent de Sant Miquel, Montcau, Vallberdina, Coral Artesans, Passatge dels Bastoners...

L'avinguda d'Europa, per aquells que no conegueu Gelida, és en un dels extrems, allà on s'acaba la trama urbana de Gelida per la vessant sud. El camp de futbol i el maltractat parc central, a continuació de l'avinguda d'Europa, són uns terrenys guanyats per Gelida contra natura, ja que han estat construïts sobre el torrent de sant Miquel, que s'ha canalitzat i cobert a tal efecte. Hem perdut l'oportunitat de tenir un torrent natural al costat del nucli urbà, amb tota la riquesa de vegetació i entorn que això significaria. El cobriment del torrent és una intervenció desafortunada, perquè vam convertir-lo en una claveguera, abocant-hi els desguassos d'aquest vessant de Gelida, sense canalitzar-los a banda de les aigües de pluja. Qüestió de costos. Us imagineu com seria de bonic gaudir d'un torrent un any com aquest, amb els litres de pluja acumulada que portem? També és cert que tindria alguns inconvenients, sobretot per l'aparició del mosquit tigre, que trobaria l'entorn ideal per reproduir-se. Però si haguéssim conservat aquest torrent, Gelida tindria un valor afegit, com aquells municipis que ens agrada visitar i descobrir-hi a l'interior un torrent o un rierol que conserva l'autenticitat de la seva orografia, els límits naturals que mai no s'haurien de veure alterats per la piconadora acció urbanitzadora de l'home, tan devastadora arreu. Gelida va guanyar un camp de futbol, però no ens hem aturat a valorar què hi perdíem. El famós parc central o bé parc de l'aigua, com vaig proposar una vegada que s'anomenés, pretenia retornar en part el predomini de l'entorn natural en aquest indret, per bé que sota la planificació humana i amb uns usos més mediatitzats per l'home.

Evidentment, sóc conscient que qualsevol edificació, urbanització, comporta la destrucció d'un medi. No vull viure en una cova! Simplement, es tractaria de fer compatibles les comoditats que com a societat ens atorguem i necessitem, amb un cert respecte a l'entorn on ens instal·lem. Perquè una actuació acurada pot fins i tot millorar el valor d'aquell indret, facilitzar-ne l'accessibilitat. Si en lloc de camp de futbol hi tinguéssim un torrent, net, condicionat, que permetés un passeig que voregés el curs, que ens permetés (amb ponts, camins, passeres...) iniciar itineraris per endinsar-nos cap a la muntanya amb una solució de continuïtat, tindríem un potencial paisatgístic, turístic i ambiental que seria encomiable. És la diferència, a una altra escala, entre rehabilitar una casa o enderrocar-la i fer-ne una de nova. Però Gelida fa massa anys que ha deixat escapar el tren d'una actuació ambientalment responsable i els torrents es cobreixen per augmentar la trama urbana, a les muntanyes s'hi prodiguen les urbanitzacions i a la plana agrícola hi posen polígons industrials amb una lògica difícil d'aturar, perquè cada pas en la direcció equivocada sembla que justifica el següent.

No hi haurà nou finançament

Dijous va tenir lloc al Via Fora! de Vilafranca una conferència amb la professora de la Universitat de Barcelona i recent escollida nova degana de la Facultat d'economia i empresa, Elisenda Paluzie. Aquesta era la primera de les tres conferències que el nucli Penedès de la Plataforma pel dret de decidir ha organitzat per tal de conscienciar la població de la realitat que estem vivim i evitar que caiguem en la desmobilització per cansament.
No coneixia l'Elisenda Paluzie, i això que militem al mateix partit, però em va tocar de fer-ne la presentació i vaig començar a indagar sobre ella. Vaig descobrir una persona molt interessant, amb les idees clares i amb un gran coneixement de la realitat sobre el suposat nou finançament, és a dir, sobre el nou estatut. L'exposició va ser brillant, acadèmicament impecable i d'una solidesa argumental irrefutable. Si alguna cosa n'haguéssim de criticar, és la dificultat per seguir l'argumentació sense una mínima base tècnica i l'excessiva exposició de dades (estadístiques, comparatives...). Però explicar el finançament amb un mínim rigor, no crec que es pugui fer de forma gaire més digerible.
Miraré de sintetitzar-ne un parell d'idees, que em van quedar clares. Potser l'Elisenda no les va exposar com a base central del seu discurs, són conceptes que van sortir durant la seva intervenció i que jo reinterpreto amb risc, espero que no, fins i tot de malinterpretar-la.
La primera és que l'estatut que s'aprova a Madrid amb el pacte Mas-Zapatero es carrega l'estructura d'allò que havia de ser un nou model de finançament basat, per dir-ho planerament, en un concert econòmic solidari. L'estatut aprovat pel Parlament aquell feliç 30 de setembre, tan feliç com efímer, plantejava la recaptació total dels impostos a Catalunya i la negociació amb l'Estat de la quota de solidaritat. Després del ribot passat per la comissió del Congrés de diputats, simplement s'augmenta el percentatge d'impostos recaptats directament. I l'Estat fixarà les condicions del repartiment posterior. Vaja, que ens quedem com estàvem i que no calia un nou estatut per aquesta raquítica millora.
I la segona, l'Elisenda calculava el dèficit fiscal previst per al 2009 en uns aproximadament 21.000 milions d'euros. Això és el que paga Catalunya i que no torna. La generosa proposta del ministre Solbes, aquell que sembla que no hi sigui, però que hi és i hi toca més del que aparenta, parla de posar uns 7.000 milions d'euros més per al finançament autonòmic. No és que pretengui eixugar una tercera part del dèficit català, a Catalunya, d'aquests set mil milions, amb sort ens tocarien uns 1.400 milions, que és el 20% d'aquesta quantitat, percentatge que resultaria de la població que som, més algunes correccions que s'apliquen.
L'Elisenda va demostrar un amplíssim coneixement del tema, un domini del model del finançament irreprotxable i una capacitat de comunicació envejable. Fins i tot jo, que les qüestions econòmiques em costen sempre d'entendre, vaig sortir de la xerrada amb la certesa que ens prenen el pèl i que no hi tenim res a fer. Ni se'ns respecta, ni ens sabem fer respectar.
Com va dir en Carod, se'ns pixen a sobre i ens volen fer creure que plou. Jo hi afegiria que en aquest país, n'hi ha que encara aprofiten per vendre paraigües i dir que aquesta és la solució.

Si cliqueu al damunt d'aquest enllaç, veureu el resum que en va fer Vilafranca televisió: http://www.rtvvilafranca.com/noticies-rtvvilafranca/politica/19296-la-plataforma-pel-dret-de-decidir-inicia-un-cicle-de-tres-xerrades.html

Carnaval amb nens

Aquesta setmana comença la celebració del Carnaval... també a les escoles.
El 2 de febrer ja vam tenir una primera comunicació de la llar d'infants i el 10 de febrer la segona, on se'ns donen les intruccions que haurem de seguir com a pares. Entre les directrius que hi ha destaca que els nens hauran d'anar acompanyats d'un adult per tal de fer la rua i que quan acabi aquesta, al migdia, tots cap a casa perquè "estarem molt cansats" (sic). De manera que el divendres 20, a efectes pràctics, algú haurà de deixar de treballar per fer-se càrrec de la criatura. A això hi podem afegir que el dilluns dia 23 és un dia de "lliure disposició", d'aquells que la comunitat educativa pot utilitzar per fer ponts, però que quan aquesta possibilitat no hi és, es posen a discreció del centre.
Si els nens de la llar han d'anar acompanyats individualment d'un adult per fer la rua, potser el que ens hauríem de demanar és si aquests nens cal que facin la rua pels carrers de Gelida. A més de l'esforç que els suposa fer aquesta caminada, hem d'afegir l'exposició al fred que pot fer encara en aquestes dates i el rebombori que suposa als pares i mares organitzar-se per acompanyar-los a la rua, havent-se de demanar un dia de vacances... tot plegat per passejar al nen/a vestit amb una bossa d'escombraries.
Estic a favor que es treballin les tradicions, però no podem fer-ne un gra massa. Es pot treballar a l'aula el carnestoltes, com es treballa la castanyada o el Nadal, sense necessitat de fer la rua. Sobretot perquè l'endemà, dissabte, ja s'organitza una rua de carnaval on els nens i nenes, acompanyats dels pares i mares, tenen la possibilitat d'assistir-hi i viure el carnaval amb la família.
Quant als dies de lliure disposició hi deuen ser en el conveni, però només trobo que tenen sentit si hi ha algun d'aquells ponts que clamen al cel i que, fins a cert punt, són dies de vacances més o menys reconeguts socialment, que permeten a les famílies fer vacances conjuntament. Cursos com aquest, en què aquesta possibilitat no hi és, fer festa el 23 de febrer, costa de trobar-li una justificació social. Com li dius al teu cap, als teus clients, que el dia 23 necessites agafar-te un dia de festa? Quan ja has hagut de demanar el 20. En canvi, si demanes el dia 7 de desembre, aquell dia estrany que queda entre la Constitució i la Puríssima tothom ho entén com una oportunitat i les empreses, en molts casos, es plantegen tancar directament.
Algú pot dir-me que això és el que comporta ser pare. No hi estic d'acord. Pare ho seràs tota la vida i en aquestes edats, comporta agafar-te dies de festa quan el nen està malalt a casa (cosa habitual el primer any de llar d'infants), quan li toca revisió al metge (que a Gelida només visita al matí), i tots els dies que no hi ha llar d'infants o quan venç l'horari. Si el portem a la llar, és perquè adquireixi uns hàbits, però també -no ens ha de fer por confessar-ho- perquè els "guardin". Abans de ser una paraula proscrita, en dèiem guarderies sense avergonyir-nos-en. Ara ho continuen sent, però ho disfressem, quina ironia!
També sé que tenir plaça a la llar d'infants és un privilegi. Que no tots els nens poden gaudir-ne per manca de places. Però si ens hem dotat d'aquestes infraestructures és perquè hi ha una necessitat social de tenir-les i aquí, ciutadania i administracions, hem pactat tàcitament que se'n construeixin. I anem coixos, però hem de cotinuar reclamant places de guarderia per a tothom i l'augment de la baixa per manernitat/paternitat, per endarrerir el problema d'accés a aquestes places.
M'agrada col·laborar amb l'escola però amb el carnaval trobo que es demana un excés d'implicació. Hi ha hagut anys que els nens han hagut d'anar a escola amb el pijama! perquè ho mana el rei Carnestoltes... és necessari que cada dia de la setmana s'hagi de fer alguna acció d'aquest estil? I en canvi hem oblidat completament el dijous gras, amb l'excursio del dia de la truita i la botifarra d'ou. Serà pel colesterol?
Estic a favor de l'escola activa, però amb mesura. Acabem fent el vestit del coi de rua a casa, per portar-los vestits a contracor d'ells mateixos (que sovint no entenen què significa allò), i passejar-nos amb el nen plorant penjat de coll tot el matí, mentre parlem pel mòbil on rebem trucades de clients com qualsevol dia feiner.
Personalment, en tindria prou amb què els fessin pintar una màscara, com fan pintar un tió. Oi que per Nadal no ens fan anar a classe vestits d'arbre, per tallar-nos amb una motoserra i començar-nos a picar amb bastons per fer-nos cagar llaminadures?

Els Funis...de Lisboa

Vaques cegues o suïsses, tu tries

El proper dijous dia 19 de febrer, al Via Fora! de Vilafranca del Penedès, tindrà lloc la primera de les 3 xerrades que s'organitzen des del nucli Penedès de la Plataforma pel dret de decidir. Amb el tema del finançament com a primer bastió, la professora Elisenda Paluzie, obrirà un cicle que en un mes portarà a debat la sentència del tribunal constitucional i la futura llei de consultes populars amb conferenciants de la talla de l'Héctor López Bofill i l'Alfons López Tena, respectivament.
El món mundial, que deia aquell, està en crisi. Però els catalans tenim la nostra crisi particular, amb els diversos fronts que tenim oberts amb un estat poc avesat al federalisme i a una descentralització real del poder.
Catalunya només ens té a nosaltres. Em temo que acabarem ajupint el cap com sempre per culpa d'una classe política catalana que es plena de malfiances, que fa la puta i la ramoneta i mira només pel seu propi interès electoral, i d'un poble sofert, massa acostumat a aguantar indignitats i extenuat per un procés estatutari i de finançament capaç d'avorrir fins i tot a un badall. Contra això, només ens queda la mobilització. I a la mobilització tan sols hi arribarem si tenim uns arguments clars i contundents. És l'hora doncs de rearmar-se intel·lectualment per combatre els sedants governamentals estatals. No s'hi val a badar.
Contra la miopia de la vaca cega, invoquem la vaca suïssa, la vaca de la mala llet.

Cartelleres embotornades

Els lectors més observadors s'hauran fixat, tot passejant per Gelida, que les cartelleres d'informació municipal pateixen d'un temps ençà una degradació que les desmereix. No parlem avui del contingut, sinó del continent, del mobiliari. La superfície destinada a penjar-hi les comunicacions, s'ha deformat d'una forma molt ostensible, oferint un aspecte sorprenent si tenim en compte la seva instal·lació recent, per tant, estem davant d'unes cartelleres relativament noves. Algú podria pensar, fins i tot, en una reclamació davant l'empresa instal·ladora, per un defecte que és perceptible a simple vista.
La realitat, però, és una altra. Aquestes cartelleres es van instal·lar en el mandat anterior (2003-2007) dins d'un pla que tenia com a objectiu acostar la informació al ciutadà. Amb aquest objectiu es van instal·lar cartelleres a tot el terme municipal, incloses barriades i urbanitzacions, per tal que tothom pogués tenir accés a la informació municipal. En dues fases, es va completar un desplegament de cartelleres que feien accessible la informació de l'ajuntament d'una forma natural, ja que es van instal·lar als accessos dels centres educatius, del consultori, a places i parcs, al pavelló poliesportiu, a l'estació de tren i la parada del bus... llocs on la gent es reuneix i habitualment hi ha un temps d'espera. Es va ser molt curós d'instal·lar punts d'informació a tots els barris i urbanitzacions, conscients que en aquests llocs sovint costa més que arribi la informació, que habitualment es distribuïa en forma de cartells a les botigues. Setmanalment se'n renovava la informació. Aquestes cartelleres funcionaven per imantació, de manera que sobre una planxa blanca, amb uns petits imants, se sostenien els cartells.
Però, ai las, arriba el canvi de govern. I com que els nous sempre són més espavilats que els que hi havia abans, decideixen enganxar suro a sobre les planxes i canviar els imants per les xinxetes. Cert és que així s'evitaven l'acció d'alguns bretols que es dedicaven a baixar els cartells amb un imant per darrera, quan aquestes cartelleres no estaven contra una paret. Però, per evitar una bretolada de jovenalla, ara tenim les cartelleres que tenim: aquell suro que en un primer moment va quedar ajustat a la superfície, s'ha dilatat oferint el lamentable aspecte actual, que sembla d'una cartellera vella i rònega (el fons metàl·lic blanc oferia un aire de modernor que contrasta amb el suro marró amb què es van cobrir).
Més enllà de l'anècdota, el govern anterior va tenir clara una política d'apropar la informació al ciutadà. Les cartelleres eren un aparador, un exercici de transparència i una aposta per la informació. Aquest desplegament de la informació municipal, havia de tenir continuïtat amb les cartelleres d'expressió ciutadana: cartelleres d'accés públic per a les entitats i particulars, per tal d'anunciar les seves activitats. L'objectiu era, un cop acabada la seva implantació, elaborar una ordenança que evités la proliferació de cartells i cartellets enganxats a les façanes. El primer a aplicar-se la lliçó, va ser l'Ajuntament, que amb les prop de trenta cartelleres, predicava amb l'exemple de deixar d'emparerar les parets particulars. Només es van instal·lar les 3 primeres cartelleres d'aquest segon grup. La política informativa i de paisatge urbà hauria d'haver tingut continuïtat, i així es va fer saber en el traspàs per carta que vaig fer personalment. Per carta, perquè cap dels nous regidors va considerar el meu oferiment de reunió per parlar-ne... serà cosa d'allò que dèiem més amunt.
La reunió tant me fa, puc passar sense... però que en dos anys hagin deslluït les cartelleres d'informació municipal, que no se n'hagi instal·lat ni una de nova, que no hagi tingut continuïtat la implantació de cartelleres d'expressió que ja estava començada... amb una regidoria de nova implantació dedicada a comunicació, només és comprensible si ens adonem que aquest mateix govern també és el responsable d'instal·lar els primers contenidors soterrats del municipi... això sí, tancats a pany i clau de fa mesos. ¿Dónde están las llaves? Matarile-rile-rile!

Deliciós Bassas

Ahir vaig poder tornar a escoltar en Bassas. El Consorci per la normalització lingüística de Sant Sadurní i l’Ajuntament van organitzar una conferència inaugural del segon quatrimestre amb aquest periodista a la sala d’actes del Casal d’entitats.

Des que el van silenciar el passat mes de juliol que l’he enyorat molt. I això que recordo perfectament quan va començar el 1995, substituint a tota una pàtum, en Josep Cuní, que se n’anava a estudiar als Estats Units inicialment per 6 mesos. Vaig pensar que era una persona que no estava preparada… l’escoltava a les transmissions del Puyal de futbol en català i el veiem a programes al costat de personatges com la Vicenteta, la Sandra Camaca i la Vanessa. Ja aleshores havia començat a presentar a les nits l’Alguna pregunta més. Però per a mi es tractava d’un periodista esportiu i simpàtic. Em va costar que esborrés l’empremta d’un Cuní, amb qui jo em llevava des de feia anys. Però el Cuní no va tornar… i aquell nou conductor del matí va anar afiançant-se a les ones, fent-se el programa a mida, imprimint el seu caràcter. El programa era més amè, sense perdre seriositat ni profunditat en el tractament de l’actualitat. El matí de Catalunya Ràdio i jo, durant els 14 anys següents, vam ser inseparables.
Per això no m’ho vaig pensar gens quan vaig saber que seria al poble del costat, encara que fos per uns instants, de tornar a escoltar aquella veu amiga… Hi arribo amb temps, conscient que aplegarà molta gent, malgrat que aquella nit jugui el Barça. A la porta saludo el Josep Forns, que m’expressa el mateix entusiame que jo per poder escoltar de nou l’Antoni Bassas. Però ell haurà de marxar, perquè a la mateixa hora l’Ajuntament de Sant Sadurní comença el Ple dels pressupostos. Es quedarà just per escoltar l’arrencada de la conferència i posar un aparell a enregistrar. Ens acomiadem, ell es queda a la porta per saludar l’arribada del conferenciant i jo vull entrar per instal·lar-me tranquil·lament a la sala i escoltar a plaer. Tot i que falta un quart d’hora, les primeres files són plenes. I les cadires que toquen al passadís també, fins ben bé mitja sala. Sobretot estan ocupades per senyores. Quan dic senyores vull dir senyores, d’aquelles que sembla que hagin anat a la perruqueria per a l’ocasió, amb uns cabells crepats i tintats que confereixen a la sala un aire de xerrada d’excursió de l’Inserso. Què donen avui espatlla o garrafa d’oli? Potser sóc injust, qui pot escoltar un programa de ràdio que arrenca a les 7 del matí i acaba a les 12 del migdia? Segurament és el seu públic més fidel. Les vidues que fa uns anys van perdre el marit, i ara s’han vist afligides per la pèrdua del seu referent radiofònic, són allà per retrobar-se amb el record. M’assec en una cadira que dóna al passadís, a la fila set o vuit. Faig aquell gest tan característic de les cadires que no estan fixades, de desplaçar-la per ocupar una mica més el passadís i així guanyar perspectiva. Després observaré com ho fa tothom, fins que al final, quan marxo, a les darreres files el passadís s’ha desdibuixat del tot: no en queda i he d’apartar les cadires dels que ja han marxat per poder sortir. Arriben dues senyores, semblen mare i filla i s’asseuen just davant meu (havia deixat una filera buida). Una tremenda bravada de fregit m’ofèn els narius. Miro de fer el cor fort. Imagino que han hagut de cuinar alguna cosa a corre-cuita per poder venir a escoltar la conferència i hauran tirat mà de la fregidora… potser per deixar un sopar preparat pel marit. O potser han pres un cafè en un bar o hi han dinat i la jaqueta les delata. Canvio de costat i m’allunyo del tuf traïdor, del que un mateix no se n’adona però que és demolidor. En aquest costat, tres senyors grans, per edat ja jubilats, dels que podrien haver estat avui una bona estona comentant unes obres públiques parapetats darrera d’una tanca o pendents de portar i anar a recollir els néts a escola (ells en diran a estudi), parlen animadament. Un d’ells explica als altres dos que debades significa en va. I en posa exemples: faràs el viatge en debades, perquè no hi és allà. Deuen ser alumnes de cursos de català per a adults.
La sala es va omplint. Calculo que hi haurà un centenar de persones. L’acte es retarda uns minuts, em penso que alguns mitjans locals han esperat en Bassas per fer-li una entrevista, ja que he vist un parell de nanos joves al vestíbul del Casal d’entitats amb micros a les mans.
Cap a les 8 i deu entra a la sala. Les ganes de sentir-lo, de veure’l fa que hi hagi silenci a l’instant. Una mirada cap a l’auditori, un somriure i un bona tarda que es deixa sentir perfectament malgrat dir-lo sense alçar la veu. És aquella veu de la ràdio, greu i temperada que inunda la sala.
Una breu presentació per part de la regidora i comença la conferència parlant d’ell mateix. A ningú no molesta que ho faci, i ell ho sap. A mi em sorprèn que sigui tan directe, desitjava que sortís el trencament amb Catalunya Ràdio però pensava que seria com a conseqüència del col·loqui, posterior a la conferència sobre llengua. Però és al revés. L’Antoni parla d’ell, de com va començar als 16 anys, del seu fitxatxe per l’equip del Puyal… i dels seus 14 anys als matins de Catalunya Ràdio, truncats aquest juliol. Ho explica sense ressentiment, al contrari, amb agraïment pels bons anys passats, en aquesta època que ha viscut dels 32 als 46 anys. No hi ha cap retret contra ningú pel seu final, i explica que no l’han fet fora directament però que l’han convidat a marxat per unes condicions que ell considerava inacceptables. Ens assegura que si hagués continuat acceptant aquestes condicions, no ens hauria agradat el seu programa. En acabar, a preguntes del públic, deixa entreveure que 14 anys després, necessitava fer alguna cosa diferent. Que la seva salut i la seva família passen davant de la demanda que pugui tenir l’audiència. Subratlla en diverses ocasions que es llevava a quarts de 5 del matí.
En Bassas sap que se l’ha convidat per ser qui és, pel que ha fet. No és un lingüista, ni un filòleg, ni tan sols un sociòleg… és un comunicador, que ha estat líder d’audiència durant molts anys. I sap que la conferència inaugural d’un segon quatrimestre és una excusa tan bona com qualsevol altra per explicar-se. I ho fa magistralment, amb uns apunts que no sembla que hi siguin. Parla i s’explica, farcint d’anècdotes les seves opinions.
I sí, ens parla de llengua. Més que de llengua, de l’actitud dels catalans. Ens explica que hem de desacomplexar-nos, de parlar català d’una forma normal amb tothom. Es mostra optimista quant al futur de la nostra nació: si no hem desaparegut amb tots els anys que portem rebent patacades és que no desapareixerem mai. Adverteix que els problemes que tenim no els resoldrà la independència, ja que som una comunitat bilingüe en què hi ha una clara regressió del català. Explica que en termes europeus no som un país petit, però que ens ho hem de creure i hem de ser proactius amb la llengua catalana. Es refereix a situacions quotidianes com a anar a comprar el pa i demanar-lo en català encara que les dependentes siguin estrangeres, de no canviar d’idioma quan ens contestin en castellà, de corregir els mals usos de la llengua. Quan algú ens parli d’enfermetats, fer-los adonar que si estem malalts i no enfermus, el que tenim són malalties i no enfermetats. També surten els malaurats pronoms febles, cada dia en més desús, i ens convida a tenir converses com aquesta: -El meu fill va a anglès. -La meva filla també va. -A on va? –A anglès. –Ah, vols dir que també hi va!
A partir del mes de juny serà el corresponsal de Tv3 a Washinton. Creu que la Mònica Terribas serà una bona directora de la cadena i defensa que Catalunya Ràdio i Tv3 són una manera de veure el món des de Catalunya i en català, com fan totes les cadenes quan interpreten el món amb la seva pròpia llengua des de la seva ubicació geogràfica. I això, aclareix, no vol dir ser nacionalistes, però no podem deixar de ser catalans.
Com el trobem a faltar!

Radicalitat democràtica

Fa cosa d'un parell de mesos va néixer la proposta de crear un nucli de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) al Penedès. Finalment, després d'unes quantes reunions, s'ha constituït aquest nucli, que es va presentar el passat dimarts dia 27 de gener al Via Fora. La presidenta d'aquest nucli és la Mònica Hill i entre els membres que en formem part, m'hi compto juntament amb els gelidencs Daniel Garcia Peris i Lluïsa Llop. Es tracta d'una plataforma plural, si voleu majoritàriament d'un perfil sobiranista, per tractar-se del que es tracta. Les portes estan obertes a tothom i els membres en formen part a títol individual, sense representar a res més que a ells mateixos. Som transversals, diversos, diferents... però també estem esperançats, il·lusionats i no llencem la tovallola.
Com que creiem en la força de les persones, el primer que hem organitzat és un petit cicle de xerrades en què es tractaran qüestions candents de l'actualitat com ara: el finançament (19/2) , la sentència del tribunal constitucional (25/2) o la futura llei de consultes populars (12/3). Volem que les persones puguin fer-se un criteri propi sobre el moment i la importància d'aquestes qüestions... I que el nivell de mobilització social no decaigui per esgotament o avorriment.
L'objectiu és estendre la idea que tenim dret a expressar la nostra opinió individualment, a això se li diu llibertat d'expressió, i de forma col·lectiva, això és el dret de decidir, sobre aquelles qüestions que ens afecten com a individus o com a poble. Es tracta d'impulsar amb convicció la democràcia, sense por a recollir les opinions de la gent, més enllà de les eleccions a què som convocats cada 4 anys. Tampoc és una plataforma que tingui com a objectiu demanar la convocatòria d'un referèndum sobre el dret a l'autodeterminació, que també, però el dret de decidir es pot aplicar a molts altres temes, quotidians o transcendents.
Tant de bo haguéssim promogut una consulta a Gelida sobre el polígon de can Joncoses. Si el baròmetre més aproximat que en tenim són les eleccions del 2003, en plena puixança de la plataforma Aturem can Joncoses, Esquerra l'única força contrària al polígon va obtenir el 32% dels vots. La resta de forces Psc 42%, Ciu 15% i Pp 6%. Estic convençut que entre els votants d'aquestes formacions també hi havia qui s'oposava a aquest polígon, però aquest matís unes eleccions no el dóna, ja que els partits tenen una única veu.
Esquerra va tenir l'alcaldia pactant amb Ciu, però convé recordar que a Gelida no hi va haver mai una majoria de regidors contrària al polígon. Ciu havia impulsat el polígon al costat, o més ben dit, subjugat al Psc, en un error tàctic de l'alçada de la pedrera, la qual havia suposat la seva lapidació uns anys abans. Mai han volgut reconèixer l'error, ans al contrari, han carregat amb ell com un llast o potser una penitència... que encara dura i que no els deixa aixecar cap.
Reprenent el fil del polígon, la cruel crisi que ens afecta potser no serà negativa del tot. El descarrilament del tren de l'especulació immobiliària que anava desbocat, ha frenat alguns projectes urbanístics i n'ha deixat d'altres a la cuneta. De moment, el poligon de can Joncoses no s'ha executat... i si la crisi continua acarnissant-se amb el sector, potser s'obrirà alguna possibilitat de replantejar aquestes 14 Ha. de sòl requalificat a industrial, com un espai amb més vocació d'integració a l'entorn agrícola.
Sigui com sigui, una consulta popular sobre aquest tema hauria estat molt interessant. No hi som a temps, però potser no és l'últim tren. Ja ho vam tenir guanyat una vegada, us en recordeu?Aquesta notícia va quedar desmentida en el moment que l'empresa promotora i l'Ajuntament de Gelida! van presentar recurs judicial contra aquesta resolució d'Urbanisme i van guanyar-lo... de manera que la tramitació del polígon va continuar endavant.
Però qui sap si vam guanyar un temps preciós?

Feines d'hivern a la vinya

Fa dies que no parlem de les labors de la vinya. Em sembla recordar que l'última entrada d'aquesta sèrie es remunta a la verema, per tant, del mes d'octubre ençà que hem deixat perdre el fil dels treballs que d'una forma continuada fem els pagesos.
És cert que aquesta és una època de treball més tranquil·la. Avui ens centrarem a parlar de la poda, la principal activitat dels mesos d'hivern. Però, per deixar-ne constància, enumenarem ni que sigui de passada les altres tasques que tenen lloc en aquest període.
Un cop collits els raïms, hi ha qui és partidari de fer una última ensulfatada amb coure per prevenir el que s'anomena míldiu de tardor, més dolent que el míldiu que afecta el fruit, perquè s'agafa a la fusta i roman d'un any per l'altre. Un any com aquest, en què tant de sulfat s'ha tirat a les vinyes per les condicions climatològiques d'excés d'aigua que vam patir al final de la primavera, gairebé feien innecessària aquesta prevenció. Si us hi vau fixar, aquest any els pàmpols dels ceps van tenir una permanència extraordinària... els va costar molt de caure. Això és perquè tan tractats com estaven de l'estiu, no van emmildiar-se i van fer-se resistents més temps de l'habitual.
També és temps de llaurar. Els tractors s'enganxen als cultivadors i es fa una llaurada fonda o llaurada d'hivern. D'aquesta manera garantim que les pluges de final de tardor i d'hivern trobin un pas franc per percolar de forma que generin saó per a la brotada de la primavera. També es pot subsolar, una eina que permet encara anar a més profunditat i arrencar la terra que haurà quedat més endurida pel pas de la maquinària d'estiu: tractors i màquines de sulfatar, talladores de vergues, màquines de collir, remolcs amb la verema... La llaurada també permet tallar les arrels més supercials dels ceps. D'aquesta manera obliguem la planta a arrelar més avall, cosa que ens garantirà que trobi aigua quan en necessiti a ple estiu, quan lògicament, s'asseca la capa superior de la terra, però a més profunditat es pot mantenir la saó.
Un cop cauen els pàmpols, si les vinyes són emparrades, convé passar la prepoda: una eina que talla els sarments, rebaixant-ne la llargària, cosa que facilita després la poda manual.
Tornant a les feines d'hivern, un cop llaurat, els tractors així que comencen les pluges, pràcticament despareixen de les vinyes i, sobretot, no haurien de treponar les passades passant-hi quan estan mullades, ja que això farà que quan la terra s'assequi quedi molt endurida i costarà de treballar.
En aquest moment, comença la poda. De fet, podar es pot fer des del novembre fins al març. Són cinc mesos durant els quals, segons les varietats i l'estat de les vinyes, es pot fer aquesta feina. La poda és una d'aquelles feines que no es pot fer mecanitzada, per bé que sí que es fa amb ajuda d'eines mecàniques: compressors o tisores elèctriques. La poda, com el collir a mà, és d'aquelles feines en què visites cada cep individualment. I a cadascun li dónes una solució a mida. La poda consisteix en tallar la fusta que s'ha generat des de la brotada, les redoltes o sarments, per donar al cep una forma determinada i afavorir així una brotada de qualitat. Segons les varietats, parlarem de poda llarga o curta. Es pot podar tipus vas o emparrat, segons la vinya. Es deixen caps o brocades, que són la base del cep des d'on anirà formant-se i creixent la planta i, per tal d'obtenir més raïm, sobrecolls o pistoles que l'any vinent es treuran completament.
Un tipus de poda molt curiosa és la "gullot" (en desconec l'ortografia, no la trobo al diccionari), que és aquella mena de poda en què es deixa un sarment llarg, que es lliga al filferro a vegades allargant el cep, d'altres reculant-lo o lligant-lo a un filferro superior. Si és una vinya sense emparrar (tipus vas), es lligaven entre ells fent una mena de nansa.
Per cert, és desaconsellable podar quan hi ha una gelada molt intensa o com quan, com en la foto del desembre del 2006 d'una vinya de la Ferreria, hi ha neu sobre els ceps. Encara que a l'hivern la planta està en repòs, les ferides que es fan a la fusta poden ser l'origen d'entrada de malalties. Hi tornarem més endavant.