A Europa (2)

El candidat Tremosa, de CiU, diu que Europa es construeix a tot arreu a partir dels interessos locals. En aquest cas, locals vol dir nacionals. Bé, Tremosa ho té clar. Jo votaria CiU per aquesta claredat. Però no puc, votar Ciu va contra la meva religió. Almenys contra la meva digestió.
Cinc hores de vol i per fi Schipol, Amsterdam. Alegria, sí, alegria per l’hora –el sol sortia per l’horitzó i semblava més que tornessis a néixer, com de fet era el cas– i pel vel tan bonic de boira terrera que hi havia. Vaig baixar de l’avió, i de debò que fins aquell moment mai, mai de la vida no havia pensat que hom pogués reflexionar seriosíssimament sobre què significa una cosa tan elemental com és tenir tots dos peus físicament plantats a terra, i sobre el fet que si ensopegues i caus només t’hagis d’amoïnar per un genoll pelat i no per la caixa de morts sencera. Vaig entendre totalment per què el Papa de Roma fa els petons que fa a terra cada cop que baixa d’un avió. Diuen que és un gest per beneir la terra que l’acull. Sí home, què beneir res! Aquest home resarà a sant Andreu, a sant Nicolau, a santa Valpurgis, o a qui vulgui del santoral, però quan baixa d’un avió i petoneja el terra el que fa no és res més que agrair que l’escorça terrestre sigui tan ferma i tan sòlida, i que els peuets se t’hi aguantin tan bé! En fi, és igual. La cosa, dic, és que arribàvem de NYC i per fi érem sobre el terra ferm de Schipol, i als passatgers en trànsit cap a BCN se’ns va donar dues hores de coll per anar a comprar calçotets, pantalons i sabates i mitjons nous, i per després anar al vàter a rentar-nos i canviar-nos. Qui és que diu que les escales als aeroports són una molèstia i una pèrdua de temps? Que potser és millor anar ensumant merda dalt un avió? Doncs ja som al cap del carrer: els vols amb escales són higiènics i imprescindibles. No als vols transoceànics directes des del Prat!
Ara faré una confessió: malgrat el que he dit fins aquí, la veritat és que jo no em vaig arribar a cagar del tot en el viatge de tornada de NYC a AMS. Tampoc és que hagi dit cap mentida, el fet senzillament s’explica dient que és que l’episodi de turbulències em va espantar tant, dalt l’avió estava tan blanc, tan suat, tan fred, tan rematadament cagat i tan diguem-ne travat per dins, que ni cagar per fora no vaig poder. I sort n’hi va haver, perquè si no fem els titulars dels diaris de l’endemà per ser el primer sinistre aeri de la història causat per una inundació com la del Titanic. No em vaig cagar doncs, i no va caldre canviar res. Però finalment érem a Schipol i teníem dues hores que podíem perdre a l’aeroport mateix, o bé aprofitar per anar a fer una volta per uns quants carrers d’Amsterdam, que és una ciutat a la qual jo sempre tornaria perquè és una preciositat, amb les seves façanetes de conte, les seves floretes, les seves bicicletetes, els seus canalets, els seus pontets, i també amb els seus enormes putarrots en oferta als finestrots del primer pisots d’unes quantes casotes. [Nota molt al marge sobre això: no és d’aquest viatge, és d’un altre que hi vaig fer fa uns anys. A Amsterdam no són poques les parelles absolutament mudades i emperifollades que fan cua davant les sales que programen sexe en directe al Red Light Disctrict, ben igual com aquí els matrimonis de seixanta anys van mudats i emperifollats al Liceu o al Palau de la Música]
I doncs, Schipol. I a Schipol vaig agafar el metro cap al centre d’Amsterdam i vaig anar a esmorzar a la plaça de Rembrandt. Amb Rembrandt –l’autoretrat d’un senyor ja vellardot, amb la cara pesant, lleganyosa i vinosa del qui tot just es lleva d’una ressaca– ens havíem conegut feia un parell de dies en una de les sales del Metropolitan Museum a Central Park, i és lleig passar per una ciutat i no saludar-hi els amics. Per tant, vaig anar a esmorzar a la plaça dedicada al pintor i vaig fer-li els honors abans de tornar a l’aeroport per embarcar-me en un segon avió cap a la dolça Catalunya / pàtria del meu cor, per dir-ho amb mossèn Cinto, que mai va ser Papa de Roma, ni Rembrandt, i que mai es va haver de preocupar per portar una sotana neta de recanvi a la maleta perquè al seu temps encara no n’hi havia, d’avions. Mossèn Cinto al cel hi va ser, val, però només en un cel de llibre, i això és trampa. Si mai hi hagués estat de debò, és a dir, de cos present i sotraguejat per una maltempsada i enfotrejat per una deessa-hostessa holandesa enriallada, llavors potser no ho hauria vist tan clar i no n’hauria dit tantes coses excelses.