Encara a la Costa Brava

Dèiem ahir que les ratlles administratives posades sobre un territori qualsevol sovint són pura filfa, no tenen justificació. Però sovint també sí que en tenen. A Blanes, La Palomera jo diria que sí que marca un límit territorial molt definit, almenys pel pas de la costa. Venint de tot el sorral de pati d'escola del Maresme –amb les excepcions dels morrets de Sant Pol i de Calella i d’alguna altra coseta–, la topada amb el roc de La Palomera, i més encara amb l'altra punta que tanca la platja de Blanes a llevant, la punta de Santa Anna, sobre el port, és un contrast evident. És veritat que aquí hi comença un altre món, un altre paisatge. La guia de Pla sobre la Costa Brava està plantada damunt d’això. A mi em va agradar de seguir-la. Que sigui escrita –em sembla– a últims dels 60 i començament dels 70, és a dir que sigui antigota, tampoc no està malament si és llegeix amb atenció. Al cap i a la fi no és una Lonely Planet amb data de caducitat al cap de tres mesos. No és una llista de serveis més o menys compaginada per saber on anar a dormir, on anar a dinar i on anar de putes. La guia de Pla presenta un espai determinat a partir d’uns itineraris concrets, i hi ha retrat literari, dada històrica, memòria personal; tot això li dóna més llargada en el temps. A mi encara em va servir per aquestes caminades. L’exercici consistia a anar per aquest paisatge, i en acabat contrastar el que era capaç de veure-hi –molt poc!– amb el que Pla n’havia dit al seu llibre. Exactament igual que si consultés un diccionari. Un passatemps com un altre, ves.
Al llarg d'aquests caps de setmana de caminades vaig passar de Blanes a Lloret, de Lloret a Tossa, de Sant Feliu de Guíxols a Platja d'Aro, de Platja d'Aro a Palamós, de Palamós a Calella de Palafrugell, de l'Estartit a cala Pedrosa, de la platja del Racó (Begur), a l'Estartit, de l'Escala a cala Montgó, i de l’Escala a Roses. A vegades vaig anar molt arran de l'aigua, a vegades més aterrat fent marrada per darrere les urbanitzacions i les propietats privades que hi ha en segons quins punts de la zona. Uns cops vaig anar més enlairat, voltat d’una gran panoràmica (el Canigó, el Montseny, el Montgrí, les Medes, el Cap Norfeu); d’altres més enfonsat, per la platja o per les cales, amb un cop de vista més curt i negat.
Jo suposo que el tram més conegut d’aquest camí de ronda de la Costa Brava deu ser el de la punta de S’Agaró, entre la platja de Sa Conca, al costat del port de Platja d’Aro, i la platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols. Aquest tram, un passeig puntejat de tamarius que planeja per sobre els entrants i sortints de les roques i el mar, és una meravella. Està tan ben pensat, és una construcció tan ben executada, amb tan de gust, que d’entrada a un li sembla que no pugui ser, sobretot venint com ve de veure el que hi ha a llocs com Lloret o Blanes i fent-ne la comparació. Però després un se n’entera que a S’Agaró el qui hi va posar més o menys la mà va ser algú com l’arquitecte Josep Lluís Sert, i aleshores la cosa ja potser no sorprèn tant i queda més explicada. Gran cosa el passeig Josep Encesa de S’Agaró.
I si el tram de S’Agaró deu ser el més conegut del camí que ressegueix la Costa Brava, el de la costa de Torroella deu ser el que menys. La costa de Torroella –Torroella de Montgrí– va de l’Estartit a la cala Montgó, al municipi de l’Escala. Aquí la ronda no té descans, és un puja-i-baixa constant i fatigós, amb llocs recondidíssims als quals cal anar molt expressament, i grans cops de vista sobre el nord del golf de Roses i el Cap Norfeu. Almenys fins dalt el Cap de Creus deu ser l’indret més feréstec que hi ha. El lloc forma part de PEIN del Montgrí i la Muntanya Gran. La vista de la Meda Gran des del cap de la Barra, a sobre mateix de l’Estartit, no és l’única que es pot veure en aquest punt però és un espectacle grandiós. La tarda que jo vaig ser-hi, una embarcació petita amb vela blanca passava damunt les aigües fosques del freu, allà baix.
Com es pot veure, tot això que dic aquí sobre el camí de ronda de la Costa Brava està posat amb una brotxa molt grossa. Jo sé que cada una d’aquestes etapes mereixeria més detall. A mi m’hauria agradat que fos així. Però cadascú arriba fins on arriba, i jo arribo fins aquí. En tot cas, per completar la cosa encara em falta rematar el cap de Creus. Vés a saber doncs, potser aquest estiu.