El gús rús de la túrre del Canigú

La festa de la flama del Canigó consisteix en això: la nit de Sant Joan n’hi ha uns quants que pugen dalt aquesta muntanya i hi fan una foguera. Aquesta foguera representa entre altres coses la cosa catalana. Els fogoners s’ocupen del foc, i quan és l’hora s’ocupen també de baixar-ne tions encesos –metafòricament, s’entén– a la terra plana. Un cop allà figura que aquesta flama és escampada arreu dels Països Catalans com a símbol de germanor, de pau, de llibertat, de catalanitat, i d’aquestes coses que a la Vilarnau ens van ensenyar que en el fons eren la mateixa. La festa de la Flama del Canigó és això, i això és la nit de Sant Joan.
Per fer foc cal tenir llenya, esclar. I doncs, d’on és que surt la llenya del cim del Canigó? Doncs surt de la gent que hi puja i hi deixa un feixet més o menys gros. Això és el que es fa el cap de setmana anterior a l’encesa de la foguera, o sigui ahir i abans-d’ahir: pujar al Canigó i deixar un feixet de llenya al peu de la creu de ferro que hi ha al cim. Per anar d’acord amb l’esperit de la festa, cadascú –individualment, amb els amics, amb la família– ha de portar el feixet de llenya d’allà on sigui l’indret dels Països Catalans on viu, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Així doncs, la llenya que crema per Sant Joan al Canigó és llenya d’arreu del país, i és arreu del país on a partir d’aquesta nit torna amb forma de flama. No és molt bonic això? No és d’un simbolisme bellíssim?
Ahir jo vaig pujar al Canigó. No duia llenya –ai las!–, però això és igual, perquè pel camí em vaig trobar tres perpinyanesos catalanoparlants que sí que en duien, i per tant és com si jo també. Vaig fer l’intent d’anar explicant més o menys aquesta cosa pel facebook, que em sembla que serveix per això també. Però no va poder ser. Al coll de Marialles, que és on vaig fer nit, hi havia cobertura per a mòbils però inexplicablement l’accés a Internet d’aquests fòtils estava restringit, vull dir que no n’hi havia. Una llàstima, hauria estat divertidíssim.
Però vam fer el Canigó. Dissabte, vaig dormir al cotxe perquè al refu de Marialles no hi havia lloc, era ple com un ou. A les 6 del matí d’ahir vaig sentir que sortien els primers caminants cap al Canigó. Jo em vaig esperar una estona més, fins a les 7, amb més claror de dia. El camí des de Marialles, pedregós però molt bonic –molt de postal: el bàlec, els teixos, més coses que no conec–, s’enfila suaument fins al punt de la cabana d’Aragó, un refu sense guarda. Allà tot això s’acaba, tot es perd. Llavors només pradells, congestes –poques i petites– i pedra. És l’últim tram. El que no hem vist encara, ara ho tenim davant els morros: el roquissar altíssim, imponent i esquerp del Canigó amb la creu al capdamunt. El camí es torna boig de cop, es converteix en una autèntica paret. Immediatament poso la reductora. Pas curt, curtíssim, gairebé de puça, però constant, sense aturades. A les 10.30h faig el cim amb una vintena de catalans i francesos, i dos gossos (com els han carregat fins aquí?) Molta foto, molta conya amb l’Estaca, la sardana “Som i serem”, la USAP i Els Segadors. Un home de més de 60 anys amb la barretina. Sem pujats expressament des de Perpinyà avui matí. El gus rus de la turre del Canigú. Una pila de feixos de llenya considerable al peu de la creu, engalanada amb senyeres pertot arreu.
Deixo el cim del Canigó a les 10.45h. Desfaig el camí fins al coll de Marialles. Arribo al cotxe a la una tocades. Cansament, turmells carregats. Baixo de Marialles per pista forestal. Ja a la carretera, m’aturo a dinar al bar Canigó de Vilafranca de Conflent. Sardanes i Lluís Llach a l’altaveu del fil musical. En acabat de dinar, torno al cotxe i segueixo la N116 fins a Perpinyà. Allà torno a l’autopista A9 en direcció a Barcelona.