DEPENAS

En un cafè l’estació de Sants, tres senyors amb pinta de congressistes d’un congrés no gaire important, és a dir, vestidets amb sabatetes sense llustre i amb americana i corbata més aviat baratetes, parlen a peu dret a la barra mentre fan el cafè d’havent dinat. N’hi ha un que porta una carpeta amb el títol genèric del congrés, el lema específic de l’edició d’enguany, “Gestió de la incertesa”, i el nom concret de la sessió a la qual ha assistit, i que gira a l’entorn d’una cosa que es diu “Teràpia DEPENAS”. El nom complet de la sessió és aquest: Abordatge Biopsicosocial dels Pacients Somatitzadors. Teràpia Reglada DEPENAS. Un títol magnífic com es pot veure. La literatura científica té cops amagats.
Tant se val. El cas és que la conversa dels tres congressistes va endavant. En un moment donat, el de la carpeta somatitzadora cita un col·lega colombià amb el qual es veu que ha tingut tractes durant les jornades del congrés. El col·lega colombià del col·lega biopsicosocial es veu que li ha dit això: “A Barcelona diu que hi ha atracaments. Però tu vés a Colòmbia. Això no és res.” El col·lega colombià del col·lega terapèutic ho explica tot rient, i els altres col·legues cafeters del col·lega abordat assenteixen, i esclar també riuen. Va amb el col·leguisme. Vull dir el fet de riure qualsevol imbecil·litat.
I és que hi ha qui creu que posar parauletes a la realitat és la manera bona de solucionar els problemes. I no. Els problemes –almenys segons quins– no es resolen amb paraules. Dient que hom està millor que els que estan pitjor no es diu res de res. Això és una justificació, no una solució. És fer anar les paraules per emmascarar els fets. Demagògia barata, sofística suada. Això és amagar el cap sota l’ala, mirar cap a una altra banda. Fer servir la llengua per tapar forats i esperant que la resta ens empassarem qualsevol merda sols perquè tu que la dius tens l’autoritat que et dóna una ponència sobre la teràpia DEPENAS. Però no esclar. L’habilitat dialèctica té el seu encant, no dic que no. Però res més, la cosa no val per res si no hi ha un pòsit sòlid que l’aguanti.
La qüestió no és estar davant dels que van darrere, sinó estar al capdavant dels que van davant, o almenys al seu nivell. A mi em sembla que el que dic no costa pas tant de veure. No sé de què anava l’abordatge biopsicosocial ni la teràpia DEPENAS del col·lega dels col·legues del cafè a Sants. Però és igual, perquè la manera de raonar del congressista era senzillament fal·laç, i per tant cal deduir que les conclusions que siguin del congrés que sigui en què aquest col·lega participi també ho seran. I per muntar fal·làcies no cal cap congrés.
Ara, si tot plegat, com sembla, no es tracta de res més que d’un altre capítol de la comèdia de cada dia i de tenir una excusa per baixar a Barcelona un parell de dies i anar a fer una paella amb un amic colombià al port olímpic, doncs llavors no hi tinc res a dir. Ric i aplaudeixo quan acaba la funció, que és el que cal fer quan un va als pallassos.