Papers i patates

La dada la va deixar anar Joan Ridao abans-d’ahir al debat sobre l’estat de la nació. Un 25% dels bitllets de 500 euros que hi ha a la Unió Europea diu que són aquí. En aquest cas, l’aquí dit al congrés de diputats s’entén que inclou tot el julivert peninsular que el president Zapatero presideix i que la ministra d’optimisme i defensa Chacón defensa amb ortodòxia i ortodòncia.
Els viatjants d’aquest funi em sabreu disculpar de seguida que d’això en faci una qüestió personal. Jo no dono per anar gaire més enllà del meu nas, cosa que fa llàstima en tants sentits, però que en aquest cas ja vull que sigui així. I és que un 25% de bitllets de 500, a banda d’una morterada de calés, són un fotimer de bitllets, vull dir molts papers. Ara parlo en termes purament físics: molts trossos de pasta de paper impresa; d’aquests diu que n’hi ha un munt d’escampats aquí. Jo, que tampoc és que em dediqui a voltar excessivament però una mica sí que en tinc el costum, penso que si n’hi ha tants, en algun moment, en alguna circumstància, bé que en podria haver conegut algun. Ja no dic que n’hagi de tenir cap a la butxaca, que no és el cas, tot i que sí que penso que me’n mereixo uns quants; dic solament haver-los vist, haver-los ensumat, saber quina cara fan, quina colònia gasten, com es pentinen. Ni que fos només de casualitat. Tan sols veure’ls passar, d’una mà a una altra, d’una bitlletera a una altra, d’una cartera a una altra. Però no, però res. Set anys després de la implantació de l’euro, el qui escriu això us jura sobre la targeta de crèdit que encara no ha vist mai un bitllet de 500. Amb prou feines si n’ha vist algun de 100. Però de 500 mai, cap ni un. I no serà que a mi no m’agradi conèixer gent nova i fer nous amics. No serà que són tímids? O és que potser no anem a les mateixes festes?
D’altra banda, penso que malament Ridao abans-d’ahir al congrés. Va parlar de la crisi i va parlar de Catalunya. La referència a la crisi hi havia de ser, és clar. Però en cap cas no podia endur-se tot el temps de la intervenció. No podia perquè per això a Madrid ja hi ha altres grups parlamentaris i no ERC, i també perquè Zapatero estava empolladíssim, més que cap altre, sobre aquest tema. De Catalunya –finançament, estatut, infraestructures– Ridao en va començar a parlar just quan el pilot de la tribuna d’oradors que marca el límit de temps de les intervencions es va posar vermell com uns pebrots. El portaveu d’ERC va dir el que va dir, i segur que era important i segur que estava ben dit. Però amb el temps ja esgotat, aquesta part de la intervenció va quedar com una cosa dita atrafegadament i no va tenir la contundència que calia exhibir. Ridao va sortir a lluir-se abans-d’ahir al congrés, i no a atacar, que és el que li tocava fer. I va perdre el temps i va fer tard, literalment. Aquest és l’efecte que a mi em va fer. Si tot plegat va ser un gest premeditat per visualitzar que ERC s’enfot del reglament del congrés de la mateixa manera que el congrés s’enfot de l’estatut, doncs molt rebé, aplaudeixo la subtilesa de Ridao. Però crec que la subtilesa només la va entendre ell i rodalies.
A mi em sembla que Puigcercós, que jo molt temeràriament diria que en sabia més d’estar a Madrid, vull dir que sabia més on estava però sobretot-sobretot per a què hi estava, hauria d’agafar Ridao per banda i ensenyar-li alguna cosa. Començant per saber on hi ha el tall i on hi ha les patates en una intervenció parlamentària a Madrid. I naturalment a focalitzar l’atenció en el tall.