On són els valents?

Ara fa aquell mig temps d’abans de la calorassa en què molta gent va molt al mar i el mar és molt mirat. Enguany l’hivern ha sigut llarg i emprenyador, almenys jo he trobat que ho era. De mica amb mica, però, tothom ens anem esbaldint la son de les orelles i comencem a treure el caparró per les proximitats de la mar salada. A poc a poc la massa humanal anem acumulant-nos a la costa com un greix localitzat a la panxa dels senyors o a les anques de les senyores, i cada cop ens hi trobem més com a cal sogre. Anem prenent mides, anem buscant lloc (–Ai, la Barceloneta no, m’agrada més el Bogatell!). Els colors són nous arreu, i arreu són macos de mirar. Les rutines farragoses de l’hivern van deixant pas a la cosa una mica més improvisada del bon temps. Canviem costums i canviem la roba de l’armari. Les abarques ens tornen a mirar amb aquells ulls de gos pansit que vol que el treguin a passejar. Anem tancant les calefaccions, les estufes. Tornem a anar amb bibicleta. A Banyoles pinten el menjador. L’Iniesta (gràcies jugadoràs!) se’ns emporta a Roma a buscar una copa. Ens vénen més de gust els gelats. Anem més tard al llit. Les vacances de l’agost comencen a ser tema de conversa, perquè és ara que a internet s’hi troben les ofertes i cal aprofitar-les.
Fins ara no és que no hi hàgim anat, a la platja; la platja és tan o més fabulosa a l’hivern que a l’estiu, i hi hem anat si ens ha convingut. Però mai no ens hem atrevit a passar de la ratlla del passeig marítim corresponent. En canvi, ara no; ara ja gosem posar els peuets descalços a la sorra. Al migdia ens traiem el jerseiet, ens traiem la samarreta, ens posem les bermudes (–Te n’hauries de comprar unes de noves, aquest blau ja no es porta). Fem anar la pilota i la pala a la sorra, hi estirem la tovallola del Barça, ens hi estirem nosaltres. El cos rep les primeres untades del protector solar tot i que el sol és molt benigne encara, agradabilíssim, i no fa mal i més aviat tens la sensació que t’alimenta. Pensem que tenim les ulleres de sol, i les busquem al calaix i ens les tornem a posar. Mirem passar els primers culams i els primers culims; els primers mamellams i els primers mamellims; els primers paquetams i els primers paquetims.
Sí, és veritat: ara fa aquell mig temps del mes de maig, i molta gent va molt al mar i el mar és molt mirat. El mar, sí. El mar, que es tan blau, i que és tan bonic, i que fa aquella mateixa olor característica de les mans de la peixatera els dies que ens grapeja la sardina. El mar, sí. Tothom se’l mira, la platja del Bogatell és plena de gent. Molt mirat, molt, d’acord. Però ara, posats aquí, jo només pregunto una cosa. Pregunto: en aquest mar tan mirat, en aquest mar tan blau, en aquest mar tan bonic, en aquest mar de la peixatera i la sardina, en aquest mateix mar, digueu-me si us plau, qui és, qui!, que a l’hora de veritat té el que s’ha de tenir per fotre-s’hi? On són el valents aquí? On? Doncs enlloc, no n'hi ha ni un per medecina. Ah no, llavors no, llavors res. –Hòstia puta, que és freda la puta! –diuen llavors els admirats, evidentment i expressiva i tot d’una menys ídem en posar la punteta descalceta del ditet grosset del peuet en aquest mar amb tanta aigua salada i corglaçada.