Mare de déu amb pistola

N’hi ha que hi tenen l’escena del sant sopar, n’hi ha que hi tenen la moreneta –a casa meva, al doctor Galès, sense anar més lluny, amb un “Déu vos guard” inscrit a sota– i n’hi ha que hi posen un sant o altre, o la verge del seu poble, o el jugador del Barça del moment. Hi ha cases en què la família professa una fe o una devoció determinada per alguna imatge, i aquestes imatges es poden trobar reproduïdes amb més o menys encert al moblet del rebedor o a les parets del menjador de la casa en qüestió. Els més afectes també en tenen a la tauleta de nit.
Jackie Brown és la mare de déu amb pistola protagonista d’una pel·lícula que Quentin Tarantino va rodar fa uns quants anys. Segons m’explica el parader de la parada de cartells cinematogràfics del mercat de Sant Antoni on fa un parell de diumenges vaig tenir aquesta visió celestial, la pel·lícula no és de les de més anomenada del director de Kill Bill. És clar, el tema religiós no és precisament dels que ipsofàcticament et vénen al cap tractant-se de Tarantino, almenys no tractat de la manera en què el tiet o la tieta el tracten amb la imatge que tenen al rebedor. En tot cas, segons el parader cinèfil amb qui vaig interlocutar es veu que no em vaig perdre gran cosa no anant-la a veure. (Per cert, ara fa molt que no vaig al cine; en l’últim any em sembla que les úniques pel·lícules que he vist són Vicky, Cristina, Barcelona, i una altra que es deia Antes que el diablo sepa que has muerto, que em va agradar més).
La pel·lícula no, però el pòster sí. L’estampa que se’m va aparèixer a l’expositor de la parada del mercat de coses de segona mà del diumenge a Sant Antoni, i que jo vaig saber immediatament que compraria així que se’m va revelar –la fe del convers–, mostra el pla mig d’una Jackie Brown esplèndida posada en un vestit-jaqueta i una camisa blanca amb el coll obert, molt circumspecta, molt glacial, que apunta amb un pistolot metal·litzat amb la boca de canó molt negra directament a la cara del passant que es para a mirar el que no li importa veure amb un excés de curiositat malsana. Pel que sembla, la senyora Brown és una senyora molt discreta en els seus assumptes particulars i tot apunta que tèrbols, i els xafarders li produeixen una urticària ferotge i se’ls treu de sobre a trets, que és una manera una mica massa assassina –tot s’ha de dir– de fer-ho, però insectida i eficaç com n’hi ha poques.
L’estampeta de la senyora Jackie Brown em va agradar de seguida que la vaig veure. Em va agradar, i em va agradar molt, and so la vaig comprar pels vuit euros a què cotitzava, la vaig fer emmarcar, i aquest cap de setmana he fet anar el trepant i l’he penjat no al menjador, sinó al costat del moble que tinc entrant a casa, de manera que les visites circumstancials al piset del Putxet sàpiguen així que passen el llindar de la porta a quina mena de santes s’encomana l’humil llogater d’aquest habitacle. No és tracta d’espantar a ningú és clar, però sí de deixar clar uns quants principis elementals per si el dubte impel·leix a segons quines llicències inacceptables. Qui avisa no és traïdor, oi santa Jackie?