A les teves mans, els meus alls

Estimat Valdés, vistos els resultats de la setmana passada, sobretot el de dissabte contra un equipet amb bata blanca, he decidit allargar uns quants dies l'estada de la meva cabeça d'alls a la butxaca de l'americana. Començo a fer una fortor sospitosa i la gent em mira malament al metro i a la feina. Jo els dic que no passa res, que és una colònia nova que em vaig firar a la secció de perfumeria masculina de Bloomingdales –1000 Third Avenue, NY– en l'últim viatge de negocis que vaig fer a Nova York, i com que al metro i a la feina la gent som simpàtics, bonics, crèduls i majoritàriament ignorants com no et pots imaginar, doncs de moment la meva explicació és creguda i passa que t'he vist. Pel fet d'anar encara amb americana amb la calor que fa, principalment al migdia, també m'empescat una raó semblant, en aquest cas la de l'última passarel·la de moda masculina de Milà, ciutat a la qual explico que vaig sempre que vaig curt de calçotets i els que venen a les paradetes del mercat de dilluns a Gelida no tenen els escuts del Barça que a mi m'hi agraden. Com que al metro i a la feina tampoc no som gens analfabets i gens provincians, i tots som molt multiculturals i molt cosmopolites, de moment també he estat cregut en això. Però la meva reputació comença a estar en joc.
Estimat Valdés, dissabte vas tornar a cantar en el segon gol del Madrid -un altre cop una altra centrada a l'àrea! Vas cantar, i tots dos ho sabem. Però en aquest cas concret és veritat que fins i tot això és igual. És igual perquè la resta va ser tan gran, tan perfecte, tan enorme, va ser una satisfacció tan increïble, tan brutal, però tant i tant ho va ser, tant, que caldria ser un ésser humà molt envilit i corromput, indigne d'aquesta condició, per atrevir-se a qüestionar-ne cap aspecte, cap, cap ni un. Hi ha coses d'una qualitat, d'una inspiració, d'una autoritat, d'un virtuosisme, que senzillament ja no són ni estratègia, ni plantejament tàctic, ni futbol, ni música, ni pintura, ni poesia, ni res. Senzillament són fenòmens de natura angèlica, inefables, que escapen totes les categories d'aquest món. I el que va passar dissabte entre les vuit i les deu del vespre al Santiaguísimo va ser un fenomen d'aquestes característiques. Els qui en vam ser testimonis, els qui vam veure el joc del Barça i els qui vam celebrar els 6 gols del 2 de maig de 2009 és cert que morirem més rics d'esperit, el dia que toqui. Sant Pere no ens podrà dir que no, perquè al cel ja hi haurem estat, i serà com tornar a casa després de vacances.
Estimat Valdés, la cabeça d'alls és la mateixa, exactament la mateixa; la porto exactament a la mateixa butxaca de la mateixa americana. No l'he tocat per res, no l'he mogut per res. Per tant, si tot és igual, si tot és exactament igual, la lògica diu que avui també cal esperar-ne els mateixos efectes màgics i els mateixos resultats futbolístics, i jo és el que faig. Aquesta nit contra el Chelsea espero el mateix ungiment de dissabte. La meva cabeça ha demostrat que sí, que funciona, que està en plena sintonia amb aquesta harmonia universal de les esferes piloteres que és el Barça del Guardiola -i del Xavi i de l'Iniesta, que és que impossible jugar millor a futbol de com ho fan aquests jugadors!-, i que aquí l'únic punt que flaqueja un pèl és la teva puntualíssima indecisió en segons quines centrades a l'àrea. Així doncs, aquesta nit fes el favor de comportar-te com un porter de debò: surt si s’ha de sortir i com s’ha de sortir. Ara ja no és la simple qüestió de la possibilitat de la nostra amistat remota-sí-però-no-se-sap-mai i sincera que dèiem l'altre dia. No és tampoc una qüestió de justícia, ni de bon gust. És una qüestió de no voler contravenir les lleis i les forces més principals de l'univers que ens contempla.
Estimat Valdés, els meus alls són a les teves mans. Quedem contra el Manchester a Roma, que allà també en saben alguna cosa d’àngels i arcàngels com vosaltres. Arriverderci i amén.