Les altres Las Meninas

Diumenge, Dia Internacional dels Museus. Entrada lliure de peatge a tots els establiments d'aquest ordre de la ciutat. Aprofito l’oferta per anar al Museu Picasso, al carrer Montcada. Hi vaig d'hora per estalviar-me cues, n'hi haurà.
Del Picasso que hi ha en exposició al seu museu de Barcelona a mi no me n'ha cridat tant l’atenció el punt on arriba amb el que pinta com el punt des d'on parteix per pintar el que pinta. Això és un joc de paraulones, val. Però l’exemple del que vull dir em sembla que es veu força bé a la sèrie de quaranta-i-tants quadres que el pintor va dedicar a versionar Las Meninas, el quadre per excel·lència de Velázquez, i que hi ha penjada a les parets de la sala G-12 del primer pis del museu. El joc mental a partir del qual surt aquesta sèrie té un toc inspirat i liberrimíssim. No hi ha cap fre, cap límit, cap complex. Amb això tampoc vull dir que aquí sigui can pixa; s'entengui bé, no ho és. Picasso, pel que ensenya, en sabia més que això. Darrere aquesta sèrie de quadres hi va posar mètode, observació, intel·ligència, una noció determinada de rigor, molta precisió. El Picasso d’aquests quadres no és un pintamones grotesc, és un pintor modern que mira a un altre pintor de la tradició, i entra per la cara en el seu joc descomposant i recomposant la pintura d'origen des d’unes altres premisses: un joc de miralls a través dels segles. El resultat pictòric de l'experiment és el que és, i jo no en diré res perquè no en tinc ni idea. Picasso s’enfot de Velázquez aquí? Potser sí, potser també. Però potser no tant de Velázquez mateix com de la imatge que presenta Las Meninas original –un interior cortesà madrileny i abúlic. En tot cas, a mi m’és igual. Ja dic que el que a mi m'ha cridat l’atenció d’això no és tant el resultat del talent pinzellístic de Picasso, sinó l'absoluta poca-vergonya –en el millor sentit, l’absolut deseiximent– amb què va fer-ne ús, i l’autoritat indiscutible amb què la imposa a tothom. Aquesta absoluta poca-vergonya de Picasso no solament es veu en aquesta versió de Las Meninas. També hi és a la sèrie de seixanta-tants gravats que el pintor malagueny va fer per il·lustrar l'edició de la traducció francesa de La celestina, el clàssic en llengua castellana del segle xvi. En aquest cas Picasso demostra que, a més de pintar, havia rodat una mica pel món, i també que sabia llegir perfectament, això és, amb exactitud i precisió. Pel que s’ensenya aquí, el pintor es veu que va ser una home molt fi i molt lliure. En sabia molt, vull dir més enllà de la pintura i el gravat, que aquí semblen tenir una valor menys artístic i més instrumental. Estic convençut que si en lloc de pintor de brotxa estreta Picasso hagués estat posem que paleta de primera, també s’hauria atrevit igualment amb la Capella Sixtina i n’hauria fet un bloc d’apartaments.
L'accés al museu Picasso diu que és gratis el diumenge a partir de les tres de la tarda. Molt bé, hi tornarem. En tot això hi pararem una estona més.