El dit dels catalans

Passant pel Moll de la Fusta en direcció a Montjuïc, aixeco el cap i veig la silueta fosca d'un senyor molt amunt posat dret sobre una bola posada sobre una columna. El senyor té el braç dret estirat, i al capdavall d'aquest braç hi té un índex inexpugnable que sembla que acusi algú d'alguna cosa lletja que acaba de passar. “Ha sigut ell!”, sembla que cridi el dit immisericorde descobrint el culpable (culpable qui?, l'estació marítima de Transmediterranea?, de què?). El dit descobridor, ja està dit, és l'índex, i la resta del personatge que el manté no és el John Travolta de Grease, sinó la figura del navegant Cristòfor Colom.
A Barcelona hi ha gent per tot, i jo estic convençut que hi ha qui ha anat a l'estàtua de Colom al capdavall de la Rambla amb una brúixola i ha escatit amb tota certesa cap on és exactament que assenyala el dit barceloní per excel·lència. El que tothom sap, i el que ningú no posa en qüestió, és que les famoses tres falanges de Colom no assenyalen cap allà on haurien d'assenyalar, o sigui cap als puros havans i els cocoters caribials d'Amèrica. Amèrica és un continent que, posats a Barcelona i seguint l'hora del sol, queda darrere i una mica més enllà del massís de Garraf, i no és en aquesta direcció que mira el dit descobridor de la Rambla.
Així doncs, el dit de Colom vol anar a Amèrica però en realitat no sap cap on navega. En conseqüència nosaltres, que no som pas menys que els qui al seu moment van plantar aquest monument com els va donar la gana, ara també podríem dir-hi el que volguéssim i agafar-nos la llicència d'encarar-lo figuradament cap allà on ens rotés. Podríem triar Palma, o Perpinyà, o Sidney, o Buenos Aires, o Ciudad Petardo. Amb una mica d'imaginació i un petit suplement de mala llet (que se n'ha de tenir que també alimenta!), la nostra tria podria ser Madrid, i doncs tenint en compte que el que hi hauria a partir d'ara al final del dit de Colom –vull dir a part d'una ungla mal tallada i molta merda de colom (l'ocell en aquest cas, no el descobridor)–, seria la capital d'Espanya, amb el seu Congreso, el seu Debate sobre el Estado de la Nación, el seu Tribunal Constitucional i el seu Palacio Real; tenint en compte això, dic, imaginem-nos quina més bella iniciativa extraordinària no tindria la comte-reial ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, si en lloc de mantenir el dit del descobridor estirat, decidís reposar-lo i adreçar-lo convenientment i vertical.
Els catalans és veritat que hauríem de descobrir la manera definitiva d'aixecar el dit convençut i nacional, i que per variar fossin uns altres els que hi posessin el cul. Que el cul a nosaltres ja fa massa que se'ns assembla a la bandera del Japó.