El començament a Banyoles

Dic estany i no dic llac, perquè si hem de començar pel començament és per aquí que cal començar. Els llacs els tenen a França, a Suïssa, a Espanya, els tenen allà on vulgueu. Però d'això que tenen a Banyoles se'n diu estany. Els aranesos i els pallaresos, que al seu país tenen també aigües lacustres com aquesta, i dins el domini lingüístic són els que en tenen més, és així com en diuen: estany de la Ratera, estany de Sant Maurici, estany d’Amitges, etc. I si ells que coneixen el material que toquen, i per tant saben el que diuen, en diuen així és que és així que cal dir-ne. Això, és clar, sempre que es tingui el sentit d’alguna cosa que valgui la pena. Ara, si aquest sentit no es té, o si el que passa és que no se'n vol aprendre més, també es pot tirar del català pobre, funcionarial, sense gust de res, amb què habitualment la locutància de tv3 –particularment l’esportiva, que és la que jo segueixo– adotzena l'audiència, i dir-ne “llac”. No passarà res (què voleu que passi?). Però seria una llàstima perdre una paraula que sona tan bé com “estany”.
Per començar pel començament, a Banyoles també cal anar un moment al neolític, perquè segons diuen fa 6.000 anys es veu que a la zona que avui es coneix com el parc de la Draga, a sobre mateix de l'estany, hi va haver instal·lats uns quants pobladors del període. Aquests pobladors segurament s'hi devien posar pensant que tindrien més a mà el peix de l'estany, com de fet l'hi tenien. Però també hi tenien mosquits i les malalties que transmeten, i segurament és per això que van fer mala fi, vull dir que van desaparèixer. La cosa va quedar així, desapareguda i buida, uns milers d'anys. Fins que uns quants altres pobladors ho van tornar a provar. Aquests ja en sabien més i van fer les bases del poble que hi ha avui a prop de l'estany, però no a sobre mateix. Van deixar un espai entremig, el just perquè hi corregués l'aire i no haguessin de patir per les picades dels mosquits de l’última vegada. L’invent els va quedar bé, més orejat, i és sobretot això el que va fer que dels banyolins no se’n tornés a perdre la mena i que el diumenge te’ls trobis passejant la nena o entaulats a la plaça Major fent el vermut.
Fa un mes, si fa o no fa cap a aquesta hora, jo estava turistejant per Manhattan. I a Manhattan hi deuen tenir molta relació amb la gent de Banyoles, perquè allà fan el mateix que aquí, o sigui, es lleven al matí, treuen el nas per la finestra, i si fa un dia de sol fabulós com aquest d'avui, aleshores es calcen unes vambes i surten a córrer al voltant de l’aiguada que tenen. A Manhattan el llac (però no hem dit que “llac” no?) és el que hi ha a Central Park, i és un pèlag artificial que porta el nom de la mare que el va matricular, això és, Jacqueline Onassis. A Banyoles l’estany no té nom, perquè no es coneix que la cosa tingui pagano, i a l'hora de dir-ne d’alguna manera la gent del lloc va aprofitar l’anomenada d'un poble de per allà. Hauria pogut ser Porqueres, que de fet l'estany fa de límit entre Banyoles i Porqueres, però vés a saber per què la tradició es va decantar per Banyoles, i com a estany de Banyoles ens ha arribat. Potser és que el porquer medieval de Porqueres es deia Onassis i ja al començament de tot hi havia una llac a Manhattan que n’havia agafat el nom. O era estany? Com hem quedat?