Danys col·laterals

Resulta que ara, amb aquesta magnífica plaça de l'església que els socialistes han modificat a cop de majoria absoluta, aquest any per Santa Llúcia no podrem gaudir de l'actuació de l'esbart, perquè amb la nova disposició de la plaça no hi cap l'escenari!
Sense entrar en un debat essencialista sobre la festa, que ja sabem tots que té en l'escudella el seu element central i indestriable, tot allò que es fa al voltant de les calderes per enriquir la diada completa una jornada que a partir d'un origen religiós, amb la celebració eucarística clarament associada a l'escudella, s'ha convertit en la festa local amb més ampli abast social de Gelida.
Una diada d'aquesta entitat requereix d'una comunió d'esforços col·lectius, per part de l'Ajuntament, el Casal, la parròquia i les entitats que agombolin en certa manera la tasca que amb tanta dignitat estan mantenint les famílies responsables de la festa: els de cal gat cendrer, els cuaplà...
I d'aquell origen assistencial i auster, de fer una escudella a partir de les almoines i donatius, que tenia com a destinataris a la gent més pobre, se n'han fet importants progressos en la celebració. Per part de la parrròquia, l'eucarístia d'aquell dia sempre és concelebrada per una lluidíssima representació de mossèns de l'arxiprestat, una missa cantada pel cor parroquial. L'Ajuntament també ha fet importants aportacions a la festa: la tradicional ballada de sardanes, la fira d'artesans, per cert a proposta d'un govern socialista anterior, la institucionalització del guardó Santa Llúcia Solidària que va endreçar i donar sentit a la presència de convidats. També és costum inaugurar una exposició a la sala, que es manté oberta durant les festes de Nadal i Reis. L'Associació d'Amics del Castell també fa anys que organitza una exposició de pessebres a la capella de les Monges, l'única ocasió al llarg de l'any en què s'obre al públic. També es feia coincidir l'obertura dels llums de nadal amb aquesta festa. En anys anteriors, quan va deixar d'actuar per festa major, la Salseta del Poble Sec venia al Casal, allargant la festa amb una activitat nocturna. Aquest any em sembla que també hi haurà una actuació adreçada als joves. I com a novetat, també els diables de Gelida que van estrenar-se per festa major, faran una actuació el dia 13 a la tarda.
I entremig d'aquest ambient de festa col·lectiu, l'escenari a la plaça de l'església (segurament massa gran per la proporció de la plaça) permetia l'exibició de les entitats. Els darrers anys només hi actuava l'esbart, però jo recordo que hi havien actuat els bastoners i, fins i tot, ho van fer els Vailets de Gelida.
He dit que la plaça i l'escenari potser no guardaven una proporció adequada, però també es fa petita la plaça del Blat a Valls per Santa Úrsula o la plaça de Sant Pere de Berga quan s'hi celebra la Patum. Admetent que la mida de l'escenari és discutible, el que em sembla impropi és que ara amb la nova plaça no hi càpiga i s'hagi de desplaçar fins al final del carrer Martí Mariné, al costat de l'estació del Funi, segons que explica el regidor de festes a la ràdio. Quin sentit té que l'esbart (i les entitats que en un futur vulguin actuar-hi) estigui ballant lluny del caliu de la festa? Si justament la gràcia de la diada era aquesta, que un cop beneïda l'escudella, el moment més àlgid de la diada en què coincidien l'escudella, les autoritats municipals i eclesiàstiques, els administradors, els convidats... comencés el repartiment de l'escudella i del pa amb botifarra, mentre a l'escenari l'esbart mostrava les seves danses.
Aquest any condemnen l'esbart a l'ostracisme. I amb els balladors, els pares, mares, avis i demés familiars que aquell dia veien els primers balls del seu fill, nét... ja que per als que comencen, aquesta és la primera actuació de l'any. Tindrem el fanal palplantat al bell mig de la plaça, però no podrem gaudir de l'esbart.
Fa dies que denuncio que d'un projecte exposat al públic i aprovat per Ple n'han fet cas omís, i que n'han fet una revisió sense contrastar-la amb els altres grups del consistori, ni per descomptat amb la població, arrabassant el fanal del Montcau i, el més greu, convertint una plaça que podria ser diàfana, oberta i moderna, en una plaça petita i plena d'obstacles, amb un element central valuós, però que condiciona tota la resta d'espai. Teníem una plaça ben resolta com la plaça de la Vila, amb aquestes característiques: gran, oberta, moderna, i la de l'església podia ser el seu complementari per a actes més íntims (o actuacions de format més petit). Però no, perquè es notés qui havia guanyat van haver de canviar el projecte i sembla que n'haurem de pagar les conseqüències entre tots. Potser haurem de pensar a demanar responsabilitats a algú, perquè corren rumors però encara no s'ha dit públicament qui és el responsable del nou disseny de la plaça.
Jo convido als responsables municipals i als de l'esbart a replantejar la situació i a cedir una mica tots plegats per poder posar l'escenari, si cal d'unes dimensions inferiors, a la plaça, que és d'on no s'hauria d'haver mogut mai.

Escalada escaldada

L'escalada als tallats de la font Freda de Gelida ha agafat unes dimensions insospitades. Aquest diumenge vaig comptar més de 30 vehicles aparcats al camí de la font, ocupant completament el trencant de can Farigola i can Voltà. Algú pot pensar que es tractava de boletaires o passejadors, però em vaig acostar fins al peu de la roca i hi havia més de 10 grups, la majoria parelles, fent escalada simultàniment. Sembla ser que el lloc reuneix unes característiques que el fan idoni per a la pràctica d'aquest esport.
Fa anys que dura aquesta moda i no sé quina mena de regulació hauria de tenir, ni tan sols si hauria de tenir-ne alguna. Però com passa amb tot, si una pràctica es sobredimensiona potser caldrà intervenir-hi per regular-la. I em penso que estem arribant al límit del sobredimensionament...
L'Ajuntament ha pres cartes en l'assumpte. L'avís el podria signar el mateix Ponç Pilat.

POBLE MORTAL (18)

Rashid vas intervenir.

–Es tracta de la mort de Laura Gomà. De l'assassinat, de fet. M'imagino que en deu haver sentit alguna cosa. Va ser diumenge a la nit.

Saplana va fer un gest de perplexitat.

–N'he sentit alguna cosa –va respondre–. Però no entenc què hi tinc a veure.

Rashid va continuar.

–Les investigacions sobre aquest cas mostren una relació amb una qüestió que va passar a Gelida ara fa  sis anys –Rashid va fer una pausa–. Em refereixo al polígon on som ara, a can Joncoses. Tenim entès que vostè era una de les persones que va participar en aquella operació.

Una ombra va travessar l'expressió de Saplana. La veu va agafar un color de cautela.

–Disculpi, inspector –va dir–, però no entenc... On vol anar a parar?

Rashid el va mirar directament als ulls.

–Sap qui és Octavi Górriz, senyor Saplana? –va dir, i sense esperar resposta va continuar:– Fa sis anys algú li va obrir el cap amb un bat de beisbol en una pallissa. Pocs dies abans Górriz havia trucat a la seva germana des de París dient-li que estava a punt de guanyar una morterada de calés sense especificar com, encara que que ella tem que de manera fraudulenta. En aquell moment, l'any 2002, l'ajuntament de Gelida estava tramitant el polígon de can Joncoses, i resulta que Górriz era el secretari del departament d'urbanisme. Laura Gomà va acusar un tal José Antonio Toledano com  a responsable de la pallissa i actualment aquest estava complint condemna a Brians. Dijous passat la jutgessa li va concedir un permís de cap de setmana, però Toledano no va tornar, i diumenge a la nit Laura Gomà va aparèixer morta a l'entrada de la font de Cantillepa. L'any 2002 Laura Gomà va participar a les mobilitzacions de la plataforma No a can Joncoses i se'n va fer tatuar el logo al pit. El cos de la víctima presentava tres cops mortals de ganivet, tots tres sobre el tatuatge.

Saplana va estirar l'esquena i va respirar fondo. Va estar-se uns segons assimilant la informació que acabava de rebre.

–Una teoria molt suggerent –va dir finalment–. Però continuo sense entendre res. No veig que el meu nom surti per enlloc a la seva història. Pel que fa a Octavi Górriz, sí que vaig tenir-hi contacte quan la tramitació de can Joncoses. Va ser una desgràcia allò de la pallissa.

–La germana de Górriz no opina el mateix –va replicar Rashid–, creu que la pallissa va ser premeditada.

Saplana no es va immutar.

–Ho lamento igualment, però repeteixo que no sé on...

Rashid va provar d'entrar per un altre flanc.

–Llavors de la tramitació de can Joncoses vostè també devia tractar amb Andreu Casassas, Diego Ojeda i Tomàs Calorro. M'equivoco?

–No s'equivoca esclar –va dir–, eren càrrecs polítics i administratius de l'ajuntament de Gelida aleshores. Vam estar junts en l'assumpte del polígon. Teníem interessos coincidents.

–Interessos coincidents? –va fer Rashid.

Saplana es va remoure a la butaca.

–Can Joncoses va ser una operació difícil, inspector. Com sempre en aquests casos. Calia fer compatibles molts interessos contraposats. A més, els ecologistes es van oposar al projecte i van arrossegar una part de l'opinió. Una part, no tota. La majoria de gent van entendre can Joncoses com el que era: una oportunitat per revitalitzar econòmicament Gelida i per crear noves empreses i nous llocs de treball.

Gonsales va intervenir.

–Hi ha qui diu que can Joncoses va ser una operació poc transparent.

Saplana es va girar per mirar Gonsales.

–L'enveja i la ignorància fan dir moltes coses, però ningú va demostrar res. En tot cas, insisteixo que no veig la relació d'una cosa que va passar ara fa sis anys amb l'assassinat de diumenge, i molt menys el que això té a veure amb mi.

–On era diumenge a la nit? –va tornar Rashid.

Saplana va fer un gest de disgust.

–Què està insinuant, inspector?

Rashid va insistir.

–Si us plau, respongui la pregunta: on era?

El to de Saplana v passar de la cautela a la crispació.

–No estic acusat de res –va dir–, no tinc per què respondre les seves preguntes. Encara prou que els he rebut. Sóc un home molt ocupat, no tinc temps per perdre.

Rashid va veure que la cicatriu del coll de Saplana envermellia. Va mirar a Gonsales.

–Ningú l'està acusant de res –va intervenir Gonsales en un gest conciliador–. El que volem saber és qui va matar Laura Gomà. Entenc que no és una situació agradable, però és el nostre deure.

Les paraules de Gonsales va semblar que calmaven Saplana. Es va fer un silenci.

–Diumenge a la nit estava volant de tornada d'un viatge de negocis a París? –va respondre Saplana finalment.

Rashid va tornar a intervenir.

–Treballant en diumenge?

La cicatriu del coll es va tornar a encendre.

–Vaig allargar l'estada al cap de setmana –va dir Saplana.

–Qui l'acompanyava? –va insistir Rashid.

–Ningú, anava sol.

–Sol?

Saplana va fer un pausa. Després va parlar mirant als ulls de Rashid fixament.

–Senyor inspector –va dir pujant el to de veu–, no sé exactament què vol de mi, però no m'agrada. I l'adverteixo que el seu to i les seves insinuacions  són profundament insultants.. Diu que estan buscant un assassí, l'assassí d'algú que ni tan sols conec , i diu també que hi ha una relació entre el crim que es va produir diumenge i el polígon de can Joncoses. Bé, no ho sé; vostès en sabem més que jo. Confio plenament en la feina de les forces de l'ordre per aclarir-ho, i fins allà on pugui poden comptar amb la meva col·laboració entusiasta. Dit això, també els diré el següent: no sé per quins camins els meu nom ha sortit a les seves investigacions, però els asseguro que no sóc l'home que busquen. Evidentment no sóc cap assassí, ni conec ningú capaç de matar ningú altre. Sóc una ciutadà honest que tira endavant la seva empresa i la seva família, i que paga religiosament els seus impostos. Crec en la lliure empresa i en la creació de llocs de treball. Crec que can Joncoses n'ha creat molts i que va ser una bona iniciativa. El que terceres persones poguessin fer arran de la tramitació del polígon ara fa sis anys no és en absolut responsabilitat meva, i si és cert que la mort de Laura Gomà té alguna relació amb això, en tot cas els dic que jo en sé res de res. Queda clar, inspector?

Saplana va posar punt i final a la seva intervenció alçant un dit admonitori cap a Rashid. Uns segons l'aire del despatx va quedar com en suspensió, en un silenci tens. Rashid anava a replicar, però en aquell moment va sonar l'intèrfon. Saplana es va aixecar d'una revolada i va anar a la taula. La veu de la secretària personal va anunciar l'arribada del personal coach.

–Surto de seguida, Linda –va dir, i tot seguit va tallar la comunicació, va anar a un armari, va agafar la gavardina i una bossa d'esport. Rashid i Gonsales es van aixecar. Rashid es va disposar a parlar, però Saplana el va aturar alçant una mà.

–Senyors –va dir–, si em disculpen; és l'hora de la meva sessió d'stretching-fitness. Els desitjo sort en les seves investigacions. Si em necessiten per res més, si us plau posin-se en contacte amb la meva secretària, ella els adreçarà al meu advocat.

Saplana va passar pel costat dels dos policies i es va dirigir cap a la porta.

–Una última pregunta, senyor Saplana –va intervenir Rashid–. Sap d'algú que respongui al sobrenom de «boss»?

Saplana es va aturar en sec amb el pom de la porta a la mà i es va girar a poc a poc. Tenia la mirada d'acer.

–No tinc res més a afegir –va fer enganxant les esses–. Suposo que ja coneixen el camí de sortida.

I tot seguit va obrir la porta i va desaparèixer cap a l'ascensor. Rashid i Gonsales es van mirar.

POBLE MORTAL (17)

Les oficines de Construtotsa eren en un edifici de vidre fosc i planta quadrada de vuit pisos situat en un costat del polígon de can Joncoses, a la sortida de Gelida cap a Sant Llorenç d'Hortons. L'edifici destcava molt per sobre l'arquitectura purament funcional de les naus industrials de l'entorn.

Dos guàrdies jurats vigilaven a la tanca d'entrada. Rashid i Gonsales van aturar-hi el cotxe i es va indentificar. El guàrdia va fer les comprovacions pertinents. Després els dos policies van entrar i van baixar per una rampa cap a una àmplia zona de pàrquing amb una vintena de cotxes aparcats, la majoria monovolums de gamma alta en amunt. Diguessin el que volguessin els diaris, la crisi del totxo no ssemblava que afectés els promotors immobiliaris. Almenys no els d'aquell pàrquing.

Rashid i Gonsales  van aparcar al costat d'un Volkswagen Passat de color negre amb un 666 a la matrícula. The number of the beast, va pensar Rashid recordant un vinil dels Iron Maiden de la seva adolescència. Tot seguit els dos policies van sortir del cotxe, van dirigir-se a l'ascensor i van pujar al vestíbul de Construtotsa. El disseny de la planta baixa era espaiós, modern i elegant. La noia de recepció –una morena molt tocada i posada amb un somriure ample i blanc de repartidora de canapès– els va demanar el nom i els va fer esperar un moment. Després va fer una consulta breu per telèfon i va penjar.

–Ja poden passar, gràcies –va dir–. Planta vuit, si us plau.

Rashid i Gonsales van saludar amb el cap i van tornar a l'ascensor.

L'ascensor els va deixar a la vuitena planta, directament a l'avantsala del despatx de Saplana. En sentir les portes de l'ascensor que s'obrien, la secretària personal del promotor immobiliari es va aixecar de la taula i els va anar a rebre. A diferència de la noia de recepció, aquesta era rossa i uns quants anys més gran. L'aspecte era imponent: la roba, el cabell, el maquillatge, tot perfecte. I sabia triar-se el perfum.

–Benvinguts a Construtotsa –va saludar amb cordialitat-. El senyor Saplana està despatxant per telèfon en aquests moments, però està perfectament al corrent de la seva visita. Si volen fer el favor d'esperar-se una minuts, els atendrà de seguida.

La secretària els va indicar el lloc del sofà amb un gest de la mà. Rashid i Gonsales van anar a seure. Rashid es va fixar en les càmeres del circuit tancat de vigilància. També es va fixar en els quadres  de les parets. Només en coneixia un, un Hopper. Semblava original. Si efectivament ho era, valia una fortuna. La secretària va tornar a la taula i es va posar a teclejar l'ordinador.

Al cap de cinc minuts Gerardo Saplana en persona va obrir la porta del seu despatx i va anar a trobar Rashid i Gonsales. Els dos policies es van aixecar i tots tres homes van encaixar. Gerardo Sapalana era alt i enèrgic. Anava impecablement vestit: trajo fosc, camisa blanca i corbata granatosa agafada amb una pinça d'or. Tenia els ulls clars i portava una d'aquestes ulleres sense muntura amb els vidres rectangulars. També duia una barba blanca perfectament cuidada, com el cabell. Rashid li va fer cap a cinquanta anys llargs. Es va fixar que tenia el rastre d'una antiga cicatriu molt lletja al coll, era potser l'única màcula del seu aspecte. Potser a causa d'aquella ferida li relliscaven les esses quan parlava.

Fetes les presentacions i els comentaris de salutació, els dos policies van passar al despatx de Saplana. Aquí el bon gust en el disseny tampoc no fallava. A més, la panoràmica de Gelida que oferia el finestral que hi havia darrere la taula del gran home era fenomenal.

Saplana va convidar a seure els dos policies en un tresillo i els va oferir alguna cosa de beure. Rashid i Gonsales van declinar la invitació al·legant que estaven de servei. Saplana tampoc no es va servir res. Es va descordar l'americana i va seure.

–Bé, senyors –va començar–. Fa uns minuts la meva secretària m'ha informat de la trucada de dos agents de policia que volien parlar amb mi. Inspector Omar Rashid i sergent Paulinho Gonsales, oi? Rashid i Gonsales van fer que sí amb el cap.

–No tinc costum de parlar amb la policia –va continuar Saplana–. Estic intrigat per saber en què els puc ajudar.

Collir olives o plegar olives?

A casa anem a collir olives. Però sovint sento l'expressió anar a plegar olives (o aplegar aulives). Entenc que la diferència rau en el fet de si les olives les culls de l'arbre o les reculls del terra. En certa manera, nosaltres acabem aplegant-les del terra, perquè les hi tirem, però ho fem sobre una borrassa. Les collim mitjançant un picador que connectem a un compressor (una mena de pinta doble que s'obre i tanca a gran velocitat), a cops de bastó o munyint els ramells d'olives amb les mans. Prèviament a estendre les borrasses sota l'arbre, sí que recollim del terra, per tant apleguem, aquelles olives madures que han caigut. Perquè d'olives, a diferència del raïm, no n'hi ha de verdes i negres: són verdes en néixer i quan maduren es tornen negres. Quan arriba aquest temps les olives ja es poden collir. Si esperes massa cauen i es faran malbé. Nosaltres collim quan la meitat de l'arbre ja són olives negres.
Collir olives és una feina pesada. Costa de fer un sac d'olives. Encara bo que es cullen aquests dies que s'escurcen i el jornal és curt. Estén borrasses, pica, puja a l'arbre, recull, ensaca, carrega al remolc... i torna a començar.
Nosaltres, que per collir el centenar llarg d'oliveres que tenim, estem bo i una setmana, escampem les olives al celler perquè perdin una mica d'aigua mentre continuem collint. L'estesa d'olives fa goig de veure.
El dia que hem d'anar al trull o al molí les carreguem a doll en el remolc. I cap a Piera, al molí de cal Nasi. Abans estava situat a l'interior del casc urbà del municipi. Fa tres o quatre anys es va traslladar a una moderna nau en un polígon industrial a la sortida de Piera. Lògicament, abans d'anar-hi demanes dia i hora i reserves per la quantitat de quilos que calcules que hi duràs. Quan arribes, esperes que t'indiquin per abocar. Ho fas en una tramuja que queda soterrada.



El procés a partir d'aleshores ja està completament en mans dels responsables del molí. Mitjançant cintes transportadores, pugen les olives fins a una màquina ventadora, que separa les olives de la fulla. Haureu observat que quan collim olives cau molta fulla. Antigament aquestes fulles s'extreien manualment, quan arribaves a casa, mitjançant una mena de sedàs, per definir-lo d'alguna manera. Avui, aquesta feina ja la fan les màquines.
A continuació, les olives es renten i es netegen de fang o de qualsevol residu que puguin tenir. Un cop han estat netejades, es pesen.

Una nova cinta transportadora les conduirà fins a la màquina que les moldrà. Les olives perden ja la seva forma i es converteixen, després de passar per aquesta màquina en una pasta. Aquesta pasta passarà a un remenador on s'hi estaran una hora i mitja.

Aquest remenador va extraient-ne el líquid, que encara haurà de passar per dos processos més. Un consistent a separar la polpa que encara hi ha barrejada en aquest líquid. I l'últim de tots, el que separa l'oli de l'aigua, ja que les olives a més d'oli quan es premsen també se n'extreu una gran quantitat d'aigua.

Penseu que els anys bons el rendiment és d'un 20%, això vol dir que per cada 100 quilos d'olives obtens uns 20 litres d'oli. En el cas d'aquest molí, t'endús l'oli de les teves pròpies olives i pots controlar tot el procés personalment, com testimonio amb aquestes fotografies. Hi ha també la possibilitat de lliurar una quantitat d'olives a canvi d'una proporció determinada d'oli. No és el nostre cas. Avui, per exemple, he marxat a quarts d'1 a moldre i he tornat a quarts de 6.

Quan veus rajar l'oli, totes les dificultats prèvies s'obliden, i a partir d'aquell moment... ja tot és una bassa d'oli.

Pancarta metàfora

Aquest és l'aspecte que presenta des del passat divendres una de les dues pancartes on es reclama el nostre compromís com a ciutadans amb la recollida selectiva. L'altra està igual de rebregada.
Estan fetes un nyap, com un nyap és aquesta fal·làcia de la recollida selectiva que ens han muntat. Perquè jo faig recollida selectiva a casa meva. No sóc el capità enciam, però tinc una mica de consciència ecològica i tiro el plàstic al contenidor groc, el paper al blau i el vidre al contenidor verd, com fan molts dels meus amics. Quan dic que separo aquests materials, vull dir que llenço el 100% del que produeixo. Fins i tot, fa un any que vaig instal·lar una petita compostadora urbana per reciclar una part del residu orgànic que generem. Ja serà aquest el tercer any que presento el carnet amb els 12 tiquets d'ús de la deixalleria per aconseguir la bonificació del 25%. Hi porto els olis de fregits, restes de poda, algun trasto vell que ens treiem (joquines...). Som una família de 4 membres, dos adults i dos nens que no dinem a casa. Crec que som una família estàndard.
No cal dir que he començat des de la instal·lació del primer contenidor marró a separar el residu orgànic de forma entusiasta. Així les coses, a casa meva, la bossa de rebuig, la que llencem al contenidor verd "de tota la vida", que ja era molt reduïda, ara encara s'ha reduït més. Tant, que potser només cal que la tregui un cop a la setmana. En canvi, pràcticament cada dia he de treure plàstic i orgànic. De manera que no entenc aquesta campanya de recollida selectiva que ha muntat l'Ajuntament. Això només és cobrir l'expedient. Sinó que m'expliquin casos com aquest que veieu a continuació. A mi la proporció no em quadra.

A Gelida la tenim curta

Sí mal m'està l'haver-ho de reconèixer-ho... però els fets són els que són i contra això no hi podem fer res. Negar-ho és nedar contra corrent. Si en voleu dades empíriques, irrefutables, contrastades només heu de demanar-vos perquè a Gelida a la piscina municipal no s'hi fan curses (vegeu una entrada anterior) o perquè a les dues estacions del funicular hi ha sengles viseres que allarguen l'empara del nostre estimat funi.
Aquests afegits no són cap caprici, resulta que en una revisió periòdica per escurçar el cable i corregir-ne l'allargament per dilatació van tallar més del compte per un error de càlcul. Això va passar el novembre de l'any 1985, revisant un cable instal·lat el gener d'aquell mateix any. De manera que quan el funi queda estacionat a l'estació superior i, sobretot, a la inferior, sobresurt a l'edifici. I no serà perquè l'edifici no sigui proporcionat. Publico una foto on es veu la distància de recorregut que encara tindria aquest vehicle si poguéssim allargar el cable.

El curiós del cas és que aquest cable va ser substituït, el 1999 i el problema continua sent el mateix. L'única explicació que hi trobo és que posteriorment a l'errada de càlcul es van fer els accessos per a persones amb problemes de mobilitat i les baranes protectores i suposo que això ha obligat a perpetuar l'error?, però això ja són suposicions meves.
El que queda clar és que les mides, a Gelida, no són reglamentàries. A la piscina, la cinta d'un metre de roba estava encongida... i la piscina no fa els 25 metres que hauria de fer. El cable del funi el van tallar més del compte i ara també queda curt, obligant a adapar l'estació. I després diem dels de Mataró...

POBLE MORTAL (16)

Els matins de dimarts Rashid solia dedicar-los a fer unes quantes piscines a les instal·lacions municipals de la Vila. Res seriós, però li servia per desentumir el cos. Es feia vell, s'havia de cuidar. Mentre nedava va recapitular sobre l'assassinat de Laura Gomà. Què tenia? Tenia això: un exsecretari d'urbanisme amb el cap rebentat, un fugitiu en coma a l'hospital, les mentides d'Oriol Fabra sobre els gols del Barça i un polígon industrial. Tot això coincidia d'una manera o altra a l'any 2002. També hi havia un estelada que havia penjat al campanar de Gelida l'onze de setembre últim i un  personatge amb un  mot misteriós: el «boss», com l'Springsteen. Rashid va provar d'establir relacions entre aquests elements, però no se'n va sortir. Tot era massa fragmentari. Calia continuar la investigació i anr pas a pas.

A mig matí, després de la sessió de natació, Rashid va anar a comissaria. Al despatx va cridar Gonsales per línia interna.

–Bon dia, Gon –va saludar.

–Bon dia –va respondre Gonsales.

–Hi ha alguna cosa del conductor de l'accident d'ahir amb Toledano?

–Senyor Gros, es diu. Jubilat. Tornava de fer visitar el gos al veterinari.

Rashid es va imaginar la cara d'esglai de l'avi en trobar-se Toledano al mig de la carretera. Pobre home.

–Tens l'informe de can Joncoses? –va preguntar.

–Falten un parell de coses –va contestar Gonsales–, però em sembla que hi podem començar a treballar.

–Val, passa pel despatx i m'ho expliques.

Cinc minuts més tard, Gonsales entrava al despatx de Rashid amb una carpeta plena de papers. Va deixar la carpeta sobre la taula i va seure. Rashid es va posar a fullejar l'informe per sobre mentre Gonsales s'explicava.

–Can Joncoses és una polígon industrial de 50 hectàrees que hi ha sortint  de Gelida cap a Sant Llorenç d'Hortons. L'ús és bàsicament logístic però hi ha també un parell d'indústries de gomes i de components químics que manipulen materials eventualment perillosos per a la salut pública. La tramitació d'aquest polígon ve de lluny, però diguem que es consolida l'any 2002, que és quan l'ajuntament va obtenir els permisos definitius i va començar-ne la urbanització. Inicialment ocupava 14 hectàrees de sòl, però de seguida va anar creixent fins a les 50 actuals. Al 2002 l'aparició de can Joncoses va suscitar certa polèmica ciutadana a Gelida, i hi va haver un relativament notable moviment d'oposició ciutadana. Aquesta oposició es va reorganitzar en la plataforma No a can Joncoses, tot i que segons sembla qui movia els fils era la gent de «Rebrot».

Rashid va pensar en el cartell que Gonsales havia fotografiat a l'habitació de Jafre.

–Jafre? –va apuntar.

Gonsales va assentir.

–Entre d'altres, sí –va dir, i va continuar:– Laura Gomà, per exemple, també hi era. I més gent. La plataforma «No a can Joncoses» va denunciar la tramitació del polígon en base a raons mediambientals. Però també van llançar acusacions de gestió poc transparent contra el govern de l'ajuntament de llavors.

–Vols dir corrupció? –va demanar Rashid interrompent la lectura.

–No es va poder provar res –va respondre Gonsales–. Però sembla que alguna cosa hi podia haver hagut.

–Aquí llegeixo fins a quatre noms –va fer Rashid tornant als papers–: Andreu Casassas, Tomàs Calorro, Diego Ojeda i Gerardo Saplana.

–Casassas era l'alcalde que va portar tota la tramitació del polígon –va contestar Gonsales–. Al cap de poc de l'aprovació de can Joncoses va presentar la dimissió i va desaparèixer del país, sembla que cap a un exili daurat a les Bahames.

Gonsales va fer un silenci esperant el comentari de Rashid. Rashid, però, no va dir res. Llegia.

–Tomàs Calorro –va continuar Gonslaes– era regidor d'urbanisme del govern Casassas. També va plegar després de can Joncoses i va començar una nova vida amb l'exsecretària de l'alcalde a les Fidji. Pel que fa a Diego Ojeda era l'arquitecte municipal en aquell període, va morir d'un atac de cor mentre corria la marató de Nova York l'any passat, però sabem que en el moment de morir estava pendent de tres inspeccions fiscals. Gerardo Saplana és l'únic que queda d'aquesta troica. Saplana és un conegut promotor immobiliari de Gelida, de manera més o menys pública  es veu que va ser en tota l'operació de can Joncoses des del començament. Segons sembla la seva influència es fa notar en certs àmbits polítics locals, tot i que mai no hi ha estat directament involucrat. Té una empresa que es diu Construtotsa.

Rashid va aixecar els ulls de l'informe de damunt la seva taula i va mirar per la finestra. No hi havia manera que sortís el sol. Un altre dia de pluja.

–Hi ha encara un altre nom que no surt en aquest informe –va intervenir Gonsales, i després d'una pausa va afegir–: Octavi Górriz. Llavors de la tramitació de can Joncoses era el secretari del departament d'urbanisme de l'ajuntament de Gelida.

Rashid va deixar la pluja a la finestra i va girar el cap per mirar Gonsales. Va recordar que Neus Górriz també hi havia fet referència a aquella qüestió.

–Saps què vol dir això, Gon? –va dir.

Gonsales li va tornar una mirada interrogant.

–Vol dir que aixecava acta de les reunions i que era l'home en qui confluïen les tasques administratives pròpies de la tramitació del polígon –va respondre disciplinadament.

Rashid va somriure. Gonsales no anava mai més enllà, era un home literal, obvi, sense imaginació. Ell no.

–I per tant vol dir que era un home clau en cas que calgués buscar col·laboració per amagar res–va reblar. Tot seguit es va aixecar de la taula i va agafar el tres quarts del penja-robes.

–Tens el telèfon de Construtotsa? –va preguntar.

Gonsales es va disculpar fent un gest amb el cap.

–Doncs digues que el busquin, i també l'adreça. Que ens truquin al mòbil per di'ns-ho. Tornem a Gelida. Hem de parlar amb aquest tal Saplana, i després amb Jafre.

Rashid va sortir del despatx. Gonsales es va quedar clavat a la cadira uns segons abans de reaccionar, estaquirotat.

Continuarà la setmana vinent

POBLE MORTAL (15)

La unitat de vigilància intensiva de l'hospital Sant Joan de Déu, al barri de Bons aires, era a la planta baixa de l'edifici. Rashid va trobar Sole Yuste asseguda en una cadira de plàstic verd a la sala d'espera, al  costat de la màquina de cafè. Yuste era una galiota de mitjana edat molt permeable al JB sense gel. Més aviat baixeta, rossa, ample de caderes, l'esquena molt dreta. Aquella nit portava un vestit-jaqueta gris i negre i botins cars de taló alt. Tenia un fals aspecte de dona d'empresa. Estava parlant per telèfon mentre s'estudiava les ungles. Seia amb les cames creuades fent gronxar el peu dret avorridament.

Rashid la va saludar amb el cap. Yuste el va mirar i li va fer un gest amb la mà demanant-li que s'esperés un moment. Tot seguit es va acomiadar del seu interlocutor i va penjar.

–Hola Rash –va saludar Yuste sense aixecar-se. Tenia un fons pervers i desafiant a la veu i als ulls.–. Quant de temps sense veure'ns , no?

Rashid li va aguantar la mirada, però es va estalviar la resposta.

–Què ha passat? –va preguntar anant al gra.

Yuste va continuar amb la mirada desafiant. Va entendre perfectament la finta de Rashid i la va entomar com un boxejador un cop al fetge.  Rashid va esperar, impertèrrit i no menys desafiant. La relació amb Yuste sempre havia sigut tibant, i algun cop directament violenta.

–Tens Toledano aquí dins –va respondre Yuste finalment, i va fer un gest amb el cap cap a la porta de doble batent d'accés a la UVI. La porta tenia un rètol que dia: «Accés exclusiu personal autoritzat» en català, castellà i àrab–. Segons sembla un cotxe l'ha atropellat a la sortida del polígon de Castellví de Rosanes. Es veu que anava borratxo i ha saltat a la carretera de trascantó. El conductor no l'ha pogut esquivar, ell mateix ha trucat a l'ambulància. Ara deu ser a comissaria declarant. Però això ja ho hauries de saber tu, policia.

Rashid va passar per alt l'última frase. Pensava en l'Audi dels pares de Toledano trobat al Drakon de Sant Llorenç d'Hortons. Amb Toledano borratxo al polígon de Castellví, la possibilitat que el fugitiu fos responsable del robatori del cotxe es reduïa notablement. Qui doncs? Per què no li havia trucat Gonsales?

–Com has sabut això de l'accident? –va preguntar Rashid.

Yuste va somriure per sota el nas.

–Rash, a la teva edat ja hauries de saber que els periodistes no revelem mai les nostres fonts d'informació.

Rashid li va tornar el somriure sarcàstic. Aquella norma deontològica, en el cas de Yuste, sonava a broma barata com a mínim. Yuste era una periodista mediocre, estancada per sempre a la corresponsalia del Baix Llobregat Nord d'un rotatiu barceloní i a la barra del primer bar en què hi hagués un tio disposat a pagar-li una sessió de Justerini&Brooks abans d'emportar-se-la al cotxe. No tenia futur, i per tant no tenia normes.

–I encara tinc una altra cosa –va fer Yuste sense deixar el somriure malèvol–. Toledano no va matar Laura Gomà. Tinc una confessió.

Rashid ara li va llançar una mirada sobtadament plena d'interès.

–A través de l'amic d'un amic de la directora de Ràdio Gelida he rebut això –va continuar Yuste. Tot seguit es va treure un paper de la butxaca i el va donar a Rashid. Rashid va mirar el paper amb malfiança. La firma deia José Antonio Toledano. Va llegir.

«Sí, sóc jo. Sé que em busquen. He fet moltes coses a la meva vida de les que em penedeixo però jo no vaig matar la Laura. Me l'estimava, sap? Sé qui va ser el malparit que se la va carregar... però aquí no li puc dir. Parlem-ne demà al pavelló poliesportiu, segui darrere la banqueta del Gelida. Jo ja el trobaré... Vingui sol, no me la jugui...»

–Aquest matí Toledano ha enviat aquest mail a la directora de l'emissora municipal –va dir Yuste–. Sabia qui era l'assassí i volia confessar. Però l'accident se l'ha endut pel davant.

Rashid va tornar a llegir el missatge. Aparentment allò eliminava Toledano de la llista de sospitosos. «Sé qui va ser el malparit que se la va carregar» Qui?, va pensar Rashid. Però tot plegat podia ser una trampa. «Me l'estimava, sap?»

Rashid va aixecar els ulls del paper i va mirar Yuste, ara dreta al seu costat.

–«Me l'estimava, sap?» –va citar–. Laura Gomà va ser la responsable que Toledano anés a la presó fa sis anys. No tenia motius per estimar-la, en tenia per odiar-la.

Yuste va esclafir la seva rialla putesca altre cop, i després va mirar Rashid amb un expressió foteta i maternal.

–A vegades ets ben criatura, Rash –va dir–. Que potser no ens odiem nosaltres també?

Rashid va somriure, i per primer cop va abaixar els ulls sense saber què dir.

En aquell moment, les portes d'accés a la UVI es van obrir i un metge alt amb bata blanca va entrar a la sala d'espera i va mirar cap a la parella. Rashid es va identificar com a policia i va fer un resum de la situació abans de preguntar per l'estat de Toledano. El metge va dir que el pacient havia entrat en coma com a conseqüència de l'accident, no hi havia dates de recuperació en aquests casos. Rashid va assentir.

Yuste també va fer un parell de preguntes al metge i va apuntar-ne les respostes en un bloc. Després el metge es va acomiadar i se'n va anar per un passadís. Rashid i Yuste també van dirigir-se cap a la sortida de l'hospital. A la porta van trobar-se Gonsales que entrava. Gonsales va fer un gest de sorpresa.

–T'he saltat l'avantatge, Gon –va saludar Rashid–. No cal que entris. Toledano està en coma. Dóna ordres de posar en funcionament el protocol establert per aquests casos. De moment no podem fer-hi res més.

Gonsales va afirmar amb el cap.

–Què en saps de l'Audi? –va preguntar Rashid.

–T'he trucat al mòbil, però estaves fora de cobertura. La patrulla que ha fet l'escorcoll del Drakon hi ha detingut dos albano-kosovars. Han confessat ser els autors del robatori.

Rashid va sospirar. La línia d'investigació oberta amb Toledano semblava esfumar-se per sempre.

–I bé? –va intervenir Yuste.

–I bé, què? –va replicar Rashid.

–Alguna declaració a la premsa, senyor inspector de policia?

Rashid va amagar un mig somriure i es va aixecar el coll del tres quarts.

–Sí, una sola cosa –va dir clavant-li la mirada als ulls–. A cagar.

Tot seguit Rashid va sortir a la pluja. Yuste i Gonsales van mirar com s'allunyava.

Continuarà divendres

Diada castellera

Ahir al Castell de Gelida es duien a terme les quartes jornades de cuina medieval. Una lloable iniciativa de l'Associació d'Amics del Castell, que estic segur que una vegada més va assolir un gran èxit organitzatiu, perquè és una diada que s'ha consolidat gràcies a l'èxit de convocatòria. Els Amics del Castell treballen amb un nivell de professionalitat que és admirable, tractant-se d'una associació sense ànim de lucre que gestiona el nostre patrimoni més valuós, el Castell, però que estén la seva influència i preocupació cultural molt més enllà: medi natural, modernisme, funicular, campanes, masies, etcètera.

No vaig poder-hi assistir, perquè amb dos nens petits no pots gaudir de la diada. El menjar no els agrada, si hi ha explicacions es neguitegen, els costa d'entendre la dinàmica de funcionament... És una activitat per a adults. El record que en tinc d'assitència és d'haver-hi anat amb nens (amb la incomoditat que he explicat) i sol, ja que com a regidor de Cultura, la meva assistència era obligada. Sense l'obligació del càrrec, m'agradaria poder-hi assistir amb la Magda i gaudir de la jornada... però prescindir dels nens quan entre setmana ens veiem poc, no em complau.
De manera que ahir vam anar d'excursió. I per proximitat i oferta, ens vam plantar al Castell d'Olèrdola. Aquest castell també té un Centre d'Interpretació, com a Gelida, però té l'avantatge que compta amb el suport afegir d'estar situat dins del Parc Natural del Garraf. Podríem dir que les activitats d'ahir en aquest castell eren l'antítesi de les que es feien a Gelida. Sota l'eslògan "Festa Major del Parc", es feien un seguit d'activitats totes pensades per a la mainada: tallers de pintura rupestre (fetes amb terres de colors, aigua i oli), de globus, de fer titelles, de jocs fets amb material reciclat i un espectacle de contacontes. Nosaltres hi vam anar amb la motxilla i els entrepans, com fem sovint, i ens vam endur l'agradable sorpresa que aquesta pràctica era l'habitual entre els pares i nens que assistien a aquella jornada, dinant de pícnic en un espai habilitat al costat del castell. Serà cosa de la crisi?
Entre l'activitat de Gelida i la d'Olèrdola, podem dir que va ser una gran diada castellera, tant per als adults com per als infants.

A propòsit de gossos i civisme

Aquest senyor gros, tan senyor ell amb el cabell blanquinós, el seu anell d'or de casat al dit, l'abric llarg i les sabates angleses de color marró, que passeja pel parc del Putxet molts dies a primera hora del matí amb un gossàs llop deixat anar –vull dir sense cadena–, és el mateix senyoràs que a l'estiu La Vanguardia li va publicar una carta al director en què denunciava indignadíssimament la manca de civisme de la nostra societat, i concretament el guririgall de la colla que toquen els bongos i fan el botellón a sota la finestra de casa seva fins a les cinc de la matinada.

A mi també m'agrada fer una passejada d'hora al matí pel parc del Putxet, i amb aquesta entrada de novembre metereològicament excel·lentíssima que està fent –tardor lluminosa, esplèndida!–, encara més. Aquest senyor i aquest gos jo me'ls trobo sovint, i si no, sé que hi ha la possibilitat de trobar-me'ls a qualsevol tombant del camí. És una cosa que m'incomoda. M'incomoda i m'impedeix passejar de gust, flabiolísticament, perquè quan me'ls trobo el gos se m'acosta i m'ensenya les dents i em diu bub-bub, i m'acollona; i el senyoràs em borda: «Tranquil, no fa res», i m'emprenya. M'emprenya tant que li rebentaria el cap amb un tronc d'alzina.

Aquest senyor del gossàs a mi no m'està prohibint de fer res, és clar, però és evident que passejant el gos sense cadena està coartant la meva llibertat i el meu dret a fer ús d'un espai públic com és el parc del Putxet. Aquest senyoràs és un incívic. És un incívic perquè incompleix la normativa de l'ajuntament que diu clarament que és obligat de passejar els gossos lligats i amb morrió. Però a més a més també és profundament imbècil. I és imbècil perquè hi ha coses que no te les ha de dir l'ajuntament ni ningú, coses que el sentit comú més elemental –elemental, eh?, no demano més– te les hauria de fer sortir soletes del caparró, i que si no ho fa, doncs això, llavors senzillament vol dir que el teu grau d'estupidesa ha arribat a un punt de no retorn i que ets un idiota irrecuperable.

Sent així les coses, a mi em sembla fabulós que a aquest senyoràs del gossàs els dels bongos li toquin una serenata zulú a sota casa cada dia fins a les cinc de la matinada. Si tingués bongos, jo també hi aniria, i com a final d'actuació fins li deixaria una llarga pixarrotada al portal perquè l'ensumés de bon matí, a l'hora que el gos el treu a passejar pel parc del Putxet. Ull per ull, dent per dent. Si aquest senyoràs és burràs, jo en sóc més. Que el bombin.

De l'església de Gelida al Valle de los Caídos

L'església de sant Pere de Gelida és una edificació del segle XIX, construïda sobre una antiga capella de sant Miquel i cementiri que ocupava aquell indret aproximadament i una part de la plaça.

Suposo que Gelida no ha estat pas un poble amb una devoció que es destaqui per sobre d'altres municipis, però l'església parroquial i el seu campanar han estat una constant de la línia d'horitzó (de l'sky line) de la nostra població. De fet, l'arribada de la imatge gràfica, de la fotografia, ha fixat aquest perfil de la imatge de Gelida. La ubicació i alçada de l'església, malgrat el creixement de Gelida, li ha conservat aquest privilegi. No hi ha edificis que hagin tapat o eclipsat la seva presència que destaca i dóna personalitat al nostre municipi. Podria ser aquesta la causa que provoca una altíssima identificació dels gelidencs amb aquest edifici. Una cosa semblant passat amb l'església del castell, que sovint es confon amb el castell mateix.

Així doncs, església i campanar confereixen a Gelida un senyal d'identitat. El seu toc de campanes, les del rellotge municipal, donació del Marquès de Gelida, instal·lades a la torratxa de sobre la façana principal, que toquen quarts i hores, o les del campanar, que ens anuncien els dissabtes a les dues el repic de festa i cada matí l'Àngelus o Avemaria, també formen part del dia a dia gelidenc. Abans sonaven de la mà del Ramon Torres, el campaner, avui ho fan amb un mecanisme que gràcies a la sensibilitat de l'Associació d'Amics del Castell, reprodueix els tocs originals de Gelida.

L'església de sant Pere on els feligresos havien d'acudir a missa era, abans de construir-se l'edifici actual, l'església del castell també consagrada al mateix sant. Per tant, queda clar que el patró de Gelida és sant Pere. A ell està dedicat l'altar major, amb la imatge del sant amb les típiques claus a les mans. L'antic altar major, com va passar amb el que hi havia al castell, van ser destruïts durant la guerra civil. Al castell l'altar barroc que llueix actualment és una donació del mecenes Doctor Colet feta a primers dels 80.

Gelida té dos copatrons: sant Roc i santa Llúcia. Del primer se sap que es va fer un vot de poble per acabar una epidèmia de la pesta. I avui encara celebrem la festa major coincidint amb el diumenge posterior a sant Roc (dia 16 d'agost). De santa Llúcia, amb la celebració de la qual fem coincidir modernament la festa major d'hivern, no se sap del cert a partir de quin moment s'incorpora la devoció per aquesta santa. Coneixem la constitució de l'antiga Germandat fa més de cent-cinquanta anys, com una mútua de beneficiència de l'època, que repartia la tradicional escudella entre els pobres, ja des d'abans de la seva constitució formal.

L'aspecte de l'església actual no té el mateix volum edificatori que tenia originalment. La capella del Santíssim, adosada a un dels laterals de la nau major va ser una incorporació posterior. En la imatge que publico més amunt veiem l'església sense la capella lateral. El que sí que sembla que no va ser mai és una façana pintada, com sí que ho està actualment. Reforma que, per cert, resta inacabada pendent de pintar la façana de la capella del Santíssim, d'acabar els accessos en rampa per aquesta part de l'església i de aplacar tot el sòcol inferior de la façana (a costat i costat de les escales), part que sembla que originalment quedava soterrada ja que el nivell de la plaça era més alt.

Si l'altar major està dedicat a sant Pere, hi ha un altar lateral, a mà dreta, dedicat a santa Llúcia. A Gelida tenim dues figures de la santa, una més gran de fusta, que presideix actualment aquest altar i que es propietat de la germandat (antigament les famílies administradores la custodiaven a casa) i una altra que és propietat de la parròquia i que es guarda a la sagristia. Aquesta és de guix. També, a la dreta de l'altar major, hi ha un mosaic dedicat a sant Roc i un a santa Llúcia. En una conversa recent amb el mossèn, m'explica que aquests mosaics són realitzacions de Santiago Padrós (1918-1971).
Aquest artista de Terrassa, resulta que és l'autor de la impressionant cúpula de 33'40 metres de diàmetre del Valle de los Caídos (aquest sí que no és sant de la meva devoció).

Aquest no és l'únic tresor que té la nostra església. Sembla ser que la cúpula del Santíssim, el sostre d'aquesta capella i l'Altar Major són obra de l'arquitecte Isidre Puig Boada, deixeble de Gaudí. El pintor d'aquesta impressionant cúpula és Jaume Busquets, espai molt desconegut dels gelidencs, que sí que tenim present la pintura mural d'Enric Llimona. Però aquesta cúpula ens havia passat desapercebuda injustament, vista la qualitat que assoleix. El lluernari que la presideix es va haver de refer completament, fent les peces a mida, amb la reforma que es va fer recentment, ja que altrament hauria caigut.

Merda seca punxada amb un pal

Si senyors, això es el que m’he trobat quant anava a dinar a casa al migdia. Sembla que la baixada que uneix el carrer Anoia amb l’Avinguda Europa, el Camí de la Font Barbuda, on podeu veure aquesta imatge, és el Pipí-Can oficial d’alguns gossos del veïnatge. Ara es veu millor que mai aquest espai, normalment ple de males herbes, i per tant també és més fàcil d’assenyalar les caques addicionals. Però no us penseu pas que va ésser la brigada municipal qui va netejar aquest indret, no senyors, van ser el Sr. Jordi Vilanova i senyora juntament amb la seva germana, que farts de veure el seu carrer tant deixat van destinar tot un matí a tant digne causa.

Però la culpa no és dels gossos sinó d’algunes persones que són marranes i que no respecten als altres. Ara em pregunto: Estarà contaminada la font Barbuda de tants purins? Aprofitaran el punt d’informació de la recollida orgànica instal•lat a la plaça de la vila per assessorar als veïns que tenen animalons on han de deixar els excrements?

POBLE MORTAL (14)

Rashid va deixar Gonsales a comissaria i va anar directament a la consulta del doctor Minardini, a la plaça de l'Església, a baix a la Vila. El dentista. Alfonso-Julius Minardini no era cap dentista, en realitat era un vell psicoanalista argentí que l'atzar havia acabat fent fondejar a Martorell. Un estrany pudor feia que Rashid encara volgués dissimular-hi les visites, i d'aquí allò del dentista. El truc, però, era conegut de tothom a comissaria, i durant un temps va ser motiu de comentaris insidiosos entre col·legues.

Rashid s'havia obligat a la psicoteràpia després del que va passar a Nura. La mort de la seva companya el va precipitar en un espiral d'angoixa i de ràbia contra tot que va estar a punt de costar-li la carrera. Durant aquells mesos molts detinguts el van acusar d'ús indegut de la violència i maltractaments en els interrogatoris, i sempre amb raó. Fins que un dia els superintendent Domingo Arriba el va cridar al seu despatx i li va dir quatre coses. Llavors Rashid, més per compromís que per convenciment, va posar-se a mans del doctor Minardini. D'allò en feia tres anys. Rashid no creia que Minardini l'hagués ajudat, la veritat; mai no n'havia seguit les recomanacions ni la medicació. L'angoixa i la ràbia continuaven allà, i de tant en tant sortien, com aquell matí durant l'entrevista amb Oriol Fabra. Però el temps li havia ensenyat a contenir-se.

De totes maneres, Rashid insistia a anar a la consulta del doctor Minardini. En part ho feia per tapar l'expedient amb Arriba, però en part també perquè se sentia bé anant un cop per setmana o un cop cada quinze dies a la consulta. Li agradava estirar-se al divà i explicar coses, i sentir l'accent argentí del castellà de Minardini. Pel seu cantó, a Minardini també li agradava aquell inspector de policia boig, i n'esperava secretament la visita. Minardini sabia que Rashid no li feia cas, però d'alguna manera s'hi sentia estranyament a prop. Pensava que a mesura que passava el temps la relació entre Rashid i ell era menys una relació metge-pacient, i més una relació pare-fill. I això, que en un altre temps l'ètica professsional l'hauria obligat a deixar aquell pacient, ara, a les seves velleses, vidu i sol i lluny de la seva ciutat, era una concessió que es donava. Minardini a vegades es plantejava qui estava tractant a qui en el cas de Rashid.

Rashid va estar-se una hora i mitja a la consulta de Minardini explicant el record d'unes vacances d'infantesa al poble dels seus pares, a les muntanyes del Rif, al Marroc, i escoltant el seu psiquiatre rememorar algunes anècdotes que feia anys havia viscut a París. A la sortida de la consulta, Rashid va passar pel Caprabo a comprar pasta de dents i tres parells de mitjons, i en acabat va enfilar cap al pis de la plaça de la Creu. Pel camí va recordar la bombeta fosa del mirall del lavabo i va entrar a uns xinos a buscar-ne una de nova. Va buscar però no en va trobar. Llavors va preguntar a la noia adolescent de la caixa. La noia estava mirant una sèrie a la TVCH3 xinesa per satèl·lit. Tenia el so a tota castanya, Rashid va haver de preguntar dos cops. Finalment la noia li va contestar en un castellà molt precari i sense apartar els ulls de la pantalla, i Rashid va tornar cap al fons de la botiga. Va mirar allà on la noia li havia dit, entre els estris de cuina, uns seients per a tasses de vàter, les posts de planxar i les cortines de dutxa, però no va trobar res. Rashid ho va deixar córrer, compraria la bombeta a una altra banda. Va sortir de la botiga sense saludar. La noia de la caixa el va mirar d'amagat un moment per si havia robat res, després va tornar a la tele.

Rashid va pujar pel carrer Santacana sota la pluja. A la plaça de les Hores va sonar-li el Kill Bill del mòbil. Rashid es va aixoplugar a l'entrada d'un forn de pa, va agafar l'aparell i va mirar el nom del contacte a la pantalla: «Sole» , va llegir. Va despenjar.

–Bona nit, periodista –va saludar amb un punt de sarcasme. Rashid tenia una relació difícil amb cert periodisme.

–Hola moret meu –va respondre Sole Yuste amb el mateix to–. No m'ho diguis, ara mateix t'estàs corrent només de sentir-me la veu.

–Val, no t'ho dic –va contestar Rashid–. Què vols?

Yuste va esclafir una rialla a l'altra banda del telèfon.

–Ets un fill de puta –va dir–. No sé per què et truco, no et mereix...

–Què vols? –la va tallar Rashid.

Més rialles de la part de Yuste que agradava més a Rashid, i no precisament pel que deia.

–M'han dit que estàs buscant un tal José Antonio Toledano, oi? –va continuar la periodista. Rashid no va respondre–. Ara mateix sóc davant la seva habitació. Si el vols veure m'hauràs de venir a buscar, príncep.

–On ets? –va voler saber Rashid.

Yuste l'hi va dir. Rashid va fer cara de sorpresa un moment.

–No et moguis, ara vinc –va fer, i va penjar.

Immediatament va sortir de l'aixopluc del forn de pa i va apressar el pas amb la bossa del Caprabo a la mà. La pluja queia amb més força.

Continuarà la setmana vinent

Recollida orgànica, de debò?

Gelida comença finalment aquest mes de novembre la implantació de la recollida selectiva de matèria orgànica. Aquest servei és obligatori per als municipis de més de 5.000 habitants, per tant, en primer lloc, l'autocrítica: el govern anterior ja tenia l'obligació d'iniciar aquest procés, perquè va ser en el mandat passat que es va superar aquest nombre d'habitants. De fet, vam tenir el projecte de nova recollida sobre la taula, però ens va faltar valor per impulsar-lo. Perquè el model que nosaltres plantejàvem era força més polèmic que el model que impulsen ara els socialistes.
Nosaltres plantejàvem un canvi de model. Passar de la recollida en contenidors de superfície a la recollida porta a porta. Aquest sistema és l'únic que s'ha demostrat eficient a l'hora de seleccionar les deixallles d'una forma real. Però té l'inconvenient que crea rebuig en una part important de la població, ja que es fixen uns dies per a cada tipus de residu (un dia per al plàstic, un per al paper, un per al vidre, tres per a l'orgànic...) Es deixen els cubells davant de casa i l'endemà es recullen. Cada cubell té una identificació i d'aquesta manera es poden notificar les anomalies. És el model de recollida de Sant Sadurní. És un procés d'implantació més complex en tant que requereix d'una reeducació de la totalitat de la ciutadania. I és que la recollida de residus serà cada cop més costosa i voluminosa, si no fem correctament la separació en origen.
El model que implanten els socialistes a Gelida és un model sense compromís: al costat de cada contenidor verd (els de rebuig general) hi posaran un contenidor marró de recollida orgànica. D'aquesta manera, deixen la recollida selectiva únicament en mans de la bona voluntat de la ciutadania. Si algú vol continuar llençant vidre, plàstic, paper, orgànic i rebuig en una mateixa bossa i al mateix contenidor de tota la vida ho podrà fer tranquil·lament, perquè no hi ha cap canvi. Per a aquest ciutadà incívic o poc motivat no hi haurà cap diferència. Només una, que si el contenidor verd de tota la vida és ple, podrà deixar la bossa en uns de marró que trobarà just al costat.
La demagògia oficial de l'Ajuntament, en la carta que signa l'alcalde, parla del soterrament dels contenidors de recollida i diu textualment "progressivament implantarem aquest model a tot el municipi". Posar el contenidors en superfície o soterrats, no és un canvi de model. És un canvi d'ubicació. Hem vist aquests contenidors en altres localitats i en tenim també un exemple a la plaça de l'Església. La superfície que necessita aquest soterrament ja fa pressuposar que en carrers estrets no serà possible implantar-ho. Dubto que sigui viable tampoc en pendents. Això descarta que es pugui implantar el soterrament d'una forma generalitzada. Tot això sense entrar a debatre l'elevat cost que té el soterrament (amb tota l'afectació de serveis de llum, aigua, clavegueram, gas que passa per sota les nostres voreres).
Dit això, el que no explica la carta de l'alcalde és que el "nou model" és tan elemental com col·locar un contenidor més, allà on ja n'hi ha dos, tres o quatre de rebuig, un de plàstic, un de vidre i un de paper de manera que a Gelida encara hi haurà molts més contenidors en superfície (crec que hi ha uns 150 punts de recollida). Els nostres carrers estaran més ocupats per contenidors i això no millorarà en res la imatge de Gelida.
El model que nosaltres defensàvem tenia en aquest sentit l'efecte contrari: suposava l'eliminació de tots els contenidors dels carrers de Gelida. Fins i tot els de recollida selectiva. Perquè la recollida porta a porta comportava la selecció a casa i l'alliberament de l'espai públic.
Si el model nostre era tan bo, perquè no el vam implantar?, us demanareu amb bon criteri. Per dues raons principals. Perquè hi havia un contracte vigent amb l'anterior escombriaire, que aconsellava no canviar de model fins que no es convoqués el nou concurs de recollida (cosa que em sembla es produïa a finals del 2007). I també, no hem d'amagarnos-en, perquè no vam assolir el consens dins de l'Ajuntament, vull dir amb l'oposició socialista. Nosaltres, un cop posats d'acord Esquerra i Ciu, vam plantejar al grup socialista de quin model eren partidaris (contenidors com fan a Martorell, o porta a porta com fan a Sant Sadurní). Sabeu què van respondre (després de dilatar, com feien sempre, la resposta): que ells eren partidaris dels contenidors soterrats! Sempre han fet el mateix: no mullar-se. Fugen de l'aigua calenta com un gat escaldat. Nosaltres vam debatre i consensuar aquest tema dins la Comissió de Medi Ambient. Ells, a la Comissió de Medi Ambient, ni la convoquen ni l'han informada d'aquest nou sistema de recollida. Com que ningú no protesta.
Jo ja tinc el cubell de recollida orgànica a casa. L'he anat a buscar a la plaça de la Vila, en un punt d'informació instal·lat ahir dilluns. És curiós que estiguin repartint els cubells per a les cases i fins d'aquí a 10 dies, diuen, no estigui prevista la instal·lació dels contenidors. Penso que s'hauria d'haver fet de forma sincronitzada... algú ha badat. No es va badar a l'hora d'aplicar un puja del 30% l'any passat quan es van aprovar les ordenances. A mi van girar-me el rebut del 2008 pel banc el dia 3 de novembre.
Any 2007, 113 euros.
Any 2008, 148 euros.
La puja és considerable i la millora del servei sens dubte que hi serà, però l'he pagada per tot un any i, avui, 5 de novembre, encara està en fase de promoció, però no s'ha implantat. Espero que tota la publicitat institucional estigui subvencionada per l'Agència catalana de residus i no l'hagi pagada jo amb els impostos que em cobren, suposadament, a canvi d'un servei que no han prestat encara.

POBLE MORTAL (13)

Neus Górriz va fer una pausa, va girar el cap cap a la finestra un moment, després va continuar.

–L'Octavi era un home afable, molt educat i discret, això és innegable. Però també era un home a qui agradaven molt els diners i el luxe. Per ell era com una mena d'obsessió. A Gelida vivia en una gran torre modernista reformada, i tenia casa a Menorca, a l'Empordà i a la Vall d'Aran. Coses molt exclusives, els ho asseguro, hi vaig ser un parell de cops. Cada any feia un creuer de luxe a l'estiu amb un grup d'empresaris barcelonins que coneixia, i a l'any potser anava tres o quatre cops a Chicago i a Dubai a festes del que ell em deia que eren amics seus. També tenia una petita col·lecció de cotxes que guardava no sé on de Barcelona.

Neus Górriz va fer una altra pipada, després va deixar anar el fum amb el cap tirat enrere. Rashid va apuntar mentalment allò dels viatges a Chicago. Segons li havia explicat Gonsales, a Toledano li havien trobat el catàleg d'una botiga de venda d'armes de Chicago.

–En fi –va continuar Górriz–, els dic tot això perquè vegin que era un home que vivia clarament per sobre les seves possibilitats. L'Octavi feia de secretari del departament d'urbanisme de l'ajuntament de Gelida. Tenia un bon sou segurament. Però per bo que fos, el seu ritme de vida no es podia aguantar només amb allò. Senzillament no podia ser, els números no sortien. Hi havia d'haver alguna cosa més, alguna cosa que jo temia que no fos il·legal. Més d'un cop, amb motiu d'alguna trobada familiar, jo li havia tret la qüestió així com de passada, més per mostrar-li la meva preocupació que no per advertir-lo de res, al cap i a la fi és el meu germà petit i hi ha coses que sempre queden. Ell, però, mai no em va donar explicacions, cada cop que li insinuava el tema se'm treia de sobre amb una o altra frase brillant. Era un home de molts recursos en aquest sentit.

Una altra pausa. Neus Górriz va mirar amb profunda tristesa el seu germà assegut com un fantasma a l'altra banda del menjador-sala d'estar.

–Un dia, fa sis anys –va continuar– em va trucar. Devien ser les dues o les tres de la matinada, jo estava dormint i em va despertar. Vaig notar de seguida que havia begut, arrossegava la veu i li costava coordinar les frases. Em va dir que estava a París i va estar-se molta estona explicant-me la festa a què havia assistit i les celebritats que hi havia conegut. Jo me'l vaig escoltar estupefacta, sense saber si encara estava somiant i si creure-me'l gaire. Cap al final recordo que em va dir: «Ja veuràs quan li expliqui tot això al boss, es cagarà a les putes calcetes». Jo li vaig demanar qui era aquell «boss» que deia, però ell va fer com si no em sentís i va continuar dient: «Per cert, germaneta, t'agradaria si et regalés un iot per navegar tu soleta? Aviat tindré tants calés que no sabré què fer-ne». Jo em vaig quedar de pedra, no entenia res i l'hi vaig dir. Ell, però, va continuar com si parlés sol. «Bé, rumia-t'hi i en parlarem quan torni», va dir i va penjar. Però quan va tornar ja no vam poder parlar. Al cap de dos dies, Toledano li va rebentar el cap amb un bat de...

Neus Górriz no va acabar la frase. Com si sabés que estàvem parlant d'ell, tot d'una Octavi Górriz es va posar a gemegar i a convulsionar-se al seu butacot del tresillo. Rashid es va girar i el va veure com cridava i movia el cap. També va veure una altra cosa: la imatge que en aquell moment oferia el reportatge sobre vida animal a la pantalla de televisió: papallones.

Neus Górriz es va aixecar de la taula i va anar a calmar el seu germà. Després va tornar amb els dos policies.

–Disculpin –va dir–. A vegades ho fa, no es preocupin.

Rashid va passar per alt les disculpes. Pensava en les papallones.

–El seu germà li havia parlat mai de can Joncoses? –va preguntar.

Neus Górriz va arrugar el front com fent un esforç per recordar.

–No directament –va respondre passats uns segons–. Però sí que recordo alguna reunió familiar en què ell i el meu nebot havien discutit fort sobre això. Can Joncoses és un polígon industrial de Gelida, oi? El meu nebot estava en contra que el construïssin, però l'Octavi hi estava a favor.

–Quan diu el seu nebot –va intervenir Gonsales– es refereix a Carles Jafre?

Neus Górriz el va mirar amb sorpresa.

–El coneixen? –va dir.

Rashid va fer un glop d ela tassa de te.

–Hi hem parlat aquest matí –va contestar.

Encara plovia. La conversa de Neus Górriz i els dos policies es va allargar una estona més, però sense cap més informació rellevant per al cas. Al final, Rashid i Gonsales es van aixecar, es van acomiadar i van tornar al cotxe.

–Què t'ha semblat, Gon? –va preguntar Rashid de tornada a comissaria.

Gonsales va respirar fondo abans de contestar.

–Fabra ja ens va parlar del «boss» –va dir–, penso que ens hauríem de centrar a descobrir qui és aquest personatge. I potser també caldria tornar a parlar amb Jafre sobre això de can Joncoses.

Rashid va aprovar amb el cap sense mirar el seu company.

–Poso a punt per demà –va fer, i més endavant, arribant a comissaria:– Et deixo a comissaria i me'n vaig al dentista. Quan se sàpiga res de l'Audi trobat al Drakon truca'm, no importa l'hora.

–Val –va respondre Gonsales.

El casalot i la timba del Miró

El casalot que diu el Dani al comentari de  la foto de Gil de més avall era una dels elements del paisatge immediat que jo em trobava de petit cada dia en sortir de casa. Llavors a la planta baixa hi vivia un home coix, moreno i d'aspecte sinistre. Franciscu es deia, però tenia el malnom de «Bufatripes». El Franciscu s'emprenyava com una mona quan la canalla del carrer –molts aleshores– li dèiem pel mot, i més d'un cop ens havia fet córrer, coix i tot com era. Al primer pis hi vivia la família Viñuela. El fill petit dels Viñuela es deia –es diu– Regino, i era amic meu. El Regino tenia un tic que li feia fer un cop de coll i tancar i obrir els ulls espasmòdicament. Una cosa semblant al que fa el Quim Monzó, que me'l recorda sempre que el veig per la tele. Aquest tic el Regino encara el té ara, potser no ho fa tant però algun cop que me l'he trobat per Gelida encara veig que no l'ha perdut. Aquests dues famílies van ser fixes del lloc tota la meva infantesa. El pis de la segona planta va ser diferent. Durant el meu temps, jo recordo haver-hi vist, segur, la família Calderón –amb el pare i el fill vaig coincidir-hi un temps més endavant treballant a la brigada municipal–, i potser també els Moyano i els Madero –amb el Rafa ens vam entendre bé; amb l'Alfonso no tant, era una mica més gran. Referent a la casa del costat d'aquesta que diem, i que també surt a la foto, era una casa d'estiueig però jo la recordo tancada gairebé sempre. Al davant –al Doctor Galès, doncs– i al darrere –al carrer dels Grecs (un nom que a mi sempre m'ha intrigat saber-ne l'origen)–, hi tenia una tanca d'heura que limitava un jardí minusculíssim, un passadís de pedretes que feia el volt a tota la planta. Quan jugàvem a futbol al carrer era una conya, perquè cada dos per tres la pilota se'ns hi penjava i havíem de saltar a buscar-la.

La timba de cal Miró que dius, Gil, era un altre dels punts del carrer. La cosa era baixar-hi amb bicicleta des del carrer del Sol. Hi havia dues vies: una que sortia de prop del plàtan que hi havia davant el Sol Solet i que baixava en diagonal fins a cal Miró, i l'altra, que feia la diagonal inversa des de davant de cal Rosset fins a sota la trobada dels carrers dels Grecs i Doctor Galès. La via primera era més cross –més xtreme per entendre'ns– i la segona més trialera, però tant l'una com l'altra eren un perill evident, i no sols pel pendent sinó perquè a totes dues pistes hi havia més d'un roc, més d'un reguerot i més d'una arrel que feien que la baixada fos una temeritat. I perquè calia baixar tan temeràriament com fossis capaç, què collons! Si no, no valia, o valia menys, que és el mateix.

Els nens en vam fer una prova d'intrepidesa del fet d'estimbar-se amb bicicleta per la timba del Miró. Dic els nens, les nenes no; les nenes llavors no hi eren, llavors no ens servien de res, eren tontes i jugaven a nines o feien els deures de l'escola o no sé què. Baixar per la timba del Miró era cosa d'homes. Dels homes del Doctor Galès. Com saltar de dalt la teulada de la caseta del pou de la font de Sant Miquel, com creuar el pont de Sant Miquel per la part de fora de la barana, com fumar una mena de canya que en dèiem «piragua», com fer cabanyes a la muntanya de sota cal Civit, com partir-se la cara –o partir-la a quin fos, si calia– jugant a futbol amb els teus, com passar per sota el torrent de Cantillepa fins a la sortida del costat de l'escola Montcau, com endinsar-se pel túnel de Sant Miquel amb una lot i sense por de les rates ni del tuf de claveguera fins sota la reixa de davant de cal rellotger, a tocar de la piscina –allà hi havia el que en dèiem una «cascada» i ja no es podia continuar més endavant.

El primer que jo recordo haver vist baixar per la timba del Miró va ser el Manolo Medina. Via Sol Solet-cal Miró. Va baixar com una exhalació, sense casc, sense genolleres, sense proteccions. Amb dos collons i una bibicleta que s'aguantava amb quatre filferros. Per matar-se dircetament. Encara recordo la sensació d'impacte i d'admiració. Al cap de pocs mesos era jo qui l'obtenia dels altres. Me'n ric dels vídeos del Youtube.