Contradiccions humanes, suposo

Els nens bielorussos acollits a Gelida estan volant cap a Vilnius quan començo aquest escrit. Amb ells hi va també la Kàtia, la monitora que ha estat vivint a casa meva durant aquestes 5 setmanes que ha durat l'acollida.
Quan arribin a Vilnius, un autocar els recollirà per dur-los per carretera fins a Minks. I en aquest punt, després d'unes 8 hores (en el millor dels casos) de viatge, s'haurà posat punt i final a l'acollida 2008, la primera que s'organitza des de l'associació Belarus de Gelida, que ha agafat el testimoni de L'Alzinar-Grup de Solidaritat de Masquefa, entitat organitzadora de les 12 acollides anteriors.
La meva vinculació a aquesta acollida comença com a regidor de l'Ajuntament de Gelida. I dic comença, perquè és de les poques coses (ara que m'hi fixo, potser l'única?) que ha trascendit la meva tasca com a regidor. És a dir, avui ja no sóc a l'Ajuntament, però continuo vinculat a l'acollida.
La iniciativa d'acollir a Gelida és ciutadana. Tres famílies representades per la Fina, la Virginia i la Silvia, em diuen que volen sumar-se a l'acollida que s'organitza a Masquefa. A Gelida, havien aparegut cartells que deien tètricament: "Txernòbil continua matant". Qui més m'insistia per acollir a Gelida, segurament perquè som veïns i ens veiem més sovint, era la Fina, que aleshores no tenia botiga. La decicida voluntat d'aquestes tres mares provoca que quedem amb la Lourdes i el Jordi de Masquefa, també vénen el Miquel i la seva dona, com a representants de l'associació L'Alzinar-Grup de Solidaritat. Comencen a explicar-nos com funciona l'acollida... I ens hi apuntem de seguida. Després de conèixer el projecte oferim a les famílies 3 formes de col·laboració: la possibilitat d'inscriure de franc els nens bielorussos a l'Estiuviu, l'entrada gratuïta a la piscina per als bielorussos i els fills de les famílies acollidores, mentre duri l'acollida, i l'aportació econòmica corresponent, que ens marquen des de Masquefa i que és proporcional al nombre de nens que hi ha a cada municipi (s'acull a Masquefa i Gelida, però també a Castellví, Carme, Sant Llorenç d'Hortons...).
El segon any a Gelida ja funcionem com un grup, per bé que la iniciativa es porta des de l'Ajuntament. Organitzem xerrades explicatives... i en una d'aquestes comptem fins a 12! famílies interessades a acollir. Aquella era una primera impressió de famílies interessades, encara no hi havia cap compromís. Jo li etzibo a la Lourdes si, amb aquest nombre de famílies, de les dues monitores que aleshores venien, una podria allotjar-se a Gelida. La Lourdes diu que sí, però que haurem de ser com a mínim 10 famílies i li haurem de buscar una casa. Eufòric com estava després de la reunió , li dic que si cal, podríem acollir-la a casa. Penseu que la monitora a Masquefa era una murga important, perquè se l'ha d'anar a buscar i tornar els dies que està a dispesa a casa de les famílies acollidores, i els dies que tens dentista o metge.
Amb la Lourdes, de la possible acollida de la monitora, no en tornem a parlar, ja que finalment els nens acollits a Gelida el segon any són 7. Un bon dia, en una de les reunions periòdiques que teníem, cap al final del procés, repassem llistes i diu una cosa com ara: "a Gelida teniu els 7 nens i la monitora". Jo em quedo blanc i pregunto: "la monitora? i on s'allotjarà?". Ella respon tranquil·lament: "a casa teva". La Magda, la meva dona, encara recorda quan jo a les dues de la matinada la despertava, tan suaument com era capaç, per dir-li que al cap de 15 dies venia una noia bielorussa a viure 5 setmanes a casa. I així portem cinc anys.
L'acollida és una sacsejada a les emocions. No tinc l'experiència d'acollir nens, però amb les dues monitores que hem tingut a casa s'han generat uns vincles afectius molt grans. Aquest any la Kàtia ha estat especialment integrada. No només a casa, també a l'Estiuviu, on m'ha dit que s'ha sentit com una monitora més, amb els amics que ha fet i les sortides nocturnes i les entrades diürnes... Té unes ganes de tornar l'any vinent boges. I a casa trobarà les portes obertes. La sensació que tinc ara és que a casa som la família i un menys.
Ara bé, una petita part de mi, desitjava recuperar la normalitat. La vida amb la Kàtia (imagino que amb un nen acollit encara més) és una vida alterada, en la qual et veus abocat a una mena d'espiral de sobreactivitat, d'aprofitar el temps, ja que ets conscient que és una estada temporal, de manera que acabes imprimint un ritme de vida superior, més accelerat, més condicionat. No volia que marxés, però a la vegada he sentit un alleujament.

Una imatge no val més que mil paraules

Aquesta afirmació sembla anar totalment a contracorrent, però és la conclusió que trec del maridatge entre literatura i vi que ens proposà ahir el Club del Lluquet. Acostumat a llegir en diagonal, prioritzant el temps sobre el mitjà, val la pena aturar el rellotge per a valorar la paraula.

Cal felicitar al Gil i a l’equip del Lluquet per l’iniciativa i l'ambientació. Va ser tot un luxe gaudir a Gelida d’aquesta doble combinació 2+1. Dos vins, un vi blanc de Juvé y Camps i un vi rosat Gran Caus amb un cava reserva magnum de Juvé y Camps. Dos llibres, Diari d'un setembrista i Ningú ha escombrat les fulles comentats pel seu autor, el Jordi Llavina.

Les estampes gelidenques d’anys enrera, a les quals el Jordi va vincular els textos que va llegir, les puc visualitzar molt millor gràcies a la Montse, però sempre ho hauré de combinar amb l’experiència pròpia. El resultat és únic i no hi ha imatge, ni estàtica ni en moviment, que ho pugui millorar.

Per cert, no em vaig estar de preguntar-li pel nou bloc "familiar" i multidisciplinar que està preparant, doncs més d'un terç dels que erem allà escrivim en un bloc i pràcticament tothom n'ha llegit alguna vegada.

Ortografia, orografia i biografia

Segons Ferrocarrils Catalans, o sigui segons la Generalitat, això d'aquí és el Putxet; però segons el nomenclàtor oficial de l'ajuntament de Barcelona, això d'aquí és el Putget. Tx i tg, dues solucions ortogràfiques per a un nom mateix. I doncs, què hem de fer? A qui s'ha de fer cas aquí? Com se diu aquest carrer –de fet, tota la zona–, Putxet o Putget?

El que és indiscutible és que això d'aquí és un puig. Venint de la plaça Lesseps –que sent barroers podríem dir que és una mica el límit del pla de Barcelona en aquest sector de la ciutat– queda clar que puges, no tant com al carrer Major de Gelida però igualment fas pujada. Per tant, la referència al puig és la que ha de ser, l'ascendència orogràfica del nom és correcta, el nom està ben posat. Si aquest puig és gran o és petit, això és un altre tema. En tot cas els barcelonins –o els graciencs– de l'època van trobar que ho era, i van recórrer al diminutiu. Putxet devia ser la forma que aquells prohoms d'ortografia prefabriana s'empescaren per referir-.se al lloc en les seves cartes  a la querida i en els seus diaris, i aquesta és la forma que la Generalitat devia voler conservar quan la normalització. Al tècnics de l'ajuntament, en canvi, la forma tx els devia fer mal d'ulls i van posar en pràctica la solució tg, aparentment més ortodoxa, i així n'hi van dir Putget. Dic que la solució de l'ajuntament de Barcelona és en aparença més ortodoxa perquè segurament, si ens poséssim a filar prim, prim, prim, aleshores això d'aquí és possible que no fos ni putxet ni putget, sinó que se n'hauria de dir pujol, que potser és la forma més estesa que el català central té per referir-se a un puig petit. Però esclar, això seria rebentar-ho tot i parlar de tota una altra cosa. La gràcia –la singularitat– d'aquest nom és justament el diminutiu de cua de gos petaner que hi remena darrere, i aquest diminutiu és –et. Pel que fa a la disjuntiva ortogràfica, jo em sembla que de moment em quedaré amb la forma Putxet. En aquest cas el criteri de la Generalitat, si és el de respecte a la tradició que dèiem, em sembla més ben vist.

Tot plegat és per dir que des de dissabte que sóc aquí, al carrer del Putxet 77 1r 3a, de lloguer i de pràctiques durant un any. Feia uns quants mesos que buscava alguna cosa a Barcelona i no trobava res que m'anés bé, i al final, gairebé per casualitat, ha sortit aquesta opció. Veurem què passa. També us dic que avui començo vacances. No sé gaire encara com quedarà la meva participació al bloc durant el mes d'agost. De moment al pis no hi tinc internet, els amics del 1004 de Telefónica són així de diligents. En tot cas el que és segur és que ens tornarem a llegir al setembre. Bon estiu!

Visca els nuvis!

El Miquel s'ha casat amb la Maria Josep. La boda va tenir lloc divendres al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, amb el regidor Jordi Portabella com a oficiant. El convit va ser al restaurant 7 portes, on mantenen la tradició de regalar un conte en miniatura quan surts.
Mireu si són tradicionals, que el conte és en castellà, però com aquesta, al nostre país, cada dia en podríem tenir un cabàs ple. Avui, per posar-ne només un exemple, hem anat a veure Kung fu Panda al multisales d'Abrera i es projecta només en castellà.
Tornem a on érem. L'Ajuntament de Barcelona, impressionant! Quin encant, quina noblesa, transmet història a cada racó. No vam veure gran cosa, però un xofer -del Portabella- amb iniciativa va fer-nos d'amfitrió a uns quants que passàvem per allà, obsequiant-nos amb una volteta improvisada per la part noble. El Jordi Portabella va estar bé, però tampoc va brillar. Crec que el més just que podríem dir és que va estar correcte: no va ser un casament de llibre, perquè va incorporar algunes referències personals, però se li notava que n'ha fet molts i que el discurs se'l sap de memòria. Ara bé, és un regidor d'Esquerra que queda bé: dóna una imatge de modernor, és atractiu, presenta una imatge jove (segurament més del que és) i té una veu molt greu, sembla que castigada pel tabac?, que en aquesta mena d'actes i de llocs li atorga una gravetat que hi acompanya. Després el Miquel va comentar que era el seu últim acte abans de marxar de vacances i que aquella tarda havia tingut diversos casaments. Això, en part, el disculpa.
Si hem de comentar alguna cosa del restaurant, a excepció de l'idioma del conte i de la llengua dels cambrers, es mereix una qualificació altíssima. Era la primera vegada que anava a aquest restaurant, però només en puc dir que meravelles. Vam sopar molt bé, vam estar molt ben servits i els vins (ara m'hi fixo més) també van ser excel·lents.
Sortint d'allà, amb el mateix autocar que ens va portar de Gelida a Barcelona, vam anar a treure el nas al port olímpic. Vam prendre una copeta i cap a casa. Aquesta va ser la part més prescindible de la nit. Els locals tenen la música altíssima, a les terrasses asseguts en rotllana, tot i que molts ja no van seguir, era impossible comunicar-se amb un mínim de comprensió amb cap persona que estigués asseguda dues cadires més enllà d'on estaves tu. Suposo que el difícil en aquestes situacions és trobar un lloc on hi càpigues i on, o bé puguis xerrar tranquil·lament o bé directament estiguis en una pista de ball. Suposo que cal triar, però no vam tenir ni una cosa ni l'altra.
Finalment, comentar el feliços que es veien els nuvis. El Miquel és la primera persona a qui jo he vist casar-se dues vegades. Matisem-ho: al seu primer casament no hi vaig ser convidat, però sí que vaig assistir al sopar que es va fer a la pista amb tots els de la ràdio. Recordo que hi vaig anar en bicicleta des de can Castany (jo deuria tenir uns 16 anys). Això (del segon enllaç), vulguis que no commociona. Per a mi (crec que per a molts) va ser molt xocant quan el Miquel em va anunciar la seva separació. Fins i tot he de confessar que no vaig reaccionar de la manera més idònia: em va agafar per sorpresa i em va caldre un temps per assimilar-ho. El Miquel, com gairebé sempre, va fer el que tocava. Una relació no s'ha de mantenir mai pel que diran... en Miquel és una persona de conviccions i principis sòlids i, pel damunt de tot, honesta. I la seva honestedat no li permetia continuar una relació que per a ell ja estava esgotada. I ara el torno a veure content com feia temps que no ho estava. Cert també que s'ha allunyat de la pressió que suposava la feina a l'Ajuntament, però em penso que aquest home s'ha alliberat de molt més que d'una alcaldia. Hi ha coses que es llegeixen a la cara. I la cara del Miquel, divendres, era exultant. Enhorabona!

Per al Jordi, la Kàtia, la Magda i el Gil

Ahir vaig sopar amb la Kàtia, la Magda i el Gil. Vam parlar una mica del bloc, que darrerament s'ha convertit en un tema recurrent entre nosaltres.

Jordi, si llegeixes això, que et quedi clar que jo  no pretenc vacil·lar, ni en aquest bloc ni enlloc, als qui en sabeu infinitament més que jo de llengua i literatura, de llegir i escriure. Seria ridícul fer-ho. Si en algun moment ho he deixat entendre, no és pas per voluntat, és per falta de capacitat d'expressió. Dies enrere el Gil saludava la teva entrada en aquest bloc i deia que era un honor que hi participessis. No faré anar les coses més enllà de la normalitat, ni em llançaré per l'autopista del panegíric. Però és un honor, Jordi, ho és, que tu dediquis una estona a aquest bloc. Per mi és com si compartís alguna cosa amb el teu admirat Vinyoli, o amb algú altre d'aquest primer nivell. I entén, si us plau, que això és una responsabilitat que pesa. A mi em pesa, en això dec ser un fluix. Però no hi ha cap intenció de vacil·lar-te, en absolut. Cap ni una, Jordi.

El lliri és un flor que el català n'ha fet  un símbol de candidesa. Anar amb el lliri a la mà, diu la frase popular. Jo ara voldria parar un moment i treure d'aquesta flor aquesta connotació de no gaire fortuna, i voldria fer-ho per dir que la Katerina Vassilievna, de Minsk, monitora de l'associació d'acollida de nens bielorussos afectats per la radiació de Txernòbil que s'està a casa del Gil i la Magda, aquesta noia és un lliri. Un lliri d'aigua. I un lliri d'aigua esplèndid. El perfil a mitja llum d'aquest lliri en el moment d'alçar la copa i libar el color rubí del Torelló 1312 amb què vam acompanyar el sopar és una imatge d'aquelles que jo no sé oblidar fàcilment.

Gil i Magda, el sopar d'ahir va estar en la línia del que són sempre els sopars a casa vostra. D'excel·lent en amunt. Moltíssimes gràcies.

El Sacré Coeur del Montmartre

El Sacré Coeur és dalt del mont Martre. Al Montmartre doncs. El lloc té un accés difícil, de molt de pendent, però que és molt maco, molt enjardinat. Al peu hi ha un funi que et puja fins a dalt per si pel que sigui –l'edat, la mandra, el cansament– et falla la bufera. De dalt estant, des de l'espai de davant la basílica, hi ha una gran cop d'ull sobre la ciutat. La baluerna característica del Centre Pompidou s'hi veu molt bé, la torre Eiffel no tant, hi ha la capçada d'una arbres, és més lluny. Per anar bé, el Sacré Coeur potser s'ha de divisar de més enfora, més panoràmicament; però jo sóc aquí, i és des d'aquí, des dels morros mateix, que el veig. La pedra de l'edifici és blanca, d'un blanc que vol ser vaticà però que no ho és, griseja una mica més, per la contaminació segurament. De pedra, aquí n'hi van posar molta, em demano d'on és que en devien treure tanta. Dels voltants de París jo diria que no, en aquest país tot fa l'efecte de ser-hi molt pla. Les tres cúpules –una central i una més a banda i banda– que tanquen la construcció per dalt és el que més destaca del Sacré Coeur, i allò que l'identifica universalment. Aquestes cúpules no són completament semiesfèriques, són més estirades pels cabells, més escanyades, i estan rematades amb uns segona cupuleta amb una creu desproporcionadament alta al capdamunt. La forma és exactament la d'una ceba tendra –un ceballot–, o la d'una bitlla si l'agaféssiu, la talléssiu per la meitat i us en poséssiu la part del mànec a sobre el cap de pardals. Exactament això.

Jo no vull pensar malament i m'imagino que els qui van plantejar el Sacré Coeur no buscaven l'efecte de grotesc que això produeix; més aviat penso que el que buscaven era un efecte sonor, de trompeta celestial i de corneta de cerimònia institucional. El que devia passar és que es va haver d'improvisar una solució. En algun moment, en algun lloc, algú –un subordinat, segur; la culpa sempre és dels subordinats–, devia sumar i restar erròniament alguna cosa, va tirar una ratlla de més o de menys allà on no tocava, i a partir d'aquí tota la peça es va malfigurar. Però com que l'obra ja estava engegada i no es podia tornar enrere, doncs es va haver de tirar pel dret de la millor manera que humanament es va trobar. Ja es veu que sóc benèvol amb els responsables d'aquest bunyol. Però és que ningú no fa el ridícul a propòsit, i el Sacré Coeur és una cosa ridícula. És la cosa més ridícula del París turístic –i probablement del París a seques– després del quadre de l'autoproclamació de Napoleó com a emperador (que deu ser la cosa més ridícula d'Europa; però això no ho veus si no vols, és tancat i barrat a la secció Denon del Louvre i has d'anar expressament a fer-hi la visita –que ja són ganes de prendre mal!).

De totes maneres, les cúpules que dic no són més que l'anècdota de la cosa. El problema de fons d'aquest pedregar, i que les cúpules no fan sinó posar de manifest, és la falta d'espai. El cim del Montmarte és massa petit per a un bolet tan colossal. Posat aquí dalt, l'efecte del Sacré Coeur és el d'un calaix de sastre en què tot hi és apilat, tot hi és apinyat, tot hi és amuntegat i posat amb calçador. Els qui el van projectar aquí dalt van voler que hi cabés tot (la cúpula, l'altra cúpula, el contrafort, l'absis, el pòrtic, la rosassa, el sant, la creu, l'escalinata), i tot no hi  cap, senzillament no hi ha prou lloc. Un desastre. Però esclar, aquests desastres són el que passa quan un s'entesta a anar al revés del món –una temptació, sempre; sempre, un error– i pretén construir una basílica –no una esglesiola, no, tota una enorme basílica!– al cim d'un muntanyó en lloc de fer-ho a baix al pla, que és on es fan aquestes coses si es vol anar bé. Notre Dame és l'exemple perfecte del que vull dir aquí. Algú s'imagina aquesta catedral penjada allà dalt on nostrosenyor va perdre l'espardenya? Jo us ho diré: no. Notre Dame la van plantar al pla, i molt ben plantada, amb un gran bon sentit, perquè és aquí que que es posen aquestes coses quan al cap s'hi té alguna cosa més que pèl. A més, els qui la van plantar al pla, van tenir la delicadesa de fer-ho a prop del Sena perquè la gent s'hi pogués anar a refrescar els peus els diumenges d'estiu sortint de missa. Els peus dels pagesos del 1400, cosa que devien ser! Fantàstica Notre Dame! Tota la morralla turística –jo inclòs esclar, jo el primer– hi passa pel davant, hi entra i en surt amb la càmera, la sogra, el marit, la nena, el barretet pel sol i la guia de torn. Però l'edifici no s'immuta, no abaixa mai la cara, mai no s'ajup a tot el circ que l'envolta. Vols dir que a tot Europa –que en aquestes coses d'esglésies és gairebé com dir a tot el món– hi deu haver cap altra construcció de tan altíssima dignitat? Les voltes i voltes que Notre Dame dóna al nyap aquest que passejo al Montmartre no es poden comptar, de tantes i tantes que són. Als qui tenim un fons de romànic més o menys consolidat a les venes, aquestes pel·lícules que expliquen aquí dalt ens fan venir una mica de caguera. El Sacré Coeur és una horriplància grotesca, una infatuació purament escenogràfica, institucional i beata. A la primera entrada meva del bloc vaig deixar dit que era un enorme pastís de cabell d'àngel. També val. I més coses que hi podríem afegir. Però per matar-ho d'un plegat, ho acabarem dient així: direm que el Sacré Coeur és el Tibidabo de París, que és una acusació bastant greu pel cas que ens ocupa. I també direm que un altre dia si el que volem és anar al Tibidabo, no anirem al de París, ens quedarem al de Barcelona, que a més a més té parc d'atraccions i pots menjar-hi crispetes amb la Marta i el Guillem.

Torrons al juliol

Aquest nen de la plaça Mercadal d'Agramunt és xinès i està dient al seu amic Jaume –que és dalt d'un balcó de les cases que miren a la plaça– que baixi amb la pilota a jugar. Jo ja veig que el fet que un nen xinès parli en un perfecte català de l'Urgell, o d'allà on sigui, és una cosa normal, i que cada cop ho serà més. Però a mi això encara no deixa de sorprendre'm i d'admirar-me.

La part vella d'Agramunt és còmode de caminar. Els carrers no són llargs ni costeruts, i tenen moltes sortides. Si fos més gran això seria un laberint, però com que no ho és, doncs això, és còmode de passar-hi. Si pel que sigui vols canviar de direcció no et cal fer gaire tros, fas dues passes més, gires a l'esquerra o a la dreta, i ja està. Aquests mateixos carrers emporxats d'Agramunt jo els he vist a Tàrrega, jo els he vist a Calaf, jo els he vist a Cervera. Això dels carrers emporxats deu ser una cosa molt d'aquí. Vull dir, que potser és aquí més que a un altre lloc que aquesta construcció té més sentit. La gent hi seu a sota per refugiar-se del sol i per parar la mica, la molt mica d'aire que es digna a passar-hi. Aquests carrers així a mi m'agraden un ou, sobretot quan els arcs són de punt rodó o de mig punt. Passo pel carrer de Sant Joan, que és un carrer d'aquesta mena, i veig que al colmado hi tenen penjat un cartell anunciant que el dia 24 de juliol, o sigui demà, l'associació de dones L'esbarjo fa una sortida amb autocar a Barcelona. La sortida inclou una visita a la fàbrica Gallina Blanca. El preu és de 8 euros.

A la part vella d'Agramunt hi ha dues referències no estrictament locals, Lo pardal i l'Espai Guinovart. Lo pardal va ser la casa del poeta Guillem Viladot i fa uns anys que en van fer un centre dedicat a la poesia visual. L'Espai Guinovart és un edifici molt bonic, molt ben restaurat, molt rectangular, amb una torre al mig de la façana, que presideix la plaça del Mercat. No he anat a ni a un lloc ni a l'altre. A l'Espai Guinovart, però, he tret el nas a l'entrada. Entrant a mà esquerra hi ha una vidriera amb una sèrie de raspalls de mides diferents posats de cap per avall, amb tot d'ous –de perdiu, d'esparver, de vés a saber què– col·locats dins el pelatge. L'al·lusió és directa als bladars del paisatge circumdant. És una troballa artística que a mi m'ha fet peça.

A la part nova d'Agramunt, a l'altra banda de l'avinguda Jaume Mestres, el parc de la Ribera del Sió –parc urbà. Oms, pollancres, àlbers joves estilitzats de tronc de color clar, àlbers més vellots, més foscos, vetustos, estrafetots, monumentals en algun cas. El Sió passa acanalat, migrat, sense fer soroll. Però passa, i en aquestes terres de secà m'imagino que aquesta notícia del mes de juliol deu ser d'agrair. Un bé de déu, si s'ha de dir com cal. Encara al parc: "Albe, t'he dit que prou de columpio. Ja veuràs quan vingos a casa, ja" Però l'Alba s'ha fet l'orni i s'ha passat les amenaces de sa mare pel cul, que és el que s'ha de fer quan tu estàs beníssimament bé i els altres senzillament sembla que no tinguin res més a fer que no sigui tocar-te la pera. Molt bé, Alba! També al parc, el rec-rec de les cigales. A Agramunt no em cal sortir del nucli urbà per sentir-les. A Gelida potser tampoc, però cal buscar més.

D'Agramunt en són típics els torrons, i doncs compro torrons, que aquí no són un producte de temporada i se'n poden tenir tot l'any. El torrons d'Agramunt no tenen la forma rectangular, de taula, dels més estandaritzats; són set estrats superposats i separats per una galeta que s'assembla molt, si no ho és, al pa d'hòstia del moment de la consagració. Altre cop al de carrer Sant Joan trobo, davant l'església –atenció al romànic de Santa Maria, no té gens de mala planta!– i a tocar de l'ajuntament, la casa de torrons l'Agramuntina, diu que fundada l'any 1775, i la més petita Torrons Roig. Alguna cosa en les coloraines de les llaçades i en les cel·lofanes dels torrons en exhibició a l'aparador de l'Agramuntina em retrau d'entrar a la botiga. Per tant, trio la veïna Torrons Roig. La cel·lofana i les llaçadades aquí no hi són millors, ni el pentinat voluminós de la rossa que em despatxa molt amablement; però descartada l'Agramuntina, és l'única opció que tinc. Pago els torrons, demano un lloc per dinar i surto. Al carrer, per curiositat, enceto el paquet de torrons abans d'hora i en tasto un tros. Què deuen ser els torrons al ple del juliol? No, el gust de Nadal no em ve al paladar, però són bons igualment. Si ara fos hora d'esmorzar els acompanyaria amb un cafè amb llet ordinaríssim, em sembla que hi lligarien prou.

Al corriol del Forn un veí fa sonar un cd de sardanes a tot drap. Què hi fa aquesta cobla a Agramunt? Posats a ser tradicionals, no s'hi adiria més una jota aquí? La sardana és una música de l'Empordà i del Pep Ventura, que va ser un senyor al qual Agramunt li quedava molt endins i no hi devia posar els peus en sa vida. Faig la volta al corriol del Forn, agafo el carrer de Vilavella i entro al bar que m'ha informat la torronaire Roig i que es diu Mescafè. Hòstia, sorpresa! Resulta que les sardanes de fa un moment són la música ambient d'aquest local. La mestressa és una dona ferma i de pes. Parlem una mica, em diu que demà (diumenge) han quedat amb unes amigues per anar al concert de l'Springsteen a Barcelona. Ja ho veieu doncs: a Agramunt combinen les sardanes amb l'Springsteen. A Barcelona, que se les donen de tanta cosa, això no ho saben fer. Dino a ritme de tenora. Notes llargues i melodioses, unes estones; notes més curtes i refiladisses, les altres. Vaig passant apunts.

Sortint del Mescafè passo cap al cotxe. L'hora és ardent i sòpita, ni una ànima torrant-se pel carrer. Al capdamunt del carrer del Sió el termòmetre de la farmàcia Viladot (1933) marca 42 graus. Surto d'Agramunt cap a Tàrrega. Aquesta carretera d'Agramunt a Tàrrega (C14) s'ha de fer, i s'ha de fer ara, al mig del juliol i al pic de les quatre de la tarda, que és quan el sol hi plou més roent. Tot aquest pla de l'Urgell, tota aquesta vastíssima amplada de paisatge, si és vol veure bé, és a dir, si es vol entendre bé no es pot fer a cap altra època de l'any ni a cap altra hora, penso.

Oidà, Rabadà, oidà...

Hi ha coses de tan poca substància que no poden ser, i que cal replicar al moment perquè si no, a còpia de deixar la insolvència impune, al final potser sí que ens faran creure a tots que som rucs. Replico doncs, i ho faig a risc de sonar extemporani. Però creieu-me, la sensació d'extemporaneïtat que vosaltres pugueu tenir en llegir aquesta nota no és pas menor que la que vaig tenir jo en trobar-me amb el que comento tot seguit. Sé també que el to que faig servir potser no és el més elegant, però jo també demano que quan algú se m'adreci em pressuposi un mínim d'intel·ligència, no un màxim d'estupidesa. Si no ho fa, a mi també m'ofèn.

Diumenge vaig trobar-me el butlletí de la secció local de ciu a la bústia de casa. Parlem-ne, es diu. Parlem-ne, doncs. Parlem concretament de l'editorial de la primera pàgina. L'editorial es titula Buscant solucions. Jo no sé qui és que redactar aquest text, ni en quin estat d'esperit ho va fer, ni amb quina pressa. Però que el paper és senzillament impresentable, per fluix, per flac, per fora del món, em sembla indiscutible. D'on l'han tret tan de xaronisme, tan de cofoisme, els de ciu de Gelida? Vaig punt per punt, perquè no n'hi ha gaires i perquè no n'hi ha cap que tingui desperdici. És un deu sobre deu d'inanitat política.

Convergència obre foc amb unes paraules sobre la vegueria Penedès, "fet de vital importància per a la nostra economia, entorn i història". Seguint aquest fil continua dient: "Volem seguir essent un poble del Penedès. No una deixalleria, barri dormitori, centre logístic, o simplement, un raconet bonic de l'àrea metropolitana". Molt bé, senyors de ciu, vostès volen allò i no volen això. Magnífic. Ara, els fets són aquests: Gelida no és que no vulgui ser un barri dormitori, és que ja ho és (han vist mai la gentada que agafa cada dia el tren per anar a pencar?); tampoc no és que no vulgui ser un centre logístic, és que també ja ho és (què és sinó allò del polígon de can Panyella, o la Unex, o el que faran a can Joncoses?); i encara, no és que Gelida no vulgui ser una deixalleria, és que la deixalleria encara no ha arribat (però espera't, no et sorprengui res...). Senyors de ciu, vostès volen allò i no volen això, molt bé. Però els fets són aquests i no uns altres. I sobre la boniquesa de Gelida, doncs què volen que els digui, això deu ser molt opinable, oi? A mi em sembla que si de cas és una bellesa una micota passada; jo crec que a Gelida li penja el cul, francament. Hi ha llocs millors a l'àrea metropolitana. Vagin a Sant Cugat, vagin a Sant Joan Despí, passegin per Collserola, vagin a les platges de Badalona o de Montgat, a la desembocadura del Besòs a Sant Adrià, a la rambla de les Bòviles de Martorell. Jo no sé quin n'és el motiu, però a Gelida encara perviu amb força un prejudici molt dels anys setanta sobre l'àrea metropolitana, i aquesta visió és la que hi ha darrere la frase que cito i darrere l'editorial d'aquest Parlem-ne. Es una visió recelosa,  desconfiada, covarda, desdenyosa, que mira molt per sobre l'espatlla, i que veu el Baix Llobregat -concretament el món que hi ha de Martorell en avall- com una jungla d'asfalt, com un desgavell social i urbanístic, com un cau de merda enfront del qual la florida, bosquerola i frescal jovençana gelidenca s'ha de defensar com de la pesta. Tot això és senzillament fals, senyors del Parlem-ne. És una visió caducada i superada de les coses. El barri de Buenos Aires de Martorell ja no és el Bronx que era als anys setanta, quan feia por d'anar a l'ambulatori o a l'hospital a segons quines hores. La gent hi viu tan bé, o més, que el que es pugui viure a Gelida. I poso l'exemple de Martorell perquè és el que tenim més a prop, però els dic el mateix pel que fa a l'àrea metropolitana. La transformació de tot això és un fet clamorós, claríssim i incontestable. Passegin pels llocs que els citava abans, i per altres de la mateixa zona. Jo no negaré els problemes de tot ordre que encara s'hi poden veure, però és evident que les coses hi han millorat notablement, i que en alguns casos s'han espavilat molt més que no ho hem fet els gelidencs, i que senzillament ens passen la mà per la cara, per l'esquena i pel capdavall de l'esquena. D'on els han tret aquests escarafalls de damisel·la gelidenca? On és el motiu de tan d'orgull?

No m'aixequin tampoc la bandera de la vegueria Penedès com si Gelida fos el poblet irreductible dels gals dels còmics de l'Astèrix i l'Obèlix, això no és presentable. El que vostès pomposament en diuen "fet de vital importància per a la nostra economia, entorn i història", és a dir, la dicotomia que vostès plantegen entre Penedès o àrea metropolitana, jo no sé fins a quin punt és una dicotomia real per a Gelida avui, no sé si me l'he de creure gaire. Però en tot cas, sí que hi ha una cosa clara. Si aquest fet vital que diuen que hi ha damunt la taula és una cosa realment real, si és veritat que Gelida es troba en una cruïlla trascendentalíssima en què ha de triar entre dues vocacions realment contraposades, la penedesenca i la metropolitana, si això és així, dic, tan de veritat i tan vital com vostès diuen, llavors jo els diré que facin el favor de ser seriosos i rigorosos amb el tema, i no em facin anar arguments de pa sucat amb oli sobre una identitat gelidenco-penedesenca construïda a còpia d'amuntegar pàmpols i ampolles de vi i xampany. Si la dicotomia que vostès diuen és realment real, el plantejament no ha de ser identitari, ha de ser monetari. La pregunta que cal que es facin, si volen ser seriosos, rigorosos i creïbles amb la qüestió, no ha de ser a veure qui és que té més ceps per metre quadrat, sinó a veure d'on és que se'n poden treure més calés i més serveis. D'on és que Gelida en pot sucar més? Del Penedès? Doncs cap aquí. De l'àrea metropolitana? Doncs cap allà. De tots dos llocs? Doncs cap aquí i cap allà alhora. A Vilobí o a Guardiola jo m'imagino que això no s'ho poden plantejar en aquests termes, són pobles del Penedès estricte. Gelida no, Gelida neda entre dues aigües, i això  no és una amenaça per a la identitat de no sé què, això és una sort per als gelidencs. Perquè potser podem triar, perquè potser podem sucar d'aquí i d'allà. És una sort, no una amenaça. Si el fet de vital importància que vostès diuen al Parlem-ne és realment real i no una invenció juliolesca, la pregunta que cal fer-se és aquesta que deixo posada aquí, i l'actuació a endegar cal que s'endegui a partir de la resposta documentada i objectiva que s'hi doni. I si vostès ja tenen decidit a priori que el que volen són pàmpols, doncs s'emparrin el jardí de casa i m'hi parin la fresca amb el càntir.

"Som un poble del Penedès, i no per aquest fet ens n'hem d'avergonyir i fer tots els possibles per no semblar de comarques i fer-nos els moderns i cosmopolites i voler convertir el nostre poble en un nucli urbà qualsevol"  Una altra afirmació del Parlem-ne. Davant d'això, que és una declaració intencionada de petitesa, jo el que tinc per dir és el següent: amics de ciu, a mi Catalunya m'està molt bé, és el meu país; el Penedès també m'està molt bé, la vinya és bonica. Ara, sàpiguen que jo, fins allà on pugui,  vull ser modern i cosmopolita, i que la faixa i la barretina que hi ha darrere aquest paràgraf a mi no me la faran posar, perquè és una cosa que no va enlloc i perquè no em don' la gana. El xaronisme i el cofoisme d'aquesta afirmació del Parlem-ne no és de rebut. Al món hi ha més pel·lícules que les que vostès han vist, que sembla que no són sinó les de boina i espardenya del Martínez-Soria, i els gelidencs tenim el dret –i fins diria certa obligació– de veure i viure aquestes altres pel·lícules que hi ha al món. No ens vulguin empetitir. Més endavant diuen també: "Els nous gelidencs i gelidenques vénen al nostre poble buscant un poble amb qualitat de vida" Això que diuen aquí és un conte de fades, això que diuen aquí és una mitja veritat, una falsedat, i només cal mirar i preguntar per veure-ho. Els nous gelidencs vénen a viure a Gelida no tant per la qualitat de vida, hi vénen sobretot perquè La Caixa no els acredita quatre milions de xavos més per comprar-se un pis en condicions a Barcelona. La realitat és aquesta, no s'apuntin medalles.

Però el millor de l'editorial del Parlem-ne és el paràgraf que tanca l'escrit a manera de conclusió. Un conclusió que senzillament fa plorar. Plorar de riure, plorar de tristesa, plorar de vergonya aliena. Diu això: "Qui vulgui els avantatges de viure en una vila o ciutat, ja sap on n'hi ha. Nosaltres volem seguir vivint al nostre poble" Bé, davant d'aquesta declaració d'un tan exultant localisme, d'una baixesa de sostre tan poca-solta, d'un acriticisme tan lamentable, d'un mirar-se el llombrígol tan flagrant, d'una ignorància tan expressa i panxacontenta, davant d'això, dic, què s'hi pot dir? Què s'hi pot dir? Jo no ho sé, quedo parat, em sento marcià, no en tinc ni idea. Potser això: sí, senyors de ciu, sí. Nuzotro zemo lo má mejó der mundo entero. O traduït al català: oidà, Rabadà, oidà...

Circ Cric, què bèstia!

La primera sortida a pista del Tortell Poltrona no té res d'espectacular.
Sense música, la cara sense pintar, amb aquell caminar arrossegadís, pressumptament abatut, caigut d'espatlles, amb la roba que li grandeja i uns sabatots d'uns peus impossibles. Expressa la solitud del pallasso. Allò que riuen per fora i ploren per dins.
La màgia del circ comença quan destapa un registre al terra de la pista des del qual representa que ens veu a nosaltres, com si hagués obert la carpa per dalt. Amb una llanterna, mira pel forat al mateix temps que un focus de l'interior de la carpa reprodueix els mateixos moviments que ell a escala real. El Tortell deixa anar una corda pel forat que caurà al mig de la pista i exclama per primer cop: què bèstia!, d'aquella manera que només ho sap dir ell.
I sí, què bèstia que és l'espectacle! És un crescendo d'emocions... i que ningú pensi que estem davant d'un espectacle d'aquells rònecs, passats de moda, amb vestits arnats i personatges decadents que han conegut temps millors.
El circ Cric és un espectacle modern, jove, fresc, actual, dinàmic... Un espectacle ple de màgia, d'emocions, amb música en directe, amb un nivell de perfecció elevadíssim que demostra una altíssima preparació.
Vam anar al circ amb l'associació Belarús d'acollida d'infants bielorussos en un autocar. Aprofitant la ubicació del circ a Sant Esteve de Palautordera, vam passar tot el dia al Montseny, visitant el Centre d'Interpretació de can Casades, a Santa Fe.
Vam marxar a les 10 del matí i vam tornar a les 10 del vespre... No em quedaven forces per res més i, malauradament, em vaig perdre el festival de l'esbart a la plaça de la Vila. Un festival molt potent que, d'uns any ençà, demostra cada any un millor nivell d'aquests dansaires i de la posada en escena.
No tothom va arribar igual de cansat... la Katia va anar a sopar amb la família que li tocava i després va sortir de marxa fins a quarts de set del matí... l'hora en què jo començava a desvetllar-me. En paraules del Tortell: Cagon dena, què bèstia!

L'oient emprenyat

Contra el català emprenyat, els socialistes van aplicar allò de la Catalunya optimista, que tan bons resultats els va reportar.
Avui, després de 14 anys escoltant l'Antoni Bassas al Matí de Catalunya Ràdio, s'ha acomiadat/l'han acomiadat del seu programa, tot i ser líder d'audiència amb un ampli marge sobre els seus competidors. Fa 3 setmanes va anunciar que no havia arribat a un acord amb la direcció per continuar al davant del programa insígnia de la ràdio nacional de Catalunya. Des d'aleshores, s'han succeït els comiats dels diferents col·laboradors, però l'Antoni ha estat en tot moment conduint l'informatiu i magazine sense cap retret contra ningú. Admiro la capacitat de contenció que ha tingut. Com ha dit avui l'Espinàs, ha estat un Senyor. Fins i tot avui, que esperava el seu programa amb gran expectació, per si arribava l'hora de desvetllar alguna de les causes que l'han allunyat de l'acord desitjable (sembla que no per a tothom) per a la seva continuïtat.
L'Antoni Bassas ha fet el programa com si no passés res. L'editorial de les 7 i les 8 ha estat en la línia habitual, crítica però argumentada, sobre l'actualitat del país. Simplement ha comprimit el programa per disposar de la darrera mitja hora on ha llegit algunes de les cartes i mails que ha rebut en aquestes 3 setmanes i, finalment, ha dit que per primera vegada i última, explicava perquè no hi havia acord. El que sospitàvem, han intentat "fer el programa més plural" !?, que això, quan governen els socialistes, ja sabeu que vol dir fer-se un vestit a mida. No ha carregat contra ningú, però es veu clar que se l'han tret de sobre. Ell ha estat molt elegant en tot el procés, prova clara del gran error que estan comentent.
Desconec què va passar amb l'Antoni Clapés la temporada passada, però temo que hagi passat pel mateix adreçador. Ara, a les tardes, escolto Rac 1, ja que el programa d'en Llucià Ferrer em sembla impropi de Catalunya Ràdio.
No sé què hauré d'escoltar a partir del setembre. El Bassas, amb aquesta elegància de la qual ha fet gala, ha entrevistat la Neus Bonet (la nova conductora de l'espai a partir del setembre) i li ha dit que l'escoltarà, que continuava confiant en Catalunya ràdio.
Jo, el que voldria, és escoltar-lo a ell. Si li fan una oferta i comença un espai a una altra ràdio, me n'hi aniré. I no seré jo sol. A cada cop de ribot que foten els nous gestors de l'emissora, es carreguen algun dels valors que tenen i alhora n'aprimen la base social.
Amb l'Antoni Bassas havíem aconseguit un informador incòmode per a la classe política en general, cosa que sempre és democràticament lloable, sent la ràdio més escoltada. És una persona compromesa amb la llengua i el país, que oferia un programa informatiu i amè, combinant els espais amb ritme, interès, intel·ligència i estima. Plega per dignitat. Perquè no vol ser manipulat. Perquè és un defensor de la llibertat.
Avui sóc un oient emprenyat.

Cèntims a l'Horóscopo

Si jo dic que el Genís i el Ramon són parella no és per fer safareig, sinó perquè hi ha un cert efeminament en la manera que tenen de moure's i de parlar que ho fa pensar i n'és el tret característic. A part d'això, hi ha també les ulleres de pasta negres i els vidres del cul de got del Genís, i les formes teatrals, obertament clownesques, simpatiquíssimes que té el Ramon de tractar la clientela. Aquest home parla i riu i serveix cafès amb tot el volum del seu cos ja una mica afeixugat d'anys. 

El Genís i el Ramon porten el bar Horóscopo, a Travessera de Gràcia/Santaló. Jo no tinc lloc fix ni per esmorzar ni per dinar, m'agrada parar a llocs diferents, i en jornada intensiva encara més; però en el cas de l'Horóscopo sí que és veritat que hi tinc una certa tirada a l'hora de fer el cafè amb llet i el creusant del matí. No hi arribo a la categoria d'assidu, però tampoc no hi sóc un desconegut complet. Sempre que em torna el canvi, el Ramon m'acomiada amb un Gràcies, xato, o Gràcies, maco, i els dies de més esplendidesa amb un Gràcies guapíssim, o Gràcies, artista. Això deu ser senyal que no hi som del tot forasters, aquí. Les efusions dels comiats del Ramon no tenen cap intenció, no cal dir. Senzillament, ell és així. El que diu no m'ho diu només a mi, ho diu a tothom que coneix. Jo ho entenc com un exotisme, i em fa gràcia. Em fa gràcia que un home fet i dret faci servir aquesta familiaritat més pròpia de perruqueres –ell que és un cap pelat com jo– amb altres homes.

Aquest matí, en el moment que el Ramon em tornava el canvi del cafè amb llet i creusant, una moneda de 2 cèntims m'ha relliscat de la mà i m'ha caigut a terra. Un moment me'ls he mirat allà baix i n'he fet un petit dilema de si aplegar-los o no. No són els 2 cèntims, esclar; és el fet de llençar-los. De llençar els calés per excés d'esperit –diguem-ne així per dir-ne d'alguna manera– en podríem parlar; ara, de llençar-los per mandra d'ajupir-se, això segur que no. Em sembla una cosa molt indecorosa i inacceptable. Ni 2 cèntims, ni un, ni mig. Per tant, m'ajupo i els aplego.

Quan he tornat a aixecar el cap, el Ramon m'ha aviat amb un Gràcies, artista. Avui tenia el dia esplèndid, doncs.

Sis orelles

El Jaume ve a mig matí a la meva taula i em diu que entre els títols que cruïlla reeditarà aquesta última quinzena abans de vacances hi ha Història d'una orella. Hòstia quina gràcia, tu! Història d'una orella és el primer conte que cruïlla em va publicar, el febrer del 2000. Després en van venir dos més: Història d'un nas (març 2002) i Història d'uns ulls (març 2006). La idea inicial era fer una sèrie de cinc contes, un per a cada sentit, però al final no la vaig saber completar. Dels tres contes, el de l'orella és el millor. El del nas és massa complicat per als nanos, per bé que hi ha la nota simpàtica d'un personatge que és un cul, i Història d'uns ulls té un fil argumental més complet –m'ho sembla–, però també és massa complicat. Passat el temps, si me'n fessin triar un, triaria el de l'orella. Aquest conte va ser el meu regal pel naixement de la Marta i el Guillem (els meus nebots són del 99), a ells els el vaig dedicar.

Nou anys després no recordo ni com ni on vaig perpetrar aquest conte, ni els problemes que vaig tenir-hi. El que sí que recordo són les xerrades amb el Pep –un corrector de català de cruïlla– sobre qüestions de llengua. El Pep, quin personatge enorme! Jo que em pensava que sabia escriure en català, em va deixar ben fotut, creieu-me! El Pep em va fer veure ben clar que en qüestions sintàctiques i de puntuació jo era senzillament analfabet (encara en sóc ara un bon tros), i em va fer veure el català més enllà del nivell elementalíssim que jo encara portava de l'escola. També em va alliçonar sobre coses com la precisió lèxica, l'engany dels sinònims (no hi ha dues paraules que siguin exactament el mateix per tothom, mai), l'atenció als matisos, l'atenció a les ambigüitats, sobre la rectitud i la flexibilitat gramatical, sobre el gust pel so de les paraules (per la pura materialitat de les paraules!) En fi, el Pep em va ensenyar unes quantes cosetes importantetes de debò, que tothom hauria de saber. Llàstima que aquelles discutides duressin tan poc.

Llavors de tot això que dic també recordo que algunes de les onomatopeies (transcripció dels sons i els sorolls) que surten al conte de l'orella ens van fer anar de corcoll, al Pep i a mi. Encara no teníem internet a la feina, i doncs ens passàvem fotocòpies de fragments de coses d'altres autors i traductors, i papers de gent que havia escrit sobre el tema (l'Albert Jané, potser? El Ruaix?). És aquí que vaig saber allò del bordar dels gossos, que en català fan bub-bub, en castellà guau-guau, i en anglès wow-wow. També és aquí que vaig aprendre que les onades fan zim-zam quan el mar es bressola a Calafell. O que l'esternut no és atxís!, sinó atxim! o atxum! O que el pi-pi de les botzines dels cotxes és més un mec-mec. Evidentment aquí no hi ha dogmes, tot això és molt relatiu, se'n faci el cas que es vulgui. Però va ser molt divertit treballar totes aquestes qüestions, sobretot a partir d'un text que havia fet jo mateix.

La nova edició d'Història d'una orella serà la sisena. L'última, la cinquena, és de juny de 2003. N'imprimiran 1000 exemplars més, que és la tirada normal de cruïlla per a moltes reedicions. Entre els altres títols que es reediten en aquesta tongada n'hi ha sis d'autor català.  A la col·lecció Vaixell de Vapor sèrie blanca, que és la meva, es reediten també el conte El vell pirata, de Pep Molist, i Una pintura als llençols, de Mercè Canela. La reedició és un fet normal a l'editorial, com es pot suposar fàcilment. A mi aquest cop em fa una gràcia especial perquè es tracta d'un conte meu, però objectivament això és una feina més de la maquinària del dia a dia. També em fa gràcia penjar-ne la notícia en aquest bloc. Però perquè es vegi que no em vull fer propaganda us diré que si mai heu de comprar llibres d'autor català per a canalla, us deixeu estar  d'aficionats i aneu als qui en saben de veritat. Proveu Miquel Desclot, per exemple, i ja me'n sabreu dir el què. Aviso, però: Miquel Desclot no sempre té sort amb els il·lustradors dels seus llibres, jo en vaig tenir més amb la Marie Nigot. La meitat del mèrit dels tres contes meus –sobretot el del nas– és cosa seva. No ho dic per quedar bé; senzillament és així, i punt.

Carta a La Vanguardia

La tempesta de dissabte a la tarda al sector de Salou va ser forta. La Marta el Guillem i jo ho podem certificar perquè en aquell moment érem al Caribe Aquatic Park baixant pels tobogans Mambo i Limbo –el millor, de llarg, de tot Portaventura, vam baixar-hi potser deu o dotze cops seguits–, i els socorristes ens van fer plegar i anar a aixopluc. La força de l'aiguat va afluixar bastant al cap d'una estona, però no prou per tornar als tobogans o al tutuki-splah, com havíem quedat. O sigui que vam resoldre donar el dia per bo, canviar-nos de roba i passar cap a l'estació de tren, de tornada cap a Sant Vicenç per agafar el cotxe.

A l'estació, però, els trens van decidir que no passaven. Ni amunt, ni avall, ni cap a la dreta, ni cap a l'esquerra. A l'andana era ple, i la gent, que ja coneixem el dau a la Renfe –és tan fàcil veure quan aquests del tren estan a punt de donar-te pel cul, és una cosa tan absolutament previsible, ho veus a venir amb tanta, tanta claredat!–, passat un quart d'hora de rigorós mutis ferroviari, va començar a desenfundar el mòbil i a trucar a casa per llançar el seu particular SOS. La Marta, el Guillem i jo també vam ser dels primers. A la Montse i el Jaume els vam trobar al cotxe, que sortien de Barcelona cap a Gelida –eren les vuit del vespre–, i vam quedar que es desviarien per la drecera de Salou a buscar-nos. Tothom sap que Salou és una drecera natural per anar de Barcelona a Gelida, i a més sense peatges.

Total: vam arribar a casa que eren les 0nze (que no és cap hora a l'estiu, tot s'ha de dir; però esclar, no si és la Renfe que ho decreta per collons) Abans de dir-nos adéu al carrer Anoia, amb la Marta i el Guillem vam convocar una reunió de damnificats per l'endemà abans de sopar. A aquesta reunió jo em vaig comprometre a presentar a aprovació una carta emprenyada de denúncia del fets per enviar-la a les cartes al director de La Vanguardia. La carta fa això:

Senyor director,

A causa de la forta tempesta del dissabte 12 de juliol a la tarda al sector de Salou, l'estació de Renfe de Portaventura va quedar sense trens. Nosaltres havíem de tornar a Sant Vicenç de Calders amb el de 2/4 de 8 del vespre, però com que no va passar –ni aquest ni cap altre–, al final els nostres pares en van haver de venir a buscar amb cotxe des de Barcelona a 1/4 de 10.

Nosaltres entenem que una avaria pugui causar problemes en el servei de trens, o en qualsevol altre. El que no entenem en absolut i el que no acceptem de cap de les maneres és que Renfe no informi a les persones que s'esperen a l'andana, i sobretot que no contempli cap alternativa per aquests casos que no sigui la de fes-te fotre i espavila't.

Nosaltres no ens mereixem aquesta empresa, ni aquesta empresa se'ns mereix a nosaltres. Ni un minut més. Que pleguin!

La carta va ser aprovada per unanimitat de l'assemblea, i ahir la vaig anar a portar personalment a La Vanguardia. La signem la Marta Rius (carnet de súper3 683742), el Guillem Rius (carnet de súper3 683741) i jo (que  no em deixen ser del súper3, i que a falta d'una altre carnet que acrediti una més bona solvència hi planto el número del carnet d'identificació de la cosa drakoniana i bananial aquesta de la e final de Renfe).

Del dia a Portaventura, en destaco el que deia abans: els tobogans Mambo i Limbo. No deixa de ser curiós constatar que, tot i la sofisticació de les atraccions i les escenografies del parc, al final el que acabi sent un èxit siguin un parell de tobogans que són si fa no fot com aquell vermell i negre, de fusta i ferro, pel que jo baixava a la font de Sant Miquel fa uns quants-quants anys.

A Núria, malgrat tot

Feia dies que en parlàvem a casa. Teníem diferents opcions... Volíem que fos un diumenge especial. Un dia sonat.
Aquest diumenge teíem la Katia amb nosaltres. Alguns pensareu: però que no la teniu sempre a casa? Vagi doncs, per endavant, l'aclariment: nosaltres tenim la monitora del grup de bielorussos que estan acollits a Gelida ( i rodalia) i li proporcionem allotjament i esmorzar tot el mes. Però el dinar i el sopar, en principi, és rotatori entre totes les famílies que tenen nens i nenes acollits. La presència de la Katia permet a les famílies aclarir dubtes amb els nens (li agrada això per menjar?), trucar a les famílies i poder-s'hi comunicar amb la traducció simúltània, etc. Entre la rotació de les famílies, nosaltres també tenim, per voluntat pròpia, uns dies la Katia a dinar i sopar. És a dir, passa el dia amb nosaltres. S'entén això companys?
Reprenc el fil. Volíem fer alguna cosa especial. La Katia, fa un parell d'anys, va estar uns dies a casa nostra i la vam portar a Montserrat... li va agradar molt: Bielorússia és un país completament pla, sense cap muntanya. També la vam portar per primera vegada a la seva vida (tenia 21 anys) a la platja! No us sembla fascinant! Com reacciona una persona adulta quan veu el mar per primera vegada? Aquest any vam veure l'Iliusha (un nen de 8 anys acollit pel Jordi i l'Ilda) com s'entusiasmava, com entrava i sortia incesantment, com el descol·locava la salabror de l'aigua...
Com veieu el llistó estava alt. Montserrat, el mar... què li podíem oferir que fos d'impacte? Li vam presentar un ventall d'opcions, començant per repetir les visites de l'any passat: Montserrat o una platja (no necessàriament la mateixa), una ciutat de postal com Girona, la fageda d'en Jordà a la Garrotxa i Núria: la proposta més allunyada en quilòmetres, però segurament la més impactant de totes. Aquestes eren les opcions.
Segurament, tot i insistir que tries ella amb total llibertat, se'ns deuria notar que la nostra opció preferida era Núria? Aquestes coses es traspuen. I és la que finalment va escollir.
Els nostres nens estaven encantats. Ja hi havien anat a Núria i en tenien molt bon record. Al Joan, tot allò que siguin trens, cremalleres, cistelletes li encanta. I no agradant-li anar en cotxe, és capaç de suportar estòicament les dues hores de viatge per tal d'agafar el cremallera. Fa un any, hi vam passar un cap de setmana amb el Jordi i l'Ilda. Vam pensar que els podíem tornar a convidar, com a amics i com a família acollidora. Van acceptar de seguida, tot i que la vigília passaven el dia al Tibidabo amb altres famílies amb nens bielorussos acollits.
Amb aquesta parella i els seus dos més un fills ens avenim molt. Tot va anar bé. Alguna petita anècdota a l'hora d'interpretar les instruccions d'un GPS... però res d'importància. El dia va ser molt amè. Vam passar fred! Tot el dia va estar alternant estones de sol amb núvols, fins que vam agafar el cremallera de baixada sota una calamarçada considerable. Un país de contrastos, que diria el Mikimoto.
Com era d'esperar, el Iliusha, que anava a Núria per primera vegada, va passar-s'ho també molt bé. És un noi carregat d'energia, que sempre està a punt d'esclatar. No parava de córrer.
Em costa imaginar-me què passa pel cap d'un nen com ell, que no ha vist mai una muntanya, quan de cop i volta puja a una vall enmig d'una serralada. Com sempre un dels moments més àlgids, és la pujada amb la cistelleta fins a l'alberg. És el mitjà de transport, la panoràmica, l'emoció de l'ascens, aquella mica de por que en el fons tots acabem passant... Vaig demanar de pujar amb els cinc nens (caben 6 persones per cistella). Només us diré que n'érem 6 de nens a dins la cistella.
Vam haver de fer l'esforç de matinar una mica, però quin munt de sensacions! Quin viatge. Núria té l'encant d'aquells indrets prohibits, d'accés restringit, limitat per una accessibilitat condicionada a un mitjà de transport prou especial.
Vam mirar d'aprofitar al màxim totes les opcions que ens ofereix: telecabina, passejada al voltant del llac, visita a la "granja" que tenen muntada, passejada al voltant del santuari, visita a la capella de Sant Gil, tocar la campana posant el cap dins de l'olla, passejada entre les vaques pel Pic de l'Àliga, amb trepitjada de caca inclosa. Vam dinar a la Vall i vam berenar a Ribes de Freser (vam tastar els mets, unes galetes en forma de pastoret, talment com el Lluquet, que baixa pel riu relliscant de cul).
Ah, i si no us he comentat res més de la Katia, i no la veieu en cap de les fotografies és, senzillament, perquè no va venir. La nostra voluntat era que fes l'excursió, perquè és dels llocs que val la pena visitar. Però ja us he dit que vam marxar d'hora, a les 8 del matí. I a aquesta hora encara no havia tornat a dormir. Podríem dir que està descobrint el país a la seva manera, vivint-lo de nit. Les fotos hauran de ser amb flash.

Verigut... patates amb suc!

Ja ho sé que m'arriba la moda una mica tard, però cal reconèixer el mèrit de Miquel Mariano com a intèrpret i de Joan Bibiloni com a autor per tal de crear un Georgi Dann català.
Un èxit com Verigut (de l'any passat) o les Aerolínies menorquines (cridat a ser un èxit aquest estiu) ens catapulten al nivell del Mama que serà lo que tiene el negro. La cosa és molt més seriosa del que sembla. Aquest any, per les festes de Sant Joan, a més dels habituals passodobles, l'orquestra que acompanya l'entrada dels cavalls (enrieu-vos-en dels Sanfermines) va interpretar el Verigut, com testimonia el vídeo amb què acompanyo aquest escrit. Seria d'esperar, doncs, que comencéssim a passar la pàgina del Paquito chocolatero, i incorporéssim a les nostres festes cançons més pròpies. Al Youtube trobareu els vídeos d'aquestes dues peces, que han de ser la punta de llança de la nostra incipient patxanga. Amb en Josmar no ho vam aconseguir, ara tenim una nova possibilitat per entrar a Eurovisió, i allà on calgui, amb força.

Reunió de la comissió de planificació

Demà anem a portaventura amb la Marta i el Guillem, i ahir vam fer una reunió de la comissió de planificació a l'estudi que tenen a les golfes de casa seva. La Marta, que és més organitzadora, presenta a aprovació una llista de coses que contempla el següent: coses que cal portar; coses que no es poden portar; roba recomanable; coses no-recomanables. Aquestes són les coses que cal portar: la motxilleta de cadascú, l'esmorzar, el carnet el club super3, una aigua per a cadascú, crema pel sol, el mòbil, el banyador, les xancletes, una minitovallola. Aquestes són les coses que no es poden portar: tamagotxis, psps, joguines, cigarrets, pilota de futbol. Aquesta és la roba recomanable: pantalons curs, de pirata o d'esport, samarreta, vambes. En aquest apartat la Marta ha proposat d'agafar un paraigua plegable i una jaqueteta per si plou. El Guillem i jo hem rebutjat aquests dos apartats perquè tot diu que demà farà bo i no es tracta de carregar la bossa. Com que som dos, hem guanyat la votació, i doncs l'apartat del paraigua i la jaqueteta s'ha retirat del punt. Feta aquesta esmena, la llista-proposta de la Marta és aprovada per unanimitat. Ens repartim les feines. La Marta i el Guillem s'ocuparan dels esmorzars; jo, de la farmaciola (Betadine, aigua oxigenada, cotó fluix). Després, en el segon punt, decidim com anirem a Portaventura. Deixarem el cotxe i hi anirem amb tren; però com que el tren de Portaventura no passa per Gelida, el cotxe amb les cadiretes el farem servir per fer l'enllaç a Barcelona-sants o a Sant Vicenç. El lloc on agafarem el tren no queda clar, l'assemblea em faculta per decidir-ho segons el meu criteri de taxista. Finalment, hi ha un tercer punt a l'ordre del dia. El tercer punt és el pressupostari. Però s'ha fet tard i tots tres tenim gana, o sigui que el passem per alt, aixequem la sessió i anem a sopar. Se sobrentén qui és que finacia tota l'operació. Quedem per demà a les 9 del matí a la porta de casa seva, al carrer Anoia.

En la documentació adjunta al dossier de la reunió hi van inclosos un mapa de les atraccions de Portaventura, un horari de trens i un horari de les activitats del parc.

L'altre noi que no és el Xevi

Trobo la conversa encetada a la taula del costat. Són dues amigues que dinen juntes. Pel que diuen, estan pendents d'entrar a un dels cursos d'estiu que fan a les tardes a la Central (els Juliols, els cursos; l'edifici de la universitat de Barcelona, la Central). No parlen d'això, però. Parlen d'una altra cosa. La que s'explica més diu que està nerviosa. Estic súper, súper nerviosa, tia! I per què, com és que aquesta noia està tan nerviosa? Doncs per això: es veu que resulta que ella està de fa temps amb el Xevi, val?, i es veu que resulta que tots dos tenen un viatge de vacances programat a al Marroc, val? Molt bé. Què passa, doncs? Doncs passa que ara es veu que resulta que ella fa uns dies, no gaires, que ha conegut un altre noi (Quin nom? No encerto a sentir-lo). Aquest altre noi està amb una altra noia, i abans havia estat amb una altra, i em sembla entendre que abans d'abans també amb una tercera. La conversa és molt, molt ràpida (Estic súper, súper nerviosa, tia!), plena d'elipsis (elements del discurs que els participants en una conversa ja coneixen, i per tant no cal fer explícits) i amb interrupcions a una banda i l'altra. Costa de seguir, és com fer un trencaclosques. Pel que em sembla entendre-hi, la noia del Xevi i l'altre noi que no és el Xevi han estat parlant pel messenger (la noia fa servir el verb parlar, tot i que hi ha un ordinador entremig), i d'aquestes messengerades es veu que resulta que l'altre noi que no és el Xevi li ha proposat d'afegir-se, ell i la seva nòvia, al viatge al Marroc. La noia del Xevi va quedar flipant pepinos quan li ho va dir, i quan ella li va fer notar aquesta perplexitat pepinera, l'altre noi que no és el Xevi es veu que resulta que li va contestar: "Amb tu aniria a l'infern, si volguessis." Uuuuuaaaasssss, esclar que és tan maco l'altre noi que no és el Xevi! Naturalíssim que tingui tantes ganes de tornar-lo a veure (Tinc moltes ganes de tornar a veure'l, tia!). La noia està entusiasmada. Està entusiasmada amb l'altre noi i amb el viatge de les dues parelles, li molaria tant un viatge tots quatre! Però esclar, el Xevi no coneix l'altre noi ni la seva parella (ella, la noia del Xevi, tampoc la coneix, la parella de l'altre), i a més, ella sap que el Xevi dirà que no, perquè és així (i fa això amb la mà, com volent espolsar-se'l de sobre perquè està carregat de manies). Com ho hem de fer doncs, noia súper, súper nerviosa? Uf, és un problema, tia. A més, hi ha un altre tema, alguna cosa relacionada amb la germana de l'altre noi que no és el Xevi que no aconsegueixo d'aclarir, però que té tot l'aspecte de ser una pedra a la sabata, o més exactament un gra al cul. I encara un altre contratemps: el viatge al Marroc és a l'agost, ella i el Xevi el van reservar fa mesos; però l'altre noi que no és el Xevi ha entrat a treballar fa poc, i encara no ha parlat amb el seu jefe sobre les vacances, i es veu que resulta que podria ser que les dates no coincidissin, cosa que seria tota una llàstima segons que posa la cara de la noia. El Xevi hem dit que dirà que no a un viatge a quatre, però el cap d'aquesta noia treballa com si hagués dit que sí. S'entén molt bé perquè està súper, súper nerviosa, tia. Jo, que acabo d'aterrar, ho entenc perfectament, i l'amiga que dina amb ella també. Només la noia del Xevi no ho entén, o diu o fa veure que no. Tot és massa tendre encara per reconèixer res. De moment, dissabte han quedat al càmping per parlar-ne. Parlar-ne amb qui?, em demano. Amb el Xevi? Amb l'altre noi que no és el Xevi? Amb la nòvia de l'altre? Amb la germana? Amb tots quatre? El dubte me'l resol no la noia del Xevi, sinó l'amiga seva, que fa més pinta de gat vell, tot i que també és molt jove. Mentre s'aixequen de la taula i se'n van, sento que li diu: "Depil·la't, eh nena, no l'espantis el primer dia...", i llavors totes dues es miren i es posen a riure i surten per la porta.

Us ho juro, era per aixecar-se i aplaudir. Quin espectacle! Quanta intel·ligència! Ho dic sense gota d'ironia: quanta intel·ligencia! La mesura exacta de la vida quan es tenen 20 anys i es fan cursos d'estiu a la universitat per fer alguna cosa. Conversa d'una amenitat, d'un ritme, d'una vivesa. d'uns colors, extraordinaris. Somriures, rialles, gestos amb les mans, mirades, expressions de la cara, tons de veu, rèpliques, contrarèpliques. Complicitat total. Excel·lent. I perquè han marxat elles; si no, si s'estan entaulades fins a les 12 del vespre, fins a les 12 del vespre que no aixeco el cul de la cadira. Les dones fan l'efecte de passar-s'ho molt i molt bé manegant aquestes combinacions –perquè tot això no és més que una manegada, oi tia?–, i és infinitament divertit sentir-les manegar. Vull dir, és divertit sempre que no siguis el Xevi, que tot fa pensar que en sortirà bastant cul cagat, d'aquesta maquinació de dones desvagades.

Surto del restaurant Pedro y Manolo, a Valldonzella/Tallers, que no sé ni què he dinat. Hòstia, que bé, que rebé que m'ho han fet passar aquest parell!

Macarró de Calaf

Moltes orenetes a Calaf, més a la part vella, sobre el campanar, no tantes a la part nova. Xisclen, passen, cacen mosquits. Fan el que fan les orenetes a l'estiu. Segons llegeixo en un cartell al llindar d'una carnisseria, dies enrere, el 28 de juny, aquí s'hi va programar l'espectacle Bandarra per una dia. Ja ho veig, a Calaf són de la conya. Be doncs, Calaf, d'entrada. A la part nova del poble, veig que hi ha l'estació de tren. L'estació és tancada amb persiana, o sigui, tancadíssima. L'adif n'ha restaurat l'edifici i hi ha penjat un logo ben gros a la façana perquè se sàpiga. Però l'estació és tancada, no hi passen trens, només hi ha vies fotudes de fàstic i dos gats. Jo, si fos de Calaf, estaria molt emprenyat, però, esclar, no en sóc i no n'estic. La casa que fou de l'il·lustre històric del poble és just al davant i a la dreta d'aquest edifici sense trens. Una placa a la façana en commemora justament la figura. L'il·lustre de Calaf és el senyor Antoni roig, veterinari. Això deu voler dir alguna cosa, penso. Vull dir el fet que l'ajuntament dediqui una placa a la memòria d'un veterinari, i no a la d'un advocat o un arquitecte o un industrial del tèxtil. Deu voler dir alguna cosa de la història del lloc.

Segueixo la punta del campanar cap a la part vella. De camí passo pel mig del mercat, el mercat de Calaf de la famosa frase popular. A la part vella, la plaça Gran. La plaça Gran de Calaf és en realitat petita, i és una construcció molt antiga, sense forma –a tot estirar, fent un esforç d'imaginació, diríem que té forma de triangle–, sense anivellament, enxovada, encofurnada, amb dos carrers emporxats –el de Sant Jaume i el Xuriguera– que, aquests sí, són magnífics de caràcter. La plaça és presidida per l'església de Sant Jaume, i sant Jaume té a tocar, sota els arcs del carrer del mateix nom, un bar que es diu Bar Dràcula. Pobre sant! Finíssima mala llet, la de Calaf! Més coses de l'indret. En un espai de darrere la plaça Gran, sobre un rètol de no em vaig fixar quin departament de la Generalitat, veig un cartell dina3 que denuncia la situació d'evident injustícia que es viu a cal Macarró. A cal Macarró, taverna catalana, el Bernat Dàmaso –que en deu ser el propietari– hi és en vaga de fam indefinida. Es veu que l'home hi programa música en viu, i l'ajuntament, segurament atiat pels veïns que voten, considera que no, que el que fa és soroll i tocar els collons. El Dàmaso ha empaperat el poble amb tot d'aquests cartells fent pública la seva posició. "Vaga de fam en defensa de la cultura", diu, i s'explica. Aquest Dàmaso fa tota la cara de ser un personatge. Jo no en sé res, com és lògic; però diria que el vaguista té raó. Algú que es posa en vaga de fam perquè no el deixen tocar la guitarra –o el que sigui que toqui– a cal Macarró de Calaf, és algú important per força. Més informació i adhesions a www.calmacarró.cat. Sort, Macarró! No te'ns tornis gaire fideu amb la vaga.

La ferum de fems dóna una qualitat especial a l'aire d'aquí, ho imprega tot, fins i tot l'interior del casino de la Unió Calafina on embasto els apunts d'aquesta nota. Fa gràcia una estona, no dic que no, però després veus ben clar que és autèntica pudor de merda i ja no en fa tanta. A mesura que faig anys em torno més llepafils, cosa que vol dir més directament impresentable. D'on ets tu per dir que Calaf fa pudor de merda, per molt que sigui un fet? De la place Vendome de París, potser? Sortim de Calaf, no és aquí que anem. Fora del nucli urbà, el paisatge és d'una gran obertura. Massa passat pel sol, però. És un paisatge que fa venir set. En aquest lloc, jo no sabria estar-m'hi gaire més que per esmorzar, que és el que hi he fet. El pernil de Calaf és com el de Gelida, és a dir, tall embalsamat del Distop.

Ara va de bo: fotos de la Katia!

Amb el Vladimir ja facturat a Bielorússia, amb un bitllet només d'anada i sense que constés enlloc el remitent, tornem a gaudir novament de la companyia de la sempre agradable Katia. Tenir la Katia per casa, passejant amb un vestidet vermell curt, just en el límit de la provocació, és molt diferent que tenir-hi el collons de Vladimir (o hauria de dir els collons del Vladimir?). És comparar l'elegància i el refinament més naturals, que definirien la Katia, amb un orangutà treient-se les puces de sota la pebrotera -també m'acullo a la llicència poètica que invocava el Xavier, això sí, jo amb rima lliure.
Què voleu que us digui? Tens una persona una temporada per casa... i pots encarinyar-te'n (de la Katia, per exemple) o començar a buscar per internet pòcimes per enverinar-lo (al Vladimir, per exemple). Sense ni adonar-me, em passava les nits en blanc pensant en el crim perfecte. I els dies resant perquè tornés la Katia.
I Déu existeix, perquè del Vladimir ja només en queda el trist record d'una fotografia que vaig publicar fa uns dies... I en cinc minuts la Katia ja torna a passejar per casa com si no hagués passat res. Què dic passejar? Dansar! Volar! Es mou gràcilment com una fada. Com una alenada. Com un sospir.
A la platja, és com una sirena. Però sortosament, a diferència d'aquestes, no té aquella part tan molesta per als homes de les escames i l'espina.
La Katia ja és a casa, ara jugant amb els nens, ara jeient al sofà mirant el televisor... I jo quin paper tinc en aquesta mena d'harem que tinc muntat? El castratti? Si parlem en termes més occidentals, el senyor feudal sense dret a cuixa? Un amic? Un pare? Un germà gran? O el gran germà, aquell ull que tot ho veu, però que res no toca. Una mica tot. Desplegues una barreja de sentiments, però sobretot te'n sents responsable. Vols que estigui a gust, que s'ho passi bé, que no pateixi, que ningú li faci mal, que es diverteixi, que surti, que faci amics... I acabes patint! Ves per on. Dissabte la Katia va sortit de festa amb monitors que coneix de l'Estiuviu... I ja em teniu a mi donant-li consells. Van anar de Vilafranca a la Pobla de Claramunt. Del Vijazz a la Festa Major a ballar amb la Salseta. Jo amb les pantufles per casa, amb el mòbil a la tauleta de nit... esperant la seva tornada i, sobretot, patint perquè no tornés a casa un Vladimir català de pa sucat amb oli... que també n'hi ha.

Ocata rima amb patata

Ara diré una inconveniència, i si cal demano disculpes per endavant. M'agrada el gra gruixut de tant en tant. Evidentment, la meva intenció no és mai –mai!– la de faltar el respecte a ningú d'aquest bloc. La inconveniència fa això: a la platja d'Ocata/hi ha dones eixarrancones/que hi passen les estones/bullint-s'hi la patata. Una inconveniència, ja dic. Però no hi ha cap més  manera de dir-ho, de debò; posar-ho diferentment seria falsejar la realitat. Quina manera de deixar-se anar! Quines repapamentes sandungueres! Quines espatarrementes imperials davant la mar blava! La calor és forta  i ha vingut de cop, i la gent ha pedut la vegonya. Casos concrets, esclar. Però és així. Deixo la inconveniència posada amb rima –versos mal trufats, ja ho sé, però què voleu...!– perquè en poesia potser no sona tan inconvenient i barbaresca. Els poetes tenen fama de fins, i doncs a la finesa –i a la llicència!- poètica m'acullo. Més enllà d'això, com és ben natural, cadascú que faci el que vulgui. A la platja d'Ocata o a la del costat, amb la patata, i amb el tros de bistec i pebrots que l'acompanyen. Fins aquí podíem arribar!

Passat d'Ocata, que és El Masnou, de baixada, hi ha la platja de Montgat. Al fons d'aquesta platja hi ha una torre de guaita. El qui van construir aquesta torre, no l'haurien pogut posar dalt del promontori –un estrep perdut de la serra de Marina sobre la platja– que té just al costat? No hi haurien guaitat més bé el que fos que hi hagués per guaitar –corsaris, suposo? Què els va fer posar-la sota la platja en lloc de dalt la muntanyeta? La mandra de carregar quatre rocs costa amunt? Quina altra explicació hi pot haver? Ara, si el que la informació servida pels responsables del patrimoni de Montgat diu que és una torre de guaita –plafó adjunt–, és en realitat una torre de defensa –molt modesta, d'acord–, aleshores sí, aleshores la confusió es desfà i tot queda molt més clar. Una torre de guaita i una torre de defensa no és ben bé el mateix. Les torres de guiata són enlairades; les de defensa, al costat de les cases. Com aquesta de Montgat.

Sobre guaitar. La meva àvia Teresa solia fer servir aquesta paraula. En el seu català –que no és ben bé el meu– canviava el "ua" per una o oberta. Goita vine, que et vull dir una cosa. Què goites aquí? En el català de la meva àvia Teresa –que no és ben bé el meu–, això que a Montgat en diuen torre de guaita, segurament seria una talaia. Les diferències dialectals –si és que això ho és, i jo jo crec que sí– és una de les coses més distretes i interessants de qualsevol llengua.

Els fills se'n van de colònies, el pares s'hi queden

Amb la Marta i el Guillem ens trobem a l'accés 7 del camp del Barça el dia que se'n van de colònies amb els de la Fundació Pere Tarrés. A l'espai habilitat per als autocars hi bat un sol fort, de les 4 de la tarda, però no fa gaire xafogor. Canalla, papes i mames, monitors, motxilles, maletes –nanos de 9 anys de colònies amb maletes!–. L'autocar ja hauria d'haver sortit, però hi ha un nen que encara no ha arribat, el tocatardà de torn (no ell, els seus pares). Ens esperem tots en un tros d'ombra. Passen uns minuts, i llavors salta el tòpic que estava cantat que saltaria tard o d'hora. El deixa anar un tio prim i triput, tirant a llefiscosot, blancot i entresuat i de cabell flac de color de merda d'oca,  amb ulleres de sol de marca i veu de cervesa de barril. Quina-sort-que-tenim-els-papes-que-enviem-els nens-de-colònies-i-tindrem-tota-setmana-per-nosaltres. Bé, ja està dit. Un papa s'hi agafa i continuen dient. El tòpic és irònic i purament circumstanciat, per fer temps; però a mi no deixa de semblar-me una poca-soltada. Sobretot el to de panxa-ample en què és dit. Naturalment, jo no tinc ni idea d'aquestes coses, i el que en pugui pensar o deixar de pensar no té valor. Ara, la Montse i el Jaume tampoc no s'afegeixen al comentari, i a aquests dos sí que ningú no els ha d'explicar res de res del que vol dir suar la carnsalada en això dels nens. El seu silenci és una mostra d'elegància; i més, havent-hi la Marta i el Guillem, i l'altra canalla, per allà al mig. Un tòpic en el lloc adequat, amb la gent adequada, pot salvar una estona de conversa; un tòpic mal posat, en el lloc equivocat, amb la gent que no toca, és una fatalitat. Què faràs tu, cabell de merda d'oca, sense nens que t'aguantin? Com aprofitaràs el temps? Xumant cerveses de la nevera ajagut al sofà?

Les colònies de la Marta són d'anglès i les fa a Sant Fost de Campsentelles; les del Guillem, són colònies esportives, a Tiana. Tornen diumenge.

Un dia de platja... amb la Katia

Aquest dissabte a la tarda hem fet una anada col·lectiva a la platja, a Vilanova.
La veritat és que no hi cabia ningú més... per aparcar va ser un suplici.
Ara bé, un cop hi érem, amb el cotxe aparcat, ens ho vam passar d'allò més bé. Jo, a la platja, sóc un crio més. Jugo, faig la croqueta, m'enterro, faig castells de sorra, em banyo contínuament...
Vam tornar molt tard, ja que vam quedar-nos a sopar a Vilanova. Per un frankfurt i unes patates vam estar més de dues hores!
Diumenge vam preferir quedar-nos a la piscina de Gelida, també relaxa, però no és el mateix. Sense onades, sense aquella immensitat que es dibuixa al davant teu. La piscina és un succedani.
Com us he dit, jo a la platja jugo com la canalla. Aquí em teniu fent una gracieta al Ramon. (Per cert, no estic tan gras, és la pantalla de l'ordinador que engreixa...)
Entre els que vam anar a la platja es trobava el Iliusha (o l'osito Misha, que li deia jo carinyosament). Era el primer cop que hi anava. No se'n sabia avenir, estava neguitós, entrava i sortia constantment. S'ho va passar molt bé. Aquí el teniu, no amb l'aigua al coll, sinó amb la sorra al coll:
Finalment, allò que estàveu esperant. La foto de la Katia en biquini a la platja. Quin tipàs! Quin goig de veure-la. La veritat és que és una noia espectacular. Té 23 anys i això es nota. Per no intimidar-la massa, vaig fer la foto amb una certa perspectiva... suposo que m'ho sabreu disculpar... Per facilitar la seva localització, agraïu-me que l'hagi encerclat. Ja us he dit que hi havia molta gent aquest dissabte.

Per una llengua comuna

Tot aquest rebombori pel manifest per una llengua comuna és perquè han vist cartells com aquest?

Si aneu aquest cap de setmana a la festa de la Plaça del Pi el podreu veure a la cabina de telèfons.

Sembla que hi ha un mercat potencial a Gelida per aquesta botiga, algú podria dir exactament de què? I sobretot... Hi han bones ofertes?

Ella i ell

Sóc a la via 8, a Sants. Ells són a la 9, just davant meu, a l'altra andana. Són una parella. Ella: alta, primíssima sense ser anorèctica, cabells rossos fins a mitja esquena, vestit fins al genoll d'una roba lleugera amb estampats de color negre i blanc. Té un aire mundà, elegant i fresc alhora, de model russa del MAN (Hola, Carla!) de vacances. Ell també és guapo (no tan com moi meme!). Camisa blanca de fil arremangada, vambes, pantalons llargs de color crema, bossa de viatge grossa als peus i una de petita penjada a l'espatlla, ulleres fosques a sobre el front. D'Itàlia, té pinta. La parella llatina perfecta per a ella, nòrdica.

Van junts, però no estan junts. Entre ell i ella, a l'andana, hi ha exactament un espai de tres metres. Com que a sota de Sants hi fa tanta xafogor, ara ella crida l'atenció de l'home i li demana la revisteta que té a la mà per fer-la servir de vano. Ell, amb un gest, li diu que val, però que se li acosti a buscar-la. Ella respon, també amb un gest, que no, que sigui ell qui vagi on és ella. Ell torna a fer que no amb el cap, que vingui ella. Ella hi torna que no, que sigui ell. Ell, que ella; ella, que ell. S'estan així, mesurant-se l'un a l'altra, una estona. Tots dos riuen, esclar, i fan broma i fan posturetes. Però es mesuren. Juguen, però no juguen. Riuen, però no riuen. Ara ja no es tracta de la revisteta que fa de vano. Aquí hi ha un desafiament que va per sota. Qui pot més, tu o jo? Qui mana aquí? Aquesta és la qüestió ara. Jo aposto mentalment per ella, esclar. I efectivament, guanyo. Al final qui claudica és ell. Ell s'acosta i li dóna la revista.

Si aquest tio es vol bé a ell mateix, i a la relació, haurà de trobar la manera de refer certa noció d'aquilibri aquí. Ara com ara està en fals, i si continua en fals gaire temps, això no durarà.

Arriba el tren a la via 9. Tots dos hi pugen cap a l'aeroport. Bon viatge, doncs!