Vull ser espanyol

Avui he assistit amb la Maite Penalba als dos debats (un dels secretaris generals i l'altre dels presidenciables) que han tingut lloc al teatre de la Passió d'Esparreguera (de fet, d'Esparraguera segons l'acreditació). Demà miraré d'escriure'n alguna cosa més, de moment us deixo aquesta anècdota.
Joan Puigcercós recorda la cita atribuïda a Francesc Pujols que diu alguna cosa així com "els catalans arribarà un dia que aniran pel món i ho tindran tot pagat". I diu Puigcercós "Pujols es va equivocar, aquests són els bascos. Jo vull ser com els bascos que tenen el concert econòmic i la capacitat de decidir sobre els seus diners ".
Joan Carretero, que ha estat el més fresc en tot el debat, el més ocurrent, potser també el més aplaudit per la seva claredat, contundència i, també, pel seu punt de populisme, l'ha corregit: "No és veritat, els bascos no ho tenen tot pagat, ho paguen ells dels seus propis impostos que no és el mateix. Aquells que ho tenen tot pagat són els espanyols."
Tenia raó, en aquest sentit, jo vull ser espanyol. Perquè els catalans són els que paguem i no rebem.
Ja vaig deixar escrit en un comentari anterior que jo no vull el concert econòmic amb Espanya. Vull una hisenda pròpia, com tenen els espanyols, francesos, portuguesos... i tots els països normals. Com Andorra, que a més pot anar a Eurovisió.

Que passaran els anys...

I vindrà l'adéu... diu en Llach. Quantes persones bandegem a la cuneta del camí de la nostra vida? Quantes amistats no han quedat oblidades pel curs de la nostra història! Amics de l'ànima en un cert moment, avui s'omplen de pols en algun racó secret del nostre cor.
Mirem de ser optimistes, va. Quantes amistats no perduren més enllà de les circumstàncies de les nostres vides, superant tota mena d'obstacles que la distància en temps o en quilòmetres posa entre nosaltres. Amistats actives que t'endús allà on vagis. Amistats que perduren independentment d'amb qui estiguis.
L'amistat és com el nedar: encara que t'hagis passat tot l'hivern lluny de la piscina, quan arriba l'estiu i t'hi tires, nedes. Una cosa semblant passa amb els amics. Pots haver perdut el vincle d'una relació més propera, però reprens el fil de l'afecte només amb uns minuts de conversa.
Aquesta és l'experiència que vaig viure ahir divendres en un sopar amb amics d'Igualada. El Josep em va trucar dijous: demà vindrem a sopar a casa teva, de moment som dos. Amb el Josep vam coincidir com a professors de secundària als Maristes d'Igualada. Era el segon any que s'aplicava la secundària en una escola nova, que fins aleshores només havia fet l'egb. Crec que la implantació del nou pla d'ensenyament ens va generar uns llaços d'unió que hem mantingut des d'aleshores (era l'any 1995?). Avui, les circumstàncies d'aquell claustre de professors joves és ben diferent. Avui molts ja no som a l'educació perquè hem canviat l'orientació de les nostres vides. La majoria tenim fills, que aleshores no teníem... Ens hem ajuntat, ens hem hipotecat...
Finalment van ser quatre els comensals: el Jordi, el Raül, l'Íngrid i el Josep. La Magda no hi era, perquè també tenia un sopar amb unes amigues d'una anterior feina. Això sí, es van portar el sopar. La conversa, malgrat ja no ser tan corporativista com abans, continua centrant-se -com fa molts anys- en l'activitat docent. Repassem anècdotes, critiquem els de sempre, recordem moments memorables... i, sobretot, riem molt. De tant en tant, falques sobre cadascú de nosaltres, les nostres famílies, projectes... però l'escola acaba sent el feliç punt de trobada.


No sé els anys que estarem en contacte. Espero que molts. Però vull acabar aquest escrit convidant-vos a un exercici que jo m'he aplicat... amb sorpresa. Quantes de les vostres amistats actuals coneixíeu fa vint, deu, cinc anys?
Arribo a la conclusió que l'amistat és una cosa viva, afortunadament. Un concepte moldejable, que s'aplica a les persones que tens a prop en cada moment de la teva vida. I només algunes, les amistats autèntiques, perduren.

Qué molesta?

No cal sortir de Gelida per gaudir de tota una experiència als sentits...

No sé si seran partidaris del Ferran Adrià o del Santi Santamaria però quan he fet la foto m'han preguntat preocupats si molestava... perquè estava al costat de la parada del bus.

Apunta Gil aquesta proposta de sortida.

I quan plou, què feu els pagesos?

Mirem com plou. O dit altrament, fem festa.
Quan plou, al camp no es treballa. A ningú agrada mullar-se, i tot i així ens mullem, perquè l'endemà de ploure els pàmpols dels ceps estan xops i els peus acaben humits perquè les sabates estaran plenes de fang. I quan deixa de ploure no hi ha excusa per no treballar, sobretot perquè tens la feina endarrerida per les hores perdudes mentre plovia.
El que no és fàcil que veieu és entrar tractors després de ploure. Fan traponer (deixen la terra compactada per les roderes que quan s'eixugui costarà molt d'arrencar per llaurar amb el cultivador).
Que no es treballi no vol dir que no hi hagi feina. A les cases de pagès hi ha garatjos, cellers, pallisses, golfes... tot un seguit d'espais que, quan plou, aprofites per endreçar, netejar, fer-hi feina. A més pots arreglar eines, canviar l'oli a un tractor, greixar-los, etc. Nosaltres aquest any, per exemple, hem pintat un remolc de fusta.
Com a continuació a l'anterior entrada "què feu ara els pagesos?", que vull que sigui una referència regular en aquest bloc, comentar-vos que la feina principal que segueix ocupant les peonades a les vinyes és la d'esporgar o la poda en verd, com també s'anomena. Ara, amb el capítol de pluges que estem visquent, una feina urgent per aquells que no l'hagin feta encara és fer el sulfat o sulfatar (aquells dipòsits arrossegats per tractors, que pel sistema que sigui -n'hi ha diversos-, tiren coure amb aigua per uns sistemes, diguem-ne d'aspersió). Es aquell líquid característic de color blau que combat el míldiu, i que tenyeix la planta, la màquina (atomitzadora), el tractor i, fins i tot, el tractorista si no s'aplica adequadament.
Aviat, quan hagin florit els raïms, caldrà fer la segona ensofrada, en líquid o en pols. En líquid a l'inici de la floració o en pols quan ja caigui el caputxó de la flor. En aquest cas parlem de la pols groga, que quan s'aplica fa una mena de núvol o boira, i que s'aplica per evitar la malura.
Tot plegat però, quedarà supeditat a l'estat del sòl, al temps (no es poden aplicar productes si plou tot seguit perquè perdrem eficiència), a la maduració de la planta i al temps que hagi passat des de l'aplicació anterior. L'agricultor haurà de valorar el moment d'aplicació segons la possibilitat o no d'entrar a les vinyes com a conseqüència del fangueig que hi ha per l'acumulació de pluges que, a hores d'ara ja podem dir-ho així, estem patint.
Com diria Josep Pla: "però quan collons pararà de ploure?".

El professor Jones torna a fer l'Indi

Tot i que aquest diumenge ens havíem plantejat (i, de fet, convocat) una sortida a Sant Sadurní per veure les catifes de Corpus al barri de l'Església, la pluja ens ha fet canviar els plans sobre la marxa.
Hem pogut deixar els nens amb la iaia i, com que plovia i no es podia fer massa res, hem anat al multicine Montserrat d'Abrera amb l'objectiu clar de veure l'Indiana Jones. Sí, serà tòpic, però tota la setmana sentint parlar de l'estrena d'aquest pel·liculot, personalment no tenia una altra idea al cap.
La pel·lícula, tot i l'esforç ingent de la Generalitat d'anunciar-nos que la veiem en català, no s'ofereix a Abrera en català a cap de les 4 sales d'un total de 8 en què es projecta. És Abrera a Catalunya? Hi ha algun multisales-gran "suficie" -d'aquests on es poden menjar crispetes i on sonen continuament els mòbils- que l'ofereixi en català o l'hem d'anar a veure al Verdi? O a la Filmoteca.
Dit això, la pel·lícula no decep en absolut. Té tots els ingredients esperables en aquesta mena d'aventuretes. Persecucions, bons i dolens, traïdors, el Doctor Jones fent classes i fent anar el fuet, animalons llefiscosos i repugnants, portes secretes, mòmies, ensurts, conyetes... Novetats? Poques. L'aparició de la tercera generació de la nissaga... per allò de deixar sempre una porta oberta a la continuació de la sèrie. I la ressolució marciana -literalment- de la trama.
A mi, que amb això del cinema busco poca cosa més que l'entreteniment, m'ha cobert l'expectativa, m'ha distret i m'ha passat l'estona volant.
Sobre l'edat del protagonista? ho porta molt bé. Ja voldríem molts a la seva edat estar tan bé. Encara s'aguanta, és creïble (tant com ho podia ser en les pel·lícules anteriors...). Resisteix una explosió atòmica a dins d'una nevera... que va bé saber-ho. A casa ens plantegem de comprar-ne 3 més, per si mai tornen a anar mal dades, n'hi hagi un per a cadascú. Si no serveix per resistir un bombardeig, com a mínim que ens serveixi de taüt, per conservar-nos bé tota l'eternitat.

Que el llegir no ens faci perdre l'escriure!

Benvolguts amics i amigues totes, aquest bloc va néixer amb la voluntat de ser una eina d'intercanvi d'experiències, de vivències, de sensacions... On sou?
Alguns heu fet comentaris als meus escrits i us ho agraeixo, i us animo a fer-ne més!. Però amb la meva megalomania correu el risc de convertir aquest bloc col·lectiu en un bloc d'enaltiment del meu ego, que si tradueixo en quilos puc engreixar-me molt.
Molts de vosaltres feu els comentaris quan ens truquem o quan ens veiem ("ah, ja he llegit allò que vas escriure sobre..."). I això és trampa. No s'hi val. Els comentaris als escrits, per escrit!
Us vaig habilitar com a autors perquè pugueu fer entrades directament, sobre el tema que desitgeu. Alguns ja us heu donat d'alta, però ara falta que comenceu a publicar. Crec que quan comenci un, els altres seguiran... Que algú comenci sisplau! Això d'anar amb el funi amunt i avall sense passatge és molt avorrit!
Per tal de fer una mica més de préssing, publico una selecció de fotografies perquè us sentiu més identificats amb el bloc... és el primer pas d'una campanya de desprestigi contra els lectors no escriptors que no ha fet més que començar...

Es paraula de Carod. Anem.

Dilluns vaig anar a escoltar amb la Magda la conferència d'en Carod-Rovira a l'escorxador de Vilafranca. Es tractava d'una trobada amb la militància, érem unes cinquanta persones (hauríem de parlar de cinquantància en aques cas? això de "mil i tants" és molt optimista...). Ens va avançar alguns arguments de la presentació del seu llibre sobre el 2014, que ha fet avui a Barcelona, va esbossar-nos el panorama electoral a Esquerra -amb alguns retrets més o menys velats-, va comentar algunes confidències sobre el govern i algunes anècdotes.
Com de costum, el discurs d'aquest home és un discurs ben travat, que òbviament deu respondre a un guió preestablert i reflexionat, però que es capaç de verbalitzar sense cap paper al davant, com si improvisés. Té la capacitat d'atracció d'un encantador de serps -no és una crítica. Escoltar-lo és com asseure't a veure una pel·lícula d'aquelles d'acció trepidant (avui que s'estrena, posarem aquest exemple), tipus Indiana Jones. La pel·li comença i ens pocs minuts estàs saltant i caient per precipis, just per agafar-te a una liana i remuntar, amb notes d'humor continuades, amb una narració amena, demostrant en tot moment un domini de la llengua que permet fer un discurs de contingut profund amb un to col·loquial. En surts convençut.
Si he de criticar alguna cosa és que en Carod crea una certa distància amb la gent. Són aquelles coses intangibles, però que passen. No el percebo com un estirat, ni un aristòcrata del poder. És una persona molt culta, intel·ligent, amb les idees clares. Però reconec que li falta aquell punt d'humanisme que fa a alguns polítics propers. Ell presumeix dels resultats que ha obtingut encapçalant candidatures d'Esquerra. Els millors resultats s'han produït quan se l'ha victimitzat (recordeu la campanya contra ell i contra Esquerra per l'episodi de Perpinyà, el boicot al cava, etc.). Justament aquests atacs l'humanitzaven. I amb aquesta càrrega de gos abatut i apallissat (ei, sense victimisme! era víctima) va somoure el vot cap a Esquerra de forma espectacular.
Actualment la gent el titlla d'aferrar-se al poder, d'anar a tot arreu amb cotxe oficial, d'apoltronat... oblidant el camí recorregut per arribar-hi i, sobretot, oblidant que en el primer tripartit va presentar la dimissió per l'enrenou de l'entrevista amb Eta (amb qui tothom s'hi reunia, però només es filtra el que convé), un pas que no fa ningú en aquest país (llegeixi's Francesc Baltasar per la gestió de l'aigua, Magdalena Alvárez per la gestió de rodalies, tot i que és ministra del país veí).
Reitero allò que vaig dir en una entrada anterior, que per a mi és la persona més capacitada per presidir el país. Molt més que cap dels altres candidats d'Esquerra i, no caldria dir-ho, que els altres partits. Amb ell tindríem un president de perfil elevat, que és el que convé. Per això votaré Benach-Niubó com a nous president i secretari general (els votaré malgrat la propaganda que han enviat, que és lletgíssima, estèticament la pitjor amb diferència comparada amb les altres 3 candidatures). Perquè crec que el camí cap a la independència es fa posant un peu davant de l'altre i no sortint del govern (tant se val que sigui amb cop de porta o per l'estora) cada vegada que hi ha un obstacle. Per avançar cal estar en el govern i aconseguir una majoria amb una proposta d'independència amable, pràctica, útil, integradora. Que sigui beneficiona per a la gent.
Recollint unes paraules d'en Carod: jo no vull ser independentista tota la vida. Jo el que vull ser és independent.
I si pot ser, amb en Carod com a president!

Què s'hi amaga al darrera?

Us heu preguntat mai com és per dins el rellotge de la façana de l'església? Heu gaudit de les vistes que ens ofereix el campanar des del seu mirador privilegiat? Ahir diumenge, pràcticament al vespre, vam tenir l'oportunitat de pujar-hi i de tornar a fer bo el propòsit de dignificar les darreres hores del cap de setmana.
Malauradament l'aire a aquella hora ja bufava amb certa intensitat i això va provocar que la pujada al campanar tingués una estada més breu del que les vistes d'allà estant es mereixerien. Es veu pràcticament tot: quina talaia! A més, per un problema amb un candau que no es va deixar obrir, ens va impedir de sortir al mirador que envolta la punxa del campanar, per sobre ja de les campanes. Els 120 esglaons que pugen fins al damunt d'aquesta torre són un esforç necessari que es compensa amb la descoberta de la impressionant panoràmica.
La segona part de la visita tenia com a objectiu visitar la maquinària de l'antic rellotge (per cert, municipal, no eclesiàstic) de la façana de l'església. El recorregut fins a trobar-lo, per un caminet damunt de les voltes de l'església, també és d'impacte. Quan arribes a l'habitació de la maquinària, però, penses que l'emoció també es compensa amb la descoberta d'una maquinària perfecta, d'un engranatge impressionant, que fins fa ben poc marcava l'hora de Gelida. Avui, tant el rellotge de la façana com les campanes del campanar, estan automatitzats i la maquinària moderna, molt més compacte i menys mecànica, no té ni de bon tros l'aparença i vistositat d'aquelles màquines centenàries que funcionaven donant-hi corda i que periòdicament s'encarregava d'ajustar el Joan Llopart, el rellotger, com testimonien els escrits que hi ha en aquesta cambra des de l'any 1965.
El que molta gent no sap és que els quarts i les hores els toquen les dues campanes que hi ha a la torratxa que corona la façana i no pas les campanes del campanar. Ahir vam viure l'experiència que toquessin just quan nosaltres estàvem a sota... L'ensurt va ser monumental: quan toquen tot tremola!

El Xavier Nicolau va fer aquesta foto de família. No volia sortir-hi retratat, però jo el faig sortir aquí, perquè sempre m'agrada saber... què s'hi amaga al darrera?

Coses a fer

Lo Delta ha quedat pendent, de fet hem ajornat la sortida per a una ocasió millor. Però no me'n puc estar de comentar-vos tres propostes més que, si us hi engresquéssiu, podríem plantejar-nos a fer abans no venci la centúria present.
Un tast a la botiga. Podríem muntar-nos un tast a mida: tenim tota la infrastructura per fer-ho possible. Només hauríem de col·locar la canalla a alguna banda i reunir-nos al voltant de la taula per fruir dels caldos més interessants de Gelida o del món. Podríem quedar per sopar a ca l'Amadeu o a Plat's i fer una segona part a la botiga tastant 3 o 4 vins. Què us semblaria?
La segona proposta és que ens apuntem un dia junts per fer la ruta modernista de Gelida que s'organitza des del Centre d'Interpretació del Castell.
La tercera i més agosarada, també més cara, és que un dia anéssim a Barcelona, i agaféssim l'AVE per anar fins a Tarragona, Lleida o Saragossa, dinar i tornar.
Us ho deixo aquí apuntat perquè us posicioneu. Mulleu-vos, opineu, prioritzeu i organitzem alguna cosa per fer: fets no paraules! que diu el Montilla.
Per cert, ara que parlem del president, amb el tema de la gestió de l'aigua, el conseller de medi ambient, Francesc Baltasar hauria de dir-se Francesc Va a saltar. (Suposo que algú ja ha fet el joc de paraules abans, però a mi se m'ha acudit tot sol i allò que em passa... m'he fet gràcia!).

Les Planes d'Hostoles

Molts de vosaltres seguiu els Problemes domèstics del Manel Fuentes a Catalunya Ràdio i coneixeu -d'oïdes- l'Ezequiel Güell, de les Planes d'Hostoles, conegut com Lo raier. Una persona d'aquelles que es fa entranyable, simpàtica, sincera.
Una de les grans virtuts de Lo raier és el seu accent. Parla un català que aquí -a Gelida, ergo Barcelona- no se sent. Català pel broc gros. Aquí, els quatre que quedem que parlem català, parlem un català d'agafar-se-la amb paper de fumar. Quan sents el català que es parla a la Catalunya catalana, que la trobarem quan sortim de l'àrea metropolitana (una zona delimitable per l'aglomeració de cotxes per entrar-hi i sortir-ne), et cagues literalment les calces. Som uns xaves.
Personalment, tenim relació amb les Planes des de fa uns anys, gràcies a uns amics -els Jordis sènior i junior, la Carme i la Paula. De resultes d'un viatge a Tuníssia, amb algunes convulsions organitzatives que van ajudar a fer pinya, aquest estiu farà 9 anys, s'ha trabat una amistat que encara mantenim, malgrat la distància en temps i quilòmetres. Per això ens fa molta gràcia que les Planes tinguin aquest protagonisme radiofònic.
Com que són lectors d'aquest bloc, els he volgut dedicar una entrada i una salutació. Una clucada d'ull des del poble del cantó.

Els revessos de la vida

Vull escriure avui sobre un tema antipàtic, cru, però real com la vida mateixa. Espero saber trobar el to. I és que no sé quina estranya confluència s'ha pogut produïr (serà el dimarts i tretze?), però des d'aquest cap de setmana les notícies luctuoses s'han succeït: la mare del Dani, la mare del Pep, el difícil moment que passa el pare del Jordi... Són persones del meu entorn que han patit pèrdues molt sentides i que afronten -cara a cara- un combat desigual amb la mort. És un combat desesperat, que sempre guanya el mateix, però que no ens ha de fer baixar la guàrdia. Entre altres coses, perquè qui si enfronta és la víctima, però també l'heroi. Els familiars, els amics, som el seu exèrcit, al seu darrera, proporcionant l'alè necessari perquè l'últim sospir del vençut no sigui debades. Per això, des d'aquest blog que alguns d'aquests amics segueixen, vull encoratjar-los, donar-los ànims, dir-los que no estan sols. Que notin l'escalf dels seus amics. I sobretot dedicar-los una afectuosíssima abraçada en aquests moments tan durs. Aquests moments marquen, però la vida segueix: per sort no s'atura ni amb la pitjor de les desgràcies. Quina incertesa la vida!

Vull dedicar-los aquest tema dels Sopa. Parla de camins que ara s'esvaeixen, que cal fer sols, camins vora les estrelles, camins que ara no hi són. Dedicat a tots vosaltres i a tothom a qui pugui ser d'ajut... Mai no és massa tard per tornar a començar.

Mai al gust de tothom

Una vegada em van explicar el cas d'un alcalde que va guanyar les eleccions fent una única promesa: jo puc fer que plogui.
Un cop havia obtingut l'alcaldia va dir als seus conciutadans que faria ploure quan ells li ho demanessin, això sí, amb una única condició, tots hi havien d'estar d'acord. Calia que la petició fos unànime. Un pagès que tenia un sembrat va dir que ja podia fer ploure perquè el sembrat pogués créixer, però ràpidament un veí que tenia presseguers va dir que ni parlar-ne, que ell tenia els préssecs a punt de collir i que havien d'esperar una setmana, perquè ell pogués treure la collita. Al cap d'una setmana, els dos pagesos van anar a dir a l'alcalde que ja podia fer ploure, però una veïna del carrer de davant va dir que acabava de rentar les flassades de l'hivern i que les havia estès aquell matí. De pluja no en volia ni sentir a parlar-ne. Després va ser que aquell cap de setmana es feien sardanes a la plaça, que calia segar l'ordi, que s'havia de llaurar, que era la festa dels tres tombs...
La moralitat del conte és que mai no plou al gust de tothom, ni aquest cap de setmana que hem gaudit de pluja en quantitat, just en el moment més crític de la sequera. Aquest cap de setmana era la festa major del Puig i la Valenciana, sempre la segona Pasqua. Segur que algú va pensar que plovia en mal moment, que podia esperar a dilluns. La pluja ha deslluït la festa. S'han suspès els principals actes i d'altres s'han pogut celebrar a mitges.
Nosaltres, com cada any, anem a dinar a cal Xullo a la Valenciana, casa dels avis de la Magda. Fem dinar de festa major, on no hi falten els canelons. La Francisca és una cuinera excepcional (cap a vuit dècades d'experiència!) i el Salvador un amfitrió enciclopèdic, amb un munt d'història per explicar (gairebé 90 anys de clarividència, amb una memòria prodigiosa, sempre àvida de trobar qui se l'escolti). Una vida que ha estat gairebé sempre consagrada al treball, al camp i a la fàbrica. Una vida de rectitud, d'obediència, d'esforç i de lluita constants. Com moltes persones grans, s'apliquen allò que els temps passats van ser millors. Escoltar el Salvador et fa viure capítols de la vida a Sant Quintí en temps de la República, de l'oncle capellà que se'n fa càrrec i que li proporciona la formació, de la Guerra Civil, de la desfeta de moltes famílies per les conseqüències terribles que va comportar (exili, mort...), de la mili en temps del franquisme, del desarrollismo, de la Gelidense i de can Guarro, de l'estraperlo, dels forns de calç... Tot això, explicat mentre recull les molles de pa de la panera i se les menja, perquè no es poden llençar, tal com li van explicar i ha fet tota la vida. Classes de teoria i pràctica.
Després d'aquestes classes d'història per fascicles, que sempre troben en mi una víctima propiciatòria (potser perquè els meus avis i pare van morir joves)... vam poder baixar a la pista a ballar una estona amb les divertides cançons i coreografies que ens proposava en Can Cantem, abans no comencés a ploure de nou. Només un xàfec, però prou inoportú per provocar el final sobtat de la festa infantil que estava assolint el seu punt àlgid, amb el deliri i l'entrega del públic més agraït que hi ha. La xocolatada ens la vam poder cruspir a l'interior de les escoles, però, allò que dèiem en començar, no podia esperar una mica més a ploure?

Treure el sant Cristo gros

En aquest temps de sequera que ens ha tocat viure, dos dies de pluja ens deconcerten. Divendres es va arrencar a ploure i fins avui diumenge no hem vist lluir el sol. Fa mesos que esperem que plogui, però divendres a la tarda ja en teníem prou, dissabte al matí ja semblava una broma pesada i dissabte a la tarda ja maleíem el coi de pluja.
Deia, crec que en Raimon?, que en aquest país nostre no sap ploure. És veritat que plou poc i malament, que quan plou ho fot tot enlaire. Però aquests cap de setmana de Pasqua Granada o segona Pasqua, ens ha dut una pluja pràcticament perfecta. Ha caigut suaument, deixant una bona quantitat de litres (al carrer del Sol he recollit més de 100 litres, amb un pluviometre d'afeccionat, no gaire precís), que hauran deixat una bona saó a la terra.
Una aigua que per als ceps ha caigut com manà del cel. En aquests temps, està creixent la vegetació i, certament, amb les escasses pluges que havíem tingut la tardor i hivern passats, els ceps brotaven porugament. Ara la vegetació agafarà embranzida, veurem créixer els sarments i la planta tindrà força per tirar endavant. D'aquí al setembre, un parell de pluges més com aquesta, i raïms a cabassos.
El país també estava assedegat. La generositat de la pluja i la generalització amb què ha caigut, són un regal per a tots nosaltres: reserves d'aigua, vegetació, fonts, responsables polítics... Ara el que caldria és que no afluixéssim amb el tema de l'estavi. L'abundància d'aquests dies no ens pot fer perdre de vista les penúries passades i les que vindran, quan estiguem en plena canícula estiuenca. De la mateixa manera que es diu que els focs s'apaguen a l'hivern (amb una bona planificació), la sequera s'apaivaga quan hi ha abundància d'aigua. Si no s'actua amb una perspectiva de mires a mig termini, haurem de tornar a confiar a treure el sant Cristo gros per a que plogui.

Benach president, Carod for ever

Que sóc militant d'Esquerra no hauria de ser un secret per a ningú a aquestes alçades. I si era un secret per a algú, com que és dels secrets confessables -i confessats-, ara deixarà de ser-ho. La meva militància es remunta, si mal no recordo, al 1992. Setze anys de militància a Esquerra ens remunten a l'època de l'Àngel Colom com a secretari general. Ara s'escauria dir allò que "ha plogut molt des d'aleshores" però malgrat el dia que fa avui, no ha plogut gaire. Així estem.
Amb l'Àngel Colom, per més que ara el dimonitzem, Esquerra va començar a esbossar un camí ascendent que ha culminat magistralment en Carod-Rovira, amb els millors resultats obtinguts mai per Esquerra, des de la República.
En Josep-Lluís Carod-Rovira és el líder de més talla política d'Esquerra amb diferència i, segurament, de les persones culturalment més capacitades de l'actual panorama polític, força mediocre. Ara bé, reconec que ha patit un important desgast. L'han erosionat des de dins i des de fora. El segon tripartit li passa factura entre la militància. En els òrgans interns, ha anat minvant el seu suport, mentre anava creixent el suport a altres persones. El desgast des dels altres partits i des del país veí, ja el dono per descomptat, però la vehemència amb què s'ha exercit no troba comparació. L'independentisme crea rebuig i capítols com els de Perpinyà, la corona d'espines, el boicot al cava... l'han criminalitzat, quan sovint no n'era el culpable o, directament, no hi havia culpa.
Que a Esquerra cal una renovació és clar: les quatre candidatures a presidir el partit en són l'evidència. Quan vaig sentir en Carod anunciant que renunciava a presentar-se a la reelecció com a President o Secretari general, però postulant-se com a possible candidat a la presidència de la Generalitat, vaig pensar que havíem aconseguit la quadratura del cercle. No ha estat així i no s'ha aconseguit la pau desitjada per encarar un congrés sense soroll, on es debati sobre idees i no sobre persones.
Arribats a aquest punt, penso que Carod-Rovira no es pot deixar escapar, que té corda per a estona i que és el principal puntal ideològic d'Esquerra. Com que la candidatura que li dóna suport és la de l'Ernest Benach com a president i Rafael Niubó com a secretari general (a més d'en Josep Bargalló, Marina Llansana...), votaré per ells. Aparentment qui té més números per guanyar és el tàndem Puigcercós-Ridao, però la gent d'Esquerra estem acostumats a creure en les causes perdudes. I finalment, passi el que passi, amb Esquerra passa com amb el Barça, el resultat no et fa renunciar als colors.

Ja podem tirar l'arròs

Finalment, tenim ja data per anar al Delta. La proposta que ha preparat la Maite ens portarà a Amposta el dissabte dia 17 de maig. Aquest dia és adequat perquè es fa el Delta Naura i això ens permetrà fer la visita gratuïta a l'Eco Museu. A continuació, podeu veure el menú, que ens sortirà a 27 euros més iva. La proposta és marxar a quarts de nou del matí, ben d'hora, per aprofitar el dia al màxim. Ens enduem l'esmorzar i esmorzem de camí o just arribats. Hi haurà un menú infantil, encara per detallar (però no crec que s'allunyi massa dels macarrons i escalopa amb patates de rigor). El menú d'adults és:

MENÚ
1- DEGUSTACIÓ L’ESTANY (Cada 4 persones)
Anguila Fumada
Foie d’ànec
Ous de Tenca
Ortigues de mar
Anguila en suc
Musclos a la marinera
2- ARRÒS NEGRE, SEIXAT I FIDEUADA
3- ÀNEC TROSSEJAT (Cada 4 persones)
4- POSTRE DE LA CASA
CAFÈ
CELLER: Vi de la Terra Alta
Aigües

Aquest país de cultura poca, i si pot ser de franc, que si no encara hi ha qui protesta. Però quan es tracta de menjar, renoi, aleshores no volem quedar mai amb gana i no ens ve d'un pam.


Amb la Magda i el Joan (a la fotografia davant d'un clàssic bodegó de natura morta) vam anar al Delta aquest estiu farà tres anys. Realment, s'hi menja molt bé. Des d'aleshores, que porto l'adhesiu antitransvassament al cotxe: l'he de treure?
La nova canonada que no transvassa aigua segons el conseller de Medi Ambient, sinó que només la duu de l'Ebre a Barcelona, fotarà una xuclada al Delta que no els quedarà ni aigua per tirar a l'arròs. Per això val més que ens afanyem i hi anem quan abans millor.
Després d'un matí cultural, dedicat a l'ornitologia tan rica en aquesta zona, d'un migdia consagrat a la inversió en calories, proposo que a la tarda fem una mica de platja... per no dir que anirem a fer-hi la migdiada. Per tant, per dissimular, porteu el banyador i la tovallola. Amb una mica de sort, banyant-nos per aquelles contrades, encara trobarem les radiacions d'Ascó perdudes, i així quan ens llevem de nit a fer pipí no haurem d'encendre el llum.
Esperem les vostres respostes confirmant disponibilitat. Com que hi ha una reserva i un compromís, abans de diumenge tots hauríeu d'haver dit si podeu o no. Si tenim quòrum hi anirem, encara que falti algú. Més endavant la calor és infernal i els mosquits del Delta letals.

Arròs per quants?

Què feu ara els pagesos?

Aquesta és una pregunta que sovint he de respondre. La feina de pagès és una feina canviant: no sempre fem el mateix! Un mecànic tot l'any estarà al taller i arreglarà cotxes. Un mestre estarà fent classes o de vacances. Un carnisser, vendrà carn tot l'any.
En canvi els pagesos seguim un cicle, el de l'any, el de les estacions. Treballem en contacte amb la natura i mirem d'adaptar el nostre treball a les seves pautes. Per exemple, actualment, amb la brotada de les vinyes -l'esclat de la primavera- comencem a esporgar. No totes les varietats broten al mateix temps ni totes amb la mateixa intensitat. La més avançada és la xarel·lo. Curiosament, que la vegetació d'aquesta planta sigui la més avançada no vol dir que sigui la primera a collir-se. Quan arribi la collita (mitjans d'agost) caldrà començar a collir la chardonnay, després la macabeu i, només quan aquesta estigui ja collida, començarem a collir la xarel·lo, per acabar amb la parellada.
Però això ens desvia del nostre tema: "Què fas aquests dies?" o l'encara més dolorós "teniu feina ara els pagesos" -com si ens asseguéssim a esperar la maduració del raïm!. Reconec que al setembre treballem més, i sobretot som molt més vistosos. Però la resta de l'any no parem.
L'esporgar consisteix a treure càrrega vegetal a la planta, per afavorir el creixement i vigor del fruit, la penetració del producte quan es fan els tractaments fitosanitaris i l'airejament del raïm (així s'eviten focus de podridura, humitats o calors extremes...). També és important a l'hora de collir a mà. Una vinya esporgada es cull molt més depressa. I una vinya ben esporgada, també es podarà a l'hivern molt més depressa, perquè un bon esporgador no es limitarà a treure pàmpols, també eliminarà aquells brots sense fruit i sense possibilitats de ser guardats a la poda com a fusta per a l'any vinent.
Finalment, aquests dies també haureu vist córrer els tractors per les vinyes. O bé llauren (per mantenir el terra el màxim d'esponjat, per rebre l'escassa pluja que tenim, per eliminar les males herbes...) o bé ensulfaten. Si ensulfaten, és un tractament de sofre en pols que es fa per prevenir la malura o oïdi. Un fong que es fàcilment aturable amb una bona ensofrada. També pot fer-se amb sofre en pols, en aquesta època, és aconsellable fer-la manualment amb pots. Ah, és un tractament admès en agricultura ecològica.

Què ens uneix?

També els fills han generat nexes d'unió nous, ara bé, amb això tampoc ens hem posat tots d'acord. Un altre punt en comú és la hipoteca, però deixem aquest punt de banda perquè cap de nosaltres desitjaria haver-la de pagar durant tants anys.

Una tarda de diumenge

Aquesta tarda hem estat al Parc de les Escoles Velles. Si no hagués estat per l'atac continuat de volves blanques tan característiques d'aquesta època, hauria estat una tarda de diumenge gairebé perfecta. Aquest parc és un dels espais que reuneix millors condicions per anar amb la canalla, malgrat el manteniment poc acurat que se'n desprén en visitar-lo. I no ho dic per la gespa pràcticament exhausta, comprensible en aquesta època de sequera. Per cert, no seria possible que les fonts ragessin, encara que fos un filet d'aigua? Ignoro si la normativa de sequera obliga a tancar l'aigua de les fonts públiques, però es fa estrany, quan aquestes estan equipades amb el seu pulsador. I si es fa com a mesura preventiva, no es podria obrir el pas el cap de setmana, quan el parc és ple de pares i mares amb els seus fills/es?

La tarda de diumenge és un espai de la setmana que tradicionalment hem maltractat molt. Tenen mala premsa les tardes de diumenge. Poca gent en parla bé. La tarda del diumenge s'ajunten dues idees que conviden poc a l'optimisme: s'acaba el cap de setmana i l'endemà s'ha d'anar a treballar. Un còctel dur de pair.
El cos et demana sofà. A l'hivern, em ve de gust jeure mirant la clàssica pel·lícula de diumenge a la tarda, encara que ja l'hagi vista. Tenim una estufa de llenya, i ens agrada posar un tió gros, que duri tota la tarda, crepitant. A les tardes de diumenge dedicades al repòs, a la Magda i a mi ens agradava anomenar-les "fer gas natural", en homenatge a les imatges idíl·liques que la publicitat d'aquesta font d'energia ens ofereix. Es veu que un cop te la instal·les, ja no vols sortir de casa. I això és sovint la sensació que tens el diumenge a la tarda: no vols sortir de casa.
Però quan tens canalla tot canvia. Si et quedes a casa, el diumenge a la tarda, més que fer gas natural, la casa pot explotar encara que no tinguis el gas instal·lat. Els petits necessiten esplaiar-se, aire lliure, córrer... són incansables. No s'hi val allò de "aquest matí ja hem sortit". Els nostres, sense fer migdiada (que no en fan mai!) tenen sempre ganes de fer coses.
Ahir a la tarda vam anar a la platja a Vilanova i va ser fantàstic. Però avui ja ens feia més mandra, perquè temíem l'operació tornada d'aquest pont. Quan estàvem sospesant les opcions de La Fura i buscàvem per internet alguna proposta interessant per fer, ens ha trucat l'Adriana (de la classe del Joan) per solucionar la recerca. Hem anat al parc, on també han vingut el Jordi i l'Eva, amb l'Eloi i el Biel.
Els nens han jugat la mar de bé, sense necessitat de platja. Nosaltres a estones hem parlat, jugat i, fins i tot, descansat. Hem dignificat el diumenge a la tarda.

La música de les nostres vides

Avui vull compartir amb vosaltres una cançó que cada cop que l'escolto em fa venir esgarrifances.
Quina força que té aquesta dona!
Us deixo que gaudiu del Pi de Formentor, poema de Miquel Costa i Llobera i interpretat per la Maria del Mar Bonet i... ens veiem a Mallorca.

Salutació i benvinguda

Avui, 1 de maig del 2008, creem aquest bloc per tal d'establir un nou canal de comunicació amb els nostres amics. Amics que formem part d'una generació que va passar de veure la tele en blanc i negre i canviar a l'UHF prement un botó que feia soroll, a les parabòliques. De parlar per telèfon fent girar una rodeta i esperant pacientment que tornés al seu lloc per marcar el següent, a parlar pel mòbil. Dels primers ordinadors Amstrad que es carregaven amb cassette als portàtils amb internet inalàmbric. Que hem superat la vergonya del Naranjito i l'orgull del Cobi. Que pensàvem que President de la Generalitat era sinònim de Pujol i hem vist que no, que també pot ser sinònim de bunyol.

A més de tot això, i coses que em deixo, tenim en comú que vivim a Gelida, per això el títol que hi hem posat fa referència a una antiga secció de l'extinta revista Cantillepa, que després va ser reciclada com un apartat del mític "Funi de la una" de la incombustible Ràdio Gelida. El 1992 es va publicar un llibre amb un recull de les millors dites, d'allà en seleccionem una que correspon al Novembre del 1971:

"Al Funi es diu que si tot continua així, ben aviat podrem dir que a Gelida
només coneixerem els gelidencs de les pastisseries."

Avui, trenta-set anys després que es publiqués aquesta dita, curiosament també seria d'actualitat. Molts dels nostres amics actuals són nous gelidencs, persones que han trobat a Gelida la seva llar i han vingut amb ganes de fer-hi arrels.

A tots aquests amics i amigues els convidem a escriure en aquest bloc, i a opinar sobre allò diví i humà. Vosaltres teniu la paraula.

La música de les nostres vides

La música de les nostres vides, sens dubte, passa per un tema tan emblemàtic com aquest: el manha manha.

Escolteu-lo i no podreu parar.

Una calçotada per reflexionar

El dia 8, la colla del "romesco" com ens ha batejat el Toni a partir d'aquella trobada, feiem una calçotada a can Torrents. Va servir com a "calçotada de reflexió", ja que l'endemà tocava passar per les urnes.