Fuà, quina súper festa la festa dels Súpers

Fa uns dies ja us vaig dir que aquest any ens estrenaríem en això de la festa dels Súpers. I quina estrena: a les 10 del matí entràvem a l'estadi de Montjuïc i en sortiem a les 6 de la tarda. És veritat que en sortíem súper cansats, però no és menys cert que en sortíem súper fascinats.
Vista l'experiència, si l'entusiasme que el Joan i l'Anna hi van posar aquest any es manté, repetirem... però ho farem d'una forma més enraonada: ens hi presentarem al migdia o a primera hora de la tarda.

Cal reconèixer que vam pagar la novatada, perquè si bé a les 10 del matí gaudíem per una estona d'un estadi força buit, a l'hora de dinar ja no ens aguantàvem de cansats. Però fins a quarts de 5 no començava l'espectacle central, el petó del Roc a la Pati Pla (fes-li un petó, repetíem un cop i un altre), i ja posats, portats per l'entusiasme generalitzat, vam fer l'esforç d'esperar fins que els personatges del Súper 3 van sortir a l'escenari. L'apoteosi. La festa multitudinària. El davant de l'escenari, la primera i la segona graderies plenes a vessar de gent, com si tots els telespectadors del Súper 3 ens haguéssim concentrat davant d'un televisor gegant. La festa en directe. L'aparició dels personatges, que tot el dia van estar voltant pel recinte, va durar exactament mitja hora. El temps d'un esquetx, d'una representació amb les cançons més populars del Club Súper 3, per cert, unes cançons amb un missatge molt potent i una música que les fa fins i tot recomanables per tota mena de públic. Per alguna cosa són creacions de Marc Parrot.

L'organització de la festa mereix la qualificació més alta. Si existeix la perfecció en aquesta mena d'actes, si la perfecció organitzativa és possible, el Club Súper 3 pràcticament l'assoleix plena. Lavabos per tot, menjar i beure arreu, activitats pensades per una allau de nens i que, malgrat les cues, són relativament àgils, punts d'informació, distribució espaiosa, plànols de situació, un escenari on tot el dia se succeeixen activitats de mitja hora de durada (vam veure un fragment d'Spamelot, una actuació de Pep López, els Sp3, les Macedònia...).

Per anar a Barcelona ho vam fer seguint la nostra gimcana particular: Funi-Tren fins a Catalunya-Metro L3 fins a Paral·lel-Funicular de Montjuïc. A la tornada, desfem camí... però, ai las, el tren arriba 10 minuts tard... ja ens ha fotut! Arribem a Gelida a les 7 i 18 minuts i el Funi ja s'enfila vies amunt. Com que era dissabte, fins al cap d'una hora no n'hi ha un altre i, com que el dia havia sigut descansat, ja ens tens cames amunt. Sort que havíem de dormir una hora més... si no fos que el rellotge biològic dels nostres nens els/ens ha llevat a quarts de 7, hora nova.