Enguany se celebren 50 anys de la Nova Cançó. L’aniversari ha estat recordat per diversa gent en diverses ocasions al llarg del 2009. Per exemple, al piromusical de la Mercè de fa un mes.
Quico Pi de la Serra va ser un dels membres d’aquella colla que llavors de la dictadura es van decidir a cantar unes certes coses en una certa llengua prohibida. Al piromusical que dic també hi va sonar. Un fragment de “L’home del carrer”, una de les cançons seves més conegudes d’aquells anys.
Fa molt que vaig sentir Pi de la Serra per primer cop. Va ser a Ràdio Gelida, em sembla que quan encara estava a l’ajuntament. Llavors la discoteca de l’emissora era tota de vinils, i jo la recordo en una prestatgeria posada darrere la taula de so, a l’estudi de control.
La prestatgeria de la discoteca de la Ràdio llavors estava més o menys organitzada per gèneres. Un d’aquests gèneres era el de “Música catalana”. No era un apartat exhaustiu ni especialment triat amb cap criteri específic. Hi havia el que hi havia, i prou.
D’aquest apartat de la discoteca en recordo un disc de l’Enric Hernàez amb un tema que a mi m’agradava molt: “Una foguera de Sant Joan en ple gener”, es deia. També en recordo la millor versió del “Pedro Navaja” i del Fellini 8 i mig que conec, la de l’orquestra Plateria. Hi havia coses de la Trinca, coses de la Salseta, el doble en directe del Llach al Palau d’Esports (del gener del 76, em sembla); el Catalluna i el Força Dharma, de la Dharma; alguna música del Sisa, el Jim de la Maria del Mar Bonet, més coses.
Pi de la Serra també hi era. El vinil es deia “Pijama de saliva”. El recordo bé perquè la caratula presentava la foto d’un primer pla del cantautor –cabell arrissat fosc, barba– ensenyant la llengua a dos dits d’unes natges blanques, com si estigués a punt de llepar-ne la regatera amb delit.
De Pijama de saliva en recordo una cançó titulada “Maria Joana” Era una tema que jugava amb la traducció al català del nom marihuana, el de l’herba opiàcia, per fer una cançó d’amor amb doble sentit. En un moment donat, la lletra feia una cosa semblant a aixo: Maria Joana, prohibida, / no puc sincerar-me més. / El teu perfum és l’olor /que em fa suportar la vida. Cito de memòria.
Ahir vaig coincidir amb Pi de la Serra al metro. El músic va pujar a Lesseps i va seure al lloc buit del meu costat. Es va posar a fullejar El País. Van passar un parell d’estacions abans no em vaig adonar de la presència d’aquest home del carrer. Llavors vaig agafar paper i boli de la bossa.
–Disculpa…
L’home del carrer té un moment d’ensurt. Interromp la lectura i em mira, seriós.
–Tu ets en Pi de la Serra, oi? –continuo.
–Sí.
–M’ho ha semblat. Em podries signar un autògraf?
–Sí –respon sense dubtar, i agafant el paper i el boli que li allargo demana:– Com te dius?
–Xavier Nicolau.
L’home del carrer escriu al paper.
–És un programa del Palau de la Música –dic mentre guixa–, però no tinc res a veure amb el Millet, eh?
L’home del carrer caça la ironia, riu un moment per sota el nas. Acaba de posar el que escriu. Tot seguit em torna el programa i el boli.
–Gràcies –dic.
–Gràcies a tu –diu, i reprèn la lectura. Jo miro el que l’home del carrer ha escrit a un altre home del carrer un moment que tots dos han coincidit al metro: “Per al Xavier Nicolau, cordialment del Quico Pi de la Serra”. Arribem a l’estació de Diagonal, baixo.