Els meus Reis sí que són màgics. No els vaig escriure cap carta, no vaig anar a veure els patges, no els vaig saludar a la cavalcada, i en canvi m’han portat regals igualment. Una meravella. El fenomen és autènticament inexplicable, però juro que estic dient la veritat. Potser és perquè els meus Reis no són ben bé de l’Orient, o en tot cas d’un Orient que queda bastant pel volts del carrer Doctor Galès i del carrer Anoia. No ho sé, és una sospita potser infundada. Aventuro aquesta hipòtesi solament per trobar una explicació racional a un cas que està més enllà de tota lògica. Però tampoc no estic gaire convençut del que dic. Sigui com sigui, en això estic encara alineat amb el criteri diguem-ne utilitarista que fan anar la Marta i el Guillem: coincideixo en què ni que se sàpiga que els Reis són els pares és millor –més productiu– fer-se el longuis, i que caigui el que hagi de caure. Mentre la mamella vagi rajant…
Faig doncs balanç de la jornada reial d’ahir. Els meus Reis enguany m’han portat tot això: una tovallola de bany, suavíssima i del color de les castanyes torrades; una colònia de bany; un parell de mitjons de marca amb un dibuix de ratlles; un balsamo-loción per a després d’afaitar-se (ma mare últimament insisteix a dir que nota que se m’està pansint la cara –cony, què vols mama, ja en repiquem quaranta, hi tinc dret no?!); un calendari del 2010 del PSC Gelida, amb un sant per a cada dia; un arròs a la cassola amb totes les coses que a mi m’hi agraden, i que sí que era un xeflis que hi cantaven els àngels, els arcàngels i l’escolania de Montserrat sencera. Un plat autènticament de reis, de l’Orient o d’allà on sigui.
No és poca cosa tot plegat, estic content. Un balanç extraordinàriment positiu, sobretot tenint en compte la nul·la inversió inicial. Tant de bo la rifa de Nadal fos igual de productiva, vull dir que em toqués sense necessitat de jugar-hi.
Els Reis també m’han portat el dvd de la pel·lícula Kung Fu Panda. Jo no és que sigui gaire de cine. M’agrada el que he vist de Bergman, el que he vist de Billy Wilder, el que he vist Woody Allen, altres cosetes de l’any de la picor I de no tant enllà. Pel que fa l’animació reconec que estic bastant rovellat. Estic molt out, per dir-ho bé; poc més o menys exactament allà on em vaig quedar fa un pila d’anys, és a dir, amb les històries del Bugs Bunny (“Qué hay de nuevo, viejo?”, una frase que no sé per quin motiu a mi sempre m’ha sonat fantàsticament), les genialitats de Tex Avery, i les tires còmiques de l’Snoopy i –menys– de la Mafalda.
Però a cavall regalat no li miris el dentat, diuen. I jo no l'hi miro. En tot cas per al cine, com per a tantes altres coses, és qüestió de trobar el moment i de trobar l’oportunitat. I jo no em penso perdre l’oportunitat –que serà quan sigui– de mirar el Kung Fu Panda al carrer Anoia i de pixar-nos de riure en companyia d’un parell de bessons que conec. Gràcies Reis de l’Orient.
Un dia d’hivern
Fa 1 hora







