Liquidació

Publicava diumenge el Punt Avui una llista dels ajuntaments que a data de 20 de gener –és a dir, fa literalment quatre dies– encara no han presentat la liquidació pressupostària del 2010 que en teoria haurien hagut de presentar a la Sindicatura de Comptes abans del 15 d'octubre de l'any passat. Són cent cinquanta-cinc a tot Catalunya, i entre ells –entre Gallifa i Gualba segons l'ordenació alfabètica- hi ha l’ajuntament de Gelida. La notícia del Punt Avui diu que el fet de no presentar la liquidació dels pressupostos municipals a la Sindicatura pot comportar que per part de Generalitat es congelin algunes transferències i algunes subvencions a l'ajuntament en qüestió. És a dir, tu no passes comptes amb l’òrgan que el Parlament té per controlar la gestió econòmica dels diferents nivells de l’administració de Catalunya, i automàticament la Generalitat tampoc se sent obligada a passar-te ni un xavo, o si més no obre la possibilitat de tancar-te l'aixeta dels diners en la mesura que ho consideri oportú. Un tracte perfectament entès i enraonat des del meu punt de vista, i més en els temps que som i quan s'ha demostrat quina mena de festa han estat més d'un i més de dos ajuntaments de Catalunya al llarg d’aquests anys. El perquè l'ajuntament de Gelida no ha presentat la liquidació del 2010 a l'organisme pertinent del Parlament –el Punt Avui no diu res de la presentació d’aquests números al Tribunal de Comptes, a la conselleria de Governació i al Ministeri d’Hisenda– és una explicació que se m'escapa. Segur que n'hi ha una, però: un error administratiu segurament, coses que passen. En tot cas, estaria bé que aquest error es corregís com més aviat millor. I, de passada, també estaria bé que el mateix document que es presenti a la Sindicatura es presenti igualment a tota la gelidància. I no només la liquidació pressupostària del 2010, també la del 2011. En l’últim butlletí municipal, l’ajuntament publicava una gràfic de barres molt il·lustratiu sobre la gestió econòmica llura en què es veia com la partida destinada a la Festa a Major ha anat disminuint els darrers anys. Molt bé, això deu voler dir que l’ajuntament no està per collonades i va al tall. Que és seriós i que no juga amb els calés. Estic convençut que efectivament és així. Però que no demani que ens ho creguem a ulls clucs, que ho demostri posant els números sobre la taula. La transparència és això, no res més: que tothom sàpiga d’on vénen els calés municipals i com se’n van. I els gelidencs aquesta transparència és el mínim que ens hauríem d’acostumar a exigir –i subratllo exigir, no demanar– a l’administració municipal. I també és almenys a partir d'això que hauríem d’aprendre a decantar el nostre vot a les eleccions el dia que toqui.

Caramelles

Les caramelles del 2012 a Gelida podrien estar amenaçades, segons que podem llegir en els cartells que s'han distribuït per tot el poble signats per la Coral Intimitat. Són hores magres pel "Coro", nom amb que es conegut aquest Cor de Clavé, hereu de l'antiga Coral Artesans. Quan parlem del Coro, parlem de l'entitat degana de Gelida, la que més història carrega a les seves espatlles. Sigui pel pes d'aquesta tradició, una càrrega feixuga que descansa sobre les veus greus d'aquests homes sols, o per no haver sabut trobar la manera de modernitzar-se d'acord amb els temps actuals, avui ja hi ha molts cors claverians que han incorporat la dona amb normalitat, les files de cantaires s'han anat aprimant any rere any, sense trobar en les generacions que els han succeït el relleu necessari per mantenir el to. I això que em consta que són conscients de l'anacronisme que suposa no incorporar dones a les seves files, i que han protagonitzat algunes accions molt interessants d'apropament a les caramelles infantils, sortint a cantar acompanyats dels nens i nenes de l'escola Montcau. Una manera eficaç de despertar l'atracció pel cant i l'estimació pel món associatiu. Una inversió però, que trigarà anys a donar fruits... tants, que la gana d'avui no sé si permetrà arribar a tastar la collita. 

En els cartells als que feia referència més amunt, fan una crida per incorporar cantaires per tal de garantir unes caramelles de Pasqua amb la dignitat deguda. Jo hi aniré, sense cap coneixement de música, però amb el millor dels ànims possibles perquè aquesta primavera també sigui saludada a Gelida amb les tradicionals caramelles. Si no canto bé, com a mínim faré número. I he fet campanya entre les meves amistats -masculines, òbviament- perquè siguin també cantaires ocasionals. Demà comprovarem el resultat de la crida. Hi anirem per cantar les caramelles, no per incorporar-nos a la Coral amb continuïtat. Penso que està bé que hi hagi activitats, acotades en el temps, que permetin que les entitats s'obrin a una incorporació temporal. I una activitat com el cant coral, que té aquest origen de sumar per millorar, d'ajuntar l'esforç de molts per fer una obra conjunta, d'aglutinar diferents generacions sense distincions, és de les que permet aquest tipus d'incorporacions. Una mica com els castells. A les colles castelleres grans, també hi ha un grup de castellers col·laboradors a qui mobilitzen només per a les grans diades.

A Gelida, hi ha constància de gaudir de cant coral des del 1897. El metge de Gelida d'aleshores, el sr. Capell, fou el primer director d'un Cor de Clavé gelidenc. Des del 1903 i fins al 1931, al davant de la coral hi hauria en Francesc Peracaula, el qual també fou secretari de l'Ajuntament. La coral d'homes sols, pertanyia a una de les dues societats que hi havia aleshores, la Societat Coral Artesans. El 1931 agafarà el relleu el vilafranquí Francesc de Paula Bové, durant dos anys. A continuació seria en Joaquim Llopis el nou director, fins a l'inici de la Guerra Civil, que va suposar la interrupció de l'activitat coral per la guerra i, posteriorment, per la prohibició d'aquesta activitat.
El 1944 és una data sigificativa en la recuperació de l'activitat coral. Aquest any, s'aconsegueix el permís per fundar l'Elenc Artístic Montserrat, que dirigiria en Joan Rosselló Romeu. També hi tindrien un paper destacat en Joan Clanchet i Puig i en Pere Pallarès i Guilera . L'Elenc era un grup teatral, però incorporava, com era habitual a l'època, fragments de sarsuela com a fi de festa. En Pere Pallarès, que serà una figura cabdal en la recuperació del cant coral i que havia estat alumne de Peracaula i Llopis, s'encarregava de la direcció musical. L'Elenc va interpretar l'obra La Puntaire, en la qual hi sortia un cor que cantava caramelles. Aquest fet va comportar que, l'any 1949 i de forma mig improvisada, un grup d'homes carreguessin un piano en una caixa de camió d'en Cisco Carreter, i ja sota la direcció de Pere Pallarès, sortissin dalt del camió a cantar caramelles el dissabte de Glòria. Com que no havien tingut pràcticament temps per assajar, només van cantar un únic vals, el Ball de Rams. L'any següent ja estaven constituïs com a Cor de Clavé. Com que la Coral Artesans havia estat prohibida, van haver de constituir-se amb un altre nom, com a Coral Intimitat de Gelida, però van poder recuperar l'estendard i els seus locals, refundats com a Unió del Casal Gelidenc. El mestre Pere Pallarès dirigirà la Coral els propers cinquanta anys! Després, agafarien la batuta en Josep M. Comajuncosas, la Isabel Martínez i, darrerament, la Desi Povedano.

Des del 1949, a Gelida per Pasqua no han faltat les caramelles. Si hem de donar un cop de mà -o un do de pit-, l'hi donarem perquè hi siguin un any més. És cert, com comentava més amunt, que cal que aquestes caramelles siguin mixtes, però també és cert que hi ha un bagatge musical de peces arranjades per a ser cantades per veus d'homes sols, que també és un patrimoni musical que cal conservar. De moment, salvem les caramelles d'aquest any, perquè no se'n perdi la tradició.
Les solucions de fons hauran d'arribar per altres vies i requeriran de passos més valents que la simple crida  per trobar cantaires. I, posats a dir coses a millorar, què tal una renovació del vestuari o un horari d'assaig una mica menys intempestiu?

Fluvial

I si en lloc de viure a Gelida hom vivia en una de les ribes del tram final de l’Ebre, i si en aquest tram final de l‘Ebre la nit anterior hi havia nevat una estona, i si de bon matí hom sortia de casa per donar un tomb i estirar les cames, i si aquest tomb no l’allunyava gaire del riu, i si per casualitat hom portava una càmera de fer fotos, i si amb aquesta càmera feia una foto del paisatge –una foto una mica perquè sí, perquè el capdavall de l’Ebre és un país on la neu hi apareix excepcionalment i fa gràcia–; i doncs, si tot això fos així, és a dir, si tot el món i tot el moment fossin ordenats d'aquesta guisada i es donessin en aquestes condicions i no unes altres, aleshores és probable, és molt probable –de fet, és gairebé segur– que la imatge que hom acabés enquadrant fos una panoràmica molt igual a aquest “El Loing i els molins de Moret sota l’efecte de la neu” que Alfred Sisley va pinzellar el 1891, ço és, la imatge d’un riu ample i tranquil ple de llumenetes de posta allargant-se des del primer pla, amb un tros de paret del casalot propi a sang per la dreta –el baixant de la teulada vist–, un fons de pollancres llunyans, pelats i esvaidíssims a l’altra riba, quatre cases encara més esvaidíssimes darrere i més avall dels pollancres, i un cel hivernat i amb una gota de constipat al nas: una panoràmica, doncs, llarga, etèria i somiada com la gasa inconsútil d'un vestit de núvia de la col.lecció Pronovias 2012, amb un aire de temps suspès, de silenci embadalit, en què fins i tot l'eventual nota de cornetí d'un petarró escapat de ballarina hi seria causa d’una trencadissa universal irreparable, i en la qual, en el fons, tot passa molt endins, puix que encara que siguem enmig de la intempèrie fregant-nos les mans de fred, l’estampa fa un efecte molt d’interior, molt de menjador amb la música callada per a piano de Mompou sonant de la mà de la tieta soltera de la família mentre un raig de sol oblic i exsangüe provinent de la finestra se li enganxa al monyo i clou lacònicament un capaltard qualsevol d’un mes de gener enraonat, civil, fi, sense alpinositats monstruoses, ni caramells als ràfecs de les cases, ni avets afeixugats de neu com els de la tela contigua de Camille Pissarro –“La casa de Piette a Montfoucault”–; un mes, en definitiva, expressament calendariat per pintar-lo en les hores vagatives del diumenge a la tarda, cosa que malauradament no es pot dir del gener que enguany està fent fora del quadre, o sigui en aquesta realitat paral.lela del Caixafòrum i rodalies, perquè això d'ara no és gener ni és res, aquest hivern fa massa dies que està dient massa mentides i no fa gens ni mica de fred, almenys no durant les hores centrals del dia, el qual, d'altra banda, ben podria ser el mateix dia –16 de gener– en què Sisley va impressionar el Loing i els molins de Moret, qui sap si ja pensant de deixar testimoni de l'ortodòxia meteorològica de l'hivern a les generacions futures que amb la cosa del canvi climàtic, si és això la causa de l’actual despropòsit, vés a saber si al final només podran tenir accés al que fou la rigorositat hivernal per mitjà de pintures a l'oli penjades a les parets dels museus.

Sopar freak, versió 2012

Les festes de Nadal que hem deixat enrere suposen un seguit de litúrgies que cada any complim de forma més o menys cerimoniosa. Trobar el tió, muntar el pessebre, assistir als copiosos àpats familiars, escriure la carta als Reis, anar al pessebre vivent parlat de Les Gunyoles, menjar els dotze raïms coincidint amb les campanades del dia 31, fer bons propòsits per al nou any, veure l'arribada de la cavalcada de Reis d'Orient... són alguns dels preciosos moments que ens deixen aquests dies. 

Amb els nostres amics, fa uns anys que vam decidir crear també un espai de trobada que ens permetés celebrar conjuntament aquestes dates. La cosa va concretar-se en un sopar, celebració i àpat sempre van de bracet, en el decurs del qual ens fem un regal. Una mena d'amic invisible, que al cap dels anys ha esdevingut volgudament un regal freak. Intentem fer-nos el regal més lleig possible al cost més baix. I ens en sortim prou bé, sinó mireu què vam desembolicar aquest any. I si no en teniu prou, revisiteu la versió 2011.

L'Elvis ha donat sempre molt de joc en aquest àmbit. En aquest cas, el cap és un obridor.

La Mare de Déu! El nen estava decapitat i hi van posar un cap de Lego.

Mallorca sempre és una aposta segura, en això del friquisme.

Un llibre no hi pot faltar mai. La cultura sempre present.

Una pràctica gallina per desar-hi els ous.

Un bonic quadre publicitari... on el penjarem?

Els barrets són un clàssic d'aquests sopars. Cada any n'apareix un en algun moment.

Una preciosa tassa serigrafiada amb el David Hasselhoff.

Per desar les joies.

Daus suposadament eròtics... un altre terreny abonat per al friquisme.

Visca els nuvis!

Una tassa, amb un peluix a dins, tota una declaració de principis.

Una llar de foc de plàstic pot portar la calidesa a qualsevol llar.

Al Cigró mateix hi quedava de meravella.

Una màquina de depilar vella també pot aparèixer.

El millor regal té sempre premi. Aquest any es va escollir la Mare de Déu amb el nen Lego. La persona que havia perpetrat tal heretgia va ser premiada amb un regal freak extra. Enguany, una poma per fer al forn...

Colònia

Hom va avançant anticlockwise tot impressionat per l'exposició dels impressionistes de la col·lecció Clark que hi ha aquests dies a la sala 4 del Caixafòrum, i cap al final del recorregut hom s'adona que s’ha immiscit en una reunió de senyores. Senyores en sentit ampli, s'entén. És a dir, senyores, senyoretes, noies i nenes. Aquestes senyores són responsabilitat dels pinzells de Renoir, que és cell qui les va impressionar a l'oli. Són senyores voltades de clavells, de roses, amb vanos en una mà, amb flors al barret; senyores de cabell ros, senyores de cabell castany, de galtes rosades, de somriures prims; senyores magres, senyores opulentes; senyores més vestides, senyores més despullades; senyores que escriuen cartes damunt la taula, que passen una cortina, que aguanten un ocellet al ditet, que cusen al jardí, que cusen a l'habitació, que seuen durant l'intermedi de l'òpera, que trenquen el son, que ensenyen una espatlleta de picantó blanca i suggerent. Cap al final de l'exposició que dic tot el que hi ha és això, aquest mateix repertori, aquesta mateixa personal atenció renoiriana a l’altra meitat de la població francesa. És com un atac per sorpresa. De cop, l'aire de l'exposicionari es carrega d'un perfum floral i embafador, com aquell dels ambientadors barats de certs ascensors d'oficina, i de sobte, vosaltres, que només heu anat a veure una exposició i passegeu desprevinguts, noteu que us costa avançar, que us ofegueu, que patiu, i fins hi ha un moment que perdeu tota esperança de sortir amb vida del Caixafòrum. Una situació crítica. Però llavors, quan més ofegats esteu, quan més definitivament esteu agonitzant i entregant la vida als antecessors de la Nenuco, tot d’una, patapam!, cop de porta als morros. Perquè topar-se inesperadament, enmig de tanta senyora encoloniadíssima, amb el retrat de Carmen Gaudin és justament això: un cop de porta als morros. Carmen Gaudin també va ser una senyora –una rentadora exactament–, i també li devien agradar les flors i les olors. Però segons aquí la va veure Lautrec, que és el pinzell executor del retrat, un podria confondre-la amb una pota de la taula del menjador. Retrat aspre, sec, dur com un os. Res a veure amb el mostrari de colònies de Renoir. Un quadre com el de la Gaudin us posa els carrers i les places a lloc, si heu perdut el món de vista. Potser massa i tot. Vull dir que Lautrec potser se’n va massa a l’altre extrem aquí. Renoir és prou clar que devia ser una permanent vaca càndida i sentimental. Però Lautrec segons com potser tenia una ull massa desencantat i unes quantes estones de cretí indiscutible. Mentrestant, davant per davant de la Gaudin, una altra dona asseguda d’esquena amb el cap una mica girat i la mirada llençada per terra rumia all alone sobre les cosetes de la vida. Potser sobre la colònia que li agradaria posar-se per anar a l’òpera aquest vespre.

Deute

Llegidors, cap pretensió d’espantar-los en els primers dies de l’any amb aquestes paraules. Però sàpiguen que cada un de vostès el 2012 s’ha llevat devent exactament 41.366 euros. Si més no això és el que el periodista Quim Aranda deia diumenge al Punt-Avui, a partir de les dades del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el Banc de Pagaments Internacional, que alguna cosa en deuen saber: a Espanya –i aquí we are all spaniards mentre CiU no digui el contrari– el deute exterior per persona s’enfila a la xifra que obre aquesta entrada. ¿Sorpresos? Jo també. No sabia que divendres m’hagués tocat una fava tan cara en el tortell de Reis; si ho sé els asseguro que me l’empasso i callo com un puta. Tot i que no sé si això hauria arreglat res. En tot cas, és igual, ara ja està fet. 41.366, aquest és el nom de la bèstia. Provin de entonar-lo amb aquella cantarella dels nens de San Ildefonso: té un aire com de número de la grossa de Nadal, ¿don’t you think so? És el que el periodistes de guàrdia el 22 de desembre de cada any en diuen “un premi molt repartit”. I tant que sí. Però el cas és que jo no puc recordar el motiu pel qual m’he endeutat d’aquesta manerota. Vull dir que no sé en què collons m’he gastat els 41.366 euros del premi d'aquesta rifa. Normalment, servidor s’hi mira molt en aquests afers. Tal com jo ho veig, deure el mínim de diners, i si pot ser no deure absolutament ni un cèntim, és la primera condició de la llibertat individual; no l’única condició, però sí la primera condició, i la més quantificable. I tot i això, té, 41.366 euros d’un vermell estrepitós i alarmat al saldo de la llibreta. Bingo! El meu alzheimer és galopant i un bon tros de mà foradada. Espero que a vostès no els passi el mateix. Vull dir que espero que almenys vostès siguin capaços de recordar en què van desprendre els seus 41.366 euros i que n’estiguin gaudint plenament. I també espero que aquells que tinguin amics alemanys, francesos o britànics –els nostres creditors més importants–, no s’ho prenguin gaire a la valenta si darrerament noten que els fan aquella mala cara que no saben com interpretar. Entenguin que l’amistat té un límit, i 41.366 euros passa molt aquest límit. La confiança fa fàstic de vegades. Nosaltres també hi faríem aquesta mateixa carota de pomes agres si les coses fossin a la inversa. Si no, pensin en els penjaments que diem dels grecs. Provin, per tant, de ser comprensius i de refer ponts amb els seus amics europeus. Jo faré l’intent deixant-los l’apartament que potser resulta que tinc a Calafell per passar l’estiu. Perquè, ¿podria ser que fos per això que em vaig endeutar fins a les orelles sense saber-ho? Ai, el cap!

Sofregint Renoir

A Renoir li hauria tocat de pintar un gerro amb flors d'aquelles tan fines i tan acolorides –roses, clavells–, o un bodegó de fruites en saó, lluentes i pentinadíssimes. Però la gràcia de la cosa és que en lloc d'això, en aquest cas Renoir va triar de pintar unes cebes. Llavors, el 1881, el pintor francès es veu que ja s'havia fet un nom, que ja era algú reputat en els cercles de l'art de París, i potser per això, vull dir potser una mica aixafat per l'entregent de la ciutat, s'havia embarcat en un viatge que pel que sembla li havia de servir per obrir-se nous horitzons personals i artístics. En aquell precís moment el viatge l'havia fet parar una temporada a Nàpols, i a Nàpols és on el pintor va pintar les cebes. Ja ho veuen, doncs: un s'embarca en un viatge no exactament iniciàtic però tampoc ben bé d'estudis ni de plaer i acaba a l'altra punta de barri –més o menys– pintant les cebes de la parada del mercat de la cantonada de casa seva. Un fet de dilucidació complexa, sí, jo també ho crec. Potser l'edat ho explicaria: llavors de l'estada a Nàpols, Renoir comptava quaranta anys exactes d'edat, i això no és poca cosa. Vull dir que els quaranta és una edat de molta impunitat i un pot deixar-se anar i fer coses molt poc normatives, fins i tot marxar a Nàpols a pintar cebes. En fi, en tot cas les cebes de Renoir estan molt ben amanides, són esplèndides de forma, de color i de pes, indiscutiblement. El quadre en presenta mitja dotzena molt en primer pla i de bona mida sobre unes estovalles blanques: cinc apilades en un costat fent l'acompanyament musical i una de solista lleugerament desplaçada de la resta cantant la lletra manyaga de la tarantel·la en curs. Tot en aquest quadre és molt senzill, molt clar i molt modest –una mica rústec també–, com no podia ser d'altra manera; al cap i a la fi és de cebes que estem parlant, i les cebes no deuen donar per gaire més des del punt de vista de la pintura. Tot i això, Renoir no estalvia esforç en aquesta imatge i les cebes resultants són d'una certa sumptuositat, com si es tractés del millor centre de flors del millor saló burgès de París. ¿Volia el pintor donar entenent amb això que l'hortalissa de referència és la rosa de les roses del populatxo i que mereix tots els respectes? Potser sí. Però les intencions són difícils de pintar. Personalment, m'agrada més creure que Renoir va cuinar pictòricament aquestes cebes perquè sí, perquè es van caure bé quan es van conèixer. Sigui com vulgui, però, a mi no és això el que ha fet que em fixés en aquest quadre de l'exposició d'aquests dies al Caixafòrum; és el fet que les cebes retratades són d'aquella mena que aquí en diem de Figueres, que és la mena que a mi m'agrada i que solc consumir. Aquesta nit, mentre faci la mica de sofregit per acompanyar el tallet de lluç i la patata amb mongeta tendra del sopar, no serà estrany que sense voler pensi que estic sofregint un Renoir.