Jugar-se els quartos a Catalunya

A mi això de l'Eurovegas (que no se per quina raó ho volen posar a Viladecans i no a Begues, que seria una solució més nostrada) em sembla una cosa altament exemplificant. Pedagògica diria.

Es tracta d'assumir d'un cop la realitat i posar-se a jugar. Et pots jugar la feina, et pots jugar la prestació de l'atur (si tens encara alguna de les dues coses), o et pots jugar altres coses en les que prefereixo no entrar en detalls. Tant se val. La realitat és aquesta. El que sigui de la nostra vida és a la mà de l'atzar. Què menys que agrair al nostre govern aquesta oportunitat de realisme on poder-s'ho jugar tot, i tot fumant en un espai tancat. Quin gran pas en favor de la llibertat. Quina gran solució de futur. No cal invertir en escoles, en universitats, en hospitals... A partir d'ara tot és una rifa. Si toca, toca i sinó, mala sort. Ja van oferir abans aquesta oportunitat els bancs. Per fi ara arriben els professionals.

És cert que la situació econòmica i els nivells d'atur són els que són. Però posats a buscar solucions, també en podríem desenvolupar d'autòctones. No se que donaria de si el cultiu de coca al delta del Llobregat; la potenciació de la prostitució silvestre a tocar de les carreteres (el clima mediterrani és favorable), etc. Són activitats que d'acord amb els indicadors econòmics, no s'han vist especialment afectades per la crisi, mouen gran quantitat de diners i generen molts llocs de treball, si és només d'això del que es tracta.

Jo tinc una visió molt curta de les coses i sempre necessito exemples casolans per entendre-les. I m'ha vingut al cap quan a Gelida, en un altre moment de crisi, va desembarcar Aldeasa, que finalment va acabar a mans d'un altre grup, però que ens ha plantat a Gelida un magnífic complex que havia de donar 400 llocs de treball al poble. Obvio comentaris sobre el nombre de llocs de treball, la seva qualitat i les condicions laborals. Cert que hi ha uns ingressos a la caixa municipal que deriven d'aquí, però no se si els mateixos ingressos no podien haver vingut per una altra via. Això sí, en aquest cas al menys no parlem d'una inversió generadora de bombolles econòmiques.

Mentre ens parlen de la necessitat de ser emprenedors, es fa la garagara a venedors de fum i es deixa de banda el que ja funciona i te o pot tenir perspectives des d'una visió a mig termini que no sigui un cop més pa per avui i fam per demà. El que passa és que quan una economia està basada en una bona part en activitats de petita i mitjana empresa, la redistribució dels beneficis segurament és més efectiva, però en canvi, les possibilitats de fer negocis que untin els dits d'uns pocs són escasses, tret que es recorri a estratègies clarament mafioses. No vull dir amb això que no hi hagi d'haver grans empreses ja que en alguns sectors no hi ha possibilitat de competir sinó es compta amb una dimensió adequada, però també hi ha possibilitats d'unió i col·laboració entre empreses, que s'exploten molt poc i s'afavoreixen menys.

Però és clar, un oferta com la que tenim ara damunt la taula, amb la possibilitat de vendre una reducció de les estadístiques d'aturats i de presentar una victòria davant de Madrid, no es pot deixar passar així com així. Al cap i a la fi, del que es tracta és d'assegurar-se la victòria a les properes eleccions.

En fi, bona sort, a Madrid.

Dead or alive

D'una mosca amb nom de marca de motos, ¿què se'n pot esperar? Doncs re de bo, només calamitats, destrucció, pestes, misèries i damnació eterna i foc de l'infern en general. Pensin si no en les motos i en el brunzit que fan a l'estiu. ¿Què és aquest brunzit de 95 octans sinó pura devastació auditòria, apocalipsi dels nervis i ànsies de sortir al carrer del Sol convertit en un serial-killer amb katana durant unes hores? Bé doncs, la Suzuki és això mateix: no una GSX-R1000, però sí tota la potència d'aquest maquinot japonès de dues rodes condensada rabiosament en format dípter. Originària del sud-est asiàtic, com les sèries manga, el sushi i els mòbils Galaxy de la Samsung, la mosca Suzuki (Drosophila Suzuki, de nom de fonts) va ser descoberta el 1916 per T. Kanzawa, al Japó. Posteriorment, cap als anys trenta també va ser observada a Corea i la Xina, i als 80 la van veure surfejant a Hawai. El 2008 se sap que es va traslladar a Califòrnia, perquè allà les onades són més grosses, i de Califòrnia es va estendre arreu dels US i, poc més tard, va passar a Europa amb el propòsit secret de muntar un casino i controlar el tràfic de lluitadors de sumo a l’estret del Bòsfor. La Suzuki és una mosca goluda que es veu que ataca la fruita d'estiu quan encara és a l'arbre pel clàssic sistema de fer-se passar per la nostrada mosca del vinagre de tota la vida, aquella del vers de Joan Oliver: “La natura / 
diligent ens procura 
/ una bèstia / 
per a cada molèstia. 
/ Si a les fosques / 
ja no piquen les mosques, 
/ hi ha els mosquits, / 
que treballen de nits." Doncs això, per aquesta mosca es fa passar la Suzuki. Per tant, cal que la pobladura general estiguem molt alerta, si més no aquella part que ens delim per la fruita d’estiu al temps que toca, i cal que, en cas d'avistament, truquem immediatament a la policia valenciana perquè facin allò que saben fer amb la porra. Al Baix Llobregat l'any passat diu que la Suzuki hi va cometre un autèntic cirericidi, una mortaldat de cireres de cor de colom mai vista, i tots els indicis apunten que enguany estaria preparant-se per llançar una atac kamikaze contra els macabeus, els xarel·los, els parellades i els cabernets de les vinyes penedesenques donde nace Freixenet (www.lamalla.net: "Preocupació a Begues per la mosca suzuki", 22-02-2012). L'any 2008 una plaga de Suzukis va causar danys per valor de 500 milions de dòlars només a Califòrnia. Molts pastissos d’aniversari també es van quedar sense cireres. I molta nata sense maduixots es va fer agra a les neveres del país. La Suzuki fa de 2 a 3,5 mil·límetres, és de color cafè amb llet amb franges més fosques a l'abdomen i té els ulls vermells com els del mateix dimoni. THIS FLY IS WANTED. DEAD OR ALIVE.

Accents

Les definicions dels diccionaris coincideixen a dir que gal·lès és tot allò natural, relatiu o pertanyent al País de Gal·les, and so, hom podria discutir sobre si el carrer Doctor Galès és o no és més que un carrer, vull dir si és o no és un país sencer –a kind of penyal de Gibraltar o unes illes Malvines de sobirania gal·lesa encastades al mapa de carrers gelidolí– i sobre si el doctor Galès, l'home ara, va tenir en vida alguna cosa a veure amb el títol de príncep de Gal·les, cosa que als fills i veïns del lloc ens emparentaria directament amb la casa reial britànica, i per tant, l'estiu que ve potser podríem apel·lar als drets legítims que l'origen ens atorga per anar a fer cursets d'anglès al palau de Buckingham amb la reina Elizabeth II i un guàrdia d'aquells amb el casc pelut al cap. I posats a discutir sobre aquestes amenitats, hom també podria parlar sobre si el nom del carrer gelidenc s'escriu Galès, o bé hauria de ser Gal·lès, amb l·l geminada. Pel que fa a aquesta qüestió, jo sospito que la forma normativa deu ser la segona, perquè en aquest punt tots els diccionaris catalans són una sola ploma i tots escriuen gal·lès. Però en el nostre cas potser va ser el mateix senyor Galès qui, per gust o per desconeixement, s'escrivia el cognom a la manera prefabriana; o potser van ser els feixistes d'algun moment els qui van eixalar el nom del carrer canviant la l·l per la l. En tot cas, la forma Doctor Gal·lès ara ja deu ser molt difícil de recuperar. A pity. Però el que no hauria de ser difícil de recuperar és l'accent obert de la e d'aquest mateix nom. Dic això perquè dissabte de Carnaval em vaig adonar que el carrer Doctor Galès és en realitat el carrer Doctor Galés, amb accent tancat. Almenys a la placa que hi ha entrant per la Baixada de l'Alt Penedès, sota el carrer del Grecs, és així. I més endavant també vaig veure que el que hauria de ser el carrer Santa Llúcia, amb accent tancat, és en realitat el carrer Santa Llùcia, amb accent obert. I perquè a partir d'aquí vaig tancar els ulls i no vaig continuar mirant més no fos cas. Vostès diran el que vulguin, però jo no m'imagino cap poble de França, d'Alemanya, de Suècia, d'Espanya, amb faltes d'ortografia al nom dels seus carrers. Cap ni un, ni per Carnaval. I si me l'imagino, tot seguit veig igualment el responsable municipal corresponent encarregant un placa nova i corregint l'error. Aquest matí el twitter deia que avui es veu que fa cent quaranta-quatre anys del naixement de Pompeu Fabra, a Gràcia. Ves tu quines casualitats. Fabra va ser aquell senyor que ens va treure de la deixadesa i l'analfabetisme. No hi vulguem tornar.

Capità dels caradures

Si fa tres o quatre anys algú em diu que el dia de Carnaval jo aniria disfressat, l'hauria titllat d'alguna cosa semblant a boig rematat. No he estat mai un seguidor d'aquesta tradició i és d'aquelles festivitats que, si he pogut, me l'he estalviada. Però, ves per on, fa un parell d'anys que em disfresso.
Des que sóc pare, amb aquella resignació paternal que com a bons progenitors hi posem, acompanyo cada any els meus fills a la rua infantil. L'acompanyament era protocol·lari i abnegat. Allà ets tu, envoltat de nens disfressats que salten i ballen, aguantant les jaquetes amb posat més o menys hieràtic, desitjant que la cosa no s'allargui massa. De tant en tant, però, alguns adults també apareixen disfressats. Acompanyen els fills, els néts o, simplement, surten a lluir el seu atreviment.

Un grupet de mares de la mateixa classe que el meu fill, la Judit, la Susana, l'Anna i la Carol, eren entre aquests adults disfressats. I la sensació que van causar-me és que, a banda de vigilar les seves filles, s'ho passaven bé. No posaven aquella cara de peix bullit que devia fotre jo, fastiguejat per haver d'aguantar les jaquetes i  emprenyat pel confeti que em llençaven els graciosos de torn.
Per sort per als pares, es van inventar les càmeres de fer fotos i ens serveixen en general d'escut protector. Heu vist quants pares fan un "reportatge" del seu fill disfressat només per parapetar-se darrere de la càmera i així sentir-se útils en un entorn clarament advers, en el qual se senten estranys? Què collons fot tanta gent fent fotos i enregistrant com si preparessin un documental de La 2 sobre la tradició ancestral d'una ètnia en perill d'extinció?
Veient aquesta situació i prenent consciència que n'hi havia encara per a uns quants anys d'això de fer l'estaquirot a la rua, vaig comentar a aquestes mares que l'any vinent comptessin amb mi per disfressar-se. Després d'haver-ho dit, vaig penedir-me'n, però sóc un home de paraula... i elles unes mares amb memòria. Així doncs, l'any passat vaig afegir-me al grupet i vaig formar part d'un grup de Gospel, amb coreografia inclosa!

Però ha sigut aquest any quan ho hem sublimat. Hem incorporat una parella més, el Jordi i l'Eva, i hem aprofitat les idees que ens han prestat la Magda i la Tina per fer una disfressa que, modestament, penso que era tota una troballa (llàstima que després vam veure que era la disfressa més venuda a Itàlia, però us asseguro que la idea vam tenir-la abans de saber-ho). A més, la idea nostra no era només l'escarni d'un personatge molt pintoresc, sinó que hi afegíem un context que conferia al grup la idea de conjunt. En concret, representàvem el Capità Schettino i la seva amistançada, ben llustrosos i sans i estalvis, seguits d'un passatge format per turistes d'arreu del món amb l'aigua al coll... que seguirien el capità allà on anés reclamant que els salvés. Gran part del mèrit, disculpeu la immodèstia, d'aquesta disfressa estava en aquests naufrags i l'aigua que els envoltava.

El nostre plantejament també havia d'incloure un mariner que havia de fer el possible per salvar els naufrags i aturar la fugida del capità i la seva amiga, però ja se sap que en un naufragi hi pot haver alguna víctima... i el nostre mariner es va ofegar tot sol abans de sortir de casa. Malgrat la dolorosa pèrdua d'aquesta tripulació... tot va anar vent en popa!

Turisme de qualitat

Afusello la notícia del TL de l'Ara_Economia, que l’afusella del Periódico, que al seu torn la treu del departament de Tal de la Generalitat: “La Generalitat ha ofert quatre possibles solars per instal·lar el macrocomplex d'hotels i casinos Eurovegas. Segons informa 'El Periódico', els terrenys estan situats a Montcada i Reixac, Gavà, Abrera i el Prat de Llobregat. El projecte impulsat pel multimilionari nord-americà Sheldon Adelson necessita, com a mínim, 150 hectàrees a prop de l'aeroport. Els negociadors del Govern viatjaran els pròxims dies a Las Vegas i plantejaran aquestes opcions.” Molt bé, aquesta és la notícia de l’Ara. Una notícia important per als pobles afectats, naturalment. Important sobretot perquè es veu que almenys al Prat i a Montcada i Reixac els alcaldes respectius diu que no tenien ni idea de la intenció de la Generalitat (l’alcalde del Prat s’ha afanyat a avisar que en la zona en qüestió hi ha actualment un Carrefour en funcionament). Però això tant se val. El cas és que a Montcada, el Prat, Gavà i Abrera ja n’hi ha que tallen les cartes del bacarà i que unten la roda de la ruleta davant la possibilitat d’aquesta nova vegueria eurona. És com quan allò de la candidatura de olimpíades del 92 a Barcelona, però ara amb crupiers i horaris de competició nocturns. Magnífic. Ara bé, el que jo em demano a l’entorn d’aquesta qüestió és why on earth el govern Sánchez Wonderland Camacho –després de la votació de pressupostos d’ahir al Parlament ja podem parlar clarament sobre qui és que mana de debò a Catalunya, oi?– no ha inclòs el funiculat poble de Gelida en la llista llura de pobles nominats a l'Eurovegas. ¿Per què això? Gelida és veritat que no és tan a prop de l'aeroport com el Prat o Gavà, però si fa no fa hi és tant com Abrera. I a Gelida hi ha autopista. I castell. I campanar il·luminat. I estació del TGV encara no, però podem bulldozejar el barri de Sant Salvador i construir-ne una si Mr. Adelson ho reclama. I a Gelida també hi ha xampany a dojo per celebrar els jackpot milionaris de les màquines escurabutxaques. I la masia de turisme rural de can Brians just a la porta per a casos d’emergència o per si en algun moment cal assistència tècnica. ¿On és, doncs, la gestió del PP de Gelida davant del govern Sánchez Camacho? ¿On és la feina del Consorci de Promoció Turística de l'Alt Penedès? ¿Que no dèiem que havíem de ser tan turístics i tan esplèndids? ¿Per què no s’ha mogut ningú per aconseguir l’Eurovegas? ¿No és aquesta la inversió que esperàvem per treure el poble de la crisi? ¿No és això el turisme de qualitat? ¿Què és, doncs? ¿La Funifira? ¿En què quedem? Las Vegas és una màquina bestial de fer diners posada al mig del desert de Nevada, és a dir, al mig del cul del món. La cosa té mèrit. A Las Vegas la gent de les pedres saben fer-ne pans. Jo començaria a mirar de guanyar-me’ls fent Elvis Presley fill adoptiu de Gelida.

Al Gelida

La placa està penjada a la paret del final de la barra, la inscripció diu això: "Al bar Gelida en el 50 aniversari de la seva fundació. 27-9-1946 / 27-9-1996. Amb afecte, els seus clients." La placa està voltada de sis prestatgets d'alumini amb tot de vacunes per passar la grip: Terry, Magno, 103, Parfait Amour, Xerez-Quina Valdespino, Cardhu, Eristoff, etc. En un costat hi ha un calendari de Matute, almacén de metales SA; a l'altre, el quadre d'una vista general de la masia de can Migrat (una àvia de cabells blancs seu en una taula a l'era amb un gos ros als peus, la llegenda diu “Can Migrat, Gelida”) pintat amb aquella bona fe, aquell manat de sentiments tèndrics que segreguen els records de la infantor i aquella manarra de verd mentolat i detergent als pins de sobre el sector de la font Freda. Les parets del Gelida aguanten també un pòster signat del Guardiola quan era jugador, una samarreta i un banderó del Barça igualment signats, i sobretot, una foto de gran format en sèpia de l'alineació del Barça de les Cinc Copes –hi reconec el Kubala– presidint el menjador com una marxa Radetzky triomfal. En un costat del local, dalt d'una prestatgeria de fusta vetusta que ocupa tot un pany de paret, hi ha penjades cinc bótes de bona mida dedicades a la venda de vi a l’engròs. Cadascuna d'aquestes bótes du enganxat un cartell informatiu anunciant-ne el contingut i el preu per litre: Priorat Sec, a 1,60€; Gandesa (dues botes), a 1,50€; Gelida blanc, a 1,40€ i Gelida negre, a 1,40€. Com ha passat en altres llocs de la seva espècie, el Gelida també ha sofert les inclemències d’alguna reforma ordenada per les exigències pràctiques del dia a dia, i fa anys que la propietat en va desfer els elements més idiosincràtics de la fundació per la xapa d’alumini –a la barra, als tancaments de portes i finestres, a les taules i les cadires de l'interior i de la terrassa–. El local, però, continua mantenint un aire de barri, i ha de ser un bon punt per seguir, per exemple, la remuntada del Barça a la Lliga i per celebrar la cinquena copa d’Europa del mes de maig vinent. El Gelida és en un dels xamfrans de muntanya dels carrers Diputació i Comte d’Urgell, a l’Esquerra de l’Eixample. Pels volts de les deu del matí de dissabte el local és ple de gent: jubilats acabats de llevar, algun pencaire, algun funcionari de l'ajuntament de cap de setmana. Però cap turista cridaner, borratxo i pixacantonades. El públic és unànimement masculí. La clientela esmorza de forquilla i ganivet en grups de quatre i sis amb aquell posat senatorial que dóna la ingesta de galtes i peus de ministre a primera hora del matí. Per les taules hi corren uns quants porrons, cosa insòlita a Barcelona. Un cambrer –un home gran arremangat fins al colze, braços forts i peluts– posa en solfa un servei de carajillos. La gent la fa petar sorollosament sobre el fred, sobre el cap de setmana, sobre el Barça, mentre en una de les dues teles del local roden les imatges sense so del 3/24. El sol matiner s'esmuny per sota el tendal de la façana i entra pels vidres de davant amb aquella familiaritat de les coses casolanes que un se sap de cor. La llum del Gelida és ara mateix la llum d’una truita de dos ous poc feta.

Fraga, ese hombre

No deu ser casualitat que la pel·lícula que l'any 1964 duia el títol de Franco, ese hombre, fos el resultat d'un guió elaborat per una comissió interministerial presidida per Manuel Fraga. Jo, quan els governs es dedicaven a adoctrinar (ara no), vaig ser portat al cinema en horari escolar a veure tant magnífica producció cinematogràfica. La meva infantesa en aquell moment no era capaç de copsar no ja el significat de la pel·lícula, sinó la mà que hi havia al darrera i el projecte que prefigurava. En aquell moment era encara mancat de concreció, però estic segur que aquella ment lúcida que era Fraga (les coses com són) tenia ja les línies mestres del guió de la segona pel·lícula: Fraga, ese hombre.

Tot feia preveure que Fraga sobreviuria Franco i, per tant, el guió es podia anar concretant. De fet ha passat una mica com a les pel·lícules. Hi ha el guió, hi ha el procés de filmació i, al final, el muntatge. L'obra que es presenta és el resultat de les tres coses i poques vegades és el guió tal i com era al principi, en forma estricta.

La vida, o la mort (segons com es miri), és dura i sovint no deixa gaudir dels èxits assolits. És el que li ha passat ha Fraga que just ha mort en el moment que el seu projecte assolia la plenitud. Bé, això també els passa a les atzavares, que es moren així que fan la flor, i triguen anys a fer-la. És una planta que potser és una bona metàfora del personatge: fort, amb punxes, amb capacitat d'aclimatació, persistent i d'una única floració però intensa, amb mort un cop assegurada la reproducció. I en aquestes estem.

Finalment ens situem en una data clau de referència: a l'entorn de 1985. Just on el nou ministre de Justícia situa, per exemple, el punt d'arrencada de la reformulació de llei de l'avortament. També als inicis de la normalització lingüística a casa nostra. De les idees de referència de com desenvolupar l'economia. De la consideració dels treballadors i les condicions laborals. Dels drets en general. En definitiva, retornar a un punt després del qual no hauria d'haver passat tot el que ha passat. I això gràcies a una flor, que la sobrevola una gavina, però que de fet surt d'aquella atzavara que ha mantingut totes les essències de la España una, grande y libre.

Ni una sola reflexió, que no ja disculpa, sobre un dels moments més negres de la nostra història recent. Gràcies a l'obra de Manual Fraga avui és possible que un sindicat feixista defensi als tribunals l'honorabilitat d'assassins; que l'alçament militar contra un govern democràticament elegit es consideri una solució inevitable; que una política de repressió i pura venjança es presentin com si fos l'acció necessària per posar ordre al caos... Per que la transició ha resultat ser no gaire més que una espera de millors temps, preservant les essències, per a recuperar-les en el moment més oportú.

El franquisme és viu, solament amb un petit canvi de lletres, per anomenar-se fraguisme. Òbviament no dubto que entre els simpatitzants i afiliats del partit que ell va fundar hi ha persones honestes i de conviccions democràtiques igual que n'hi ha que no ho són en altres organitzacions que, no obstant, se'n diuen de democràtiques. Però com que en comptes de discutir de política es discuteix de fe, les coses ràpidament deriven cap a la defensa cadascú dels seus. Tant se val quant d'impresentables siguin. Només cal veure el cas Camps que contrasta, per exemple, amb el del ministre britànic d'Energia, obligat a dimitir per ocultar una infracció de trànsit.

En un altre ordre de coses també val la pena consultar el Diccionario Biogràfico Español i la defensa que en fa de la seva redacció la Real Academia de la Història al qualificar Franco de autoritario pero no totalitario, entre altres perles que s'hi poden trobar. Això sí, finançades amb 6,4 milions d'euros públics (recordeu les xifres que comentava en una post anterior al parlar de la Marató de TV3?).

També l'efecte de l'educació al llarg d'aquests anys ha adobat bé el terreny de la ignorància i la destrucció de la consciència democràtica i de la cosa pública. No se per quina raó s'entesten a repetir que el sistema educatiu és un fracàs.

I no cal dir el que hi han contribuït altres partits, alguns d'ells tant essencialistes i enyorats del Imperio malgrat la seva marca esquerrana. Ja es veu la talla. Els debats no se centren en les idees, sinó en qui lidera el tinglado. Ho tenim fotut.

I així quan es mor Fraga parla un dels anomenats pares de la Constitució, i diu que era un gran home i un gran company, que va fer molt per la democràcia. Jo em preguntaria més aviat, què no va fer i què no va deixar fer, que ha permès assegurar el protagonisme creixent del solatge més reaccionari, autoritari i totalitari davant de la indiferència o convençuts que aquest és el camí que ens ha de permetre construir una societat més justa i cohesionada. O potser això ja no ens preocupa i parlem solament de que hay de lo mio?