Bye, bye, alcalde

A mi les coses m'agrada acabar-les i m'empipa molt quan tinc la sensació que queden a mitges. Igual que hi ha un inici, també hi ha d'haver un final. I avui toca tancar una qüestió que ha quedat pendent.

Fa un mes que vaig utilitzar per segona vegada el Fil directe amb l'Alcalde que amb tant retrunyiment està anunciat al web municipal. L'autobombo que suposa un enllaç d'aquest tipus deixa molt satisfets als polítics mediocres i negats amb les tics, que així se senten en pau amb les noves tecnologies. Expedient complert, deuen dir-se. Però facilitar l'accés a l'alcalde a través de les noves tecnologies i no ser mínimament competent per atendre les qüestions que es plantegen, és política d'aparador, de curta volada, de vol baix. Si el "fil directe" no s'atén diligentment, és una presa de pèl, una estafa.

La qüestió és que un mes després de la meva comunicació, encara no n'he tingut resposta. Em queixava de la resposta de manual, d'aquella resposta de quedar bé però no dir res, que em van adreçar com a conseqüència de la meva primera comunicació arran de l'enviament casa per casa de cartes en català i castellà. I replantejava la qüestió perquè considerava que no se m'havia donat l'explicació que demanava. La meva insistència, en aquest cas, només ha obtingut com a resposta el silenci. La callada per resposta.

Per tancar la qüestió, sobretot davant d'aquells que n'heu seguit l'evolució a través del bloc, arribo a les següents conclusions personals i en passo pàgina definitivament:

1. El servei de comunicació amb l'alcalde no funciona. Perquè, encara que fos tirant mà novament del manual, una resposta de cortesia s'hauria de donar per defecte. I en un temps prudent. Un alcalde que està en plena dedicació a l'ajuntament, és a dir, que cobra de tots nosaltres, hauria de vetllar per aquestes qüestions.


2. L'alcalde no deu tenir res a afegir a la primera resposta buida de contingut que va enviar-me. I això denota que no hi ha criteri (que seria greu) o que el criteri no és confessable (que encara seria més greu). Dic que no hi ha criteri, perquè excepte la carta de les inversions del Plan E o plan Zapatero, les comunicacions de l'ajuntament continuen fent-se en català normalment. I dic que hi pot haver alguna raó no confessable, perquè vaig rebre la carta (i el butlletí municipal) en plena campanya electoral per les eleccions europees i els socialistes gelidencs sempre han fet les campanyes electorals en dues llengües. Anunciar a la ciutadania les inversions que es faran amb un milió d'euros (amb cost zero per a l'ajuntament i els particulars) sempre és una bona notícia, sobretot quan es destinen majoritàriament a arranjar carrers, concepte pel qual molts ciutadans han hagut de pagar contribucions especials. Les disculpes per les molèsties que puguin ocasionar-se, demanades abans de l'inici de les obres, són ben acceptades i generen complicitats, que alhora poden reportar rèdits a curt termini, sobretot quan deu dies després hi ha unes eleccions. Perquè a tothom li quedi clar, dins del sobre hi posarem dues cartes idèntiques, una en català i l'altra en castellà, perquè els nostres també captin el missatge. La traducció de la carta al castellà és una mesura electoralista.


3. Aquesta decisió, des d'un punt de vista sociolingüístic, ha estat presa a la lleugera i no s'ha reflexionat suficientment, perquè té conseqüències per al pretigi social de la llengua catalana. I vull creure que entre els socialistes gelidencs n'hi ha alguns que també ho pensen. Algun deu quedar. No el sentirem, però no perdo l'esperança que hi sigui. Que un ajuntament que s'expressa sempre en català decideixi traduir una comunicació d'un cert calat com aquesta, és tant com dir que el català no serveix per dir coses importants o que amb el català no n'hi ha prou. I la nostra llengua té ja una posició prou feble per no permetre's cap pas enrere. Per això, personalment, militaré en la defensa del català i denunciaré totes les actituds que perjudiquin el seu estatus. Sobretot quan aquestes vinguin d'una administració pública i siguin preses arbitràriament.

Són les meves conclusions. Com que l'alcalde no contesta i, per tant, no m'ha donat cap explicació mínimament convincent que pugui desmentir-me, em quedo amb la meva versió. Com que ja he perdut l'esperança que em contesti, m'acomiado i tanco aquest capítol. Com que és un alcalde avesat a utilitzar les llengües de forma inconsistent, sense criteri, li dic: bye, bye alcalde!.

Reivindicant Platja d'Aro

La feliç circumstància de tenir uns amics amb un apartament a Platja d'Aro ha derivat en algunes estades més o menys sovintejades en aquesta població de la Costa Brava. Més enllà dels Magatzems Vall i Marc Franc, més enllà del turisme de sangria i paella... es reivindica un municipi, Castell d'Aro-Platja d'Aro i S'agaró, que amaga algunes sorpreses molts dignes (el nucli antic de Castell d'Aro) o digníssimes (probablement el camí de ronda més ben resolt de tota la costa catalana, fent possible l'harmonia entre el paisatge i l'arquitectura, entre l'urbanisme arran de costa i la natura). Una de les poques intervencions de l'home sobre el medi que no el degrada. De fet, el camí de ronda és públic, però voreja una de les urbanitzacions més exclusives de Catalunya.
Com sigui que fa uns dies en Xavier Nicolau en feia una referència en aquest bloc, tot glossant l'itinerari a peu que ha fet al llarg de la Costa Brava, publico algunes fotos de les nostres vacances l'estiu passat, fent el camí de ronda sortint de la platja de Sant Pol, a tocar de l'hotel La Gavina, lloc des d'on el Tricicle acabava cada capítol de la sèrie Tres estrelles, corrent en direcció a la platja.

Referent a l'entrada d'ahir

Ahir vaig penjar una entrada equivocada en aquest bloc. Equivocada en el to, en el plantejament i en el contingut. Per agafat pels cabells que sembli, l’interès meu era fer una variació sobre la crítica de toros que publiquen alguns diaris. Però és clar que no me’n vaig sortir ni de bon tros.
Un dels avantatges que té Internet sobre la cosa escrita en paper és que segons quines atzagaiades no cal que quedin, poden ser esborrades amb facilitat. És el que faig en el cas de l’entrada d’ahir, l’esborro. Demano disculpes a qui se n’hagi sentit ofès, i també a la resta de llegidors regulars o esporàdics d’aquest bloc.
L’entrada d’ahir duia associat el comentari, ple de bon sentit, d’un de vosaltres. No puc esborrar la meva entrada sense esborrar també el comentari associat. Per tant, també l’elimino.
Dit això, continuem endavant.

DEPENAS

En un cafè l’estació de Sants, tres senyors amb pinta de congressistes d’un congrés no gaire important, és a dir, vestidets amb sabatetes sense llustre i amb americana i corbata més aviat baratetes, parlen a peu dret a la barra mentre fan el cafè d’havent dinat. N’hi ha un que porta una carpeta amb el títol genèric del congrés, el lema específic de l’edició d’enguany, “Gestió de la incertesa”, i el nom concret de la sessió a la qual ha assistit, i que gira a l’entorn d’una cosa que es diu “Teràpia DEPENAS”. El nom complet de la sessió és aquest: Abordatge Biopsicosocial dels Pacients Somatitzadors. Teràpia Reglada DEPENAS. Un títol magnífic com es pot veure. La literatura científica té cops amagats.
Tant se val. El cas és que la conversa dels tres congressistes va endavant. En un moment donat, el de la carpeta somatitzadora cita un col·lega colombià amb el qual es veu que ha tingut tractes durant les jornades del congrés. El col·lega colombià del col·lega biopsicosocial es veu que li ha dit això: “A Barcelona diu que hi ha atracaments. Però tu vés a Colòmbia. Això no és res.” El col·lega colombià del col·lega terapèutic ho explica tot rient, i els altres col·legues cafeters del col·lega abordat assenteixen, i esclar també riuen. Va amb el col·leguisme. Vull dir el fet de riure qualsevol imbecil·litat.
I és que hi ha qui creu que posar parauletes a la realitat és la manera bona de solucionar els problemes. I no. Els problemes –almenys segons quins– no es resolen amb paraules. Dient que hom està millor que els que estan pitjor no es diu res de res. Això és una justificació, no una solució. És fer anar les paraules per emmascarar els fets. Demagògia barata, sofística suada. Això és amagar el cap sota l’ala, mirar cap a una altra banda. Fer servir la llengua per tapar forats i esperant que la resta ens empassarem qualsevol merda sols perquè tu que la dius tens l’autoritat que et dóna una ponència sobre la teràpia DEPENAS. Però no esclar. L’habilitat dialèctica té el seu encant, no dic que no. Però res més, la cosa no val per res si no hi ha un pòsit sòlid que l’aguanti.
La qüestió no és estar davant dels que van darrere, sinó estar al capdavant dels que van davant, o almenys al seu nivell. A mi em sembla que el que dic no costa pas tant de veure. No sé de què anava l’abordatge biopsicosocial ni la teràpia DEPENAS del col·lega dels col·legues del cafè a Sants. Però és igual, perquè la manera de raonar del congressista era senzillament fal·laç, i per tant cal deduir que les conclusions que siguin del congrés que sigui en què aquest col·lega participi també ho seran. I per muntar fal·làcies no cal cap congrés.
Ara, si tot plegat, com sembla, no es tracta de res més que d’un altre capítol de la comèdia de cada dia i de tenir una excusa per baixar a Barcelona un parell de dies i anar a fer una paella amb un amic colombià al port olímpic, doncs llavors no hi tinc res a dir. Ric i aplaudeixo quan acaba la funció, que és el que cal fer quan un va als pallassos.

Ja n'hi ha prou de tolerancia, home!

Tolerancia: 1 1 f. [LC] [RE] Acció de tolerar. 1 2 f. [LC] [RE] Disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.
Per si no ho sabieu, no fa gaire s'ha acabat la tolerancia al poble. Després d'estacionar al centre un conductor es va trobar això al vidre de davant: un missatge signat per la Policia Local i l'Ajuntament. I, la veritat, a mi només em genera preguntes.
Si el vehicle està infringint l'ordenança de circulació i s'ha estacionat de forma incorrecta, perquè no se sanciona?
Si pot ser sancionat, també podria ser no sancionat?
Si s'ha acabat la tolerància, quan va començar la tolerància?
La tolerancia és com les estacions? Arriba la tolerància com arriba la primavera?
"La propera vegada vosté podrà ser sancionat". Com saben que serà la propera i no la primera vegada? Hi ha un registre de toleràncies?
Al diccionari de l'IEC hi ha dues acepcions per criteri: 1 m. [LC] Norma per a jutjar una cosa.
2 m. [LC] Judici, discerniment. De manca de criteri no en diu res...

Encara a la Costa Brava

Dèiem ahir que les ratlles administratives posades sobre un territori qualsevol sovint són pura filfa, no tenen justificació. Però sovint també sí que en tenen. A Blanes, La Palomera jo diria que sí que marca un límit territorial molt definit, almenys pel pas de la costa. Venint de tot el sorral de pati d'escola del Maresme –amb les excepcions dels morrets de Sant Pol i de Calella i d’alguna altra coseta–, la topada amb el roc de La Palomera, i més encara amb l'altra punta que tanca la platja de Blanes a llevant, la punta de Santa Anna, sobre el port, és un contrast evident. És veritat que aquí hi comença un altre món, un altre paisatge. La guia de Pla sobre la Costa Brava està plantada damunt d’això. A mi em va agradar de seguir-la. Que sigui escrita –em sembla– a últims dels 60 i començament dels 70, és a dir que sigui antigota, tampoc no està malament si és llegeix amb atenció. Al cap i a la fi no és una Lonely Planet amb data de caducitat al cap de tres mesos. No és una llista de serveis més o menys compaginada per saber on anar a dormir, on anar a dinar i on anar de putes. La guia de Pla presenta un espai determinat a partir d’uns itineraris concrets, i hi ha retrat literari, dada històrica, memòria personal; tot això li dóna més llargada en el temps. A mi encara em va servir per aquestes caminades. L’exercici consistia a anar per aquest paisatge, i en acabat contrastar el que era capaç de veure-hi –molt poc!– amb el que Pla n’havia dit al seu llibre. Exactament igual que si consultés un diccionari. Un passatemps com un altre, ves.
Al llarg d'aquests caps de setmana de caminades vaig passar de Blanes a Lloret, de Lloret a Tossa, de Sant Feliu de Guíxols a Platja d'Aro, de Platja d'Aro a Palamós, de Palamós a Calella de Palafrugell, de l'Estartit a cala Pedrosa, de la platja del Racó (Begur), a l'Estartit, de l'Escala a cala Montgó, i de l’Escala a Roses. A vegades vaig anar molt arran de l'aigua, a vegades més aterrat fent marrada per darrere les urbanitzacions i les propietats privades que hi ha en segons quins punts de la zona. Uns cops vaig anar més enlairat, voltat d’una gran panoràmica (el Canigó, el Montseny, el Montgrí, les Medes, el Cap Norfeu); d’altres més enfonsat, per la platja o per les cales, amb un cop de vista més curt i negat.
Jo suposo que el tram més conegut d’aquest camí de ronda de la Costa Brava deu ser el de la punta de S’Agaró, entre la platja de Sa Conca, al costat del port de Platja d’Aro, i la platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols. Aquest tram, un passeig puntejat de tamarius que planeja per sobre els entrants i sortints de les roques i el mar, és una meravella. Està tan ben pensat, és una construcció tan ben executada, amb tan de gust, que d’entrada a un li sembla que no pugui ser, sobretot venint com ve de veure el que hi ha a llocs com Lloret o Blanes i fent-ne la comparació. Però després un se n’entera que a S’Agaró el qui hi va posar més o menys la mà va ser algú com l’arquitecte Josep Lluís Sert, i aleshores la cosa ja potser no sorprèn tant i queda més explicada. Gran cosa el passeig Josep Encesa de S’Agaró.
I si el tram de S’Agaró deu ser el més conegut del camí que ressegueix la Costa Brava, el de la costa de Torroella deu ser el que menys. La costa de Torroella –Torroella de Montgrí– va de l’Estartit a la cala Montgó, al municipi de l’Escala. Aquí la ronda no té descans, és un puja-i-baixa constant i fatigós, amb llocs recondidíssims als quals cal anar molt expressament, i grans cops de vista sobre el nord del golf de Roses i el Cap Norfeu. Almenys fins dalt el Cap de Creus deu ser l’indret més feréstec que hi ha. El lloc forma part de PEIN del Montgrí i la Muntanya Gran. La vista de la Meda Gran des del cap de la Barra, a sobre mateix de l’Estartit, no és l’única que es pot veure en aquest punt però és un espectacle grandiós. La tarda que jo vaig ser-hi, una embarcació petita amb vela blanca passava damunt les aigües fosques del freu, allà baix.
Com es pot veure, tot això que dic aquí sobre el camí de ronda de la Costa Brava està posat amb una brotxa molt grossa. Jo sé que cada una d’aquestes etapes mereixeria més detall. A mi m’hauria agradat que fos així. Però cadascú arriba fins on arriba, i jo arribo fins aquí. En tot cas, per completar la cosa encara em falta rematar el cap de Creus. Vés a saber doncs, potser aquest estiu.

Per la Costa Brava

El diumenge al matí, al voltant del mercat de Sant Antoni s'hi apleguen tot de parades que venen llibres i revistes i DVD i tot de coses de segona mà. Fa unes quants mesos m'hi vaig comprar el volum núm. tants de l'obra completa de Josep Pla, editada per Destino. El volum es diu Tres guies, i és exactament això: tres guies. De la Costa Brava; de Mallorca, Menorca i Eivissa; i de Catalunya. Tres llibres en un de sol per 15 euros. El llibrot, dels que fan mal si mai te'l foten pel cap, està en molt bon estat per ser de segona mà. L'adquisició d’aquest totxo va coincidir amb el fet que l’hivern passat em vaig decicar a passejar per la Costa Brava. En teoria en aquesta costa hi ha el que en diuen Camí de Ronda, que és un tirat de voramar que va de Blanes fins dalt a Portbou. Dic en teoria perquè és veritat que el camí hi és, però només a mitges. Alguns trams estan perfectament senyalitzats i són transitables, però en molts llocs es perd i cal buscar-se la vida. L’invent, però, quan existeix, és magnífic. A l'estiu deu ser un formiguer de gent i, amb la calor, potser pesat de fer. Però amb dies clars d'hivern com els que jo em vaig trobar és directament immillorable. Llocs com La Fosca, Castell, els jardins de Santa Clotilde, Treumal, Santa Cristina de Blanes, el mirador des Card, Sant Francesc, cala Jonques, Sant Martí d’Empúries, cala Montgó, el PEIN de la muntanya Gran, S’Agaró, Sa Conca, Aiguablava, Aiguafreda, Sa Tuna, els aiguamolls de l’Empordà, el cap de la Barra, cala Pedrosa… En fi, tot de noms i tot de llocs. En dies clars d’hivern, ja dic que immillorable.
El camí de ronda de la Costa Brava el vaig començar al desembre, potser una setmana o dues abans de la famosa llevantada que va engegar enlaire uns quants passejos marítims. Vaig començar pel començament, això és, al barri de S'Auguer de Blanes, exactament a la roca que en diuen La Palomera, passat el delta de la Tordera i la platja de S'Abanell, si puges de Malgrat. Tothom està d'acord a considerar aquest punt l'inici oficial de la Costa Brava. Això de les fronteres, els límits, les ratlles administratives que separen això d'aquí d'allò d'allà ja se sap que sovint són pures maneres de parlar. El Penedès, per exemple, es podria discutir si realment comença a Gelida com tants cops ens n'hem omplert la boca. Geogràficament no. Geogràficament el Penedès comença al Congost del Llobregat, exactament al Pont del Diable. Passant per l'AP2 amb direcció a Barcelona això es veu molt bé. En aquest punt l'autopista fa un revolt a la dreta i passa entremig de les primeres coses de la serra de Collserola i les últimes de les serres d'Ordal. El riu Llobregat va per sota i també passa per aquest estret congost –d'aquí el nom de Congost del Llobregat–, i és en aquest punt que s'obre definitivament a la plana del Baix Llobregat , el delta del mateix nom i el mar. Tot això és molt clar, i ja ho va veure fa un fotimer d'anys Francesc Pujols, el gran personatge de la Torre de les Hores de Martorell, que va dir que el Penedès anava del Pont del Diable fins a l'Arc de Berà, a la banda de Tarragona. Pujols tenia tota la raó del món, ho sabia. Almenys pel que fa a la banda nord. Però a l'hora de fer la divisió comarcal, la Generalitat del temps va fer cas de Pau Vila, que es veu que era un senyor més rigorós i de fiar que no el cul de cafè, fundador de religions i bufanúvols Pujols, i Martorell va quedar al Baix Llobregat. Martorell, però, geogràficament, físicament, és l'autèntic "portal" del Penedès.