Què m'han portat els Reis

Els meus Reis sí que són màgics. No els vaig escriure cap carta, no vaig anar a veure els patges, no els vaig saludar a la cavalcada, i en canvi m’han portat regals igualment. Una meravella. El fenomen és autènticament inexplicable, però juro que estic dient la veritat. Potser és perquè els meus Reis no són ben bé de l’Orient, o en tot cas d’un Orient que queda bastant pel volts del carrer Doctor Galès i del carrer Anoia. No ho sé, és una sospita potser infundada. Aventuro aquesta hipòtesi solament per trobar una explicació racional a un cas que està més enllà de tota lògica. Però tampoc no estic gaire convençut del que dic. Sigui com sigui, en això estic encara alineat amb el criteri diguem-ne utilitarista que fan anar la Marta i el Guillem: coincideixo en què ni que se sàpiga que els Reis són els pares és millor –més productiu– fer-se el longuis, i que caigui el que hagi de caure. Mentre la mamella vagi rajant…
Faig doncs balanç de la jornada reial d’ahir. Els meus Reis enguany m’han portat tot això: una tovallola de bany, suavíssima i del color de les castanyes torrades; una colònia de bany; un parell de mitjons de marca amb un dibuix de ratlles; un balsamo-loción per a després d’afaitar-se (ma mare últimament insisteix a dir que nota que se m’està pansint la cara –cony, què vols mama, ja en repiquem quaranta, hi tinc dret no?!); un calendari del 2010 del PSC Gelida, amb un sant per a cada dia; un arròs a la cassola amb totes les coses que a mi m’hi agraden, i que sí que era un xeflis que hi cantaven els àngels, els arcàngels i l’escolania de Montserrat sencera. Un plat autènticament de reis, de l’Orient o d’allà on sigui.
No és poca cosa tot plegat, estic content. Un balanç extraordinàriment positiu, sobretot tenint en compte la nul·la inversió inicial. Tant de bo la rifa de Nadal fos igual de productiva, vull dir que em toqués sense necessitat de jugar-hi.
Els Reis també m’han portat el dvd de la pel·lícula Kung Fu Panda. Jo no és que sigui gaire de cine. M’agrada el que he vist de Bergman, el que he vist de Billy Wilder, el que he vist Woody Allen, altres cosetes de l’any de la picor I de no tant enllà. Pel que fa l’animació reconec que estic bastant rovellat. Estic molt out, per dir-ho bé; poc més o menys exactament allà on em vaig quedar fa un pila d’anys, és a dir, amb les històries del Bugs Bunny (“Qué hay de nuevo, viejo?”, una frase que no sé per quin motiu a mi sempre m’ha sonat fantàsticament), les genialitats de Tex Avery, i les tires còmiques de l’Snoopy i –menys– de la Mafalda.
Però a cavall regalat no li miris el dentat, diuen. I jo no l'hi miro. En tot cas per al cine, com per a tantes altres coses, és qüestió de trobar el moment i de trobar l’oportunitat. I jo no em penso perdre l’oportunitat –que serà quan sigui– de mirar el Kung Fu Panda al carrer Anoia i de pixar-nos de riure en companyia d’un parell de bessons que conec. Gràcies Reis de l’Orient.

Bon any deu, de nou.

Bon any nou (o deu)

És Nadal

És això

Permeteu-me que em posi burro. És Nadal i m'ha agafat per aquí. Que ho emboliquin com vulguin, que hi posin la faramalla que sigui: papanoels, pastorets, cagations, botigues, torrons, neules, regals. Però tota la cosa al capdavall és això: una dona donant a llum una canalla en una nit de solstici com la de demà. Ben mirat, res. O poca cosa. Una canalla que ve al món. Un fet de cada dia, no hi ha res de més normal. Però és justament perquè és tan normal que és tan extraordinari.

Permeteu-me que em posi burro. És Nadal i m'ha agafat per aquí. Que ho emboliquin com vulguin, que hi posin la faramalla que sigui: papanoels, pastorets, cagations, botigues, torrons, neules, regals. Però tota la cosa al capdavall és això: hi ha una llum nova demà. Una llum que comença, que es posa a poc a poc sobre les coses del món, que les assenyala amb un dit menut i els posa noms com per joc: molsa, aigua, cel, foc, carn, cor, sang. Tot paraules elementals. Una llum que mira amb ulls nous.

Permeteu que em posi burro. És Nadal i m'ha agafat per aquí. Que ho emboliquin com vulguin, que hi posin la faramalla que sigui: papanoels, pastorets, cagations, botigues, torrons, neules, regals. Però tota la cosa al capdavall és això: un camí. Esclar, què no ho és? Un camí en el temps, un camí per a cadascú. Un camí que sí que mena a un lloc molt concret, i que hi arribarà amb tota seguretat si se'l deixa. Perquè està fet de sempre i és el mateix de sempre. D’on venim que no fos tornada?, que deia aquell.

Que ho emboliquin com vulguin, que hi posin la faramalla que sigui: papanoels, arbres, cagations, torrons, neules, regals. Però tota la cosa al capdavall és això: bona nit, bona llum, bon camí, bon Nadal.

El caganer

Bon Nadal!

Relleures i reconverses d'un motòleg

Rodamots és un web que cada dia es dedica a destacar una paraula de la nostra llengua. És el que en diuen “Paraula del dia”. D’aquesta paraula del dia, el Dani ja fa temps que n’ha fet una forma de salutació matinal diària al facebook. Jo també fa uns quants dies que em dedico a posar-hi comentaris més o menys irònics. Em fa gràcia recollir-ne uns quants i deixar-los penjats al bloc.

Terròs: Ho va dir aquell amb allò de l’”etern retorn d’allò mateix”, i el refranyer també ho havia deixat clar amb anterioritat: “Roda el món i torna al Born”. Els del Rodamots, fent bona l’expressionada popular, també tornen: “Terròs” és una paraula repetida, en vam parlar fa uns quants dies. Alesentonces la vam definir com “arròs a la cassola cuinat amb aigües del Ter”. Mantenim el que vam dir en la primera edició. Pipi-can: Sona repipi, és a dir, repel·lent. Personalment associo el mot a la imatge d’un grup de caniches alçant la poteta bailonga al Folies Bergeres i pixant-se sobre el públic al ritme de la música de can-can ideada per Hoffman. Mestretites: Nostradíssim cas de composició motiva. Literalment, professional de l’ensenyament de les tites, o de les polles, i de les seves germanes grans, és a dir, les titotes o pollarres (pollarranques en segons quin dialecte dilecte). Al Tibet, mestre zen de l’aviram. Mestretites és també un terme no exempt de polèmica motològica, car hom no arriba a consensuar-ne la forma feminada. Hi ha els partidaris del simple canvi de desinència, i doncs d’un femení en “mestratites”. L’opció sembla enraonada, però és minoritària. Els partidaris de l’estricta observància de l’evitació del llenguatge sexista als galliners són més, i pensen que aquesta solució curteja. Segons ells/es cal un ús radical de la cirurgia en aquest cas. Per tant, tallen la tita i al seu lloc hi planten una esponerosa figuera de plàstic. “Mestrafigues” doncs. La polèmica no està tancada. Si s’imposés la segona opció seria el primer cas de paraula transexual de la història. Ara, en la situació de progressiva liquidació de la llengua això tampoc ens hauria de fer estrany. Res ens n’hauria de fer, de fet. Ja no. Fins i tot que ens la tallin. Estaquirot: Les senyores, dedicades a la floricultura i impel·lides pel noble propòsit d’embellir l’entornada domèstica, planten geranis, planten pensaments, planten ficus i planten mongeteres per cambra i clasta, en balcons i finestres. A més, n’hi ha que planten senyors, normalment també per embellir bars i boques de metro, que són els terres –més aviat erms– on sol arrelar aquesta espècie. L’estaquirot se sol reconèixer tot d’una, puix que és una varietat silvícola força comuna que hi posa cara de rovelló perplex o de llenega avorrida quan la mires. Sol esperar que li surtin les fulles, i com que això habitualment no passa, llavors se les autoimposa resignadament i de motu propio. Les fulles de l’estaquirot presagien indefectiblement no tant la tardor com un esplèndid banyam hivernal de cabrit urbà. Estaquirot també fa referència, en precisa terminologia futbolaire, al davanter del Barça Zlatan Ibrahimovic (Eto’o, vuelve a casa por Navidad –o per sant Esteve, no vindrà d'un dia, però torna, torna!). Enze: detze, tretze, caterze..., i així fins al vint. El 20N (o vint de l’enze), que coincideix que és avui, i que és una data especialment plorada per un bona colla d'enzes. I també pels cretins, car és al mar del cretinisme on sempre van a morir les pixarrades mentals de l'enzisme franc i generalíssim per la gràcia de Dios i de l'Espanya de la castanya. Brindo per això, pel bon sentit de l'evolució històrica. Txin-txin. Tanoca: Abreujat queda per TNC, és a dir, Teatre Nacional de Catalunya. Abreujant l’abreviació queda també per TN, és a dir, Telenotícies –migdia o vespre, és igual–, o bé TC, és a dir, Tribunal Constitucional. Amb tant d’oques tanoques encara bo que aguantem tant! En menorquí, tanoca fa referència a una antiga bèstia mitològica mig tatano (tano), mig gos (ca), al qual s’atribuïen facultats màgiques com la d’espantar les oques que espantaven el peix menut del port de Maó. Tanoca és també un anglicisme adaptat. Originalment era una frase feta: “To knock a few more beers”, és a dir, en pla catalanesc, “fer-ne unes quantes més (cerveses)”. To knock a few more beers era una veu comuna a les tavernes de Liverpool del segle xix. Amb aquesta expressió hom avaluava el grau d’ebrietat del pronunciant, depenent de si era capaç o no d’aguantar el complement directe. Així, quan hom no passava del knock a, o quan arribat en aquest moment de la frase penjava uns punts suspensius i queia rodó a terra, volia dir que el tal tal estava completament oca, o mona, i que els amics l’havien d’arrossegar al niu, o almenys a la porta del pub per prendre l’aire. El sentit original de “toknocka” el català actual l’ha perdut gairebé per complet, potser sols es manté en certes contrades nocturnades de Lloret de Mar a l’estiu. A casa meva tanoca fou un mot desconegut tota la vida, però sí que en féiem servir una variant: “tanaca”. Tanaca indicava la llisada que hom propinava a un altre en qualsevulla competició esportivada. Per exemple, l’any passat en una situació com la del Barça d’avui, els Nicolaus hauríem dit: “Demà els fotrem una bona tanaca a aquests de l’Inter”. Però esclar, des que el Barça té l’Ibrahimovic i no té l’Eto’o la cosa no és pas tan clara. No sols això, sinó que serà molt que la tanaca no ens la fotin a nosaltres. Encenc l’espelma.