Del que són capaços els xinos

Vídeo recomanat avui a Rac 1. Impressionant.

Altres lleures i altres converses d'un motòleg

Rodamots és un web que cada dia es dedica a destacar una paraula de la nostra llengua. És el que en diuen “Paraula del dia”. D’aquesta paraula del dia, el Dani ja fa temps que n’ha fet una forma de salutació matinal diària al facebook. Jo també fa uns quants dies que em dedico a posar-hi comentaris més o menys irònics. Em fa gràcia recollir-ne uns quants i deixar-los penjats al bloc.

Pòtol: i Pètol, cosins tercers de Ròmul i Rèmol, fundadors de Roma. Pòtol i Pètol no van arribar a fundar mai res, però sí que van inventar un útil estri de cuina meitat pot meitat perol. Desconhortat: En una comuna hippie, trobar-se sense la part alíqüota de terra de l'hort ecològic compartit comunalment, i conseqüentment trobar-se havent d'anar a comprar tomàquets transgènics al Caprabo de la cantonada, cosa que és causa de grans plors i d’algun desmai. Esclop: Sabatot suís originàriament de fusta. Els més cools aquí són de la marca ZP, o l’altra és la PP. Hi ha espècies amb carnet que se'ls calcen al cap, concretament al cervell, durant l’època de zel, també anomenada període zelectoral. En aquesta fase l’esclop al cervell –com més gros millor– el que pretén és atraure l’atenció del secretari d’organització de torn sobre el fet que el portant està disposat a requalificar el que sigui per tal de fer possible la conservació de l'escó que ja ocupa o que vol ocupar. Darwin va descriure molt bé aquest fenomen a partir del comportament de les rates, els porcs, els cabrons, els llepaculs i els cucs de terra. Bonhomia: No era bonNadal? I no era la setmana que ve, el 25? Bé, sigui com sigui el cas és que darrerament no se’n beu gaire, de bonhomia. Vull dir que es va esgotar, com la gasosa dels anuncis de fa anys. La traïció, la iniquitat, la inanitat, l’estupidesa i la malpariduria en general la campen pertot, com més va més. Vagarejar: Derivat del verb vagar. La veu “vagar” defineix l’acció sindical periòdica que fan alguns funcionaris, habitualment del transport públic. Sempre que aquests senyors vaguen per algun motiu més o menys inconcret, la resta de contribuents estem obligats a ser-hi solidaris tant sí com no, és a dir, hem d’anar pel món a peu, tard i amb mala llet. Tot pels seus collons sindicalistes. Vagarejar doncs, indica els efectes col·laterals d’emprenyamenta que la vagància sindical té sobre la població general, a la qual se li enfot la reivindicació gremial dels funcionaris del dia, i senzillament vol arribar a la feina per hora perquè altremendament pot ser que la fotin al carrer sense miraments. Floc: A floc fort o a floc fluix, depenent del xeflis que es clogui. També bloc bastant borratxo (hip!). Afegint-hi la terminació diminutiva, floquet. Temps ha, fou Floquet nom de mona albina de cent quilos resident al zoo de Barcelona. Ai si tots els flocs inconsútils fossin floquets de cent quilos! Imagina’t el nevadam d’aquest cap de setmana: una monada literal. Però hòstia quin estropici! I no vull ni pensar què deu ser sortir de casa i, just passat el pas de la porta, morir esclafat sota el pes d’una tona de mona caiguda del cel –oh, angelets!– per un voler de déu. Brufada: Uf, va dir ell. I bruf, hi aporto jo del meu personal bufet. Uf i bruf doncs, afirmem nosaltres en mancomunada expressió rebufa que denota cert cansament davant la duf!icultat que presenta l’aclariment de la tria motològica d’avui. En fi, ethimologically speaking el mot brufada prové de l’acrònim anglès UFO, i fou empeltat a la nostrada llengua per Jacint Verdaguer al volum Cançons de Montserrat. Com se sap, UFO vol dir Unidentified Flying Object, és a dir, Ojecte Volador No Identificat (no identificat perquè normalment passa massa lluny o perquè no porta matrícula; però ara això a nós, motòlegs, ens importa un pito, per no dir un pito doble –i dòmino!), o, també acrònimament, OVNI. Amb “brufada” doncs, Verdaguer volgué deixar constància d’un avistament massiu d’ufos o ovnis que albirà en el decurs d’una excursió nocturna a la zona dels Frares encantats, a la banda del coll de la Massana del nostre bellíssim massís petri i patri. Se sap que de bon començament mossèn Cinto féu ús de la worda més sintètica “ufada” per anomenar el fenomen extraterrestral. Emperò, en un segon moment, endut per l’afany de bon gust i de precisió en l’expressió lingüístico-poètica que caracteritza sempre la seva obra, el folguerolenc es corregí i terminà engaltant el “br” inicial al terme inicial, car considerà que els ufos que composaven la ufada de l’avistament eren models més aviat antics i que el motor els feia la perla un xic. Brrr. També hi ha la possibilitat que la nit de l’avistament verdaguerià fes fred i el temps fos bròfec. Més brrrr. En qualsevol cas, “brufada” indica això: un estol d’ovnis de segona mà avistats al massís de Montserrat, potser a l’hivern. Un fenomen estrany, no cal dir, però donable. Vull dir que es pot donar.

A la BCN negra

Setmana dedicada a la novel·la negra a Barcelona. Xerrades, passi de pel·lícules, trobades amb autors d’aquí i de fora. A la Filmoteca i a la capella del carrer de l’Hospital, a tocar de la seu de l’IEC.
Sóc un lector a batzegades de novel·la negra, tinc temporades en què en llegeixo normalment. Normalment també en anglès; em defenso malament en aquesta llengua, però no prou com per llançar la tovallola. So in english, please. I dic a batzegades perquè és veritat que quan enllaço unes quantes lectures de novel·les d'aquest estil en solc acabar cansat. Llavors el que faig és l’únic que es pot fer en aquests casos: aparcar-les i deixar-les penjades uns quants mesos.
Dilluns a la tarda, dins la programació de taules rodones-xerrades-converses amb autors del gènere, vaig anar a la que van fer dues narradores de ficció criminal sueques, Assa Larson i Camilla Lackberg, i ahir vaig anar a la xerrada de Don Winslow. Larsson i Lackberg a mi no em van convèncer; Winslow sí, absolutament sí. Fins ahir no n’havia sentit res, d’aquest escriptor. Però ahir el vaig veure, el vaig escoltar i em va convèncer. Veurem què escriu un moment o altre.
Aquesta tarda, d’aquí a tres quarts d’hora exactament, tornaré a la volta de canó de la capella del carrer de l’Hospital per escoltar-hi un altre autor de novel·la negra, John Connolly. A diferència de Winslow, a Connolly sí que li he llegit coses: Perfil asesino, Black Angel, The Unquiet, The reapers. I amb això n’hi ha hagut prou perquè el col·loqués a la prestatgeria dels meus autors preferits. (Dic de passada que una altra firma d’aquest prestatge és Ian Rankin. Rankin també serà aquesta setmana a Barcelona, demà passat. Però demà passat a la tarda no podré pas anar a escoltar-lo, estaré per altres coses)
Connolly és un autor irlandès resident al nord dels Estats Units. Escriu històries de ficció criminal en què inclou elements d’història, religiosos, de sectes, de pedofília, de racisme, de fanatisme. Tot molt documentat. El món d'aquestes novel·les és molt tèrbol. El personatge central n'és el detectiu Charlie Parker. Parker és un home turmentat per la ràbia, la impotència, el remordiment i la culpa. Un home trencat des que en una de les primeres entregues de la sèrie, Every dead thing, uns lladres van entrar a casa seva i li van matar la dona i la filla mentre ell n'era fora. Parker té visions, malsons, molt mal rotllo amb ell mateix a causa d’això. És un home que se sent culpable i que busca una mena de sortida a l’infern en què s’ha convertit la seva vida. Més una expiació, una redempció personal pel mal que no va poder evitar que passés a la seva família que no pas el culpable concret d’un assassinat o d’una sèrie d’assassinats concrets, això és el que busca Parker. Les visions al·lucinades de molts moments de les seves històries no són res pus: l’infern i la lluita per redimir-se. Una cosa dantesca.
Que John Connolly sigui aquesta tarda a Barcelona i que jo tingui la possibilitat d’anar a escoltar-lo d’aquí a tres quarts és una cosa que està molt bé. No faré comparacions amb el Guardiola, perquè tampoc cal que exagerem la nota. Però vaja, fins a cert punt, en certa mesura, des d'una certa perspectiva, sí que una mica cau bastant per allà.


Afegit l’endemà: Connolly ahir va engegar un gairebé monòleg d’una mica més d’una hora a la capella del carrer de l’Hospital. Va parlar de Poe, va parlar de Ross MacDonald, de James Lee Burke, d’Stephen King. Va riure molt i ens va fer riure molt carregant contra Dan Brown. Va citar anècdotes personals de quan feia de periodista, va dir de la importància central dels personatges en la novel·la negra, de la importància molt relativa del fil argumental, de la participació del paisatge en tot plegat. Sobre Charlie Parker va dir: “he is a man that comes home from work one day and finds that all his life has been torn apart. And in a sense this a sort of liberation as well, because when the worst has happened to you, nothing can hurt anymore” Sobre el mal: “Evil is the absence of empathy, that’s it.” Sobre la ficció criminal: “What happens when darkness touches you? It happens that all the rules you’ve lived by get into doubt. That’s what Parker books are about.” Sobre literatura: “As readers we ask two things from books: one, that they don’t waste our time. And two, that they bring us some fundamental truth. Entertainment as well, of course.” Aquestes són unes quantes de les coses que va dir el creador de Charlie Parker. Connolly va parlar durant una hora, ja dic. Però l’estona va passar volant. S'ho va passar bé ell, i ens ho va fer passar bé als qui l'escoltàvem. Molta gent a la xerrada, la capella de l’Hospital plena de gom a gom. Un parell de novel·les de Parker estan traduïdes al català, a Bromera.

Temps de poda

Què feu ara els pagesos? Aquesta és la qüestió que cal respondre sovint i que de tant en tant miro d'encarar en aquest bloc. La temporalitat de les feines de pagès i en el meu cas, més concretament del viticultor, creen una certa desorientació pel desconeixement dels treballs que cal fer cada temporada.
L'hivern, la quietud de les vinyes, l'aparent inactivitat dels ceps, les glaçades del matí, la pluja insistent, les poques hores de llum... l'absència de tractors feinejant ens porten a interpretar que, igual com veiem els ceps aturats, també ho estan els pagesos.Però no és així. Una observació més atenta us haurà fet adonar que, malgrat el fred i el fang, els pagesos dediquem els mesos d'hivern a atendre cadascun dels nostres ceps. I a més a fer-ho de manera manual i personalitzada. La poda, és a dir, l'extracció de la fusta vella, la que ja ha estat productiva l'any anterior, amb l'objectiu de formar el cep d'una determinada manera i de determinar-ne la producció, és l'activitat que fem els pagesos des del mitjan novembre (moment en què cau la fulla) i fins a mitjan març (quan comença la brotada). És una feina a la qual podem dedicar gairebé cinc mesos i que té una part de mecanització, però que cal fer en persona per part del podador i individualment per a cada cep. L'any passat en vaig parlar en una anterior blocada.
La mecanització és la prepoda, només en els casos que les vinyes estiguin emparrades. La prepoda consisteix a tallar les puntes dels sarments, per facilitar després el pas del podador, que troba un sarment més curt i, d'aquesta manera, evita que s'enredi al filferro que fa de guia.
En el cas de les vinyes sense emparrar, tipus vas, és el podador qui haurà de fer tota la feina.
La poda es pot fer amb tisores de podar a mà, amb compresor o amb tisores elèctriques. Aquestes últimes són les que utilitzo i són una meravella: tallen de forma incansable.
Us mostro un cep, del tipus vas, abans i després de la poda. És de la varietat xarel·lo, que requereix una poda llarga. Busqueu-ne les diferències.
Aquest és un cep d'uns 35 anys d'edat, que només té dos braços (normalment en tenen entre quatre o cinc). A cada braç deixem un cap (un únic sarment tallat curt, eliminant-ne la resta) d'uns dos borrons (a més del braguer, que és el borró que toca directament al braç). Com que es tracta de xarel·lo, deixarem també pistoles o sobrecolls, que són sarments més llargs d'uns quatre o cinc borrons. Són pistoles quan surten directament del braç o del peu, i sobrecolls quan neixen més amunt del cap que deixem.
Podar és una feina interpretativa, cadascú podaria un cep a la seva manera. Hi ha condicionants: el vigor de la planta, si pretens major o menor productivitat, deixar la planta de manera que permeti el pas del tractor amb les seves eines sense que pugui malmetre-la, pensar com la podarem l'any vinent (preveient-ne la brotada)...
Personalment, podar és de les feines que més m'agraden de fer.

La conjuntura internacional d'aquest matí

Ahir va ser un dia de discursos en allò que els periodistes anomenen l’àmbit de l’escena internacional. Sarkozy al fòrum de Davos, i també l’Obama al congrés nord-americà en el debat de la Unió, és a dir, l’equivalent al que aquí ne diuen Debate del Estado de la Nación, o més autonòmicament, Debat de Política General.
Es veia a les notícies del vespre que Sarkozy, a Davos, hi parlava del capitalisme i de la crisi econòmica global. El president francès no va dir res. O va dir el que hores d’ara ja tothom sabem, i per tant no va dir res, que és just el que he dit a la frase anterior. Pel que fa a Obama, també va parlar i també va dir el que va dir. El cas del president dels Estatus Units potser és una mica diferent. Diferent perquè sigui el que sigui que digui aquest home, tots els altres hi anem al darrere, nord-americans o no. Vull dir que és important. Més encara si és dit al congrés, i més si és marcant paquet estratègic al debat de la Unió.
Steve Jobs també va parlar ahir. Steve Jobs és el número u d’Apple. Aquests dies l’empresa de la poma està fent la convenció anual, i ahir Jobs hi va presentar el nou producte estrella per venir de la temporada: l’ipad. L’ipad es veu que és una maxmix de l’ipod i de l’iphone però en format més o menys A4, o sigui, més gran i millor.
La Vanguardia d’aquest matí dona referència complida de tots els esdeveniments que diem. És interessant potser fixar-se en la portada de l’edició impresa: el que diu Sarkozy a Davos no hi surt i la notícia d’Obama al debat de la Unió té un requadret de segon ordre al marge esquerre. En canvi, la presentació del nou giny informàtic d’Apple ocupa el segon titular (el primer fa referència a la investigació parlamentària sobre l’incendi de l’estiu passat als Ports) i la foto principal.
Dic que la disposició de la portada de La Vanguardia d'aquest matí és interessant perquè em sembla que potser sí que reflecteix una mica per on anem tots plegats: Steve Jobs i l’ipad n’és el fet més important, la intervenció d’Obama al congrés, la segona, i Sarkozy ni tan sols importa, o importa poc, perquè no hi surt. No dic res del tractament informatiu en pàgines interiors, però la jerarquia d’importància és la mateixa.
A mi em sembla que La Vanguardia té raó. Al comú dels mortals que oficinem i anem amb metro la política ens queda lluny. Ens hi queda la d’aquí, què no serà amb la d’altres llocs. És Plutó, directament. I potser ja és això, no ho sé. Però em fa l’efecte que és veritat que a la gent ens interessa menys saber què diu l’Obama –i no diguem Sarkozy– que saber quina joguina és que ens regalarem per l’aniversari si volem estar al dia. I sempre que la butxaca ens hi arribi.
Una joguina –sofisticada però joguina al capdavall– acaparant la portada dels diaris principals. Molt eloqüent, eloqüentíssim. La conjuntura internacional d'aquest matí està així, demà ja veurem. Ho llegirem a La Vanguardia, esclar.

Internet a la feina

A l’ordinador de la feina hi tinc una connexió a internet que funciona com un coet. És ràpida, sòlida, eficient. Un deu. Fins fa uns quants mesos, mentre treballava la feia servir no sols per fer la feina, sinó per escoltar coses, programes de ràdio sobretot, de Catalunya Ràdio: L’ofici de viure en primer lloc, que a mi em sembla un programa molt bo, la tertúlia de l’Oracle, el programa de Vicent Partal sobre internet i tecnologia.
No sé per quins setze ous tot d’una això va deixar de funcionar one day. Algú, en alguna banda, va decidir que el que fèiem uns quants escoltant la ràdio per internet mentre treballàvem era una distracció estúpida i una falta de professionalitat. Evidentment, discrepo d’aquesta opinió. Encara més: sobre l’estupidesa i la professionalitat jo també podria dir què en penso. I posar-ne casos i posar-ne exemples molt il·lustratius. Però vaja, no ho faré. Penjat a la xarxa no saps mai qui és que et llegirà, més val ajustar-se la llengua al cul. Però faig constar la discrepància.
El que dic de Catalunya Ràdio no és un cas únic. El mateix va passar mesos abans amb la BBC, que a mi m’agradava tant d’escoltar i que a més m’anava un ou de bé per mantenir el meu nivellet minimal de comprensió d’anglès. El magazine d’actualitat de la Fi Glover, i després de la Victoria Derbyshire, a Radio Five, la immillorable taula rodona de In our time, a Radio Four, els relats dramatitzats (per què no es fa aquí, això?), el minireportages dels corresponsals d’arreu del món, les cròniques d’Alistair Cooke des de Nova York, el concurs d’enginy Just a minute, la retransmissió de les sessions de control al govern des de les Houses of Parlament (jo hi he estat al parlament britànic, –seients d’escai verd a la cambra del comuns; vermell, a la dels lords–, l’agost de fa sis anys, en la millor visita turística a un lloc que he fet en ma vida). En fi, un mena de meravella tot plegat, era un al·licient treballar en aquestes condicions.
Però tot s’ha perdut, tot se n’ha anat en orris. Buscant alternatives a la catàstrofe, fa unes quantes setmanes vaig anar a parar al web de la Chicago Public Radio, i concretament a un espai que es diu “This American Life”, conduït per Eric Glass. This American Life és un programa d’històries de gent del carrer que per algun motiu tenen un punt d’extraordinari o de singularitat: els reclusos d’una presó preparant un muntatge sobre Shakespeare, dues dones divorciades que es troben passejant soles de matinada, un home que fa feina en un escorxador de pollastres. Coses així. Casos inventats que semblen reals, casos reals que semblen inventats. Històries with a human touch, que se’n diu. L’arxiu del web és vari i ampli, i en molts casos escoltar-los, gratuït.
This American Life hi ha dies que està més bé, hi ha dies que no tant. Rarament és una meravella, però a mi m’està bé escoltar-lo a falta d’una better option. L’especial de Nadal dedicat a l’stand-up comedy (el que aquí en diem monòlegs des del Buenafuente) és una realització de molts punts, penso. En tot cas, de moment This American Life és tot el que hi ha pel fa a internet i la feina. I vegi’s que “de moment” aquí vol dir fins que aparegui l’imbècil de torn i digui que prou, esclar. I l’imbècil vindrà, segur; tard o d’hora vindrà. Aquest gent no descansa mai.

Diada Nacional d'Austràlia

Deixo per un altre dia la perpetració d’un escritament sobre Ascó i la polèmica d’aquests dies sobre el cementiri de residus nuclears. Vagi per endavant, però, que a mi em sembla que els regidors de l’ajuntament del municipici de la Ribera d’Ebre tenen tota la raó del món de votar-hi a favor. Un cop tens instal·lada una central nuclear a l’hort del costat de casa, no vols dir que tant se val bastant tenir-hi també un cementiri radioactiu? Vull dir, vols dir que quedarà algú o alguna cosa més a Ascó –a Ascó i, de fet, a dos-cents quilòmetres a la rodona– si no tens cementiri però algun dia peta igualment la central nuclear? Vols dir que tot plegat petarà gaire menys si mai peta res? Vols dir que, vista la situació, ve tant d’aquí?
A mi em sembla que no calen informes tècnics en aquesta qüestió concreta. Amb un càntir de bona terrissa, quatre dits de front i la sofisticació intel·lectual del mocador del Sisquet de ca la Fortunata, que quan era jove va fer la mili a Saragossa (Unidad de Abastecimiento i Servicios Generales 1/41) i ell sí que n’ha vist de món; amb això, dic, més potser una partida de botifarra al local de la penya barcelonista durant la mitja part d’un Barça-Jerez, jo crec que ens prou i ens basta per justificar la plantació d’un cementiri radioactiu a Ascó. La cosa cau per si sola, com una patata que deixis anar des de la finestra del colomar.
No obstant això, també s’entén que hom vulgui alimentar el carnaval, i fer una mica de comèdia política i donar carnassa a la canallesca periodística. Si és així, aleshores potser sí. Potser sí que llavors hi cap la redacció d’algun informe tècnic per part de l’ajuntament asconià. En tot cas, tenint en compte la naturalesa radioactiva de l’afer, l’informe hauria de ser filosòfic. Tècnic filosòfic. Sobre la fugacitat de la vida, l’absurditat de l’existència i la petitesa de la condició humana –i més exactament asconiana.
Seria molt preciós un informe així, aprovat pel ple de l’ajuntament. Parla l’alcalde: “A continuació passem al tercer punt de l’ordre del dia. Lectura i aprovació si escau de l’informe tècnic-filosòfic segons el qual es fonamenta trascendentalment l’autorització de la construcció d’un cementiri de residus radioactius als terrenys inclosos a la unitat d’actuació número 6 corresponents a la vinya de cal Capdarengada. Té la paraula el senyor secretari de la corporació.”
Un ple municipal que contemplés la discussió d’un punt d’aquestes característiques faria història, sens dubte. Història local, història nacional i història global. I no n’hi hauria pocs que aniríem expressament a Ascó i pagaríem entrada per presenciar-lo. En acabat, si volguessin fer-ho bé, l’ajuntament amaniria la sessió projectant el film Hiroshima mon amour i potser posant el nom d’Enola Gay a la nova font construïda a la plaça de la Vila pel ministeri de torn com a compensació.
Deia fa un moment que volia deixar la parlarada referent a Ascó per un altre dia. Bé, ja es veu que no, al final hi he caigut de quatre potes. Però asseguro que no era la intenció. Today jo no volia parlar d’Ascó, volia parlar d’Austràlia, que avui 26 de gener celebra la seva Diada Nacional. Enhorabona, ozzies! Quina enveja em feu tot el dia surfejant de cap per avall allà baix! Vés a saber si mai us veuré, vés a si mai ens arribarem a conèixer. Però no, no cal que em crideu, ja vindré jo. Algun dia. Només cal que l'oportunitat es presenti i vindré de pet, per dir-ho com a Ascó. Vull dir del pet.